Benjamí Grau i Marín

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgMin Grau
Min Grau 2017.png
Al Museu Isern de la Moto el 2017, durant l'homenatge a Paco Tombas
Dades biogràfiques
Nom complet Benjamí Grau i Marín
Sobrenoms El noi de Sants, El Rei de Montjuïc
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Lloc de naixement Sants, Barcelona
Data de naixement 19 d'agost de 1945 (1945-08-19) (71 anys)
Residència Viu a Alella, Maresme
Fites
Rècords 7 victòries a les 24H de Montjuïc
Activitat esportiva
Marques Derbi, Bultaco, Yamaha, Honda, Ducati
Temporades 1965 - 1987
Títols internacionals en Velocitat
C. Eur. Resistència 1 (250cc, 1969)
Palmarès en Grans Premis
GPs Victòries Podis Poles F. Lap Punts
11 1 3 1 2 69
Títols estatals en Velocitat
C. Esp. 50cc
C. Esp. 250cc
3 (1973 - 1975)
4 (1976 - 1979)
C. Esp. 750cc 4 (1975 - 1977, 1979)
C. Esp. Resist. 5 (1969, 78, 84-85, 88)
Total: 16 Campionats estatals
Victòries en curses destacades
24H Montjuïc 7 (1972, 73, 75, 1983 - 86)
Altres
Vencedor dels 1000 km de Mugello (1975)
Darrera revisió: 22/06/2017
Modifica dades a Wikidata

Benjamí Grau i Marín, més conegut com a Min Grau (Sants, Barcelona, 19 d'agost de 1945) és un antic pilot de motociclisme català, onze vegades Campió d'Espanya de velocitat i cinc de resistència -una d'elles, també Campió d'Europa- durant la dècada de 1970. Juntament amb Ricard Fargas ha estat un dels més carismàtics pilots catalans de Ducati, essent especialment recordat per les seves set victòries a les 24 Hores de Montjuïc,[1] motiu pel qual se'l conegué com a Rei de Montjuïc.[2] Pel que fa a la velocitat, com a pilot oficial de Derbi compartí protagonisme al Campionat d'Espanya amb el seu company d'equip Ángel Nieto i arribà a guanyar un Gran Premi, concretament el d'Espanya de 1974, celebrat al circuit de Montjuïc.[3]

Trajectòria esportiva[modifica | modifica el codi]

Grau amb una Derbi 1001 i l'equip tècnic al fons, a Calafat cap al 1980

Grau començà a interessar-se pel món de la motocicleta des de ben petit (el seu pare tenia un taller de reparacions al carrer Galileu de Sants) i ha mantingut la passió pel motociclisme tota la vida.[4] La seva carrera com a pilot professional durà fins a la dècada de 1990, en què es retirà de la competició d'alt nivell però tot i així continuà participant esporàdicament en curses amateurs.[2] Al llarg de la seva carrera, en què alternà la resistència i la velocitat, fou un dels millors especialistes en pujades de muntanya.[5] Dins aquesta modalitat, guanyà per exemple la Pujada a Sant Feliu de Codines el 1970 i la de la Rabassada el 1977. Pilot polifacètic, disputà també proves d'enduro i fins i tot féu de copilot en una cursa de sidecars, concretament al circuit del Jarama en ocasió del Gran Premi d'Espanya, quan un participant el contractà en absència del seu copilot habitual.[6]

Al Campionat del Món de velocitat, va disputar 11 Grans Premis entre 1967 i 1975, amb una victòria i dos podis, tots a Montjuïc.[2] La seva millor temporada fou la de 1974, en què després de guanyar el Gran Premi d'Espanya en 125cc,[3] acabà finalment novè a la general amb només 2 curses corregudes. Però fou dins la modalitat de la resistència on aconseguí un major ressò internacional gràcies als seus repetits triomfs a les 24 Hores de Montjuïc. El 1977 el fitxà Honda per a córrer tota la temporada amb l'Honda 1.000 oficial. Després de citar-lo a Pau (Occitània) per a provar la moto en un petit circuit durant un matí, els responsables de la marca japonesa li proposaren d'ingressar al seu equip de fàbrica. Aquell any, fent equip amb el francès Jacques Luc, aconseguí diversos podis, amb victòria inclosa, al Campionat d'Europa de resistència.[6]

Un cop retirat, Grau ha mantingut l'activitat fins a ben entrat el segle XXI. A data de 2001 encara seguia competint esporàdicament en curses de veterans, amb nombroses victòries.[4] La seva darrera cursa fins al moment ha estat l'edició del 2007 de les 24 hores Motociclistes de Catalunya, la qual va córrer amb una Suzuki Hayabusa a l'edat de 61 anys.[7]

Actualitat[modifica | modifica el codi]

Grau, pare de quatre filles i amb nou néts,[2] ha combinat la seva activitat dins el motociclisme amb l'empresarial.[4] Durant anys, regentà el Restaurant La Vela -especialitzat en cuina italiana- a la Vila Olímpica del Poblenou, concretament al número 149 de l'Avinguda Icària.[7] D'ençà del 2007, més o menys, s'aficionà a la vela i acostumava a navegar amb el seu veler de 12 metres.[6]

A data de 2017, Min Grau residia a Alella, Maresme, amb la seva dona Isabel i seguia fent sortides motoritzades amb els seus companys del "Moto Grup Q'et mogui la iaia" de la veïna població del Masnou. El febrer del 2017 anuncià la seva intenció de córrer el llegendari Tourist Trophy de l'Illa de Man, en la modalitat de clàssiques, el 26 d'agost d'aquell any.[2] En aquella data, Grau tindrà 72 anys i serà un dels pilots de més edat a haver corregut mai aquesta perillosa cursa, que recorre l'illa per diverses carreteres tancades al trànsit.

Palmarès[modifica | modifica el codi]

  • 11 Campionats d'Espanya de Velocitat
  • 5 Campionats d'Espanya de Resistència (1969, 1978, 1984-1985, 1988)
  • 19 participacions a les 24 Hores de Montjuïc, amb 7 victòries (1 amb Bultaco i 6 amb Ducati)

Internacional[modifica | modifica el codi]

Grau no sovintejà la seva participació en competicions internacionals, però tot i així aconseguí força èxits a les poques a què acudí:

Resultats al Mundial de motociclisme[11][modifica | modifica el codi]

Barem de puntuació de 1950 a 1968:

Posició 1 2 3 4 5 6
Punts 8 6 4 3 2 1

Barem de puntuació de 1969 a 1987:

Posició 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10
Punts 15 12 10 8 6 5 4 3 2 1

(Ids. Grans Premis | Llegenda) (Curses en negreta indiquen pole; curses en itàlica indiquen volta ràpida)

Any Categoria Equip 1 2 Punts Lloc Victòries
1967 50cc Derbi ESP
3
4 0
1970 125cc Bultaco ESP
10
1 52è 0
1971 125cc Bultaco ESP
8
3 29è 0
500cc Bultaco ESP
4
8 18è 0
1972 50cc Derbi BEL
7
ESP
4
12 10è 0
125cc Derbi FIN
6
ESP
6
10 17è 0
1974 125cc Derbi FRA
5
ESP
1
21 1
1975 250cc Derbi ESP
3
10 17è 0

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Herreros, Francisco; Aznar, José Luis. «La dura Resistencia». A: Historia del motociclismo en España (en castellà). Barcelona: RACC & Hipòtesi Edi-Balmes Edició SL, 1998, p. 245. D.L. B-46204-1998. ISBN 84-920886-5-6. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 López, Toni. «Pasión inagotable» (en castellà). lavanguardia.com. La Vanguardia, 12-02-2017. [Consulta: 20 febrer 2017].
  3. 3,0 3,1 «Doble triunfo español y drama en Montjuich» (PDF) (en castellà). Hemeroteca. El Mundo Deportivo, 23-09-1974. [Consulta: 22 desembre 2010].
  4. 4,0 4,1 4,2 Romojaro, Raúl. «Benjamín Grau el abuelo que más corre» (en castellà). masdeporte.as.com. As, 16-11-2001. [Consulta: 20 febrer 2017].
  5. Vilanova, Oriol; Cassart, Josep. «1970. Victoria incontestable de Benjamín Grau». A: La Pujada. 59/89. 30 años de la carrera en cuesta de Sant Feliu de Codines (en castellà). Caldes de Montbui: GT Cult, setembre 2014, p. 97. ISBN 9788461716227. 
  6. 6,0 6,1 6,2 Pérez, Tomás. «Benjamín Grau: El Hombre de Montjuich» (en castellà). super7moto.com, 21-02-2014. [Consulta: 20 febrer 2017].
  7. 7,0 7,1 Pérez, Tomás. «Benjamín Grau, El Rey de Montjuich» (en castellà). portalmotos.com, 26-02-2011. [Consulta: 20 febrer 2017].
  8. Ramkema, Wim; Heese, Jan. «Motos de resistencia - Benjamín Grau». A: Grand Prix - Libro para cromos (en castellà). Bilbao: Publicaciones Fher, 1977, p. 13 (Àlbum de cromos). D.L. BI-1027-77, No. Reg. 4070-77. ISBN 84-243-1359-3. 
  9. Alguersuari, Jaume «Juan Parés, el caballero de la velocidad» (en castellà). SOLO MOTO. Garbo Editorial, S.A. [Barcelona], núm. 143, 01-06-1978, p. 11-13.
  10. «NCR, a brand always linked to Ducati's history» (en anglès). ducshop.com. [Consulta: 22 desembre 2010].
  11. «Benjamin Grau» (en anglès). MotoGP.com. [Consulta: 23 desembre 2010].
Bibliografia

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Benjamí Grau i Marín Modifica l'enllaç a Wikidata