Benvenuto Cellini (Berlioz)
|
Aquest article tracta sobre l'òpera de Berlioz. Si cerqueu l'artista italià, vegeu «Benvenuto Cellini». |
 | |
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Hector Berlioz |
| Llibretista | Léon de Wailly Auguste Barbier |
| Llengua | francès |
| Epònim | Benvenuto Cellini |
| Creació | 1836 |
| Data de publicació | segle XIX |
| Gènere | opera semiseria |
| Parts | 3 actes |
| Lloc de la narració | Roma |
| Època d'ambientació | segle XVI |
| Personatges | An innkeeper (en)  , Columbine (en) , Pope Clement VII (en) , Bernardino (en) , Francesco (en) , Benvenuto Cellini (en) , Ascanio (en) , Teresa (en) , Pompeo (en) , Fieramosca (en) , Balducci (en) , Giacomo Balducci (en) i ouvriers (fr) |
| Estrena | |
| Estrena | 10 setembre 1838 |
| Escenari | Académie Royale de Musique |
| Intèrpret | François-Antoine Habeneck |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena al Liceu | 15 de gener de 1977 (estrena a Espanya) |
   | |
Benvenuto Cellini és una òpera en dos actes d'Hector Berlioz, amb llibret de Léon de Wailly i Auguste Barbier, basat en les memòries de l'artista Benvenuto Cellini. S'estrenà a l'Opéra de Paris el 10 de setembre de 1838. A Catalunya es va estrenar al Liceu de Barcelona el 15 de gener de 1977.[1]
Origen i context
[modifica]Hector Berlioz va idear aquesta complexa obra, inspirada de manera distant en les memòries del mestre florentí Benvenuto Cellini, i en va dur a terme l’estrena a l’Òpera de París el 1838, afrontant grans dificultats. Franz Liszt, sempre disposat a donar suport als seus col·legues, va intervenir adaptant l’òpera, conferint-li proporcions més humanes, i la va estrenar a Weimar el 1852. Berlioz, agraït, va acceptar aquesta remodelació, que ha esdevingut la versió que encara es representa, tot i que de manera molt ocasional.[2]
Hector Berlioz no va ser, pròpiament, un home d’òpera. Les seves tres aportacions teatrals —Benvenuto Cellini, Les Troyens i Béatrice et Bénédict (a més de la cantata escènica La Damnation de Faust)— apareixen gairebé com anomalies dins el panorama operístic francès. Béatrice, de fet, ni tan sols va arribar a veure’s al París del mateix Berlioz. Malgrat això, el compositor, figura decisiva del Romanticisme i mestre absolut de la paleta orquestral, va deixar en aquestes obres un segell tan personal com inclassificable.
Benvenuto Cellini és, fins a cert punt, una peça ingrata si tenim en compte el poc ressò que va obtenir. L’argument, ja de per si carregat, obliga l’òpera a arrossegar un pes teatral considerable: Berlioz, seguint el llibret, vol narrar al detall la vida de l’escultor florentí, la seva rivalitat amb Fieramosca, els seus conflictes amb el Papa i unes peripècies amoroses més aviat candoroses amb Teresa. Tot plegat apareix minuciosament dibuixat en una partitura que alterna un lirisme dolç amb una solidesa gairebé simfònica, i que recorre a escenes de carnaval i color popular per donar vida a un relat on, paradoxalment, l’escriptura musical passa per davant del drama i de l’efecte emocional —just el contrari del que hom esperaria d’una òpera romàntica. A aquesta complexitat s’hi afegeix el repte interpretatiu: és una obra difícil, poc agraïda per als cantants, que a més han de sostenir una comèdia amb escassa tensió real. El resultat és una òpera fascinant en termes musicals, però teatralment irregular i, en molts moments, costosa de fer brillar.[3]
L’argument incorpora únicament un punt documentable de les memòries de Cellini: el procés d’elaboració de l’estàtua de Perseu, una obra efectivament destinada a Florència i no pas a Roma, executada per encàrrec del duc Cosme I de Mèdici i avui conservada a la Loggia dels Lanzi. Fora d’aquest nucli factual, tots els personatges llevat del mateix Cellini —amb l’única excepció del papa Climent VII, que a l’òpera assumeix la funció de comitent de l’escultura—, així com la resta d’episodis narrats, constitueixen creacions estrictament fictícies.[4]
Representacions
[modifica]El llibret original (ara perdut), el qual sembla haver estat en el format d'una òpera còmica, va ser rebutjada per l'empresa parisenca de l'Opéra-Comique. A continuació, la història es va refer en un format d'òpera semiseria, sense diàleg parlat, i es va oferir a l'Òpera de París. Aquest va ser acceptat el 1835 pel nou director de l'Òpera, Henri Duponchel.[5] Berlioz va començar la composició a partir de 1836, i va ser estrenada a l'Òpera el 10 de setembre de 1838, dirigida per François Habeneck, i amb Gilbert Duprez en el paper protagonista. En la seva estrena, el públic, molest per la nova òpera radical, es va escandalitzar, i els músics van qualificar l'obra com a impossible de tocar.[6]
El 1851, Franz Liszt es va oferir a reviure l'òpera en una nova producció (i versió) a Weimar, i va suggerir canvis en la partitura de Berlioz. Aquesta versió va ser realitzada a Weimar el 1852, on el paper principal va ser interpretat per Karl Beck, el mateix tenor que havia creat Lohengrin de Wagner el 1850, també sota la direcció de Liszt, amb els poders vocals del tenor que continuaven a exhibir la mateixa decadència com es desprenia dos anys abans.
Es va realitzar a Londres el 1853, amb una pobra recepció. Les últimes actuacions de l'òpera en vida de Berlioz foren a Weimar el 1856, aquesta vegada sense Karl Beck, que ja s'havia retirat del cant.
Referències
[modifica]- ↑ (castellà) ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
- ↑ Alier, Roger «Ressenya de l'òpera». La Vanguardia, 23-08-2007.
- ↑ Montsalvatge, Xavier. «Crítica de l'òpera». La Vanguardia, 18 de gener de 1877.
- ↑ Rees (2014), 22–23. The opera's characterisation of the historical figure of Cellini is discussed in detail in Saloman, Ora Frishberg «Literary and Musical Aspects of the Hero's Romance in Berlioz's Benvenuto Cellini». The Opera Quarterly, 19, 3, 2003, pàg. 401–416. DOI: 10.1093/oq/19.3.401 [Consulta: 10 maig 2008].
De subscripció o mur de pagament
- ↑ Macdonald (2014), 13; Reed (2014), 24.
- ↑ Wasselin, Christian, "Benvenuto Cellini" a la web d'Hector Berlioz per aprofundir en els detalls de la confecció de l'òpera
Bibliografia
[modifica]- Berlioz, Hector; Cairns, David, editor and translator (1969). The memoirs of Hector Berlioz (2002 edition). New York: Alfred A. Knopf. ISBN 978-0-375-41391-9.
- Berlioz, Hector (2014). "Berlioz on Benvenuto Cellini", in Programme: "Benvenuto Cellini". London: English National Opera, pp. 17–19.
- Budden, Julian (1973). The Operas of Verdi, Volume 1: From Oberto to Rigoletto. Nova York: Oxford University Press. ISBN 978-0-304-93756-1.
- ENO (2014). Programme: "Benvenuto Cellini". London: English National Opera.
- Holoman, D. Kern (1989). Berlioz. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-06778-3.
- Holoman, D. Kern (2004). The Société des Concerts du Conservatoire 1828–1967. Berkeley: University of California Press. ISBN 978-0-520-23664-6.
- Jowers, Sidney Jackson; Cavanagh, John (2000). Theatrical Costume, Masks, Make-up and Wigs: A Bibliography and Iconography. London: Routledge. ISBN 978-0-415-24774-0.
- Jullien, Adolphe (1888). Hector Berlioz: Sa Vie et ses oeuvres (in French). Paris: Librairie de l'Art. View at Google Books.
- Macdonald, Hugh (2014). "How can an Opera be Semi-Serious?", in Programme: "Benvenuto Cellini". London: English National Opera, pp. 13–5.
- Reed, Philp (ed.) (2014). "From Berlioz's Letters", in Programme: "Benvenuto Cellini". London: English National Opera, pp. 24–27.
- Rees, Simon (2014). "Bellini and Belioz: Two Great Autobiographies", in Programme: "Benvenuto Cellini". London: English National Opera, pp. 21–23.
- Sadie, Stanley, editor; John Tyrell; executive editor (2001). The New Grove Dictionary of Music and Musicians, 2nd edition. London: Macmillan. ISBN 978-1-56159-239-5 (hardcover). OCLC 419285866 (eBook).
Vegeu també
[modifica]
Òperes d'Hector Berlioz | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| ||||||
