Bernardo del Carpio

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula personatgeBernardo del Carpio
Bernardo del Carpio-Plaza Mayor de Salamanca.jpg
Tipus heroi llegendari
personatge humà de ficció
Dades
Sexe home
Nacionalitat Regne d'Astúries
Modifica les dades a Wikidata

Bernardo del Carpio és un personatge llegendari de l'edat mitjana, fill extramatrimonial, segons la llegenda, tot i que no hi ha cap document que ho confirmi, d'una infanta reial, germana del rei d'Astúries Alfons II, anomenada Jimena, i de Sancho Díaz, comte de Saldaña. Hauria derrotat Carlemany en la segona batalla de Roncesvalls (808).

Llur historicitat, negada per tots els medievalistes, la defensa l'historiador i sacerdot asturià Vicente José González García, que sosté que la negació de llur existència es basa únicament en la confusió entre la primera batalla de Roncesvalls (778) i la segona (808), ja que Bernardo no hauria pogut participar en aquesta, com se li atribueix, però sí en aquella.

El comte Bernat I de Ribagorça i els seus lligams amb la llegenda de Bernardo del Carpio és un tema de particular interès històric perquè aclareix el procés d'alliberament i de formació d'un dels estats pirinencs nascuts amb motiu de la reacció contra la invasió musulmana, iniciada espontàniament a Astúries i seguida després, a intervals més o menys espaiats, tot al llarg de la serralada càntabro-pirinenca cap a llevant, amb la influència cada vegada més acusada del veí Regne franc carolingi.

Història preliminar[modifica]

En aquesta gradació progressiva de la influència franca correspon a la regió de Pallars-Ribagorça, d'acord amb la seva posició geogràfica, una posició intermèdia: mentre el comtat d'Aragó ja aconsegueix desprendre's de la sobirania carolingia pels volts del 820, en ésser expulsat el comte Asnar I Galí pel seu gendre Garcia el Dolent, en combinació amb Ènnec Arista de Pamplona, i mentre els comtats pròpiament catalans no arriben a una plena independència fins després de la destrucció de Barcelona per Almansor el 985, Pallars i Ribagorça s'alliberen del domini franc a partir de la gran crisi del 872 al Migdia francès, quan hi hagué l'assassinat del comte Bernat II de Tolosa per l'usurpador Bernat Plantapilosa. Alliberats aquests pagi del domini musulmà per iniciativa particular dels comtes de Tolosa els primers anys del segle IX, passaren a formar part del comtat tolosà en una situació especial.

Els comtes de Tolosa, amb una excepció episòdica pels voltants del 840, foren comtes de Pallars i Ribagorça: ho foren fins a la mort violenta del comte Bernat el 872. Després d'aquesta catàstrofe s'ignora d'una manera certa el que passà a la regència de Pallars i Ribagorça; només dos extrems ens són indubtablement coneguts; primer: que el comte Eudes, germà de l'assassinat Bernat, que recuperà el comtat de Tolosa el 886, ja no va dominar en aquelles regions; segon: que durant la regència a Tolosa de l'usurpador Bernat Plantapilosa, precisament el 884, ja apareix un comte Ramon regint el seu destí.

Aquest comte Ramon, al qual pertany la glòria d'haver estat el primer comte independent de Pallars i Ribagorça, prolongà el seu govern vora mig segle, fins als volts del 920. Fou el cap de dues dinasties: una per a Pallars i l'altra per a Ribagorça, que es perpetuaren, sobretot la primera, per llargues generacions.

Fou el cap de dues dinasties: una per a Pallars, i l'altra per a Ribagorça, que es perpetuaren, sobretot la primera, per llargues generacions. Tingué un govern molt accidentat; després de trenta anys ascencionals, anà de poc que els seus veïns musulmans del migdia no destruïssin tota la seva creació política del nou comtat: de primer per la invasió del Pallars, realitzada l'any 904 pel senyor de Lleida, Llop ibn Muhàmmad, de la família dels Banu Qassi; després, entre el 907, per l'ocupació d'una gran part de la Ribagorça, efectuada pel reietó d'Osca Muhàmmad al-Tawil.[1][2][3] La primera, per bé que molt violenta i dolorosa –li costà la presó del seu fill gran Isarn per molts anys, fou passatgera; la segona campanya prengué un caràcter més permanent.

En morir poc temps després del 920, el comte Ramon deixava cinc fills i una filla: bernat, Isarn, llop, Ató de Bigorra, Miró de Bigorra, i la infanta Ava de Cerdanya. Confià a Isarn, el gran, el govern del Pallars, junt al germà Llop, el petit de la família. Ató es dedicà a la carrera eclesiàstica i arribà a ésser bisbe de Pallars i Ribagorça, Bernat i Miró foren comtes d'aquesta última regió. Amb aquesta distribució del seu honor entre els seus fills restaren separats per sempre més els comtats de Pallars i de Ribagorça. Isarn, Mirí i Llop passen gairebé desapercebuts en la història, si no és la llarga presó soferta pel primer. Bernat, en canvi, pren un considerable relleu en convertir-se en subjecte de llegenda, segons que mostren les posteriors fonts narratives.

Les fonts contemporànies diplomàtiques són més aviat escasses: ni per elles ni per la lleu referència que les Genealogies de Roda fan del comte Bernat, no podríem endevinar la fortuna que amb el temps havia d'aureolar el seu nom.

Les Genealogies de Roda, després d'haver consignat que Bernat era un dels fills del comte Ramon, escriuen: <Vernardus accepit uxor domna Tota, Galindo Asnari filia, et genuit Regemondo, ac domno Galindo,...seu domna Aba.>

Els documents contemporanis, els d'indubtable autenticitat, són cinc per a Bernat, del 916 al 950, i sis per a la seva esposa Tota, del 916 al 941.

Ruïnes del castell de Saldaña on suposadament va néixer Bernardo del Carpio

D'un dels primers es desprèn que Bernat era el sobrenom del comte, que en rigor –i és la forma diplomàtica més usada—s'anomenava Unifred: <Hunifredus chomis et alium nomen vochabulum est Bernardus.>

De totes maneres devia ésser el nom popular, i fou el que passà a la posteritat a través de les Genealogies, de les altres fonts narratives i de la cançó llegendària.

Bernat ja era casat el 916, en vida del seu pare Ramon. Segons un document d'aquesta any, <Unifrido et uxori sue Tota> compren a uns particulars un camp a la vila de Calvera, vora Ovarra, per onze sous. A notar que ací hom no dóna a Bernat el títol de compte, a diferència del seu germà gran Isarn, que ja abans del 910 en gaudia de nom i fets. Ja d'abans d'aquesta compra el matrimoni Bernat-Tota posseïa béns a Calvera, puix que en el document es diu que el camp comprat termenejava a nord i a llevant amb terres dels compradors.

Poc temps després del 920 moria el pare, però fins al 939 no es torna a trobar documents de Bernat; aleshores <Unifredus, Dei opitulantem clemencia comis> dóna a l'abat Adroer i als monjos servents del monestir de Lavaix el seu vilar de Mancivert, i l'apèndix de Suert.

Segueix una altra falla, aquesta més breu, en la documentació. El 947 Bernat I de Ribagorça fa donació a l'abat i als monjos del monestir d'Ovarra d'una vinya a la vila de Calvera. Al cap de dos anys, el 949, una altra donació, aquesta de terres i boscos, al monestir d'Alaó i al seu abat Altemir: és el document al·ludit abans, que en la signatura diu: <Hunifredus chomis et alium nomen vochabulum Bernardus, qui hanc carta eleemosinaria rogavit scribere et testes et judices firmare.>

L'últim document conegut del comte Bernat és del març de 950. Donació d'<Unifredus, Dei grattia comes>, a l'abat Adroer i a la congregació de Lavaix al lloc anomenat Sant Vicenç, «in valle Supedrunio, que ego abstraxi cum fidelibus meis de gentem paganorum»,> concedint la facultat de «condirigere, plantare, comutare atque inrumpere in ipsum locum». a voluntat de l'abat.

El comte devia morir en aquest data de 950 i la de 956, en què el seu fill Ramon II de Ribagorça féu consagrar l'església catedral de Roda; però com que afirma que el mateix havia fet construir l'església, i això comportaria un temps apreciable, cal pensar que la mort del pare es devia acostar més a la primera data que no pas a la segona.

Les Genealogies ens diuen que Bernat es casà amb Tota, filla de Galí III d'Aragó: es tracta del comte d'Aragó Asnar II Galí d'Aragó. El matrimoni degué ésser anterior al 916, que és quan s'ha trobat els dos consorts comprant conjuntament un camp a Calvera. Els altres documents conservats que es refereixen a ella són tots relatius a compres que fa tota sola, i unes vegades es titula Tota cometissa, i d'altres Tota Galindonis; és possible que la intitulació fos donada una mica a gust del redactor del document. Quan aquest és redactat per Quint, un cortesà de Bernat, se li atorga el títol de chomitissa. Entre el 930 i el 936 fa una compra in villa Larroi per valor de quaranta-cinc sous, i una altra per sis sous d'una vinya a Calvera. El 939 adquireix una peça de terra a Singall, a la ribera de l'Isàvena per dos sous i quatre argents. El 940, una altra terra a Tramesaigües, val de Ribagorça, per la qual pagà onze sous; la terra adquirida limitava amb una altra de propietat seva, com ho feia també la vinya comprada a Calvera entre 930 i el 936. Finalment, el 941, compra per sis sous unes terres de recent extirpació a Riupedrós, al castell de Puigcerós.

Tots aquests documents es conservaren l'arxiu d'Ovarra, demostració que els béns esmentats havien passat a propietat del monestir, segurament per donacions em vida o per disposició testamentària de la comtessa.

Després del 941 no se'n parla més; probablement morí abans que el seu marit.

És escassa la informació que proporciona aquest inventari de documents per a reconstruir la figura del Bernat històric. Solament dos fets importants resten acusats per ells: el matrimoni del comte amb l'aragonesa Tota, i l'alliberament d'una part de Ribagorça de l'ocupació musulmana.

El matrimoni del comte, efectuat abans del 916, en vida, doncs, del pare Ramon, fou sens dubte un acte polític de veritable importància: és probable que fos inspirat per la traça política del comte Ramon que amb aquest acte anava a assolir l'aliança del seu veí comte d'Aragó enfront del terrible reietó d'Osca. Al-Tawil, com abans sembla que s'havia procurat la del rei de Navarra enfront l'inquiet Llop ibn Muhàmmad.

Després, en examinar les fonts narratives, es veu com és probable que l'esposa Tota portés en dot al comte Bernat la regió de Sobrarb, intercalada entre els mateixos comtats d'Aragó i de Ribagorça i, possiblement, ocupada en part, en aquells moments, pels musulmans d'Osca. Però d'això, els documents no en deixen traslluir res; en canvi, deixen endevinar una personalitat especial en la comtessa, que no és corrent en aquell temps trobar dones casades contractant soles, sense intervenció marital, com ho fa Tota en els documents damunt mencionats. A més la intitulació en diversos d'aquests documents de Tota Galindonis, en lloc de Tota comitissa, és un nou gest d'afirmació personal de la comtessa.

De l'alliberament de Ribagorça per Bernat, no en resta altre testimoni documental directe que l'assenyalat abans, quan en una donació de Lavaix, l'any 950, el comte declara com <ego abstraxi, cum fidelibus meis, de gentem paganorum> la vall de Supedrunio, Soperum. L'afirmació és molt clara i no deixa lloc al dubte; per altra banda, el text del document té un ple caràcter d'autenticitat.

La vall de Soperun està situada a la conca del riu Valira, entre les vall de la Noguera Ribagorçana de l'Isàvena, a l'altura d'Ovarra i un poc més baixa que Lavaix. Això dóna una idea de la profunditat adquirida per la invasió d'al-Twil en temps de Ramon i de la importància que pogué tenir l'empresa d'alliberament acomplerta per Bernat i els seus fidels.

És difícil de concretar exactament quan tingué lloc aquesta empresa. Abans s'ha dit que la invasió de Ribagorça per Muhàmmad al-Tawil fou l'any 908. Per aquest temps cessen també les notícies del monestir d'Obarra, que en degué ésser afectat, i on el 905 i el 907 encara exercia l'abadiat un tal Francó. Fins a l'any 929 no torna a aparèixer la casa en els documents, i ara és regida per l'abat Ègika, el nom del qual, com el del successor Levila, apareix sovint en les falsificacions atribuïdes al comte Bernat. Cal pensar, doncs, que l'alliberament esproduí entre aquestes dues dates: 908-929. Però com que el 916 hem trobat Bernat i Tota comprant un camp a Calvera, població propera al monestir, sembla que en aquesta última data ja era alliberada, si més no, la part alta de la plana ribagorçana.

Empresa inversemblant de Bernat[modifica]

Monestir d'Obarra, vista dels absis

En què consistí aquella empresa de Bernat, llevat de la reocupació de les terres envaïdes a Ribagorça i Sobrarb i del possible avanç, segurament molt transitori, fins a Calasanz, no ens ho diuen pas les fonts. No obstant això, és probable que comportés alguna acció bèl·lica brillant i famosa.

Un document posterior, dels volts del 960, ens ho fa pensar. Es tracta d'un canvi pel qual l'abat Levila i els monjos d'Obarra lliuraren al comte Ramon, fill de Bernat, un tresor d'objectes preciosos, propietat del monestir, i reberen en compensació les viles de Silvi, Vilaracons i Riupedrós. El tresor cosnsitia en un fre d'argent pur, xapat d'or, de valor cinc-cents sous; d'una espasa, guarnida d'or, de sis-cents sous; d'altres quatre espases, quatre lorigues i quatre frens, granats; de dues selles, granades; d'<1.º motili et 1.º ganabe pallia texta cu mauro C. solidos erat preciata, et duxit eam filiam sua Ava [del comte Ramon] in alleva>; d'uns esperons d'argent amb la broca de ferro; i d'«alias causas que nos non potiumus numerare». La presència de semblant tresor militar en un monestir petit arraconat com Ovarra i que havia estat objecte de devastació general feia relativament poc temps, i de nova restauració tot seguit pel comte Bernat, no s'explica més que per una donació que li hagués estat feta per aquest comte; i a la vegada, la possessió del tresor a mans del comte no té altra explicació sinó que es tractés del botí guanyat a algun cabdill molt important en una acció victoriosa.

Qui podia ésser aquell cabdill derrotat que pogués acompanyar-se d'un parament tan preciós?. Entre la gent del temps no sabem veure altra figura possible que al-Tawil en persona. Una victòria sorollosa i espectacular de Bernat sobre al-Tawil explicaria moltes coses: en primer lloc la possessió, i consegüent donació en acció de gràcies a la Verge d'Ovarra, per Bernat, del tresor militar; en tercer lloc l'interès del comte Ramon, el fill de Bernat, de recuperar el tresor guanyat pel seu pare; en quart lloc la veneració agraïda que el monestir d'Ovarra guardà a la memòria del comte Bernat. I, per damunt de tot, una victòria així constituiria el substrat profund sobre el qual podria basar-se la fama popular del comte i bastir-ne després, sobre la seva tradició, la llegenda amb què l'honorà la cançó sortida del cenobi d'Ovarra.

No es pot pas donar per certa tota aquesta reconstrucció històrica, puix que les fonts disponibles no autoritzen a tal certitud; però calia apuntar-la com una hipòtesi de versemblança evident. Si hagués estat així, Bernat hauria realitzat les seves gestes militars o, si mes no, les hauria començades en vida encara d'al-Tawil, i, per tant, abans de l'any 914.

No resta cap dubte que l'afegit sobre Borrell, suposat fill de Bernat, fou degut al seu coneixement de la falsa carta de fundació d'Ovarra que devia haver vist a l'arxiu de Sant Victorián. En canvi, és el primer que anomena Miró com a tercer fill de Bernat: en realitat era el seu germà. El Cronicó d'Alaó no aporta res de nou per aquest estudi; calia, però, mencionar-lo com etapa intermèdia entre el Cronicó de Domèneci la Crònica d'Alaó renovada, de la qual ara anem a ocupar-nos.

En el Cartulari d'Alaó fou afegit, molt de temps després de la seva primitiva confecció, un nou text històric que anomenaren la Crònicad'Alaó renovada”. El seu autor desconegut, segurament també un monjo del monestir, treballava el 1154, <cujus tempore –diu—hac memoria renovata est>>. Fins en aquesta data continua la història del comtes tot separant les dues rames de Pallars i de Ribagorça. Per als bisbes aprofità literalment, amb alguna interpolació sàvia, el text del "Cronicó II d'Alaó", que tot seguit continuà, així com per als comtes, fins al moment de la redacció. És probable que fos l'arxiver del monestir; de totes maneres presumeix d'una erudició rebuscada que relluu en els comentaris amb què adorna la seva narració, altrament seca. Així, parlant del comte Unifred de Ribagorça, diu: <<Iste vero quia no habetat liberos multa bona dedit ecclesiis, et precipue Alaonis monasterio in quo ipse et uxor ejus post mortem tumulati sunt>>, i, comentant sàviament, afegeix: "A Ludovici enim filii Karoli" –vol al·ludir a Lluís el Pietós—tempore, fuit mos regum et comitum ut unusquisque monasterium construeret in quo post mortem tumulatus esset.>> parlant de Sobrarb, diu: <<quod modo dicitur Superarbium olim vocabatur territorium Berbinatum [Barbatania]; “cum autem homines Superarbi Barbastrum perdidissent, a quodem monte qui dicitur Arbi, eo quaod super eum starent Christiani et de subtus Mauri, vocaberunt se Superrbenses quia jam Dei gracia capta Barbastra et a Christianis possesse, dignum est ut nuncupentur sicut antiquitus.>>

A mans d'un cronista amb semblants pretensions erudites no és estrany que la primita nota de Domènec sobre el comte Bernat, que havia estat gairebé literalment respectada per l'autor del "Cronicó II de Alaó", sofrís ara originals transformacions fins a restar fixada així:

« <<Bernardus comes Rippacurcie habuit conjugem nomine Totam, filiam Galindonis comitis Aragons, ex qua genuit III, filios; Regmundum et Borrellum et Mironem. In tempore ujus Rippacurtia et Paliars serviebat Mauris. Et fertur esse exprogenie Karoli, cujus virtute prephatus comes cum Francis expulit ex supradictis locis et de Superario, quam terram acceperat cum prephata uxore sua, Maurus usque ad Calasanz. Franci vero qui nvenerut sibi in adjutorum ex Francia, adhuc inhis terris retinent pristinum nomen et ipsi et terre eorum. Fuit autem comitis cujusdam Raimundi filius, qui etiam ob munimine virtutis milician Machabeus, et quia cepit marcham, marchio, dictus est. Edificavit unum monasterium nomine Ovarra, in quo ipse et uxor ejus sepulti sunt.>> »

Segueix aleshores textualment, com en el "Cronicó II d'Alaó", l'error sobre els tres fills de Bernat i la partició dels comtats entre ells.

El cronista renovador posseeix bones informacions històriques que li permeten de precisar com Galindo era comte d'Aragó; com realment Sobrarb advingué a Bernat per la seva muller Tota; com Bernat era fill d'un comte Ramon; com edificà el monestir d'Ovarra i hi fou sepultat amb la seva esposa. En canvi, degué al seu predecessor, l'autor del "Cronicó II d'Alaó", l'error sobre els tres fills de Bernat i la partició dels comtats entre ells

Hipòtesi més versemblant[modifica]

La hipòtesi anterior, avui dia no pot sostenir-se. El descobriment d'una nova font aràbiga la tira per terra i dóna dels fets una descripció ben diferent. Es tracta de l'obra històrico-geogràfica titulada Tarsi al-ajbar de la qual fou autor l'Almeriene-al-Udri que nasqué el 1002 i morí vers el 1085. Publicada pel doctor Abd al-Aziz al-Atmani, ha estat comentada pels professors Hussain Monés i el català Joan Vernet, el qual va subratllar especialment els fragments que es referien a Catalunya i que diuen el següent:

« <El condado de Pallars (citado con la forma Balyaris) aparece cuatro veces (en el Tarsi al-ajbar). En la primera nos explica el ofrecimiento de asilo que Bernat C. Raimundo (c. 916-950) hizo a Muhammad C. Lope, del qual era pariente y que se encontraba en muy mala situación. Este aceptó y con su sequito y tesoro fua al Pallars en mala hora, puesto que Bernat los asesinó a todos para apoderarse de sus bienes. Estamos en julio del 929. El texto àrabe nos especifica que el tesoro consistia en armas, impedimenta i joyas. Ahora bien: esta descripción coincide con la que el documento 183 de Abadal »

Del text d'Udri es dedueix doncs que l'origen del tresor d'Obarra és ben diferent del que se suposava anteriorment: en lloc d'un triomf es deuria a un assassinat a traïció, no pas gaire honrós pel comte Bernat, la víctima fóra un fill d'aquell Llop ibn Muhàmmad, vencedor del nostre Guifre el Pilós, cal notar, però, que, si bé sembla que no pugui dubtar-se de l'origen del tresor sobre les circumstàncies infamants del traspàs, de narrador aràbic també podria parlar apassionat. Com sigui, el que és evident és l'error de l'anterior hipòtesi.

Per això sempre els historiadors normalment no qualifiquen de ciència la seva feina sinó més aviat d'un art d'interpretació.

Pas dels monestirs a San Victorián[modifica]

Façana exterior del monestir de San Victorián

A primera vista sorprèn l'escassesa de documents autèntics del comte Bernat conservats a Ovarra, sobretot si es té en compte, com es deduirà per això que s'escriu tot seguit, que fou el restaurador del monestir i que de segur el dotà molt més àmpliament que no ho féu la seva esposa Tota, de la qual ja assenyalàrem les possibles donacions...Però hi ha un fet que ho explica: la refecció falsificada, i segurament ampliada, de la titulació primitiva, obra d'un falsificador d'últims del segle XI, el qual devia tenir un interès especial a destruir els originals a fi d'evitar la comprovació posterior de la seva falsificació.

Efectivament: el 1076 el rei d'Aragó, Sanç Ramírez, que era al mateix temps comte de Ribagorça i que havia d'ésser des del mateix any rei de Navarra incorporà, mitjançant un privilegi, al florent monestir aragonès de San Victorián els decadents monestirs ribagorçans d'Ovarra, Taverna i Orema.[4] Amb la propietat dels monestirs passà també a San Victorián la documentació, que devia trobar-se força abandonada. Es comprèn que els nous propietaris, en acte de bona administració, volguessin ordenar i renovar la titulació del patrimoni incorporat. I, amb aquesta finalitat, el que els va semblar més clar i expeditiu fou de fabricar una sèrie de documents nous mitjançant els quals totes les possessions de les cases incorporades restaven suficientment titulades.

Pel que es referix al monestir d'Ovarra, avui dia encara es conserva una gran quantitat d'aquestes falsificacions, procedents de l'arxiu de San Victorián, a l'Arxiu Històric Nacional de Madrid. Serrano y Sanz les publicà tot barrejant-les amb els documents autèntics, en la seva coneguda obra sobre Ribagorça; sospità de l'autenticitat de moltes d'elles, però no arribà a intuir aquest procés de la seva fabricació. Examinant-les acuradament s'endevina com foren construïdes en diverses sèries. D'entre aquestes falsificacions Serrano en publicà una quinzena atribuïdes als comtes Bernat i Tota. La més solemne d'elles és sens dubte <carta de fundació> d'Ovarra. Si entrem en l'anàlisi del contingut d'aquesta carta endevinarem de seguida que el falsificador la redactà inspirat per dues menes d'informacións: l'erudita, documental, que li proporcionaven els diplomes portats a San Victorián des de l'arxiu d'Obarra; la tradició oral, viva encara en els cercles d'aquest últim monestir, sobre la figura del comte Bernat com a alliberador del país i restaurador de la casa.

Els documents de l'arxiu d'Ovarra degueren informar al falsificador sobre la reconquesta i la repoblació de la regió ribagorçana pel comte Bernat i els seus fidels després de l'ocupació musulmana del 908; sobre la restauració del monestir, segurament destruït pels pagans; com el comte Bernat vivia en temps d'un rei Carles; com tingué un fill anomenat Ramon, que li succeí en el comtat; de l'existència d'un Borrell comte de Pallars...

Però aquestes informacions foren deformades pel falsificador: el comte Bernat s'allunya en el temps i passa a viure en una època que en aquells moments de la falsificació ja gaudia d'una grandesa llegendària: la de Carlemany. Del rei Carles el Simple salta al temps de Carles el Gran consignant la data de l'era (vol dir l'any) 781. Paral·lelament, l'ocupació local sarraïna del temps del comte Ramon passa a confondre's amb l'ocupació general de l'època de la invasió aràbiga d'Hispania: <in tempore illo [quo] Ripacurcia et Paliares et Superarbi erant in possessione paganorum.> el comte Bernat, que solament ho era de Ribagorça, i així figura en la intitulació del document, hom el suposa senyor de totes les regions l'alliberament de les quals se li atribueix, i, per això, a més de seu fill Ramon, que li succeí en el comtat de Ribagorça, se li designa un altre fill, Borrell, perquè pogués succeir-li en el de Pallars; personatge que, en realitat, fou comte d'aquest darrer país, però no pas fill de Bernat, sinó nebot seu, fill del germà Llop, veritable comte de Pallars. La restauració d'Obarra, monestir existent molt de temps abans que el comte Bernat, es converteix en fundació, i el comte i la seva esposa l'escullen pel seu descans etern.

Totes aquestes informacions, més o menys ben adaptades a les realitats documentals, no eren pas pures invencions del falsificador; responien, com s'ha dit, a la dualitat d'informacions de què disposava: l'erudita i la tradició monacal. És evident i natural l'existència d'aquesta, filla del record que hagués deixat en el poble l'obra d'alliberament i de repoblació del comte, record que tendiria cada vegada més allunyar-se, a confondre i a engrandir-se; tradició que seria especialment guardada i cultivada pels monjos d'Ovarra, que recordarien en el comte i la seva esposa els restauradors i amplis dotadors de la seva casa, la qual elegiren per la seva sepultura.

El falsificador, en el seu treball d'adaptació de les dues fonts informatives que el nodrien, més aviat degué corregir la tradició oral, sempre surant, amb les dates concretes que la documentació li proporcionava. I fruit de les contradiccions amb què topava és la vacil·lació i la poca traça en el redactat, que li fa emprar el futur, el present i el passat en una sola frase: <edificarem el monestir (futur), que està situat vora el riu Isàvena (present), on estem enterrats (passat).>

El resultat final del falsificador de San Victorián fou de deixar documentades aquestes assercions anti-històriques: a) que el comte Bernat visqué en temps de Carlemany i, per tant, fou el primer alliberador del país després de l'ocupació general sarraïna; b) que tingué un fill anomenat Borrel, al qual llegà el Pallars, que ell havia alliberat; c) que ell i la seva esposa foren els fundadors d'Ovarra.

A principis de l'últim terç del segle XI, el monestir d'Alaó, sobre la Noguera Ribagorçana, també es trobava, com els seus germans d'Ovarra, Taverna i Orema, en un estat de descomposició i d'enviliment, fins al punt que el bisbe de Roda, Ramon Dalmau, impressionat per la seva situació i amb ànim de remeiar-la, el 1078 en confià la guarda i l'abadiat a un tal Bernat, monjo de San Victorián.

En aquests moments de recuperació del monestir d'Alaó fou quan, per manament del bisbe Ramon Dalmau i del nou abat Bernat, un monjo anomenat Domènec emprengué la pesada tasca d'ordenar tots els documents del monestir i fer-los transcriure en el cartulari: això ho explica en una nota introductòria d'aquest.

Aquesta nota introductòria del cartulari devia anar seguida d'una altra, curta, de caràcter històric, probable obra també del monjo Domènec. Domènec hi utilitzava els coneixements erudits que li havien proporcionat l'examen i la sistematització de l'arxiu d'Alaó i les investigacions complementàries que hagués pogut fer en el de San Victorián, monestir d'on ell devia procedir, com l'abat Bernat, i en els d'Ovarra, Taverna i Orema, incorporats de poc, com s'ha vit, al darrer. Però com el cas del falsificador de San Victorián, Domènec sumava a la font erudita la de la tradició oral, que devia trobar viva en aquestes regions.

Així Domènec, com el falsificador de San Victorián, torna a traslladar el comte Bernat als temps de Carlemany, quan gairebé tota la Hispania era ocupada pels moros. Els nombrosos documents que examinà no contradeien, a la seva manera de veure, aquesta constatació cronològica; trobava el fill de Bernat, Ramon, regint en temps d'un Lluís el Pietós, fill de Carlemany, i el segon l'emperador Lotari I, fill de Lluís el Pietós, en lloc, respectivament, de Lluís Transmarí, fill de Carles el Senzill, i el rei Lotari, fill de Transmarí. La mateixa deducció li permetia d'afirmar que comtes com Vigó i Berenguer de Tolosa, que visqueren en el primer terç del segle IX, eren posteriors a aquest Bernat.

En canvi, la major erudició de Domènec no el deixà caure en l'error que Bernat alliberés la regió del Pallars. Però com que el situava en un temps que aquesta regió havia de trobar-se ocupada pels sarraïns i havia d'ésser-ne alliberada, interpretà que podia ésser el bisbe Ató, el qual ell trobava presidint les comarques de Pallars, de Ribagorça i de Sobrarb, el qui hagués portat a terme la seva reconquesta. Prescindint d'aquesta falla, és interessant de constatar la informació històrica que ens proporciona Domènec sobre Ató, que passà desconegut per l'autor de les Genealogies de Roda, i sobre Sobrarb, que vingué a mans del comte Bernat pel seu matrimoni amb l'aragonesa Tota.

Fins que Domènec es mou dintre el cercle dels seus coneixements erudits. Quan rendeix tribut a la tradició llegendària, és a dir:

« qui [Bernardus] jussu Caroli regis magni, de cujus progrenie esse ferebatur, ingressus in illam [Hispaniam]...expulit [Mauros] de Ripacurcia. »

; però és un tribut ple de reserves mentals com ho demostra la utilització del fertur. Endevinem que Domènec es troba a presència d'una versió sobre la persona i les gestes del comte Bernat que es contradiu amb les dades que li proporcionen els documents, i la seva nota històrica no és sinó una transacció entre les seves dues fonts informatives en les quals predomina la seva qualitat d'arxiver.

A principis del darrer quart del segle XI existeix, perquè a Ribagorça una versió llegendària sobre Bernat que s'endevina en els treballs del falsificador de San Victorián i es revela en els de l'arxiver d'Alaó, que segurament tingué el seu origen en el cenobi d'Ovarra, i de la qual coneixem dos extrems essencials: a) que el comte Bernat era familiar de Carlemany; b) que per ordre d'aquest entrà a la Península i alliberà les regions del Pallars, de Ribagorça i de Sobarrb.

Poc d temps després de Domènec, a principis del segle XII, un altre monjo d'Alaó corregí el Cronicó d'aquell. En aquesta nova versió s'afegia l'episcopologi de Roda fins al temps de Ponç de Barbastre, de 1097-1104. Si no literalment, tot el sentit de la nota de Domènec sobre Bernat era repetit. Això no obstant, un afegit torna a ressuscitar l'error del Borell, fill de Bernat, que havia iniciat el falsificador de San Victorián:

« <<qui [Bernardus] moriens dividit comitatum tribus suis filiïs: Raimundo Ripacurcia, Borrello Paliaris, Mironi de flumine Nogarole usque in Nogariam. Mirone mortuo, dividerunt terram ejus Raimundus et Borrelus,>> »

El monjo autor d'aquesta nova versió, que anomenarem Cronicó II d'Alaó, també era n erudit, un investigador d'arxius, que sap que l'acta d'elecció del bisbe Borrel (1017) es troba a l'arxiu d'Urgell.

No resta cap dubte que l'afegit sobre Borrell, suposat fill de Bernat, fou degut al seu coneixement de la falsa carta de fundació d'Ovarra que devia haver vist a l'arxiu de Sant Victorián. En canvi, és el primer que anomena Miró com a tercer fill de Bernat: en realitat era el seu germà.

El Cronicó d'Alaó no aporta res de nou per aquest estudi; calia, però, mencionar-lo com etapa intermèdia entre el Cronicó de Domènec i la Crònica d'Alaó renovada, de la qual ara anem a ocupar-nos.

Cartulari d'Alaó[modifica]

En el Cartulari d'Alaó fou afegit, molt de temps després de la seva primitiva confecció, un nou text històric que anomenaren la Crònica d'Alaó renovada. El seu autor desconegut, segurament també un monjo del monestir, treballava el 1154, <<cujus tempore –diu— hac memoria renovata est>>. Fins en aquesta data continua la història del comtes tot separant les dues rames de Pallars i de Ribagorça. Per als bisbes aprofità literalment, amb alguna interpolació sàvia, el text del Cronicó II d'Alaó, que tot seguit continuà, així com per als comtes, fins al moment de la redacció. És probable que fos l'arxiver del monestir; de totes maneres presumeix d'una erudició rebuscada que relluu en els comentaris amb què adorna la seva narració, altrament seca. Així, parlant del comte Unifred de Ribagorça, diu: <<Iste vero quia no habetat liberos multa bona dedit ecclesiis, et precipue Alaonis monasterio in quo ipse et uxor ejus post mortem tumulati sunt>>, i, comentant sàviament, afegeix: A Ludovici enim filii Karoli –vol al·ludir a Lluís el Pietós— tempore, fuit mos regum et comitum ut unusquisque monasterium construeret in quo post mortem tumulatus esset.>> parlant de Sobrarb, diu: <<quod modo dicitur Superarbium olim vocabatur territorium Berbinatum [Barbatania]; cum autem homines Superarbi Barbastrum perdidissent, a quodem monte qui dicitur Arbi, eo quaod super eum starent Christiani et de subtus Mauri, vocaberunt se Superrbenses quia jam Dei gracia capta Barbastra et a Christianis possesse, dignum est ut nuncupentur sicut antiquitus.>>

A mans d'un cronista amb semblants pretensions erudites no és estrany que la primita nota de Domènec sobre el comte Bernat, que havia estat gairebé literalment respectada per l'autor del Cronicó II d'Alaó, sofrís ara originals transformacions fins a restar fixada així:

« <<Bernardus comes Rippacurcie habuit conjugem nomine Totam, filiam Galindonis comitis Aragons, ex qua genuit III, filios; Regmundum et Borrellum et Mironem. In tempore ujus Rippacurtia et Paliars serviebat Mauris. Et fertur esse exprogenie Karoli, cujus virtute prephatus comes cum Francis expulit ex supradictis locis et de Superario, quam terram acceperat cum prephata uxore sua, Maurus usque ad Calasanz. Franci vero qui nvenerut sibi in adjutorum ex Francia, adhuc inhis terris retinent pristinum nomen et ipsi et terre eorum. Fuit autem comitis cujusdam Raimundi filius, qui etiam ob munimine virtutis milician Machabeus, et quia cepit marcham, marchio, dictus est. Edificavit unum monasterium nomine Ovarra, in quo ipse et uxor ejus sepulti sunt.>> »

Segueix aleshores textualment, com en el Cronicó II d'Alaó, l'error sobre els tres fills de Bernat i la partició dels comtats entre ells.

El cronista renovador posseeix bones informacions històriques que li permeten de precisar com Galindo era comte d'Aragó; com realment Sobrarb advingué a Bernat per la seva muller Tota; com Bernat era fill d'un comte Ramon; com edificà el monestir d'Ovarra i hi fou sepultat amb la seva esposa. En canvi, degué al seu predecessor, l'autor del Cronicó II d'Alaó, l'error sobre els tres fills de Bernat i la partició dels comtats entre ells

Però no pas que els seus encerts o les seves equivocacions històriques, el que interessa d'ell és el reflex de la versió llegendària assenyalada ja per Domènec. De Domènec copià el seu <<et fertur esse exprogenie Karoli>>, i, en aquest sentit, podria sospitar-se si no va conèixer la llegenda més que a través de cronistes antecessors; però allunya aquesta idea el fet d'afegir dos detalls que demostren el seu contacte directe amb aquella: a) que el comte Bernat realitzà les seves conquestes amb la participació i l'ajuda dels francs; b) que aquestes conquestes s'estengueren als territoris de Pallars, de Ribagorça i de Sobrarb fins a arribar a Calassanç. Amb la seva pruïja d'afegir consideracions pròpies el cronista narrador no pot esquivar el seu comentari; ací versa sobre els francs: <<Franci vero qui venerunt sibi in adjutorium ex Francia, adhuc in his terris retinent pristinum nomen et ipsi et terre eorum.>> som el 1154: quins francs podien ésser aquests suposats acompanyants del comte Bernat –se sap documentalment que Bernat féu les seves conquestes no pas amb francs, sinó amb els seus propis fidels, <<cum fidelibus meis>>-- que a mitjan segle XII encara conservaven per a ells i per les seves terres el nom d'origen? NO hi ha cap dubte que es tracta dels immigrants que des de principis del segle XI anaren acudint en aquestes regions sub-pirinenques i, sobretot, dels expedicionaris francesos que conquistaren momentàniament Barbastre el 1064 i molts dels quals es quedaren com a residents al país. Així, per incidència, el cronista narrador aixeca un vel que ens permet d'entrellucar la formació de la llegenda bernardiana: No podria ésser que amb la vinguda d'aquests francesos del 1064, i promogut per la seva influència i el seu exemple, hagué covat a Ovarra el nucli central de la llegenda sobre l'alliberador i restaurador del monestir?; no és més que probable que sota la influència d'aquestes circumstàncies un monjo d'Ovarra hagués assajat el seu estre imitant les chansons que sentí dels francesos, en llaor del seu comte Bernat?. Tinguem en compte que els cronistes que hem esmentat i que acullen amb dubtes la veracitat de la llegenda, els del fertur, no són pas monjos d'Ovarra, sinó d'Alaó, el monestir veí i, en certa manera, contrincant com tots els veïns.

A l'últim, el cronista renovador del 1154 ens obsequia amb un altre detall altament revelador: ens diu que el comte Bernat és dit, <<dictus est,>> Macabeu, <<ob munissime virtutis miliciam>>, i marquès, <<quia cepit marcham>>. On, i per qui, és anomenat d'aquestes maneres?. No pas en els documents, que no l'intitulen sinó comte i on no escauria el sobrenom de Macabeu; tampoc en els Cronicons anteriors al del 1154, que ja s'han analitzat. Semblants epítets no poden figurar sinó en un poema, en una cançó que ja existeix, que el cronista coneix bé per haver-la llegida o sentit recitar; poema que denuncia, amb l'ús del comparatiu Macabeu, el seu origen eclesiàstic.

Existia ja el poema quan Domènec, a mitjan darrer terç del segle XI, féu al·lusió a la tradició llegendària sobre el comte Bernat?. És una presumpció més que raonable. Si fos així podríem sospitar que va néixer entre el 1064, data de la croada francesa de Barbastre, i el moment que Domènec escriu la seva nota, probablement dintre la dècada 1080-1090, i que fou concebut sota la influència literària francesa importada per expedicionaris de Barbastre, basant-lo sobre el tradicional record del comte Bernat que devia sobreviure al monestir d'Ovarra.

Ja trobem en Bernardo del Carpio[modifica]

Passa més d'un segle sense que tinguem cap altra notícia de la cançó del comte Bernat. Cal arribar fins als voltants del 1289, en temps de Sanç IV, quan escrivien els autors de la segona part de la Crònica general de España, per trobar una nova versió de la cançó, interferida ara en la complicada llegenda de Bernardo del Carpio.

Tant Lucas de Tuy, en el seu Chronicon Mundi, acabat el 1236, com Rodrigo Jiménez de Rada, que donà acompliment al seu Rerum in Hispania gestarum chronicon abans del 1247, presenten Bernat com un heroi espanyol nascut del comte de Saldanya en Sanç Díaz, (Sandias), i de doña Jimena, la germana del rei Alfons el Cast; però, mentre el Toledà, inflat de patriotisme, el presenta sempre com un anti-franc, el Tudense li conserva encara tradicions carolíngies. En canvi, els autors de la segona part de la Crònica general, si bé aprofitaren les obres del Tudense i del Toledà, feren també la seva part a una Estoria de Bernardo i altres cançons de gesta antigues, avui perdudes, que traduïen formes distintes de la llegenda bernardiana. I la seva composició heterogènia interferiren el passatge que diu així:

« <<Et dizen en los cantares quel dixo alli [a París] Bernaldo a Carlos: que era sobrino del rey Carlos el Grand, et fijo de donna Timbor su hermana; et quel dixo Carlos que era bien, et quel plazie mucho con el; et que estava y entonces en la corte un fijo dessa donna Timbor a quien pregunto el rey si le queria recebir por hermano a Bernaldo. Et el dixo que non, ca no loera. A Bernaldo, quando lo oyo, pesol muy de coraçon et desafiol por ello y luego ant el rey, et saliose del palacio et fuese para su posada. El rey Carlos enviol entonces gran auer et cauallos et armas. Otro dia mannana salio de Paris Bernaldo et fue andar por la tierra, et començo a fazer muchos males por todos los logares por a andaua. Et andando de launa et de la otra parte corriendo et robando quanto fallaua, llego a los puertos de Aspa et pobo y la canal que dizen de Jaca. Et tan grand era el miedo et ell espanto que dell auien las gentes, que non sabien que se fazer ant el. Et andando en esto ouo tres ueces batalla con los moros, et siempre los vencio et gano dellos grandes riquezas ademas. Et con estos ueres gano el despues desde Aynssa fasta Beruegal et Baruastro et Sobarue [Sobrarb] et Montblanque. Et todas estas fronteras mantenie el muy bien et esforçadamientre. Despues desto caso Bernaldo con una duenna que auie nombre donna Galinda, fija del conde Alardos de Latre et ouo en ella un fijo a que dixieron Galin Galindez, que fué despues muy esforçado cauallero.>> »

és evident que l'Estoria aprofitada per la Crònica general és una versió evolucionada de la cançó que al seu temps utilitzaren els cronistes alaonesos. Ens trobem sempre davant un comte Bernat, descendent de la casa carolíngia, que ve de França a alliberar dels moros les regions meridionals dels Pirineus centrals, que es demostra brau capità, que es casa amb una aragonesa en la família Galinda.

El fet és que la cançó en córrer cap a ponent, a través, segurament, dels monjos de Sant Victorián i de la fusió de les cases reials aragonesa i navarresa, es transforma i podríem dir que s'aragonitza; ensems que la cançó, es trasllada l'àrea conquistada, i, en lloc de Pallars, Ribagorça i Sobrarb, es converteix en Jaca, Ainsa, Barbastre i Sobrarb, és a dir, es desplaça cap a la dreta del Cinca, el gran riu divisori; i per caracteritzar millor aquest trasllat, es dóna la plaça de Berbegal com a màxim punt d'avanç, en lloc de Calassanç, que assenyalava la Crònica renovada d'Alaó.

Tenim, doncs, en evolució llegendària del comte Bernat, dues versions; la primera, més antiga, que podríem anomenar ribagorçana; la segona, posterior, declaradament aragonesa.

És curiós i interessants que en aquesta segona versió aparegui un fill dels comtes Bernat i (Tota) Galíndez, anomenat Galindo, «que fue despues muy esforçado cauallero». Els cronistes d'Alaó el desconeixen; en canvi, el coneixia ja a últims del X, com s'ha dit, l'autor de les Genealogies de Roda, que escrivia a la cort de Nàjera; no sols el coneixia com a fill de Bernat i de Tota, sinó que sabia que s'havia casat amb doña Belasquita, la filla del rei navarrès Sanç Garcés, vídua del comte Munio Velaz. Amb aquest detall se segueix encara millor el desplaçament occidental de la versió aragonesa de la llegenda.

És evident que, després d'això que s'ha dit abans sobre l'existència d'una cançó de Bernat de Ribagorça anterior a la data 1080-1090, no es pot acceptar l'opinió de Defourmeaux que li permet d'establir una seriació cronològica evolutiva, la qual, partint d'un nucli primitiu sobre el tema del comte de Saldaña, incorpora després, entre 1150 i 1236, per obra de lletrats, el tema de Roncesvalles, i hi afegeix, finalment, com una correcció ideològica, l'apèndix de la Reconquesta.

Hi ha una raó de molt de pes que no permet tampoc d'adoptar aquesta hipòtesi: és la qüestió del nom. «Le nom de Bernard attribué au champion du nationalisme espagnol est assez étrange, puisqu'il est certaiment d'origine française». Realment, és molt estrany no sols de trobar un Bernat campió espanyol en la lluita de Roncesvalles, sinó encara de trobar-lo com a fill del comte de Saldaña i nebot d'Alfons el Cast. En l'obra de composició que constitueix la llegenda de Bernardo del Carpio tal com ens ha estat ransmesa pels historiadors espanyols del segle XIII, solament a un tema convé aquell nom de Bernat, i és el tema de la Reconquesta. A aquest tema el nom de Bernat pertany de ple dret, puix que no es tracta d'altra cosa que d'una cançó de fons històric sobre el comte Bernat de Ribagorça. Els altres temes han hagut d'acudir al préstec del nom, i només la cançó de Bernat de Ribagorça els ha pogut fer.

No és pas l'objecte d'aquest treball d'investigar a fons el complicat procés de la formació i l'evolució de la llegenda de Bernardo del Carpio; però Ramon d'Abadal i de Vinyals creu que cal considerar com a nuclis seues i enterament independents les cançons de Bernat de Ribagorça i del comte de Saldaña. En aquests nuclis primitius, ni el nebot d'Alfons el Cast no devia anomenar-se Bernat en la cançó del comte de Saldaña, ni el pare de Bernat no devia ésser el comte de Saldaña en la cançó ribagorçana. És una llàstima que s'hagin perdut les versions originals d'aquests poemes, que tanta llum ens hagueren donat, i que només els puguem conèixer a través de lleus referències i de les moltes transformacions sofertes abans de la fixació confusionària dels historiadors espanyols del segle XIII.

Bàsicament fou la utilització d'aquestes dues cançons per una banda, de llegendes èpiques franceses per una altra, i, per fi, de les fonts històriques franques, per una tercera, que uns erudits confeccionaren la primera llegenda de Bernardo del Carpio, vencedor a Roncesvalles. De l'heroi ribagorçà va prendre nom el nou campió, i, a conseqüència d'això, el va prendre també, canviant el primitiu que portava, el fill del comte de Saldaña, que restà refós en el segon. Però els elements primitius subsistiren i continuaren la seva pròpia vida; i, per un altre cantó, nous elaboradors continuaren treballant i entreteixint la llegenda del Carpio fins a arribar a les complicades i caòtiques versions del Tudense, del Toledà, i de la Crónica general, que també posaren les seves mans en la frondosa composició.

Bernat de Ribagorça a la llegenda[modifica]

La integració de Bernat de Ribagorça dins la llegenda més general de Bernardo del Carpio, tal com es presenta en la Crónica general, suscita una sèrie de problemes sobre la formació i l'evolució de la segona.

És evident el caràcter heterogeni i de composició de la llegenda de Bernardo del Carpio tal com ens ha estat presentada pels historiadors espanyols del segle XIII, el Tudense, el Toledà i la Crónica general. Aquest és un tema que ha estat repetidament tractat i analitzat, en darrer lloc i amb gran competència per Marcelin Defourneaux.

Prescindint dels desdoblaments que unes vegades porten l'acció als temps d'Alfons el Cast i d'altres als d'Alfons Magne (i als corresponents de Carlemany i de Carles el Calb), i que donen lloc a la duplicació de molts episodis, desdoblament ocasionats pel treball de readaptació de la llegenda a la història obra dels cronistes i historiadors posteriors; prescindint també dels episodis relacionats amb els seus de Compostel·la i d'Oviedo, episodis afegits més tard sota la inspiració del Pseudo-Turpin i de les falsificacions del bisbe d'Oviedo Pelayo, la llegenda presentada pels dits historiadors del XIII es compon de tres nuclis essencials que Defourneaux va descriure així:

« on y trouve d'abord le thème familier à l'èpopée tant espagnole que française, du vassal en lutte avec son seigneur; un second théme est celui de la firté nationale incarnée par Bernard vainqueur de Charlemagne; un troisiène thème, que l'on pourrait appeler thème de la Reconquista, apparaît dans la lutte en commun des Francs et des Espagnols contre les musulmans. »

Anomenem el primer tema del comte de Saldaña; el segon, el tema de Roncesvalles, i el tercer, com proposa Defourneaux, el tema de la Reconquesta.

El problema essencial és el de l'origen de cadascun dels nuclis o temes i la manera i les circumstàncies de la seva integració en la llegenda conjunta del Carpio.

Sobre el tema el comte de Saldaña, Defourneaux, molt encertadament (segons els historiadors), s'expressa així:

« L'épisode du comte de Saldaña emprisonné par le roi et ne sortant de sa prison qu'a l'etat de cadavre, apparaît presque sans lien avec le reste de la llégende; il cesse même complètement de s'y rattacher si l'on admet avec certains "cantares" que Bernard est fils d'une soeur de Charlemagne et non pas d'une soeur d'Alphonse le Chaste. On peut supposer que le drame du comte de Saldaña a fait le sujet d'un récit épique independant, qui s'apparente par son caractère de brutalitè et d'horreur aux épopées espagnoles primitives, et que l'identification entre les fils du comte de Saldaña et le vainqueur de Roncesvaux se fit beaucoup plus tard »

Quan al tema de Roncesvalles, est una conséquence de la découverte de Charlemagne par l'Espagne au debut du XII siècle. Aquest descobriment es fa per primera vegada en la Crònica Silense, cap al 1110, i per via erudita, a través dels Annales royales francs i de la Vita Karoli d'Eginhard; i precisament de la suma d'aquests elements erudits i dels elements llegendaris francesos neix el Bernardo de Roncesvalles: «légendes et chroniques fournissent tous les élements nécessaires à la construction du personnege de Bernardo del Carpio et à l'invention de son role glorieux». Neix d'una necessitat moral i patriòtica, com una reacció contra les pretensions llegendàries franceses de la conquesta total d'Espanya per Carlemany.

Per en Defourneaux, en oposició a la idea de Gaston Paris, el tema de la Reconquesta (el nostre Bernat de Ribagorça), és «un élément secondaire (chronologiquement parlant) de la légende». Es tracta d'una mena de remordiment que neix au cours du XII siècle, après les exploits du Cid, sous Alphonse VII et Alphonse VIII, quan l'idée de Reconquista s'impose de plus en plus aux souverains comme à la nation espagnole.

Aleshores hom acudí a Bernat de Ribagorça, el qual jouissait sans doute, encore au XII siècle, d'une gloire légendaire.

És evident que, després d'això que s'ha dit abans sobre l'existència d'una cançó de Bernat de Ribagorça anterior a la data 1080-1090, no es pot acceptar l'opinió de Defourmeaux que li permet d'establir una seriació cronològica evolutiva, la qual, partint d'un nucli primitiu sobre el tema del comte de Saldaña, incorpora després, entre 1150 i 1236, per obra de lletrats, el tema de Roncesvalles, i hi afegeix, finalment, com una correcció ideològica, l'apèndix de la Reconquesta.

Hi ha una raó de molt de pes que no permet tampoc d'adoptar aquesta hipòtesi: és la qüestió del nom. «Le nom de Bernard attribué au champion du nationalisme espagnol est assez étrange, puisqu'il est certaiment d'origine française». Realment, és molt estrany no sols de trobar un Bernat campió espanyol en la lluita de Roncesvalles, sinó encara de trobar-lo com a fill del comte de Saldaña i nebot d'Alfons el Cast. En l'obra de composició que constitueix la llegenda de Bernardo del Carpio tal com ens ha estat ransmesa pels historiadors espanyols del segle XIII, solament a un tema convé aquell nom de Bernat, i és el tema de la Reconquesta. A aquest tema el nom de Bernat pertany de ple dret, puix que no es tracta d'altra cosa que d'una cançó de fons històric sobre el comte Bernat de Ribagorça. Els altres temes han hagut d'acudir al préstec del nom, i només la cançó de Bernat de Ribagorça els ha pogut fer.

No és pas l'objecte d'aquest treball d'investigar a fons el complicat procés de la formació i l'evolució de la llegenda de Bernardo del Carpio; però Ramon d'Abadal i de Vinyals creu que cal considerar com a nuclis seues i enterament independents les cançons de Bernat de Ribagorça i del comte de Saldaña. En aquests nuclis primitius, ni el nebot d'Alfons el Cast no devia anomenar-se Bernat en la cançó del comte de Saldaña, ni el pare de Bernat no devia ésser el comte de Saldaña en la cançó ribagorçana. És una llàstima que s'hagin perdut les versions originals d'aquests poemes, que tanta llum ens hagueren donat, i que només els puguem conèixer a través de lleus referències i de les moltes transformacions sofertes abans de la fixació confusionària dels historiadors espanyols del segle XIII.

Bàsicament fou la utilització d'aquestes dues cançons per una banda, de llegendes èpiques franceses per una altra, i, per fi, de les fonts històriques franques, per una tercera, que uns erudits confeccionaren la primera llegenda de Bernardo del Carpio, vencedor a Roncesvalles. De l'heroi ribagorçà va prendre nom el nou campió, i, a conseqüència d'això, el va prendre també, canviant el primitiu que portava, el fill del comte de Saldaña, que restà refós en el segon. Però els elements primitius subsistiren i continuaren la seva pròpia vida; i, per un altre cantó, nous elaboradors continuaren treballant i entreteixint la llegenda del Carpio fins a arribar a les complicades i caòtiques versions del Tudense, del Toledà, i de la Crónica general, que també posaren les seves mans en la frondosa composició.

És ben probable que Defourneaux aconseguí enfocar la causa i el moment, segona meitat del segle XII, en què nasqué el veritable Bernardo del Carpio, el de Roncesvalles, «invention systèmatique de lettrés»; degué ésser en una època florent del pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia, ja que només gràcies a ella el comte de Saldaña pogué engendrar amb Na Timbor el campió anti-franc. Però el nostre Bernat llegendari, l'emanat del comte ribagorçà històric, el que donà el nom al del Carpio, ja era vell de gairebé un segle: havia nascut, com ja s'ha dit, a principis del darrer terç del segle XI.

Referències[modifica]

  1. (castellà) A. Duran Gudiol, Aragón, Sobrarbe y ribagorza en los siglos IX y X: Geografía condal
  2. Hernàndez Cardona, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya, vol. I, dels íbers als carolingis. 1a ed.. Rafael Dalmau Editor, 2001, p.158. ISBN 84-232-0639-4. 
  3. Millàs i Vallicrosa, Josep Maria. Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya carolíngia. 1a ed.. Institut d'Estudis Catalans, 1987. ISBN 84-7283-117-5. 
  4. Bohigas, Pedro. Reseñas, p.311. 

Bibliografia[modifica]