Batalla de Yaguachi
| Guerres d'independència hispanoamericanes Independència de l'Equador Campanya de Quito | |||
|---|---|---|---|
 Gravat sobre la batalla de Yaguachi | |||
| Tipus | batalla  | ||
| Data | 19 d'agost de 1821 | ||
| Coordenades | 2° 10′ 14″ S, 79° 39′ 01″ O / 2.17058937°S,79.65023521°O | ||
| Lloc | Cone, Yaguachi, Equador | ||
| Estat | Equador | ||
| Resultat | Victòria patriota | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
| Cronologia | |||
.svg){kind=small}
La batalla de Yaguachi o batalla de Cone fou un enfrontament armat que va tenir lloc el 19 d'agost de 1821 entre, per una banda, tropes independentistes guayaquilenyes i reforços colombians, sota el comandament d'Antonio José de Sucre, i per l'altra, tropes reialistes liderades pel coronel Francisco González.
Antecedents[modifica]
Després de les victòries reialistes a la primera batalla de Huachi i a Verdeloma, durant novembre i desembre de 1820, les forces espanyoles tornaven a controlar tota la serra equatoriana. En aquesta situació, els reialistes van decidir atacar i capturar Guayaquil per eliminar l'amenaça patriota en tots els territoris de la Reial Audiència de Quito. Així, el general Melchor Aymerich estableix el seu quarter general a Riobamba i divideix les seves forces per baixar cap a la costa per dos fronts; el primer grup sortiria de Riobamba i avançaria per la ruta de Guaranda fins a Babahoyo, mentre que el segon grup, comandat pel coronel Francisco González, sortiria de Cuenca i per la ruta de Yaguachi arribaria a Babahoyo per unir-se al primer grup.
Mentrestant, a Guayaquil arribaren emissaris des del Protectorat del Perú, que en aquells moments dirigia San Martín, i des de Colòmbia, sota les ordres de Bolívar. En concret, els emissaris peruans foren els coronels Tomás Guido i Toribio de Luzurriaga, arribats el novembre de 1820, mentre que el febrer arribava des de Colòmbia el general José Mires i, després, al maig, el general Antonio José de Sucre.[1] Això va fer reviure les velles tensions existents entre Perú i Colòmbia per la possessió de l'important port de Guayaquil i de la seva província. La junta guayaquilenya va decidir associar-se més estretament amb Colòmbia, tot i que no de forma definitiva. El fet que amb Sucre arribessin armes, municions i 700 soldats fou decisiu per inclinar la balança cap als interessos colombians.[1] L'acord signat entre Sucre i la junta de la Província Lliure de Guayaquil establia que la província quedava «sota els auspicis i protecció de la República de Colòmbia»[2] i que el comandament de totes les tropes de la província quedava en mans de Sucre, que estableix el seu quarter general a Samborondón i el gruix de les seves tropes a Babahoyo.
Batalla[modifica]
Sucre, assabentat de l'avenç reialista en dos fronts, que deixaria les seves tropes a Babahoyo envoltades, decideix concentrar les forces i atacar González abans que es reuneixi amb Aymerich, a les rodalies de Yaguachi, a l'actual província de Guayas (Equador). Organitza una força de reserva que envia a Portoviejo, ordena l'avenç de l'avantguarda dirigida pel general Mires i programa la marxa del gruix dels efectius per al 17 d'agost de 1821. El dia de la marxa recorren 55 km per arribar a Yaguachi i la cavalleria busca una bona posició per enfrontar-se a les tropes de González, al voltant del lloc anomenat Cone.
A l'alba del dia 19 d'agost, les tropes de Sucre avancen fins al lloc prèviament decidit per la cavalleria. Abans de l'arribada del gruix patriota, però, la vanguardia ja va començar a topar amb les tropes reialistes de González. El terreny, pla però boscós, només permetia un desplegament còmode a banda i banda del camí que el travessava. Les tropes d'avantguarda del batalló Santander (dues companyies) es pogueren desplegar entre el bosc i juntament amb dues companyies del batalló Libertadores dugueren bona part del pes del combat. Després d'una estona d'intercanvi de foc, i malgrat que els espanyols van aconseguir formar en quadre, les tropes reialistes es van veure sobrepassades pels flancs i van començar a retirar-se.[3] En la persecució subsegüent, la força reialista va quedar finalment derrotada. Les tropes de González van patir més de 200 baixes i 600 presoners.[4]
Ordre de batalla[modifica]
Forces patriotes (general Antonio José de Sucre)
- Batalló Albión (300 homes)
- Batalló Voluntarios de la Patria (300 homes)
- Batalló Santander (500 homes)
- Batalló Libertadores núm. 2 (300 homes)
- Esquadró Guías (60 homes)
- Esquadró Dragones (100 homes)
Forces reialistes (coronel Francisco González)
- Batalló Constitución (600 homes)
- Batalló Ligero de los Andes (500 homes)
Conseqüències[modifica]
Eliminada l'amenaça de la força de González, Sucre té les mans lliures per avançar contra la força d'Aymerich. Per això, el mateix dia 20 d'agost ordena l'avenç cap a Babahoyo, on arriba aquell mateix dia. Aymerich, assabentat de la derrota de González, decideix retirar-se novament cap a Riobamba. La victòria de Sucre, en la seva primera acció en terres guayaquilenyes, va assegurar la independència definitiva de la Província Lliure de Guayaquil i va permetre organitzar adequadament les forces patriotes per tornar a intentar l'avenç cap a Quito.[3]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Landázuri Camacho, Carlos. «La independencia del Ecuador (1808-1822)». A: Ayala Mora, Enrique. Nueva historia del Ecuador (en castellà). Vol. 6. Quito: Corporación Editora Nacional, 1989.
- ↑ Destruge, Camilo. Historia de la Revolución de Octubre y campaña libertadora de 1820-22 (en castellà). 2a ed. Guayaquil: Banco Central del Ecuador, 1982.
- ↑ 3,0 3,1 Chacón Izurieta, Galo. Historia militar del Ecuador (1820-1823) (en castellà). Quito: ENA, 1978.
- ↑ Encina, Francisco Antonio. Bolívar y la independencia de la América Española (en castellà). Santiago: 1954.
Enllaços externs[modifica]
- Batalla de Cone o Yaguachi Arxivat 2014-10-04 a Wayback Machine. (castellà)
Independència de l'Equador (1809-1822) | |
|---|---|
| Revolta de Quito | |
| Revolta de Guayaquil | |
| Campanya de Quito | |
