Batalla del Convent dels Caputxins

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarBatalla del Convent dels Caputxins
Guerra de Successió Espanyola
Batalla del Convent dels Caputxins (Catalunya 1659-1716)
Batalla del Convent dels Caputxins
Batalla del Convent dels Caputxins
Batalla del Convent dels Caputxins (Catalunya 1659-1716)
Coord.: 41° 24′ 7″ N, 2° 10′ 0″ E / 41.40194°N,2.16667°E / 41.40194; 2.16667
Tipus batalla
Data 17 de maig de 1714
Coordenades 41° 24′ 07″ N, 2° 10′ 00″ E / 41.40194444°N,2.16666667°E / 41.40194444; 2.16666667
Lloc Camp d'en Grassot
(Actual Barcelona)
Resultat Decisiva victòria franco-espanyola
Front Setge de Barcelona
Campanya Guerra dels catalans (1713-1714)
Bàndols
Dues Corones borbòniques

Espanya 1701-1760 Corona Espanyola

França regne Corona Francesa
Principat de Catalunya

Diputació del General de Catalunya Diputació
Consell de Cent de Barcelona Consell de Cent

Braç militar Braç Militar
Comandants en cap
Reial Exèrcit de Felip V
Escut Felip V Duc de Pòpuli
Modifica les dades a Wikidata

La Batalla del Convent dels Caputxins es lliurà el 17 de maig de 1714 i fou un dels episodis del setge de Barcelona durant la Guerra dels Catalans (1713-1714), la darrera campanya militar de la Guerra de Successió Espanyola a Catalunya.

Antecedents[modifica]

El 14 de març de 1713 a Utrecht els plenipotenciaris de Carles d'Àustria firmaren el «Conveni per a l'evacuació de Catalunya». Aquest tractat fou ratificat el 22 de juny de 1713 pels representants de Felip V i Carles d'Àustria en el «Conveni de l'Hospitalet», que establia la fi de la guerra per l'1 de juliol de 1713. Però malgrat el tractat els Tres Comuns de Catalunya —institucions d'autogovern catalanes— convocaren una Junta General de Braços de Catalunya que el 9 de juliol de 1713 proclamà unilateralment que continuaven la guerra contra Felip V i contra França. Evacuades les tropes austriacistes, ocupada quasi tota Catalunya per les tropes borbòniques, i reduïts els resistents a Barcelona, els Tres Comuns alçaren ràpidament l'exèrcit de Catalunya nomenant-ne per general comandant Antonio de Villarroel.

Finalment el 25 de juliol de 1713 les tropes borbòniques al comandament del duc de Pópoli van arribar davant les muralles de Barcelona. Tot seguit Pópoli va sol·licitar l'obediència de la ciutat a Felip V, sol·licitud rebutjada el mateix dia.[1] Davant la impossibilitat de prendre Barcelona a l'assalt per la manca d'artilleria pesant que pogués abatre les muralles i limitat per les carències tècniques i tàctiques de les tropes de Felip V, Popoli va adoptar l'estratègia que des de feia segles s'havia seguit en els setges als quals s'havia sotmès Barcelona. Va bloquejar la ciutat per terra i va centrar el millor de les seves tropes a la conquesta de la fortalesa de Montjuïc des de la qual, una vegada presa, podria obligar a la rendició de la ciutat.[2]

La batalla[modifica]

El 17 de maig una bateria de 16 peces va obrir una esquerda als murs del convent, i els seus defensors van fugir fins al convent de Jesús. Tot i la defensa que en feu l'Artilleria de Catalunya,[3] els borbònics destruïren el convent, situat en el turó de Montcalvari.[4]

Conseqüències[modifica]

La conquesta del convent dugué que els borbònics estrenyessin més el setge sobre la muralla i aconseguissin un bon punt per bombardejar la ciutat.

Referències[modifica]

  1. Sanpere (1905: 202)
  2. Sanpere (1905: 226)
  3. Sanpere i Miquel, Salvador. Fin de la nación catalana, 1905, p. 485. 
  4. Basilio de Rubí, [Els Caputxins a la Barcelona del segle XVIII: aproximació històrico-bibliogràfica], p.190

Bibliografia[modifica]

  • Sanpere i Miquel, Salvador. Fin de la Nación Catalana. Base, 2001 (1905). ISBN 84-85031-12-1.