Benet de Sala i de Caramany

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaBenet de Sala i de Caramany

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement16 abril 1646 Modifica el valor a Wikidata
Girona Modifica el valor a Wikidata
Mort2 juliol 1715 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
SepulturaBasílica de Sant Pau Extramurs Modifica el valor a Wikidata
Cardenal
18 maig 1712 – 2 juliol 1715
Bisbe de Barcelona
24 novembre 1698 – 2 juliol 1715
← Manuel de Alba – Diego de Astorga i Céspedes →
Abat de Santa Maria de Ripoll
1696 – 1697
Abat de Santa Maria de Gerri
1691 – 1699
Abat de Montserrat
1682 – 1684 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Salamanca Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballAbat Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciósacerdot catòlic Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósOrde de sant Benet Modifica el valor a Wikidata
Consagració15 de març de 1699
per Innocenci XII
Proclamació cardenalícia18 de maig de 1712
per Climent XI
Modifica el valor a Wikidata
Lloc webFitxa a catholic-hierarchy.org

Benet de Sala i de Caramany, O.S.B., (Girona, 16 d'abril de 1646 – Roma, 2 de juliol de 1715)[1] va ser un monjo, abat, bisbe i cardenal català.

Biografia[modifica]

Orígens familiars[modifica]

Era fill de Francesc de Sala, doctor en ambdós drets, i d'Anna Caramany i Cella. Els padrins del seu bateig foren Josep de Lanuza i de Rocabertí, comte de Plasència, posteriorment virrei i capità general de Mallorca, i Magdalena d'Homs, vídua del noble Francesc d'Assís Desbach i Descatllar, senyors d'Orriols.[2]

Formació[modifica]

El 1658, als dotze anys va ingressar al monestir de Montserrat, segurament primer com a escolà, passant després a monjo. Tot seguit es matriculà per cursar estudis de filosofia a Barcelona.[3]

Posteriorment es va traslladar a Salamanca, estudiant teologia en el Colegio de San Vicente, regentat per la Congregació Benedictina de Valladolid, a la que Montserrat pertanyia, obtenint el títol de doctor i essent nomenat catedràtic l'any 1676, quan tenia trenta anys. Romangué a Salamanca dedicant-se a la docència durant, com a mínim, cinc anys (1676-1681).[4]

Primers càrrecs eclesiàstics. Abat de Montserrat[modifica]

Fou nomenat definidor general i visitador dels monestirs de la seva Congregació situats al territoris de la Corona d'Aragó.[5] Poc després, el 1681, fou nomenat abat de Montserrat, càrrec que exercí durant el període abacial de quatre anys.[6]

L'any 1684, abans fins i tot d'acabar el seu quadrienni com a abat de Montserrat, va ser promogut per Carles II com a abat de Sant Pau del Camp, que era de patronat reial.[7] Exercí el càrrec durant un període de vuit anys (1684-1693), durant el qual en diversos documents apareix signant també com a abat de Sant Pere de Portella (o de Frontanyà), al municipi berguedà de la Quar, fet que s'explicaria pel fet de tractar-se de dos monestirs que estaven units.[8]

També consta que fou abat de Santa Maria de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà), vinculat igualment a Sant Pau de Camp.[9]

Nomenament com a bisbe de Barcelona[modifica]

El 1696 fou elegit abat de Santa Maria de Ripoll, però en declinà el càrrec, per estar a l'espera d'ocupar la mitra del bisbe de Barcelona.[10]

El 24 de novembre de 1698, a proposta del rei Carles II, el papa Innocenci XII el nomenà bisbe de Barcelona. Prengué possessió del bisbat el 21 de gener de 1699.[11]

Del seu mandat episcopal destaca la fundació de la Casa de la Missió[12] i la reconstrucció del Palau Episcopal de Barcelona, bastant malmès a causa de la invasió francesa de finals del segle xvii, per a la qual es va veure obligat a aportar-hi fons propis, el que malmeté la seva situació patrimonial, ja compromesa per les estretors financeres de la família Sala.[13]

Entronització de Felip V. Inici de la Guerra de Successió. Confinament a Madrid[modifica]

Si bé la posició del bisbe Sala, quan es plantejà la successió de Carles II, era la del partit austriacista,[14] des de l'any 1700, en què Felip V d'Espanya pujà al tron, el mantingué la relació amb el monarca i el seu entorn que resultava pròpia, especialment pel que fa a la preparació del jurament de les Constitucions catalanes per part del nou rei borbó, a la catedral de Barcelona,[15] existint les relacions epistolars normals inherents a la relació entre el monarca i el bisbe del cap i casal d'un dels seus regnes.[16]

L'interès de les altes jerarquies catalanes per la qüestió del canvi dinàstic, de la casa d'Àustria a la de Borbó, era intensa, especialment per la gran prevenció que els hi generaven les suposades "reformes" i el suposat "regalisme" que aquestes duien implícit, especialment per la influència pro francesa.[17] La politització dels clergues era significativa i també cal destacar l'anticlericalisme que havia anat augmentant en les últims anys del regnat del darrer Àustria.[17] A Barcelona, el 1701 circulava un fulletó titulat Consejos políticos que le dió Luis XIV a Felipe V, que incitaven al nét del rei Sol, ja com a nou rei d'Espanya, a fiscalitzar l'església al més aviat possible.[17]

El debat de les Corts de 1701-02, marcà l'opinió i el posicionament del clergat català davant del nou règim.[18] El clergat sortí ben lliurat econòmicament de les referides Corts, i fou satisfeta la seva voluntat (excepte pel que fa a l'arquebisbat de Tarragona) que els càrrecs eclesiàstics fossin ocupats per catalans. El descontentament en sectors importants del clergat, no obstant, es mantingué, i els canvis borbònics generaren inquietud al bisbe barceloní Benet Sala i al bisbe de Solsona, Joan de Santamaría.[18] La resta dels bisbes de les diòcesis catalanes eres pro borbònics, així com la majoria dels canonges i abats de monestirs. Aquesta situació canvià, no obstant, des de 1704.[14]

El 1704 és quan, davant del que es percebia com una amenaça de la nova administració borbònica quant a la fiscalitat, als interessos comercials i econòmics del país i a les seves Constitucions,[19] es produeix una conspiració dels sectors fidels a l'anterior virrei Jordi de Darmstadt, oposats al nou virrei Velasco, que no prosperà, ja fos per la falta de cohesió dels austriacistes a la Conferència dels Tres Comuns, ja fos per la manca d'implicació dels aliats, en especial els anglesos.[19]

Tot i que no es pot parlar, el 1704, ni tan sols després de la referida conjura fracassada, d'enemistat entre el bisbe Sala i el virrei Velasco, els quals seguien cartejant-se i mantenint les relacions pròpies dels seus càrrecs,[20] el cert és que arribà un moment en què Velasco, en el marc de les seves investigacions sobre l'abast de la conjura fracassada i del progressiu i clar decantament del clergat català cap a la causa austriacista, es girà contra el bisbe.[20]

En aquest context, a inicis del mes de març de 1705 el bisbe Sala fou citat per a anar a Madrid per un "real despacho" del Consell Suprem d'Aragó, simplement per a tractar "causas tocantes al Real Servicio". Sala va arribar a la Cort el 5 d'abril d'aquell any, es presentà davant del rei, i allí romangué durant un any i mig, en què mantingué entrevistes amb els ministres de la Cort i els Consejeros de Aragón, sense que se li indiqués el motiu de la seva estada, en un clar desig de mantenir-lo confinat i apartat de la seva diòcesi.[21]

El 20 de juny de 1706, el rei Felip V, a causa de l'avanç de les tropes austriacistes comanades pel marquès de les Minas cap a Madrid, va abandonar la capital amb la Cort i els Reales Consejos, primer cap a Guadalajara i després cap a Burgos. El bisbe Sala a manca d'indicacions i a manca, també, de recursos econòmics per al desplaçament, restà a Madrid, junt amb el personal episcopal que l'assistia (secretaris, ajudants de cambra, etc.).[21]

Quan el 25 de juny es rendí la ciutat i el marquès de Minas hi entrà, proclamant l'Arxiduc Carles, el bisbe Sala anà a fer els compliments al marquès.[22]

Expatriació a Avinyó[modifica]

El 4 d'agost de 1706, anant cap a Alcalà, el bisbe fou fet presoner per uns soldats borbònics.[22] Felip V manà que el traslladessin a França, a Baiona, i després al castell de la Trompeta de Bordeus. D'allí, a petició del papa, passà a Avinyó, ciutat pontifícia, essent-li notificada la seva expulsió d'Espanya.[22]

Les seves estretors econòmiques es veieren aguditzades quan els francesos ocuparen Girona i confiscaren els béns del seu nebot Benet de Sala i Cella, que li donava suport.[23]

La situació del bisbe Sala incomodava tant al papa com a l'administració austriacista. Ramon Vilana-Perles, secretari d'estat de l'Arxiduc Carles, no afronta proactivament la solució a la situació l'estat de Sala, per més que en la seva correspondència li demana reiteradament favors per al seu entorn familiar.[23]

Després que Carles marxés de Barcelona cap a Viena, i en el marc, la tardor de 1712, de les prenegociacions del tractat d'Utrecht, s'acordà un intercanvi de presoners dels dos bàndols. A Sala, no obstant, se l'instava a passar a Viena, Milà o Roma, però no a Barcelona. La no acceptació d'aquesta alternativa ralentí la seva sortida d'Avinyó.[24] El bisbe Sala va haver de romandre a Avinyó fins al 1713.[23]

Nomenament com a Cardenal i retorn a Barcelona[modifica]

Encara estant a Avinyó, el bisbe Sala rebé la notícia del seu nomenament com a cardenal, per part del papa. El nomenament in pectore fou el 1712, però no es va oficialitzar fins al consistori del 30 de gener de 1713, un cop signat el tractat d'Utrecht.[25]

Quan, el 10 d'abril de 1713, arriba per fi a Barcelona, es troba que l'emperadriu i Vilana, ja han abandonat la ciutat. La presència de Sala a Barcelona, en el context de les negociacions per a l'aprovació del tractat d'Utrecht, el Conveni de l'Hospitalet de suspensió de les hostilitats i evacuació del Principat per part dels aliats, era incòmoda per als austriacistes.[26][27] Per altra banda, el 24 de març de 1713, Felip V havia signat un Reial Decret en el qual considerava perjur el bisbe Sala, al no haver-li mantingut la fidelitat, i ordenava a totes les seves autoritats que no li reconeguessin el títol de cardenal, extrem que recomanava al seu avi, rei de França, que també ordenés als seus cardenals i ministres.[28][29]

Anada a Roma[modifica]

El 3 de juliol de 1713 el bisbe s'embarcà cap a Gènova, com indica en la carta que dirigí al consistori barceloní, "…en execusió de la ordre ab que me trobo de passar á Roma, ab lo motiu de reber de mans de sa Beatitud, lo sombrero (capello cardenalici), últim complement de l'honor cardenalici al cual se ha dignat elevarme N.SS Pare y senyor Clement XI…".[30]

Un cop a Roma, i especialment després de la caiguda de Barcelona, el cardenal Sala caigué en l'oblit i en la malaltia, i l'interès de l'emperador austríac en ajudar-lo quedà molt minvat. Sala ni tan sols pogué presentar-se davant del papa per a rebre el "capello" cardenalici.[31]

Defunció[modifica]

L'1 de juliol de 1715 mor, a Roma.[32]

La Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona conserva diverses obres que van formar part de la biblioteca personal de Sala,[33]així com alguns exemples de les marques de propietat que van identificar els seus llibres al llarg de la seva vida.[34]

Referències[modifica]

  1. ↑ Martí Bonet 2014 p. 11 i p. 193
  2. ↑ Girbal 1886 p. 9
  3. ↑ Martí Bonet 2014 p. 12
  4. ↑ Martí Bonet 2014 pp. 12-13
  5. ↑ Martí Bonet 2014 p. 14
  6. ↑ Martí Bonet 2014 pp. 15-17
  7. ↑ Martí Bonet 2014 p. 59
  8. ↑ Martí Bonet 2014 p. 18
  9. ↑ Martí Bonet 2014 p. 19
  10. ↑ Martí Bonet 2014 p. 20
  11. ↑ Martí Bonet 2014 p. 23
  12. ↑ Martí Bonet 2014 pp. 43-50
  13. ↑ Martí Bonet 2014 pp. 51-56
  14. ↑ 14,0 14,1 Alabrús 2013, p. 156
  15. ↑ Martí Bonet 2014 p. 70
  16. ↑ Martí Bonet 2014 pp. 70-71
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Alabrús 2013, p. 154
  18. ↑ 18,0 18,1 Alabrús 2013, p. 155
  19. ↑ 19,0 19,1 Alabrús 2013, p. 157
  20. ↑ 20,0 20,1 Alabrús 2013, pp. 158-159
  21. ↑ 21,0 21,1 Martí Bonet 2014 p. 75
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 Alabrús 2013, p. 160
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Alabrús 2013, p. 161
  24. ↑ Alabrús 2013, p. 169
  25. ↑ Martí Bonet 2014 pp. 118-121
  26. ↑ Martí Bonet 2014 pp. 154-155
  27. ↑ Alabrús 2013, p. 170
  28. ↑ Martí Bonet 2014 p. 150
  29. ↑ Girbal 1886 p. 73 (transcripció del Decret)
  30. ↑ Martí Bonet 2014 pp. 162-163
  31. ↑ Martí Bonet 2014 p. 191
  32. ↑ Martí Bonet 2014 p. 193
  33. ↑ «Catàleg de les biblioteques de la UB/Fons Antic[Enllaç no actiu]». [Consulta: 8 maig 2020].
  34. ↑ «Base de dades Antics posseïdors: Sala i de Caramany, Benet de, 1646-1715». [Consulta: 8 maig 2020].

Bibliografia[modifica]

  • Martí Bonet, J. M.; Juncà, J.M.. El cardenal Sala. Història d'una tragèdia (Pdf). Barcelona: Arxiu Diocesà de Barcelona, 2014 [Consulta: 7 març 2015]. [Enllaç no actiu]
  • Alabrús, Rosa Maria «El caso Benet Sala: ¿un problema en las negociaciones de Utrecht?». Cuadernos de Historia Moderna, XII, 2013, pàg. 153-175 [Consulta: 7 març 2015].
  • Girbal, Enrique Claudio. Biografía del Cardenal gerundense D. Fr. Benito de Sala y de Caramany (en castellà). Girona: Imprenta y Librería de Paciano Torres, 1886. 
  • Girbal, Enrique Claudio. Epistolario del Cardenal gerundense D. Fr. Benito de Sala y de Caramany, Obispo de Barcelona (1707-1714) (en castellà). Girona: Tipografía del Hospicio Provincial, 1889. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Benet_de_Sala_i_de_Caramany&oldid=32411975»