Batalla de Villafranca

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarBatalla de Villafranca
Guerra del Francès
Batalla de Villafranca (Espanya2)
Batalla de Villafranca
Batalla de Villafranca
Batalla de Villafranca
Coord.: 42° 36′ 27″ N, 6° 48′ 27″ O / 42.60750°N,6.80750°O / 42.60750; -6.80750
Tipus batalla
Data 17 març 1809
Coordenades 42° 36′ 27″ N, 6° 48′ 27″ O / 42.6075°N,6.8075°O / 42.6075; -6.8075
Lloc Villafranca del Bierzo
Estat Espanya
Resultat Victòria espanyola
Bàndols
França Primer Imperi Francès Bandera de guerra espanyola (1785-1931) Regne d'Espanya
Comandants en cap
Gabriel de Mendizábal
Forces
1.500
4 canons
1.000
1 canó
Baixes
700 morts
574 capturats
lleugeres
Modifica les dades a Wikidata

La batalla de Villafranca fou un dels episodis de la guerra del francès.

Antecedents[modifica]

Campanyes franceses

Després de la desastrosa Convenció de Sintra, en la qual es va permetre la repatriació de les tropes franceses derrotades en la batalla de Vimeiro, els comandants de l'exèrcit britànic van ser cridats a la seva pàtria per enfrontar-se a una recerca i les tropes expedicionàries britàniques a Espanya i Portugal van ser deixades al comandament de John Moore. Amb l'arribada del propi Napoleó amb un exèrcit a Espanya, els francesos van entrar a Madrid el 4 de desembre,[1] van posar setge a Saragossa, que caigué en 21 de febrer de 1809, Soult rep ordres de l'emperador de perseguir i derrotar l'exèrcit anglès del general Moore, que ha de reembarcar durant la batalla de La Corunya.[2]

El rearmament austríac que acabaria amb la guerra de la Cinquena Coalició provocà que Napoleó marxés de Valladolid el 17 de gener, arribant a París el 23 de gener[3] i va ordenar al mariscal Soult que envaís Portugal des del nord però l'hivern va fer impracticable el Miño i per la resistència de les forces portugueses situades entre Cerveira i Valença i Soult va decidir fer una volta per la frontera muntanyosa de l'alt Minho i va travessar la frontera el 7 de març de 1809 per Trás-os-Montes amb 23.000 homes, d'ells 4.000 a cavall, i 50 peces d'artilleria.

El 1809, les operacions militars espanyoles al nord d'Espanya van estar marcades per esforços esporàdics per expulsar el Cos VI del Mariscal Michel Ney de les províncies que havia superat després de la derrota dels exèrcits espanyols en 1808. Amb els fragments dels exèrcits destrossats pels francesos el general Pere Caro Sureda, el marquès de la Romana, es va establir a Astúries i va assetjar els francesos a Lleó i Galícia,[4] capturant tropes i subministraments imperials amb impunitat. Establir guarnicions a la regió hostil va consumir la major part dels recursos de Ney, i el març de 1809, els francesos van evacuar Vigo[5] i Tuy i es van retirar del sud de Galícia infestats per guerrilla.[6]

Els espanyols disposaven de 3.800 a 6.000 soldats espanyols i sis peces d'artilleria, L'avantguarda espanyola formada per uns 1.500 homes dels regiments de Saragossa i Zamora comandats per Gabriel de Mendizábal Iraeta, armats amb un canó francès de dotze lliures i municions recuperades d'un lloc abandonat pel general Moore a Ponferrada per interrompre les comunicacions franceses amb Madrid van atacant el lloc francès a Villafranca del Bierzo, on estava un batalló del 6è regiment d'infanteria lleugera[7] amb 1.000 soldats i artillers amb quatre canons de ferro, a més de diversos centenars de soldats malalts i ferits.

La batalla[modifica]

El 17 de març, van entrar a Villafranca del Bierzo[8] i els francesos es van atrinxerar al castell. Va esclatar una batalla costosa que va reclamar la vida de diversos oficials espanyols. Després de quatre hores de lluita, els francesos van acceptar la seva rendició.[7] Els francesos van perdre 700 morts i ferits més altres 574 homes capturats.[9] Es desconeixen les pèrdues espanyoles.

Conseqüències[modifica]

Els britànics van tornar a Portugal l'abril amb tropes de refresc,[10] nous aprovisionaments i un nou comandant, Sir Arthur Wellesley, obligant, després de la segona batalla de Porto, a la retirada de Soult de Portugal fins al seu punt de partida, la ciutat d'Ourense. Sabedor el mariscal Ney de les diferències entre la Junta d'Astúries i la Romana, va envair Astúries amb 6.000 homes des de Galícia fins a Oviedo, mentre des de Valladolid amb una força semblant travessava el port de Pajares el general François Étienne de Kellermann. Ney va entrar a Oviedo el 19 de Maig, Kellermann va quedar-se a Oviedo, i a Villaviciosa al general Jean Pierre François Bonet, que havia arribat des de Santander, i Ney va tornar a Galícia. El mes de juny, Soult decideix abandonar Galícia per Valdeorras en direcció a Zamora després de la seva derrota a la batalla de Ponte Sampaio.[11]

Wellesley va avançar cap a Espanya per unir-se als espanyols de general Cuesta, combatent a la batalla de Talavera contra sota el mariscal Claude Victor Perrin i el major general Horace Sébastiani,[12] i Wellesley immediatament es va retirar a Portugal atès que Nicolas Jean de Dieu Soult pretenia tallar la seva retirada a Portugal.[13]

Referències[modifica]

  1. Robinson, Charles Walker. Lectures upon the British campaigns in the Peninsula, 1808-14 (en anglès). Mitchell, 1871, p. 10. 
  2. Oman, 1903, p. 503.
  3. Lanfrey, Pierre. The History of Napoleon the First: 1808-1811. vol.4. 2a ed.. Macmillan, 1811, p. 42. 
  4. Cayuela Fernández, José Gregorio; Gallego Palomares, José Ángel. La Guerra de la Independencia. Historia bélica, pueblo y nación en España (1808-1814). Universidad de Salamanca, 2008, p. 219. ISBN 8478003347. 
  5. Troncoso García-Cambón, Ricardo. «Vida militar de Jacques Antoine Chalot: comandante militar de Vigo durante su Reconquista.». A: Boletín do Instituto de Estudios Vigueses. INSTITUTO DE ESTUDIOS VIGUESES, 2011, p. 231. 
  6. Gates, 2001, p. 146.
  7. 7,0 7,1 Priego López, Juan. Guerra de la Independencia, 1808-1814: Campaña de 1809. vol.4. Servicio Histórico Militar, 1966, p. 137. 
  8. «Mendizabal Iraeta, Gabriel de». Eusko Ikaskuntza. [Consulta: 10 novembre 2019].
  9. Oman, 1903, p. 374.
  10. Aldington, Richard. Wellington, Being an Account of the Life & Achievements of Arthur Wellesley, 1st Duke of Wellington. W. Heinemann Limited, 1946, p. 132. 
  11. Gomez de Artéche y Mora de Elexaveitia, 1868, p. 204.
  12. Pagnet, 2005, p. 93.
  13. Wellesley, Richard. The Despatches and Correspondence of the Marquess Wellesley, K. G.: During His Lordship's Mission to Spain as Ambassador Extraordinary to the Supreme Junta in 1809. John Murray, 1838, p. 152. 

Bibliografia[modifica]

  • Gomez de Artéche y Mora de Elexaveitia, J. Guerra de la Independencia. vol.3. 2a ed.. Imprenta del Asilo de Huérfanos, 1868, p. 204. 
  • Gates, David. The Spanish Ulcer: A History of the Peninsular War. Da Capo Press, 2001. ISBN 0-306-81083-2. 
  • Oman, Charles. A History of the Peninsular War. vol.I. Clarendon Press, 1902. 
  • Oman, Charles. A History of the Peninsular War. vol.II. Clarendon Press, 1903. 
  • Pagnet, Julian. Wellington's Peninsular War: Battles and Battlefield. Julian Pagnet, 2005. ISBN 1473820669. 
  • Southey, Robert. History of the Peninsular War (en anglès). vol.2, 1827, p. 169.