Batalla de Waterloo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 50° 40′ 45″ N, 4° 24′ 25″ E / 50.67917°N,4.40694°E / 50.67917; 4.40694

Batalla de Waterloo
Operació: Setena Coalició
Guerres Napoleòniques
La Batalla de Waterloo segons William Sadler
La Batalla de Waterloo segons William Sadler
Data 18 de juny de 1815
Localitat Waterloo, Ducat de Brabant
Resultat Victòria de la Coalició
Bàndols
França Imperi Francès Regne Unit Regne Unit
Prússia Prússia
Hannover Hannover
Nassau Nassau
Brunswick Brunswick
Comandants en cap
Napoleó Bonaparte Duc de Wellington
Gebhard Leberecht von Blücher
Forces
73.000[1]
  • 50.700 d'infanteria
  • 14.390 de cavalleria
  • 8.050 d'artilleria i enginyers
  • 252 canons
Anglo-aliats: 68.000[2][3]
  • Regne Unit: 25.000 britànics i 6.000 Legió Alemanya del Rei
  • Països Baixos: 17.000
  • Hanover: 11.000
  • Brunswick: 6.000
  • Nassau: 3,000[4]
  • 156 canons[5]


Prussians: 50.000[6](però
només 25.000 van entaular batalla)
Total: 118.000

Baixes
Total: 41,000

  • entre 24.000 i 26.000 morts, ferits incloent entre 6.000 i 7.000 capturats[7]
  • 15.000 desapareguts[8]
Total: 24,000

Anglo-aliats: 17,000

  • 3.500 morts
  • 10.200 ferits
  • 3.300 desapareguts[9]

Prussians: 7,000

  • 1.200 morts
  • 4.400 ferits
  • 1.400 desapareguts[9]
Seqüència cronològica de les batalles de la
Guerres Napoleòniques
Batalla anterior Batalla posterior
Batalla de Ligny Batalla de Wavre

La Batalla de Waterloo fou una decisiva batalla entre les tropes imperials franceses de Napoleó Bonaparte i les forces angloprussianes comandades per Wellington que tingué lloc el 18 de juny de 1815 en una planura propera a Waterloo al ducat de Brabant, actualment Brabant Való a Bèlgica. Un exèrcit francès, sota el comandament de Napoléo, va ser derrotat pels exèrcits de la Setena Coalició.

Després del retorn al poder de Napoleó al març de 1815, diversos estats que s'oposaven formaren la Setena Coalició i començaren a mobilitzar exèrcits. Dos grans forces sota el comandament de Wellington i Blücher es reuniren prop a la frontera nord-oriental de França. Napoléo escollí atacar-les esperant destruir-les abans que es poguessin reunir en una invasió coordinada de França amb altres membres de la coalició. Waterloo va ser el combat decisiu de la campanya de Waterloo i la darrera batalla de Napoleó. La derrota de Waterloo significà la destrucció del poder militar francès, la fi de l'Imperi dels Cent Dies i la caiguda definitiva de Napoleó. Segons Wellington, la batalla va ser el «final més proper que mai hagis vist en la teva vida»[10]

Napoleó, que havia derrotat les tropes prussianes dirigides pel mariscal Blücher a la batalla de Ligny, intentà de forçar les línies britàniques abans que poguessin rebre els ajuts de noves tropes prussianes i saxones. L'exèrcit de Wellington, situat a la carretera de Brussel·les al cingle del Mont-Saint-Jean, resistí repetits atacs dels francesos fins a l'arribada al vespre de les tropes prussianes i saxones de Blücher, que atacaren el flanc dret de Napoleó. En aquell moment, l'exèrcit anglo-aliat de Wellington contraataca i provocà la retirada en desordre dels exèrcits francesos Les tropes de la coalició penetraren a França i restauraren el rei Lluís XVIII al tron francès. Napoleó abdicà finalment rendint-se al capità Maitland del HMS Bellerophon, part del bloqueig britànic, i va ser exiliat a l'illa de Santa Helena, on morí el 1821.

El camp de batalla es troba a Bèlgica, a uns 15km al sud de Brussel·les, i a uns 2km del poble de Waterloo. Actualment està presidit per un gran monument, la "butte du lion" o el turó del lleó.

Preludi[modifica | modifica el codi]

Article principal: Campanya de Waterloo
La situació estratègica a l'Europa occidental al 1815: 250.000 francesos encaraven una coalició d'uns 850.000 soldats en quatre fronts. Napoleó es va veure obligat a deixar 20.000 homes a la França occidental per reduir una insurrecció reialista.

El 13 de març de 1815, set dies abans que Napoleó arribés a París, els poders al Congrés de Viena, el van declarar fora de la llei.[11] Quatre dies més tard, el Regne Unit, Rússia, Àustria, Prússia van mobilitzar els seus exèrcits per derrotar a Napoleó.[12] Napoleó sabia que una vegada que els seus intents per dissuadir un o més dels aliats de la Setena Coalició d'envair França havia fracassat, la seva única possibilitat de romandre en el poder era atacar abans que la coalició. Si podia destruir les forces de la coalició al sud de Brussel·les abans que es reforcessin, podria ser capaç d'aconseguir la retirada dels britànics i empènyer els prussians fora de la guerra. Una consideració addicional és que hi havia molts simpatitzants de parla francesa a Bèlgica i una victòria francesa podria desencadenar una revolució amistosa. A més, les tropes britàniques a Bèlgica eren en gran part les tropes de segona línia, la majoria veterans de la guerra de 1812.[13]

Mapa de la campanya de Waterloo
El quarter general de Napoleó durant la batalla, la Granja Caillou ("Pebble")

Les disposicions inicials de Wellington estaven destinades a contrarestar l'amenaça de Napoleó, que intentava envoltar els exèrcits de la Coalició movent-se a través de monts, al sud-oest de Brussel·les.[14] Això hauria tallat les comunicacions de Wellington, amb la seva base a Ostende, però hauria portat al seu exèrcit a prop de Blücher. Napoleó va manipular la por de Wellington de perdre la seva cadena de subministrament.[15] Wellington va dividir el seu exèrcit en una ala esquerra al comandament del mariscal Ney, una ala dreta comandada pel mariscal Grouchy i va reservar una sota el comandament personal (tot i que els tres elements es va mantenir prou a prop per recolzar els uns als altres). A l'alba del 15 de juny els francesos van creuar la frontera a prop de Charleroi i van envair ràpidament els llocs d'avançada de la Coalició, assegurant "la posició central" de Napoleó, entre els exèrcits de Wellington i Blücher

Només molt tard durant la nit del 15 de juny Wellington va estar convençut que l'atac contra Charleroi era la principal amenaça francesa. A les primeres hores del 16 de juny, al ball de la Duquessa de Richmond, va rebre un despatx de Príncep d'Orange i va quedar sorprès per la velocitat de l'avanç de Napoleó. Ordenà al seu exèrcit que es concentrés sobre Quatre Bras, on el Príncep d'Orange, amb la brigada del Príncep Bernhard de Saxe-Weimar, estava mantenint una posició contra els soldats de l'ala esquerra de Ney.[16] Les ordres de Ney eren assegurar els nusos de carreteres de Quatre Bras, de manera que, si era necessari, podria tombar més tard cap a l'est i reforçar a Napoleó.

Napoleó es mogué contra la concentració del Primer exèrcit prussià. El 16 de juny, amb una part de la reserva i l'ala dreta de l'exèrcit, atacà i derrotà els prussians de Blücher a Ligny. El centre prussià cedí sota els assalts francesos més pesats, però els flancs van mantenir el terreny. Ney, mentrestant, trobà els nusos de camins de Quatre Bras lleugerament defensats pel Príncep d'Orange, que rebutjà els atacs inicials de Ney, però que gradualment va ser expulsat pel gran nombre de tropes franceses. Va rebre reforços i finalment arribà Wellington. Va prendre el comandament i va fer recular Ney, assegurant els nusos de camins al vespre, massa tard per ajudar els prussians, que van ser derrotats el mateix dia a Ligny. La derrota prussiana va fer que la posició de Wellington a Quatre Bras fos insostenible, de manera que el dia següent es retirà cap al nord, cap a una posició defensiva que havia descobert l'any abans: el baix pic de Mont-Saint-Jean, al sud del poble de Waterloo i del bosc de Sonian.[17]

La retirada prussiana des de Ligny va ser sense interrupcions i aparentment sense que els francesos s'adonessin.[18] El gruix de les seves unitats de reraguarda arribaren a les seves posicions vers la mitjanit i alguns elements no es van moure fins l'endemà al matí, sent ignorats pels francesos.[18] Crucialment, els prussians no es retiraren cap a l'est, a través de les seves pròpies línies de comunicació. En canvi, van dirigir-se cap al nord, en paral·lel a la línia de marxa de Wellington, encara dins d'una distància de suport i en comunicació amb ell durant tot el camí. Els prussians es reuniren amb el IV Cos de Bülow, que no havia lluitat a Ligny i ocupava una posició forta al sud de Wavre.[18]

Un cop va tenir coneixement de la derrota prussiana, Wellington organitzà una retirada des de Quatre Bras fins a Waterloo. Napoleó, amb les reserves, va fer un inici tardà el 17 de juny i s'uní a Ney a Quatre Bras a les 13:00 per atacar l'exèrcit de Wellington però trobà la posició buida. Els francesos perseguiren l'exèrcit de Wellington en retirada tot el camí fins Waterloo, però malgrat el temps i però, a causa del mal temps i l'avantatge inicial de l'ananç tardà de Napoleó havia permès allunyar-se a Wellington, apart d'una acció de cavalleria a Genappe no hi va haver cap altre combat substancial.

Abans de marxar de Ligny, Napoleó ordenà a Grouchy, comandant de l'ala dreta, que seguís els prussians en retirada amb 33.000 homes. Un inici tardà, incert sobre la direcció dels prussians havien pres i la vaguetat de les ordres que va rebre volien dir que Grouchy anava tard per evitar que l'exèrcit prussià arribés a Wavre, i des d'allà marxés per ajudar a Wellington. A darrera hora del 17 de juny, l'exèrcit de Wellington havia arribat a la seva posició a Waterloo, amb el cos principal de l'exèrcit de Napoleó seguint-lo. L'exèrcit de Blücher s'estava reunint a Wavre,a uns 13km a l'est de la ciutat.

Exèrcits[modifica | modifica el codi]

A la batalla van participar tres exèrcits: l'Armée du Nord de Napoleó, un exèrcit multinacional comandant per Wellington i un exèrcit prussià a les ordres de Blücher.

L'exèrcit francès estava format per uns 69.000 homes, consistent en 48.000 d'infanteria, 14.000 de cavalleria i 7.000 d'artilleria amb 250 canons.[19][20] Napoleó s'havia servit de les lleves per omplir els rangs de l'exèrcit francès durant el seu mandat, però no va fer cap lleva per a la campanya de 1815. Tots els seus homes eren veterans de com a mínim una campanya que van tornar més o menys voluntàriament a files. La cavalleria en particular era nombrosa i formidable, i incloïa 14 regiments de cavalleria pesada cuirassada i 7 de llancers molt versàtils.

Wellington afirmà que ell mateix tenia «un exèrcit infame, molt feble i mal equipat, i un estat major molt inexpert».[21] Les seves forces consistien en 67.000 homes: 50.000 d'infanteria, 11.000 de cavalleria i 6.000 d'artilleria amb 150 canons. D'aquests 25.000 eren britànics (incloent una quantitat desproporcionada d'irlandesos,[22]) i 6.000 homes de la Legió Alemanya del Rei (King's German Legion - KGL). La totalitat de les tropes de l'exèrcit britànic eren soldats regulars, però només 7.000 d'ells eren veterans de la Guerra Peninsular.[23] A més, havia 17.000 soldats neerlandesos I belgues, 11.000 de hannoverians, 6.000 de Brunswick i 3.000 de Nassau.[4]

Gran part de les tropes dels exèrcits de la Coalició eren inexpertes.[n. 1][n. 2] L'exèrcit neerlandès havia estat restablert al 1815, després de l'anterior desfeta de Napoleó. Amb l'excepció dels britànics i alguns de Hannover i Brunswick que havien lluitat amb l'exèrcit britànic a Espanya, molts dels soldats professionals dels exèrcits de la Coalició havien passat part del seu temps a l'exèrcit francès o en exèrcits aliats al règim napoleònic. L'historiador Barbero senyala que en aquest exèrcit heterogeni la diferència entre tropes britàniques i "estrangeres" no es demostrà significant sota el foc.[24] Wellington, a més, anava molt curt de cavalleria pesada, disposant només de 7 regiments britànics i 3 d'holandesos. El Duc de York imposà diversos dels seus oficials d'estat major a Wellington, incloent el seu segon al comandament, el comte d'Uxbridge. Uxbridge comandà la cavalleria i tenia carta blanca de Wellington per emprar aquestes forces a discreció. Wellington estacionà 17.000 tropes més a Halle, a 13km a l'oest; no van ser cridats per participar a la batalla però haguessin servit com a darrera posició si es perdia la batalla. Estaven principalment compostos per tropes neerlandeses a les ordres del Príncep Frederic dels Països Baixos, el germà petit del Príncep d'Orange. Estaven situats com a guàrdia contra un possible moviment ampli de flanqueig per part de les tropes franceses, i també per actuar com a reraguarda si Wellington es veia obligat a retirar-se cap a Anvers i la costa.[25] D'acord a Hofschröer, les millors tropes neerlandeses es trobaven a Halle i es qüestiona els motius del seu destí.[26][n. 3]

L'exèrcit prussià estava en plena reorganització. Al 1815, els antics regiments de Reserva, Legions i formacions de voluntaris Freikorps de les guerres de 1813-1814 estaven en procés de ser absorts per l'exèrcit, conjuntament amb diversos regiments Landwehr (milícia). Els Landwehr estaven en general mal entrenats i mal equipats quan van arribar a Bèlgica. La cavalleria prussiana estava en un estat semblant.[27] La seva artilleria també estava en ple procés de reorganització i no realitzà la seva millor actuació (els canons i equipament van continuar arribant durant i després de la batalla). Malgrat aquests handicaps, però, l'exèrcit prussià tenia un lideratge excel·lent i professional en la seva organització de l'Estat Major General. Aquests oficials provenien de quatre escoles desenvolupades per aquest propòsit i per això treballaven de manera igual. Aquest sistema estava en un marcat contrast amb els francesos, que donaren ordres vagues. Aquest sistema d'esta major assegurà que abans de Ligny, tres quarts de l'exèrcit prussià es concentrà per la batalla amb 24 hores d'avís. Després de Ligny, tot i que havien estat derrotats, van ser capaços de reorganitzar el seu tren de subministraments i intervenir decisivament en el camp de batalla de Waterloo 48 hores després.[28] Dos cossos i mig de l'exèrcit prussià, formats per 48.000 homes, van combatre a Waterloo; dues brigades sota Friedrich von Bülow, comandant del IV Cos atacaren Lobau a les 16:30; mentre que el I Cos de Zieten i part del II Cos de Georg von Pirch entraren en combat cap a les sis del vespre.

Orde de batalla[modifica | modifica el codi]

Armée du Nord[modifica | modifica el codi]

Àliga napoleònica

L'organització inicial (segons David Chandler) de l'Armée du Nord durant la campanya de Waterloo (122.721 homes: infanteria, 89.000; cavalleria, 22.100; artilleria, 9.090 amb 366 canons; enginyers i d'altres, 1.978; Estat Major, 553) va ser la següent:

Exèrcit del mariscal Blücher[modifica | modifica el codi]

L'exèrcit prussià s'organitzà així:

A més, el Tinent General Friedrich von Kleist comandava una força de 25 000 prussians proa del riu Mosel·la.

Exèrcit de Wellington[modifica | modifica el codi]

L'exèrcit de Wellington era una força multinacional de 67.000 homes. La distribució per armes era de més de 50.000 infants, 11.000 genets i 6.000 artillers amb 150 canons, organitzats així:

  • Primer cos: Príncep Guillem VII d'Orange (dues divisions britàniques, una belga i una altra neerlandesa)
  • Segon cos: Tinent general lord Rowland Hill (dues divisions britàniques, una aliada, més una brigada addicional belga-neerlandesa)
  • Reserva: Duc de Wellington (dues divisions britàniques, el cos de Brunswick i el contingent de Nassau).
  • Contingent addicional: lord Uxbridge, (una unidad de cavalleria pesada y d'artilleria).

El camp de batalla[modifica | modifica el codi]

Panorama del camp de batalla

La posició de Waterloo era una de forta. Consistia en una llarga carena d'est a oest, perpendicular i partida per la carretera principal a Brussel·les. A la cresta de la carena transcorria la carretera d'Ohain, un profund camí excavat. Prop dels nusos de carreteres amb la carretera de Brussel·les hi havia un llarg bosc d'oms que estava gairebé al centre de la posició de Wellington i li serví com el seu punt de comandament durant gairebé tot el dia. Wellington desplegà la seva infanteria en una línia just darrere de la carena de la serralada seguint el camí d'Ohain. Usant la pendent inversa, tal com ja havia fet moltes vegades abans, Wellington ocultà la seva força als francesos, a excepció dels fustigadors i de l'artilleria.[29] La longitud del front del camp de batalla també era relativament curta, de només 4km. Això permetia a Wellington desplegar les seves forces en profunditat, la qual cosa va fer al centre i a la dreta, tot el camí cap el poble de Braine-l'Alleud, amb l'esperança que els prussians reforcessin la seva esquerra durant el dia.[30]

El famós morne plaine, descrit per Víctor Hugo a "Els Miserables", i el Lion's Mound.

Davant de la cresta, havia tres posicions que podien ser fortificades: a l'extrem dret hi havia el château, el jardí i l'hort de Hougoumont. Era una casa de camp gran i ben construïda, inicialment oculta entre els arbres. La casa encarava al nord una pista coberta i enfonsada (habitualment descrita pels britànics com «el camí buit»), pel qual podien rebre subministraments. A l'extrem esquerra estava el llogaret de Papelotte. Tant Hougoumont i Papelotte van ser fortificades, assegurant els flancs de Wellington. Papelotte també comandava la carretera a Wavre que els prussians farien servir per enviar reforços a les posicions de Wellington. Al costat oest de la carretera principal, i davant de la resta de la línia de Wellington, estava la granja i l'hort de La Haye Sainte, on estaven atrinxerats 400 homes de la infanteria lleugera de la Legió Alemanya del Rei.[31] Al costat oposat de la carretera hi havia una pedrera de sorra en desús, on es van situar els 95è de Rifles com a tiradors.[32]

Aquesta posició presentava un desafiament formidable per a qualsevol força atacant. Qualsevol temptativa de passar la dreta de Wellington significava prendre l'atrinxerada posició d'Hougomont; qualsevol atac d'aquest centre significava que els atacants haurien de marxar entre el foc de flanqueig des d'Hougoumont i La Haye Sainte. A l'esquerra, qualsevol atac també seria cobert pel foc provinent de La Haye Sainte i el seu sorral, i qualsevol intent de travessar pel flanc esquerra significava combatre pels carrers i tanques de Papelotte, i algun terreny molt humit.[33]

L'exèrcit francès formà sobre els vessants d'una altra cresta al sud. Napoleó no podia veure les posicions de Wellington, de manera que situà les seves forces simètricament amb la carretera de Brussel·les. A la dreta estava el I Cos sota d'Erlon, amb 16.000 soldats d'infanteria i 1.500 de cavalleria, a més d'una reserva de cavalleria de 4.700 homes. A l'esquerra havia el II Cos de Reille, amb 13.000 homes d'infanteria i 1.300 de cavalleria; i una reserva de cavalleria de 4.600. Al centre, al sud de la posada La Belle Alliance hi havia una reserva incloent el VI Cos de Lobau amb 6.000 homes, els 13.000 infants de la Guàrdia Imperial i una reserva de cavalleria de 2.000 homes.[34] A la reraguarda dreta de la posició francesa estava el poble de Plancenoit, i a l'extrema dreta, el bosc del Bois de Paris. Napoleó inicialment comandà la batalla des de la granja de Rossomme, des d'on podia veure tot el camp de batalla, però es traslladà a una posició prop de La Belle Alliance a primera hora del vespre. El comandament sobre el camp de batalla (que en gran part li quedava amagat de la seva vista) va ser delegat en Ney.[35]

La batalla[modifica | modifica el codi]

Els preparatius[modifica | modifica el codi]

Wellington es llevà vers les dues o les tres de la matinada del 18 de juny, i va escriure cartes fins l'alba. Abans havia escrit a Blücher confirmant que donaria batalla a Mont-Saint-Jean si Blücher podia enviar-li com a mínim un cos; en cas contrari, es retiraria cap a Brussel·les. En una reunió a altes hores de la nit, el cap d'estat major de Blücher, August Neidhardt von Gneisenau, es mostrà desconfiat sobre l'estratègia de Wellington, però Blücher el va convèncer que hauria de marxar per unir-se a l'exèrcit de Wellington. Al matí Wellington degudament va rebre una resposta de Blücher, prometent ajudar-lo amb tres cossos.[36] A partir de les sis del matí Wellington estava al camp supervisant el desenvolupament de les seves forces. A Wavre, el IV Cos prussià de Bülow va ser designat per encapçalar la marxa cap a Waterloo com si estigués en la millor forma, car no havia participat en la batalla de Ligny. Tot i que no havia patit baixes, el IV Cos havia estat marxant durant dos dies, cobrint la retirada de tres altres cossos de l'exèrcit prussià del camp de batalla de Ligny. Havia estat situat en el punt més allunyat de la batalla, i el progrés era molt lent. Les carreteres estaven en molt males condicions després de la forta pluja de la nit, i els homes de Bülow havien de passar pels congestionats carrers de Wavre i moure 88 peces d'artilleria. Les coses no van ajudar quan va esclatar un incendi a Wavre, bloquejant diversos carrers pels que Bülow volia passar. Com a resultat, la darrera part del cos marxà a les 10:00, sis hores després que els elements d'avantguarda havien marxat cap a Waterloo. Els homes de Bülow van ser seguits cap a Waterloo primer pel I Cos, i després del II Cos.[37]

Napoleó esmorzà en safata de plata a Le Caillou, la casa on havia passat la nit. Quan Soult li suggerí que s'hauria de cridar a Grouchy perquè s'unís a la força principal, Napoleó digué «Només perquè ha estat colpejat per Wellington, vostè es creu que és un bon general. Ja li dic que Wellington és un mal general, que els anglesos són mal soldats, i que aquest afer no és més que un berenar al camp».[38] Malgrat tot això, les afirmacions sorprenents fetes per Napoleó no s'havien de prendre al peu de la lletra, donada la màxima de l'Emperador que "en la guerra, la moral ho és tot" i que la lloança de l'enemic és sempre dolenta, car redueix la moral pròpia. En canvi, se l'havia vist participant en aquestes arengues en multitud d'ocasions en el passat i en el matí de la batalla de Waterloo havia de combatre amb el nerviosisme i el pessimisme del seu cap d'esta major i havia de respondre a les persistents i pràcticament opinions derrotistes d'alguns dels seus generals superiors.[39] Més tard, parlant amb el seu germà Jerome, d'algunes xafarderies escoltades per un cambrer entre oficials britànics menjant a la posada "King of Spain" a Genappe que els prussians havien de marxar des de Wavre, Napoleó firmà que els caldrien dos dies com a mínim de marxa i que haurien de lluitar amb Grouchy.[40] Per sorpresa, escolta comentaris al costat de Jerome; i els comandants francesos presents a la conferència prèvia a la batalla a "Le Caillou" no tenien cap informació sobre l'alarmant proximitat dels prussians i no sospitaven que els homes de Blücher començarien a aparèixer en grans quantitats al camp de batalla només cinc hores després.[41]

Napoleó havia retardat l'inici de la batalla a causa del terra moll, que hauria dificultat les maniobres de la cavalleria i la cavalleria. A més, gran part de les seves tropes havien fet vivac al sud de La Belle Alliance. A les 10.00, en resposta a un despatx que havia rebut de Grouchy sis hores abans, envià una resposta dient a Grouchy que «es dirigís cap a Wavre (al nord de Grouchy) per tal d'acostar-se a nosaltres (a l'oest de Grouchy) i llavors empenyés davant seu els prussians per arribar a Waterloo tan aviat com sigui possible[42]

A les 11 del matí, Napoleó esbossà la seva ordre general: el Cos de Reille a l'esquerra i el Cos d'Erlon a la dreta per atacar el poble de Mont-Saint-Jean i mantenir-se al tant els uns dels altres. Aquesta ordre assumia que la línia de batalla de Wellington estava al poble, en comptes de en una posició més d'avançada sobre la carena.[43] To enable this, la divisió de Jerome faria un atac inicial contra Hougoumont, que Napoleó esperava que Wellington llancés les seves reserves,[44] car la seva pèrdua amenaçaria les seves comunicacions amb el mar. Una grande batterie de la reserva d'artilleria dels Cossos I, II i VI llavors hauria de bombardejar el centre de la posició de Wellington cap a la una del migdia. El Cos d'Erlon llavors atacaria l'esquerra de la posició de Wellington, la travessaria i avançaria d'est a oest. A les seves memòries, Napoleó va escriure que la seva intenció era separar l'exèrcit de Wellington dels prussians i fer-los recular fins al mar.[45]

Hougoumont[modifica | modifica el codi]

Article principal: Hougoumont
The Battle of Waterloo, per Clément-Auguste Andrieux (1852)

L'historiador Andrew Roberts senyala que «És un fet curiós sobre la batalla de Waterloo que ningú no està absolutament cert de quan començà exactament.»[46] Wellington senyalà als seus despatxos que «sobre les deu en punt del matí [Napoleó] començà un atac ferotge sobre la nostra posició a Hougoumont».[47] Altres fonts senyales que l'atac començà cap a les 11:30. L'historiador Andrew Roberts senyala que «És un fet curiós sobre la batalla de Waterloo que ningú no està absolutament cert de quan començà exactament.»[48] Wellington senyalà als seus despatxos que «sobre les deu en punt del matí [Napoleó] començà un atac ferotge sobre la nostra posició a Hougoumont».[49] Altres fonts senyales que l'atac començà cap a les 11:30.[n. 4] La casa i la seva rodalia estava defensada per quatre companyies lleugeres de Guàrdies, i el bosc per Jägers hannoverians i pel 1/2nd[n. 5] de Nassau.[50] L'atac inicial de la brigada de Bauduin buidà el bosc, però va haver de recular pel dur foc d'artilleria, i costà la vida a Bauduin. Mentre que els canons britànics estaven entretinguts amb un duel amb l'artilleria francesa, un segon atac llançat per la brigada de Soye havia assolit l'èxit en arribar a la porta nord de la casa. El sots-tinent Legros, un oficial francès, va abatre la porta amb una destral. Algunes tropes franceses aconseguiren entrar al pati.[51] El 2n de Guàrdies de Coldstream i el 2/3rd de Guàrdies a Peu arribaren en socors. Va haver una lluita cos a cos ferotge, i els britànics aconseguiren tancar la porta mentre que les tropes franceses penetraven. Els francesos que van quedar atrapats al pati van ser tots morts. Només un jove tambor es va salvar.

La porta del costat nord assaltat pel 1r Légère, van ser encapçalats pel sous-lieutenant Legros[52]
Els combats a Hougoumont

La lluita continuà a Hougoumont tota la tarda. Els seus voltants estaven plens d'infanteria lleugera francesa, i es realitzaren atacs coordinats contra les tropes allà aquarterades. L'exèrcit de Wellington defensà la casa i el camí buidat que es dirigia cap al nord. Al vespre, Napoleó ordenà personalment que la casa fos bombardejada amb els obusos fins que es cremés,[n. 6] destruint-la completament llevat la capella. La brigada de la Legió Alemanya del Rei comandada per Du Plat va haver d'anar a avantguarda per defensar el camí buidat, que van haver de fer sense oficials superiors. Eventualment van ser rellevats pel 71è a Peu, un regiment d'infanteria britànica. La brigada d'Adam va ser reforçat per la 3a Brigada de Hannover de Hugh Halkett, i aconseguiren rebutjar més atacs d'infanteria i cavalleria enviats per Reille. Hougoumont va ser mantingut fins al final de la batalla.

« Vaig ocupar aquell post amb un destacament de la brigada de Guàrdies del General Byng, que estava en posició en aquesta reraguarda; i va estar una estona sota el comandament del tinent coronel MacDonald, i després del coronel Home; i estic content d'afegir que es va mantenir, durant tot el dia, amb la gran valentia d'aquestes braves tropes, malgrat els repetits esforços de grans cossos de l'enemic per obtenir-ne la possessió. »
— Wellington, [53]
« Quan vaig arribar als canons abandonats per Lloyd, vaig passar un minut contemplant l'escena: estava molt més enllà de tota descripció. Hougoumont i el seu bosc eren una gran flamarada enmig de grans masses de fum que sobrevolava el camp; aquest fum els francesos estaven indistintament visibles. Havia una gran massa de llargues plomes vermelles que es podien veure; allà, com espurnes d'un full d'acer que mostrava que els cuirassers s'estaven movent; 400 canons vomitaven foc i mort a cada costat; l'estrèpit i els crits es barrejaven indistintament i em van fer pensar en un volcà en erupció. Cossos d'infanteria i cavalleria eren llançats contra nostre, i era moment d'abandonar la contemplació, de manera que em vaig posar al capdavant de les nostres columnes, que estaven a la plaça. »
— Major Macready, Divisió Lleugera, 30è Regiment Britànic, brigada de Halkett, [54]

Els combats a Hougoumont sovint han estat caracteritzats com un atac de diversió per ocupar allà les reserves de Wellington que escalà en una batalla durant tot el dia i que finalment acabarien llançant-hi les reserves franceses.[55] De fet, hi ha una bona caus aper creure que tant Napoleó i Wellington pensessin que mantenir Hougoumont era clau per guanyar la batalla. Hougoumont era una part del camp de batalla de Napoleó podia veure clarament[56] i continuà dirigint-hi recursos durant tota la tarda (33 batallons en total, és a dir, 14.000 soldats). De manera semblant, tot i que la casa mai no va tenir-hi una gran quantitat de tropes, Wellington n'hi ocupà 21 (12.000 soldats) durant el transcurs de la tarda en mantenir el camí buidat obert per permetre que tropes de refresc i munició arribessin als edificis. Va moure diverses bateries d'artilleria des del seu difícil centre per donar suport a Hougoumont,[57] i posteriorment afirmaria que <<l'èxit de la batalla girà en tancar les portes a Hougoumont>>.[58]

El primer atac de la infanteria francesa[modifica | modifica el codi]

Mapa de la batalla. Les unitats de Napoleó apareixen en blau, les de Wellington en vermell; i les de von Blücher en gris.

Els 80 canons de la grande batterie de Napoleó se situà al centre. Van obrir foc a les 11:50, d'acord a Lord Hill (comandant del II Cos Anglo-Aliat),[n. 7] mentre que altres fonts indiquen entre migdia i dos quarts de dues.[59] La grande batterie estava massa lluny per apuntar acuradament, i les úniques tropes que podien veure eren els fustigadors dels regiments de Kempt i Pack, i la 2a divisió neerlandesa de Perponcher (la resta estaven fent servir la característica "defensa de pendent inversa" de Wellington)[60][n. 8]

Malgrat això, el bombardeig causa un gran nombre de baixes. Tot i que alguns projectils van enterrar-se al terra tou, la majoria trobaren les seves marques al costat revers de la cresta. El bombardeig obligà a la cavalleria de la Brigada de la Unió (en tercera línia) a moure's cap a l'esquerra, igual que ho feren els Scots Greys, per tal de reduir la seva taxa de baixes.[61]

Cap a la una del migdia, Napoleó va veure les primeres columnes de prussians als voltants de Lasne-Chapelle-Saint-Lambert, a quatre o cinc milles (a tres hores de marxa per a un exèrcit) del seu flanc dret.[62] La reacció de Napoléo va ser que el Mariscal Soult enviés un missatge a Grouchy dient-li que anés cap al camp de batalla per atacar els prussians que arrivaben.[63] Grouchy, però, havia estat executant les ordres prèvies de Napoleó de perseguir els prussians "amb la vostra espasa contra la seva esquena" cap a Wavre, i llavors es trobava massa lluny per arribar a Waterloo. Grouchy va ser advertit pel seu subordinat, Gérard, que "marxés cap al so dels canons", però s'aferrà a les seves ordres i s'enfrontà a la reraguarda del III Cos prussià sota el comandament del tinent general Baró Johann von Thielmann a la batalla de Wavre. A més, la carta de Soult que ordenava a Grouchy que es mogués ràpidament per unir-se a Napoleó i atacar a Bülov no arribaria al seu destí fins a les vuit del vespre.

Una mica després de la una, començà l'atac del I Cos. D'Erlon, igual que Ney, ja s'havia trobat amb Wellington a Espanya, i sabia que la tàctica favorita del comandant britànic era usar foc de mosquet en massa a curta distància per fer retrocedir les columnes d'infanteria. En comptes d'usar les columnes habituals franceses de nou en profund desplegades al tant unes de les altres, cada divisió avançà en línies de batalló poc espaiades entre sí una darrera de l'altre. Això els permetia concentrar el seu foc,[64] però no els deixava espai per canviar de formació.

La formació inicialment va ser efectiva: la divisió situada més a l'esquerra, comandada per François-Xavier Donzelot, avançà sobre La Haye Sainte. La granja va ser defensada per la Legió Alemanya del Rei. Mentre que un batalló francès atacava frontalment els defensors, els batallons següents es desplegaren pels costats, amb el suport de diversos esquadrons de cuirassers, que aconseguiren aïllar la granja. La Legió Alemanya del Rei defensà amb resolució la granja. Cada cop que els francesos intentaven escalar els murs els alemanys, inferiors numèricament, els aconseguien expulsar d'allà. El Príncep d'Orange va veure que La Haye Saine havia quedat aïllada i intentà reforçar-la enviant-hi el batalló de línia Lüneberg de Hannover. Els cuirassers s'amagaren en un plec de terra i els destruïren en qüestió de minuts i després muntaren fins passar La Haye Sainte, gairebé a la cresta de la carena,on cobrien el flanc esquerra d'Erlon mentre tenia lloc el seu atac.[65]

Cap a dos quarts de dues, d'Erlon començà a avançar les seves tres altres divisions, uns 14.000 homes sobre un front d'uns 1.000 metres contra l'ala esquerra de Wellington. En aquell moment s'enfrontaven a uns 6.000 homes: la primera línia consistia en la 1a "Brigada van Bylandt" de la 2a divisió neerlandesa; flanquejada per les brigades britàniques de Kempt i Pack a cada costat. La segona línia consistia en tropes britàniques i hannoverianes comandades per Sir Thomas Picton, que estaven esteses a terra darrera la carena. Tots havien patit molt a Quatre Bras. A més, la bridada Bijlandt hauria rebut l'ordre de desplegar els seus hostigadors al camí buit i sobre el pendent de davant. La resta de la brigada estava darrera la carretera.[66] [n. 9]

En el moment aquests fustigadors s'estaven unint als seus batallons, la brigada rebé l'ordre d'aturar-se i començar a tornar el foc. A l'esquerra de la brigada, on estava la 7a Milícia Neerlandesa «unes quantes files van ser abatudes i va obrir-se la linia»[67] El batalló no tenia reserves i va ser incapaç de tancar l'escletxa. [n. 10]. Les tropes d'Erlon van pressionar sobre l'escletxa a la línia i la resta de batallons de la brigada Bylant (8è de Milicia Neerlandesa i el 7è Batalló de Línia Belga) van ser forçats a retirar-se cap a l'espai de la 5a Milicia Neerlandesa, que estava en reserva entre les tropes de Picton a unes 100 passes a la reraguarda. Alla es van reagrupar sota el comandament del coronel Van Zuylen van Nijevelt. [n. 11][n. 12]. Uns moments després el Príncep d'Orange ordenà un contraatac, que va tenir lloc uns deu minuts després. Bylandt va resultar feriit i es retirà del camp, passant el comandament de la brigada al Lt. Kol. De Jongh.[68]

Els homes d'Erlon acendiren la pendent i avançaren pel camí buidat, Chemin d'Ohain, que transcorreix entre La Haye Sainte i segueix cap a l'est. A ambdós costats hi havia tanques gruixudes, amb la brigada de Bylandt més enllà de la carretera, mentre que les brigades britàniques havien estat estirades a uns 80 metres de la carretera, de Pack a Bylandt a l'esquerra i la de Kempt a Bylandt a la dreta. Els 1.900 homes de Kempt s'estaven enfrontant amb els 1.900 homes de la brigada de Bourgeois, de la divisió de Quiot. Al centre, la divisió de Donzelot havia fet recular els homes de Bylandt. A la dreta de l'avanç francès estava la divisió de Marcognet, encapçadala per la brigada de Grenier, formada en el 45è Regiment de Línia i seguit pel 25è Regiment de Línia, d'una mica menys de 2.000 homes, i darrera d'ells, la brigada de Nogue formada pels regiments 21è i 45è. Oposats a ells, a l'altre costat de la carretera, estava la 9a brigada de Pack, formada per tres regiments escocesos: els Reials Escocesos, el 42è Guàrdia Negre, el 92è de Gordons i el 44è a Peu, totalitzant uns 2.000 homes. Anava a tenir lloc una lluita ferotge entre les infanteries francesa i britànica.[69]


L'avanç francès clavà els fustigadors britànics i arribà al camí buidat. Mentre que ho feien, els homes de Pack s'aixecaren formaren en una formació de quatre de fondària pel temor de la cavalleria francesa, avançaren i obriren foc. Malgrat això, el tiroteig havia estat anticipat i la infanteria francesa en conseqüència havia avançat en una formació més lineal. Ara, totalment desplegats en línia, tornaren el foc i pressionaren amb èxit les tropes franceses; encara que l'atac vacil·là al centre, la línia al front de la dreta d'Erlon començà a enfonsar-se. Picton va resultar mort poc després després d'ordenar un contraatac i les tropes britàniques i hannoverianes també començaren a cedir terreny sota la pressió de les quantitats.[70] Els regiments de Pack, totes de quatre files de fons, avançaren per atacar els francesos a la carretera, però vacil·laren i començaren a disparar els francesos en comptes de carregar. El 42è Guàrdia Negra s'aturà al cim i el tiroteig resultant va fer recular el 92è a Peu britànic, mentre que el 45è de Línia francès al capdavant penetra mentre la filera cridava. Per tot el camí buidat, els francesos estaven fent recular els aliats, la línia britànica estava dispersant-se, i cap a les dues del migdia Napoleó estava guanyant la batalla de Waterloo.[71]

La càrrega de la cavalleria pesada britànica[modifica | modifica el codi]

La càrrega dels Scots Greys a Waterloo.
« Els nostres oficials de cavalleria han adquirit l'hàbit de galopar conta tot. Mai no consideren la situació, mai pensen en maniobrar davant un enemic, mai no es protegeixen la reraguarda o es proveeixen d'una reserva. »
— Wellington, [72]

En aquell moment crucial, Uxbridge ordenà a les seves dues brigades de cavalleria pesada britànica (formades sense ser vistes darrera de la cresta) que carreguessin en suport de la infanteria. La 1a Brigada, coneguda com la Brigada Household, comandada pel Major General Lord Edward Somerset, consistent en regiments de la guàrdia: el 1r i el 2n de Life Guards, els Royal Horse Guards (els Blues), i el 1r de Dragons de la Guàrdia del Rei. La 2a Brigada, també coneguda com la Union Brigade, comandada pel Major-General Sir William Ponsonby, anomenada així perquè consistia en un regiment de dragons pesats anglès, 1r (The Royals); un escocès, els 2n ('Scots Greys') i un irlandès, el 6è (Inniskilling) .[73][74]

La Household Cavalry britànica carregant.

Més de vint anys de guerra havien minvat la quantitat de cavalls disponibles al continent europeu; això comportà que la cavalleria pesada britànica que va entrar a la campanya de 1815 tingués els millors cavalls que qualsevol altra arma contemporània de cavalleria. També rebien una excel·lent preparació d'esgrima a cavall. Eren, però, inferiors als francesos en fer maniobrar grans formacions, i a diferència de la infanteria, estaven mancats d'experiència en combat[72]: els Scots Greys, per exemple, no havien entrat en acció des de 1795.[75] D'acord a Wellington, tenien poca capacitat tàctica o sentit comú.[72]

Les dues brigades tenien una força combinada en combat d'un 2.000 homes (la xifra oficial era de 2.651); van carregar amb lord Uxbridge, de 47 anys d'edat, encapçalant-los, i amb una quantitat d'esquadrons en reserva totalment inadequada. [76] Hi ha proves que Uxbridge donà una ordre, el matí de la batalla, a tots els comandants de la brigada de cavalleria, que comprometent la seva pròpia iniciativa, com a ordres directes de sí mateix que no sempre es poguessin seguir, i per «donar moviments de suport al seu front».[77] Sembla que Uxbridge esperava que les brigades de Sir John Ormsby Vandeleur, Hussey Vivian i la cavalleria neerlandesa donessin suport a la pesada britànica. Uxbridge posteriorment lamentaria encapçalar personalment la càrrega, afirmant «he comès un gran error», quan hauria d'haver organitzat una reserva adequada per fer-la avançar en suport.[78]

El Sergent Ewart dels Scots Greys capturant l'àliga del 45ème Ligne, per Richard Ansdell

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Un capità d'artilleria, Mercer, pesava que els eren nens perfectes. (Mercer 1870)
  2. El 13 de juny, el comandant a Ath demanà pólvora i munició, mentre que els membres de la reserva del regiment de Hannover mai no havien disparat un sol tret. (Longford 1971, p. 486)
  3. La distància en línia recta des de Halle a Braine-l'Alleud, la punta del flanc dret de Wellington, és gairebé la mateixa que la distància en línia recta des Wavre a Frichermont, al flanc esquerre lluny de Wellington, al voltant de 13km.
  4. L'hora en que Waterloo començà, tot i que hi havia 150.000 actors en aquella gran tragèdia, va ser una qüestió de gran disputa. El Duc de Wellington el situa a les 10. El General Alava diu a dos quarts d'onze; Napoleó i Drouet diuen migdia, i Ney a la una. Lord Hill pot rebre el crèdit d'haver resolt aquesta qüestió: va portar dos rellotges amb ell al combat, un cronòmetre, i marcà amb ell el so del primer tret disparat, i aquesta prova avui és acceptada com a prova de la primera espurna de flames vermelles que marcà l'inici de la tragèdia de Waterloo va tenir lloc quan faltaven exactament deu minuts per a les dotze. (Fitchett 2006, Chapter: King-making Waterloo). "..., els rellotges havien de ser ajustats per l'hora solar, i això significava que era rar que dos rellotges concordessin... Per exemple, el 9 de juny, el I Cos francès havia estat a Lille, mentre que el IV Cos estava a Metz. Assumint que un oficial hagués posat el seu rellotge al migdia i després li donés corda meticulosament dues vegades al dia, però no el posés en hora durant la marxa d'aproximació, en el moment en què els dos cossos arribessin als voltants de Waterloo, el rellotge de l'oficial del I Cos hauria marcat les 24:40, mentre que el de l'oficial del IV Cos marcaria les 11:20, i era el migdia a Waterloo. Aquest és un exemple extrem, i és poc probable que en realitat hagués estat el cas, però demostra el problema força bé " (Nofi 1998, p. 182)
  5. Vol dir el 1r batalló del 2n Regiment. Entre els regiments prussians, "F/12th" denota el batalló de fusellers del 12è Regiment.
  6. Veient les flames, Wellington envià un missatge al comandant de la casa senyalant que havia de mantenir aquella posició a qualsevol cost. (Barbero 2005, p. 298)
  7. "Lord Hill pot rebre el crèdit d'haver establert l'hora. Va portar dos rellotges a la batalla, un d'ells un cronòmetre, i marcà amb aquest el so del primer tret... a falta de deu minuts per a les dotze la primera canonada sortí del costat francès. " (Fitchett 2006, Chapter: King-making Waterloo)
  8. Tota la 1a brigada de la 2a divisió neerlandesa, que havia estat a la pendent de davant durant la nit, es retirà a una posició darrera la cresta entre els regiments de Kempt i Pack cap a migdia. (Bas 1909, pàg. 332–333)
  9. De Bas reimprimí la "Història de la 2a divisió" del coronel Van Zuylen. Van Zuylen van Nijevelt va ser cap d'estat major de la 2a divisió i situat just darrera de la brigada van Bijlandt durant tot el dia. (Bas 1909, pàg. 134–136(vol.2)). Va escriure un informe de 32 pàgines, just després de la batalla. Aquest informe forma la base de la major part de la literatura allà mencionada: veure Bas 1909, pàg. 289–352(vol.3). Google Books; Boulger has an English translation of the report (Boulger 1901).
  10. Les pèrdues de la brigada van ser molt greus: una andanada francesa a boca de canó delmà la 7a i la 8a Milícia, que tenien la major part d'oficials ferits o morts, amb el comandant de la brigada Bijlandt sent un dels ferits que van haver de ser evacuats. Els dos batallons van pedre la seva estructura de comandament de cop i volta. El total de baixes de la brigada durant el dia va ser de gairebé 800 morts i ferits (Hamilton-Williams 1993, pàg. 310–311).
  11. L'informe de Van Zuylen; es refereix a sí mateix com a "cap d'esta major" (Bas 1909, pàg. 338–339(vol. 3)).
  12. Algunes de les tropes en retirada caigueren en el pànic i fugiren. Això no ha de sorprendre donades les circumstàncies. Les tropes britàniques del 1/95è batalló, també sotmès a una gran pressió per part dels francesos, va fer el mateix en aquells moments. Aquesta fugida no involucrà el gruix dels batallons neerlandesos, tal com han afirmat algusn historiadors. Van Zuylen reuní uns 400 homes, d'acord a la seva estimació, que estaven a punt per unir-se al contraatac i fins i tot capturaren dos gonfanons francesos. (Bas 1909, pàg. 338–341(vol. 3); Hamilton-Williams 1993, pàg. 293–295)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Hofschröer 1999, pàg. 68–69
  2. Hofschröer 1999, p. 61 cita les xifres de Siborne.
  3. Hamilton-Williams 1994, p. 256 dóna 168,000.
  4. 4,0 4,1 Barbero 2005, pàg. 75–76
  5. Hamilton-Williams 1994, p. 256
  6. Chesney 1907, p. 4
  7. Barbero 2006, p. 312
  8. Barbero 2005, p. 420
  9. 9,0 9,1 Barbero 2005, p. 419
  10. Wikiquote:Wellington citing Creevey Papers, ch. x, p. 236
  11. Cronologia: El congrés de Viena, els cent dies, i l'exili de Napoleó a St. Elena (anglès), Center of Digital Initiatives, Biblioteca Brown University
  12. Hamilton-Williams, David. Waterloo. New Perspectives. The Great Battle Reappraised (en anglès). Arms & Armour Press, 1993, p. 59. ISBN 0-471-05225-6. 
  13. Chandler 1966, pàg. 1016, 1017, 1093
  14. Siborne 1990, p. 82
  15. Hofschröer 2005, pàg. 136–160
  16. Longford 1971, p. 508
  17. Longford 1971, p. 527
  18. 18,0 18,1 18,2 Chesney 1907, p. 136
  19. Barbero 2005, p. 75
  20. Hofschröer 1999, p. 68 gives 73,000.
  21. Longford 1971, p. 485
  22. Peter Molloy, "Ireland and the Waterloo campaign of 1815"
  23. Longford 1971, p. 484
  24. Barbero 2006, p. 19
  25. Hamilton-Williams (1993) pp. 239-240
  26. Hofschröer 1999, p. 65
  27. Hofschröer 2005, p. 59
  28. Hofschröer 2005, pàg. 60–62
  29. Barbero 2005, pàg. 78,79
  30. Barbero 2005, p. 80
  31. Barbero 2005, p. 149
  32. Parry 1900, p. 58
  33. Barbero 2005, pàg. 141,235
  34. Barbero 2005, pàg. 83–85
  35. Barbero 2005, p. 91
  36. Longford 1971, pàg. 535,536
  37. Barbero 2005, p. 141
  38. Longford 1971, p. 547
  39. Roberts 2001, pàg. 163–166
  40. Barbero 2005, p. 73
  41. Roberts 2001, p. xxxii
  42. Longford 1971, p. 548
  43. Bonaparte 1869, pàg. 292,293
  44. Fletcher, 1994, p. 20.
  45. Barbero 2005, pàg. 95–98
  46. Roberts 2005, p. 55
  47. Wellesley 1815
  48. Roberts 2005, p. 55
  49. Wellesley 1815
  50. Barbero 2005, pàg. 113–114
  51. Thiers 1862, p. 215
  52. Napoleonic: The Great Gate of Hougoumont (Image). MilitaryCompany.com. Retrieved on 14 September 2007.
  53. Booth 1815, p. 10
  54. Creasy 1877, Chapter XV
  55. Vegeu, per exemple, Longford 1971, pàg. 552–554
  56. Barbero, 2005, p. 298.
  57. Barbero 2005, pàg. 305,306
  58. Roberts 2005, p. 57
  59. Barbero, 2005, p. 131.
  60. ; Hamilton-Williams, 1993, p. 286.
  61. Hamilton-Williams 1993, p. 287
  62. Barbero 2005, p. 136.
  63. Barbero 2005, p. 145.
  64. Barbero 2005, p. 165.
  65. Hamilton-Williams 1993, pàg. 289–293
  66. Website of current Dutch historian Marco Bijl: 8militia.net;Eenens 1879, pàg. 14–30, 131–198; De Jongh, W.A.: Veldtocht van den Jare 1815, Historisch verhaal; in De Nieuwe Militaire Spectator (Nijmegen 1866), pp. 13–27.(Aquesta és la narració original del coronel de Jongh, comandant de la 8a Milicia neerlandesa. Pot ser descarregada a la pàgina de Marco Bijl above.); Löben Sels, Ernst van Bijdragen tot de krijgsgeschiedenis van Napoleon Bonaparte / door E. van Löben Sels Part 4; Veldtogten van 1814 in Frankrijk, en van 1815 in de Nederlanden (Battles). 1842. 's-Gravenhage : de Erven Doorman, pp. 601–682; Allebrandi, Sebastian. Herinneringen uit mijne tienjarige militaire loopbaan. 1835. Amsterdam : Van Kesteren, pp. 21–30;(Allebrandi va ser un soldat a la 7a Milícia holandesa I la seva narració esdevingué molt impotant).
  67. Van Zuylen report Bas 1909, pàg. 338–339(vol. 3)
  68. Pawly 2001, pàg. 37–43; S'han emprat les següents cartes; les narracions dels generals Kempt, Calvert del 32 d'infanteria, Cruikshank del 79, Winchester & Hope del 92, Evans (Brigada de Cavalleria Ponsonby) i Clark Kennedy dels Dragons Reials (Glover 2004). Aquestes són les úniques cartes que donen alguns detalls sobre les tropes neerlandeses i belgues.
  69. Barbero 2006, pàg. 134 to 138
  70. Hamilton-Williams 1993, pàg. 296–297
  71. Barbero 2006, p. 138
  72. 72,0 72,1 72,2 Barbero 2006, pàg. 140–142.
  73. Adkin, p.217
  74. Anglesey, p. 125
  75. Grant 1972, p. 17.
  76. Barbero 2005, p. 188. Els Royal Horse Guards (2 esquadrons) estaven en reserva de la Household Brigade (9 o 10 esquadrons) però la Union Brigade (9 esquadrons) no tenia cap reserva (Letter 5, Siborne 1891, pàg. 7–10; Letter 16 Glover 2004). El total podrien seu uns 18 esquadrons, tot i que hi ha incertesa en les fonts, car els King's Dragoon Guards van posar al camp 3 o 4 esquadrons. Uxbridge implica 4 esquadrons (Letter 5 Siborne 1891, pàg. 7–10), però, en canvi, el capità Naylor dels King's només n'implica 3 quan afirma que comandà l'esquadró central del regiment (Letter 21, Siborne 1891, pàg. 46–47).
  77. Glover, 2004, p. Letter 16: Frederick Stovin (ADC to Sir Thomas Picton).
  78. Siborne, 1891, Letter 5, pp. 7–10.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Per llegir més[modifica | modifica el codi]

Articles

Llibres

  • Bonaparte, Napoleon. The Military Maxims of Napoleon. Da Capo Press, 1995. ISBN 978-0-306-80618-6. 
  • Chandler, David G. Campaigns of Napoleon. New York: Scribner, 1973. ISBN 0-02-523660-1. 
  • Chilcott, Christopher. The Royal Waggon Train: Maintaining the British Army 1803-1833. RLC Association Trust Fund, 2015. 
  • Cookson, John E. The British Armed Nation, 1793–1815. Oxford University Press, 1996. ISBN 0-19-820658-5. 
  • Fletcher, Ian. A Desperate Business: Wellington, the British Army and the Waterloo Campaign. Spellmount Publishers Ltd, 2001. ISBN 1-86227-118-6. 
  • [12 gener 2012] The Light Dragoon. London: George Routledge & Co., 1845. 
  • Glover, Michael. The Napoleonic Wars: An Illustrated History, 1792–1815. Hippocrene Books New York, 1973. ISBN 0-88254-473-X. 
  • Hofschröer, Peter. 1815: The Waterloo Campaign: Wellington, His German Allies and the Battles of Ligny and Quatre Bras. 1. London: Greenhill Books., 1998. ISBN 978-1-85367-304-7. 
  • Hofschröer, Peter. Wellington's Smallest Victory: The Duke, the Model Maker and the Secret of Waterloo. London: Faber & Faber, 2004. ISBN 0-571-21769-9. 
  • Howarth, David. Waterloo a Near Run Thing. London: Phoenix/Windrush Press, 1997. ISBN 1-84212-719-5. 
  • Keegan, John. The Face of Battle. 
  • Snow, Peter. To War with Wellington, From the Peninsula to Waterloo. London: John Murray, 2010. ISBN 978-1-84854-103-0. 

Historiografia i memòria

  • Heinzen, Jasper. "A Negotiated Truce: The Battle of Waterloo in European Memory since the Second World War." History & Memory (2014) 26#1 pp: 39-74. online

Mapes

Fonts primàries

Uniformes

  • Uniformes francesos, prussians i anglo-aliats durant la batalla de Waterloo: Mont-Saint-Jean (francès)