Batalla de Tifernum

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgBatalla de Tifernum
Tercera guerra samnita
Carte TroisGuerreSamnite 298avJC.png
Data 297 aC
Localitat Província de Perugia, a la Itàlia central
Resultat Victòria romana
Bàndols
República Romana Samnites
Comandants en cap
Quint Fabi Màxim Rul·lià
Luci Corneli Escipió Barbat
Gel·li Estaci
Forces
20.000 infanteria 25.000 infanteria
Baixes
2.000 morts 3.400 morts
830 capturats

La Batalla de Tifernum (297 aC) fou un important enfrontament dins del context de la tercera guerra samnita, prop de l'actual província de Perugia, a la Itàlia central. La República Romana es va imposar a l'exèrcit samnita, comandat per Gel·li Estaci. El resultat donaria lloc a la decisiva batalla de Sentinum, on es decidiria quina potència militar dominaria la Itàlia central.

Batalla[modifica | modifica el codi]

La tercera guerra samnita va esclatar prop de Nàpols, el 297 aC, l'últim intent samnita d'evitar la dominació romana del seu territori. Roma, aprofitant-se de la pau amb els etruscs, va enviar dos exèrcits al Samni liderats per Quint Fabi Màxim Rul·lià i Luci Corneli Escipió Barbat, cadascun compost per aproximadament 20.000 homes. Tots dos exèrcits haurien d'arrasar la zona central de la península Itàlica avançant separats però paral·lelament. Així un exèrcit podia assistir a l'altre en cas de problemes. L'exèrcit samnita, amb 25.000 guerrers sota el comandament d'Estaci, basava tota la seva estratègia en emboscar un dels exèrcits romans a l'estreta vall de Tifernum, per després enfrontar-se a l'altre. Per això va disposar una petita força visible que actués d'esquer dins de la vall, i va ocultar tota la seva força principal en turons circumdants. Però Rul·lià, comandant previngut, va enviar per endavant els seus exploradors i aquests van descobrir la trampa, de manera que no van entrar a la vall.

Estaci, temorós que el segon exèrcit romà, de Barbat, s'unís a Rul·lià, va optar per presentar batalla a camp obert, encara que conservant el considerable avantatge d'estar turó amunt. Quan tots dos exèrcits van estar enfrontats, i començaven les escaramusses, un petit destacament d'hastati liderats per Luci Corneli Escipió Barbat va aparèixer a l'esquena dels samnites. Tant els romans com els samnites pensaven que aquells homes eren l'avançada de l'exèrcit de Deci Mus, de manera que la moral dels romans va pujar enormement; al contrari que la dels samnites, que temien veure's envoltats i van començar a fugir.

Però en realitat aquells legionaris havien estat enviats pel mateix Rul·lià, que esperava precisament aquests resultats. Rul·lià era conscient de la seva inferioritat numèrica enfront dels samnites, a més d'estar en pitjor posició estratègica, ja que els seus legionaris haurien de lluitar costera amunt. En aquesta situació no aconseguiria una batalla d'enfrontament de línies, que tant dominaven els romans. Així que va decidir enviar el seu legatus Barbat juntament amb la línia de llancers (hastati) de la primera legió, que haurien de caure sigil·losament a l'esquena de l'enemic just en el moment en què la cavalleria romana carregaria contra la primera línia samnita. Si el pla tenia èxit, aconseguirien trencar el front de batalla enemic d'un sol cop i aconseguirien una victòria aclaparadora. No obstant això, la càrrega de cavalleria va partir massa aviat i es va estavellar estrepitosament contra el mur d'escuts samnita. Aquests, encoratjats pel fracàs romà, van contraatacar les línies romanes, fins que Barbat i els seus llancers van aparèixer a l'esquena. Estaci va creure erròniament que les legions de Deci Mus els havien envoltat i va ordenar retirar-se del combat.[1]

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Titus livi i altres autors moderns consideren la decisió del general samnita, un error utilis, es van equivocar en creure que tenien les de perdre, en confondre un grup de llancers amb tot un exèrcit de suport.Tot i la derrota, els samnites van tenir relativament poques baixes, uns 3.000 morts i 800 presoners, la qual cosa els va permetre continuar la guerra en altres escenaris, com el de la batalla de Sentinum.[2][3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Titus Livi, Ab Urbe condita, X, 14-15
  2. Wheeler, 1988, p. 77.
  3. Williams, 1926, p. 193-194.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Forsithe, Gary. Livy and Early Rome. Franz Steiner Verlag, 1999. 
  • Wheeler, Everett L. Stratagem and the Vocabulary of Military Trickery. Brill, 1988. 
  • Williams, H.S.. The Historians' History of the World, Volums 5-6. Encyclopaedia britannica Company, 1926.