Batalla naval de Càller

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgBatalla naval de Càller
Conquesta de Sardenya
Data 29 de desembre de 1324
Localitat Càller
Resultat Victòria de la Corona d'Aragó
Batalla naval de Càller (Mediterrani central)
Batalla naval de Càller
Batalla naval de Càller
Batalla naval de Càller
Coord.: 39° 13′ 0″ N, 9° 7′ 0″ E / 39.21667°N,9.11667°E / 39.21667; 9.11667
Bàndols
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Corona d'Aragó República de Pisa República de Pisa
Comandants en cap
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Francesc Carròs República de Pisa Gaspar Doria

La Batalla naval de Càller fou un dels episodis de la conquesta de Sardenya per Jaume el Just.

Antecedents[modifica]

Hug II d'Arborea, que reclamava un terç del Jutjat de Càller, que els pisans no estaven disposats a cedir, i va passar a l'acció, vencent als pisans en la batalla de San Gavino, que es van replegar a Esglésies i Castel di Castro, i va demanar ajut a la Corona d'Aragó per consolidar la posició.[1] Les flotes de València i Catalunya es concentren a Port Fangós. Guerau de Rocabertí i Desfar[2] i Dalmau VII de Rocabertí s'avançaren al gros dels expedicionaris, prenent Quart i assetjant el Castel di Castro,.[3]

L'1 de juny de 1323, l'infant Alfons salpà cap Sardenya fent escala a Maó,[4] on s'hi uneix l'expedició de la Corona de Mallorca capitanejada per Huguet de Totzó.[5] El 12 de juny arriben a Sardenya,[6] i el 14, atraquen en el Golf de Palma di Sulci, al sud de l'illa, on un grup de nobles i senyors sards li presten jurament de fidelitat a l'infant Alfons.

Assetjat el castell de Càller per Dalmau VII de Rocabertí, la flota de Francesc Carròs i de Cruïlles, amb tropes de Ramon de Peralta i Bernat I de Cabrera va costejar l'illa, prenent algunes posicions,[7] mentre el gruix de les forces aragoneses es van dirigir a Esglésies, que estava sent assetjada per Hug II d'Arborea.[8] Després de dos fracassats assalts el 6 i el 20 de juliol,[9] la calor, la humitat, i la malària aviat van delmar ambdues parts, de manera que les víctimes van ser prop de 12.000, i finalment la ciutat es rendí el 7 de febrer de 1324.[8] La guarnició es rendí amb honors i marxà a la defensa de Càller.[10]

Una flota pisana comandada per Manfredi della Gherardesca amb 32 naus, que pretenia aixecar el setge de Càller, tot i trobar l'estol enemic, no s'hi va enfrontar perquè la flota comandada per l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles era més nombrosa i els catalans ja eren en terra.[11][12] El 29 de febrer l'infant Alfons per terra i l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles per mar, derroten als pisans a la batalla de Lucocisterna, tot i que Manfredi della Gherardesca i 500 homes aconseguiren arribar al castell, mentre la resta dels pisans es dispersava, i la flota era capturada pels assetjants.[10]

El 19 de juny, es signa la capitulació, segons la qual Pisa cedeix a Jaume el Just tots els drets sobre Sardenya tret del Castel di Castro i les viles immediates de Villanova i Stampace.[13]

La signatura de la pau no dugué a la pacificació de l'illa, i el 1325 els Doria es revoltaren a Sàsser recolzats per la República de Gènova, i Pisa fou forçada a reiniciar la guerra pels atacs de la flota de reforç del vicealmirall Bernat Sespujades,[14] i de Francesc Carròs des de Bonaria a les naus que enviava a seva ciutat,[10] i el novembre de 1325 una armada de pisans i genovesos fou preparada a Savona al comandament de Gaspar Doria.[15]

La batalla[modifica]

El 29 de desembre, la flota de Francesc Carròs i de Cruïlles derrotà la flota de socors de 24 galeres de Gaspar Doria,[15] que va iniciar l'atac amb cinc galeres genoveses i dues pisanes la nau de Carròs, mentre la resta de la flota es quedava en la rereguarda.[16]

En arribar a l'alçada de la nau de Carròs, aquest va fer llevar àncores i, agafant desprevinguda l'avantguarda va capturar cinc galeres genoveses i tres pisanes, mentre la resta de les galeres atacants fugia i Doria escapava nedant,[17] sent

Conseqüències[modifica]

Amb la derrota de pisans i genovesos a la batalla naval de Càller, l'aixafament de la revolta dels Doria a Sàsser, i la derrota dels pisans a la batalla de Stampace,[17] els pisans van haver de cedir la darrera ciutat que conservaven en 1326,[18] poc després que la flota de Bernat Sespujades aconseguís fer que una flota genovesa que els encalçava es refugiés al port de Toló.[19]

La població local de Càller fou substituïda per catalans,[20] però la inseguretat i els atacs dels Doria feren que la vila acabés pràcticament deshabitada en 1333.[21]

Els genovesos no acceptaren la pau i en 1330 esclatà la guerra entre la Corona d'Aragó i Gènova, en la que Guillem de Cervelló i de Banyeres comandà una armada que va atacar en 1331 Mònaco i Mentone, i va assetjar Savona i la pròpia Gènova, per retirar-se després a Sardenya.[22]

Referències[modifica]

  1. Hayward, Fernand. Sardaigne terre de lumiere (en francès). Nouvelles Editions Latines, 1956, p.40. 
  2. «Guerau de Rocabertí i Desfar». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Dalmau de Rocabertí i d'Urgell». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana, p.51
  5. Fulgosio, Fernando. Crónica de las Islas Baleares (en castellà). Maxtor, 1870, p.72. 
  6. * Hernàndez Cardona, Xavier. Història militar de Catalunya. Vol. 2. Rafael Dalmau, 2004, p.133. ISBN 84-232-0655-6. 
  7. Zurita y Castro, Jerónimo. Anales de la Corona de Aragón (en castellà). vol. VI, p. cap. XLV. 
  8. 8,0 8,1 Iglesias: Le fortificazione medievali (en italià i anglès). Scuola Sarda Seditrice, 2009. 
  9. Balaguer, Víctor. Amor a la patria (en castellà). Imp. Nueva de Jaime Jepús y Ramon Villegas, 1858, p.168-169. 
  10. 10,0 10,1 10,2 Simonde de Sismondi, 1851, p. 239.
  11. Ramón Muntaner. Chronica, o descripcio dels fets, e hazanyes del inclyt rey don Iaume primer rey Darago, de Mallorques, e de Valencia ... Feta per lo Magnifich en Ramon Muntaner ... en casa de Iaume Cortey librater, 1562, p. 488–. 
  12. Crònica de Ramon Muntaner, Capítol CCLXXV
  13. El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta. vol.2. Edicions Universitat Barcelona, 2003, p. 44. ISBN 8447527409. 
  14. Storia di Sardegna del barone Giuseppe Manno (en italià). vol.2. Tipografia Elvetica, 1840, p. 149. 
  15. 15,0 15,1 Petti Balbi, Giovanna. Governare la città : pratiche sociali e linguaggi politici a Genova in età medievale (en italià). Giovanna Petti Balbi, 2007, p. 185. ISBN 8884536049. 
  16. Crònica de Ramon Muntaner, Capítol CCLXXXV
  17. 17,0 17,1 Hinojosa Montalvo, José. Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón (en castellà). Editorial NEREA, 2006, p. 251. 
  18. Simonde de Sismondi, 1851, p. 241.
  19. Lostia, Marcello. L'ammiraglio Carroç: l'Infante d'Aragona alla conquista della Sardegna (en italià). Edizioni della Torre, 1999, p. 196. ISBN 8873433286. 
  20. Hinojosa Montalvo, José. Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón (en castellà). Editorial NEREA, 2006, p. 252. 
  21. Ferrer i Mallol, Maria Teresa. Ramon De Cardona. 
  22. Llobet i Vall-llosera, Antoni. Cataluña antigua y Cataluña moderna: obra que se trata del comercio de los catalanes de la edad media en el levante y el porvenir de Barcelona (en castellà). Imprenta de Jaime Jepús Roviralta, 1836, p. 101. 

Bibliografia[modifica]