Bertinalda
Bertinalda, també anomenada Berta, és una reina consort d'Astúries la historicitat de la qual no està confirmada. Hauria estat muller d'Alfons II el Cast, un matrimoni mai consumat.
Fonts[modifica]
Les primeres notícies són tardanes, apareixen a les versions interpolades de la Crònica d'Alfons III,[1] bàsicament la del bisbe Pelayo d'Oviedo. El text diu que, tot i posar molt d'èmfasi en la vida casta d'Alfons II d'Astúries, va desposar-se amb una princesa reial de la Gàl·lia, però que no va arribar a veure-la mai.[2] Antonio Floriano creu que podria tractar-se d'una invenció tardana dels interpoladors de les cròniques.[1] En qualsevol cas, aquesta informació va ser utilitzada posteriorment al Chronicon Mundi de Lucas de Tui, el qual, pel seu compte, va afirmar que el seu nom era Berta i la fa germana de Carles, rei dels francs, sense especificar de quin monarca es tracta;[1] hi ha autors que han defensat que es tractaria de Carlemany i altres de Carles el Calb.[3]
Cronistes posteriors, com Rodrigo Jiménez de Rada o el Cronicó de Cardeña, esmenten que Alfons II estava casat però no escriuen el nom de l'esposa.[1] No obstant això, no tots van estar d'acord amb la informació de les cròniques, atès que hi ha una crònica del segle xii, confeccionada amb el patronatge d'Alfons X de Castella que no esmenta que tingués muller, sinó que es va mantenir cast tota la vida.[4]
Historicitat[modifica]
La historicitat ha estat defensada especialment per Vicente José González García en base a referències d'autors antics i proves arqueològiques.[5] Aposta per la tesi d'una princesa franca, que podria haver estat familiar de Carlemany, un matrimoni concertat no per obtenir descendència sinó com una necessitat d'auxili en la lluita contra els musulmans.[6] Addueix que el nom Bertinalda és, de fet, una unió entre «Berta» i «Alda», dos noms presents en la família del monarca franc: l'àvia i la tieta de Carlemany es deien Alda, la mare i la germana es deien Berta, mentre que una filla i una neta tenien noms similars.[7] Segons González, existien relacions entre Alfons II i Carlemany, d'acord amb la Vita Karoli i les cartes d'Alcuí de York, que es podrien qualificar d'amistat o fins i tot de to familiar.[8][9]
Altres autors han afirmat que no hi ha fonts que corroborin aquestes relacions franco-asturianes, encara que no neguen la seva possible existència.[10] D'altra banda, González també afirma una suposada intenció de Carles el Calb de voler heretar el regne d'Astúries a causa de la vellesa d'Alfons II i la manca de fills.[3] Pel que fa a les proves arqueològiques, Vicente José González sosté que l'existència del sepulcre doble d'Alfons II del Panteó Reial de la catedral d'Oviedo, hauria de tractar-se del de la reina, atès que, si no, no té sentit que es trobin l'un al costat de l'altre.[7][11][12]
Un altre autor que va defensar l'existència de la reina va ser Carlos Cid Priego, adduint que l'omissió de la reina en les imatges i en els textos es va fer expressament perquè el matrimoni no es va arribar a consumar i era una forma de recalcar la castedat del monarca.[13]
Matrimoni[modifica]
Pel que fa al suposat matrimoni entre Alfons II i Bertinalda ha estat qualificat de matrimoni espiritual, que no es va arribar a consumar mai. L'historiador Juan de Mariana va afirmar la historicitat del matrimoni entre Alfons i Bertinalda sense cap mena de crítica, i va atorgar-li la categoria de matrimoni espiritual, és a dir, que ambdós cònjuges no van arribar a tocar-se mai, i per aquesta raó Alfons va rebre el sobrenom de Cast. Altres com Mauro Gómez Pereira van basar l'existència del matrimoni no consumat en el suposat patronatge del rei d'Astúries als sants Julià i Basilissa, la història dels quals diu que estaven casats espiritualment, perquè Alfons II va fer construir una església sota la seva advocació. Tanmateix, aquesta afirmació ha estat qualificada d'exagerada per Dyan Elliott.[4] Al segle xix, Marcelino Menéndez Pelayo va descartar l'existència de la reina i d'aquest matrimoni, segons el qual el bisbe Pelayo ho va inventar per incorporar la llegenda de Bernardo del Carpio a la vida d'Alfons II, una afirmació que Vicente José González rebutja, adduint Pelayo no va interpolar la vida de Bernardo, raó per la qual no tindria tanta importància.[8]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Floriano, 1956, p. 269-270.
- ↑ Estévez Sola, 2003, p. 121.
- ↑ 3,0 3,1 González García i González Collado, 2014, p. 19.
- ↑ 4,0 4,1 Elliott, 1993, p. 126.
- ↑ González García, 1979, p. 79.
- ↑ González García, 2007, p. 219.
- ↑ 7,0 7,1 González García, 2007, p. 220.
- ↑ 8,0 8,1 González García, 2007, p. 81.
- ↑ González García i González Collado, 2014, p. 105.
- ↑ Fernández González, 1991, p. 459.
- ↑ González García, 2007, p. 221.
- ↑ González García i González Collado, 2014, p. 183.
- ↑ Cid Priego, 1990, p. 13.
Bibliografia[modifica]
- Cid Priego, Carlos «Las joyas prerrománicas de la Cámara Santa de Oviedo en la cultura medieval». Revista Anual de Historia del Arte, 1990, pàg. 7-44.
- Elliott, Dyan. Spiritual Marriage. Sexual Abstinence in Medieval Wedlock. Princeton, Nova Jèrsei: Princeton University Press, 1993.
- Estévez Sola, Juan A. (ed.). Crónica Najerense. Madrid: Akal, 2003.
- Fernández González, José Ramón. «La presencia de francos en la península Ibérica y su influjo lingüístico». A: Lafarga, F.; Donaire, M. L. (coords.). Traducción y adaptación cultural : España-Francia. Universitat d'Oviedo, 1991.
- Floriano, Antonio C. «Cronología y genealogía de los Reyes de Asturias». Archivum. Revista de la Facultat de Filosofía y Letras. Universidad de Oviedo, vol. 6, 1956, pàg. 251-285. ISSN: 0570-7218.
- González García, Vicente José «El obispo don Pelayo, clave para el estudio de la historia de Asturias». El Basilísco, núm. 8, 1979, pàg. 72-84.
- González García, Vicente José. Bernardo del Carpio y la batalla de Roncesvalles. Oviedo: Fundación Gustavo Bueno, 2007.
- González García, Vicente José; González Collado, María Belén. El camino de Santiago a partir de su origen en Oviedo. Oviedo: Gobierno del Principado de Asturias, 2014.