Bertran de Sant Gèli

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaBertran de Sant Gèli
Bertrand of Toulouse, tripoli.jpg
Nom original Bertrand de Toulouse
 Comte de Tolosa
Armoiries Languedoc.png
1105 – 1112
Dades biogràfiques
Naixement c.1065
Mort 21 d'abril de 1112 (46/47 anys)
Altres dades
Títol Llista dels comtes de Tolosa
Cònjuge Helie of Burgundy
Fills Ponç de Trípoli
Pare Ramon IV de Tolosa
Eldearda de Provença
Germans Alfons Jordà
Modifica dades a Wikidata

Bertran de Saint-Gilles (Bertran de Tolosa o Bertran I de Tolosa o de Sant Gèli), (vers 1065 † 1112) fou un comte de Tolosa, de Rouergue i Sant Gèli, comte d'Albi, Carcí i Nimes i marques i duc de Gòtia i Septimània o Narbona (on de fet governaven els vescomtes) i comte i marquès de Provença de 1096 a 1108 com a Bertran II.[1] Fou també Comte de Trípoli de 1109 a 1112 com a Bertran I. Era fill de Ramon de Sant Gèli.

Naixement[modifica | modifica el codi]

La legitimitat de Bertran ha estat posada en dubte, però no sembla prou segur per afirmar-ho. De fet, els pares de Bertran, Ramon de Sant Gèli i la filla del comte de Provença, estaven emparentats i el matrimoni, encara que celebrat, era nul segons el dret canònic; però e decret del papa Gregori VII, que prohibia les unions consanguínies, fou posterior al primer matrimoni de Ramon de Sant Gèli i per tant el matrimoni es va fer en el seu moment legalment encara que no fos reconegut per l'església. Foren principalment els partidaris de Guillem IX d'Aquitània i VII de Poitiers el Trobador els que el qualificaren de bastard, volent així apartar-lo del comtat de Tolosa que li disputaven.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

El seu pare va marxar a la croada el 1096, confiant-li les seves possessions, de les quals el comtat de Tolosa i el de Roergue. Segons un cronista anglès, Bertran s'assemblava en caràcter al seu pare. Però el fill que s'enfurismava com el seu pare, no sabia fingir moderació quan calia. Des de 1098, va cometre el seu primer error, atacant els privilegis dels canonges de la basílica de Sant Serni de Tolosa. Els canonges es negaven a renunciar-hi, i Bertran va decidir recórrer a la força i va incendiar els edificis del capítol. Ramon de Sant Gèli era aleshores lluny, a la proximitat d'Antioquia, i els canonges van apel·lar en el seu ajut a un senyor susceptible de fer valer els seus drets, Guillem IX, duc d'Aquitània, casat amb Felipa Matilde de Tolosa, filla del comte Guillem IV de Tolosa, el germà i predecessor de Ramon de Sant Gèli. Guillem d'Aquitània va decidir fer valer els seus drets, inferint que el testament del comte Ponç II de Tolosa havia estat ben respectat,[3] però que ara que Ramon de Sant Gèli se'n havia anat dels seus dominis cap a l'Orient, el comtat de Tolosa revertia a l'herència de Guillem IV, és a dir a la filla Felipa Matilde, que era la seva dona.

Va agafar de seguida la direcció de les seves tropes i va envair el comtat de Tolosa sense que Bertran li oposés forces.[4] A partir de 1098 Guillem d'Aquitània va actuar com amo a Tolosa signant la majoria de les cartes, i això fins a 1101, data a la qual va marxar ell mateix a la croada.

Bertran va poder recuperar els seus Estats, pot ser pagant una forta suma a Guillem que havia de finançar el seu viatge. De totes maneres, fins i tot si Guillem d'Aquitània dominava a Tolosa de Llenguadoc, era mal acceptat al comtat i Bertran, fins i tot si no es podia oposar militarment al duc d'Aquitània, havia organitzat una resistència.

De 1101 a 1108 va administrar els seus estats, afavorint el comerç i el desenvolupament econòmic en un domini pacificat: els vassalls més poc segurs o més turbulents eren encara a Terra Santa. Durant aquesta època, va estar tanmateix en lluita amb el papa Pasqual II a propòsit de l'abadia de Sant Gèli. El 1105 el seu pare va morir davant Trípoli del Líban en el setge de la ciutat, llegant tots els seus béns occitans al seu jove fill Alfons Jordà[5] i el comtat de Trípoli a Bertran. Elvira i Alfons tornaren de Terra Santa en el transcurs de l'estiu 1108. Aquest mateix any, després d'haver remès el comtat de Tolosa i les seves dependències a Alfons i al seu tutor, Bertran va marxar al seu torn a Orient.

Com abans el seu pare, havia preparat acuradament la seva sortida. Un miler de soldats, així com la seva dona Elena i el seu fill Pons l'acompanyaven; s'embarcaren en una flota de quaranta galeres. Per obtenir aquests vaixells dels genovesos, els va atorgar exempcions d'impostos, el que va afavorir més tard el comerç al Lleguadoc. Després d'una parada a Constantinoble, on va prestar un jurament similar al del seu pare,[6] va anar a Antioquia per fer-se retornar per Tancred d'Hauteville la ciutadella d'Antioquia, que el seu pare posseïa. Tancred va acceptar, però a canvi de l'ajuda de Bertran per el setge d'una ciutat veïna. Ara bé aquesta ciutat era bizantina, i Bertran es va aturar, per no rompre el seu jurament. Va deixar llavors Antioquia cap a Tortosa (Tartus), on va arribar el març de 1109, i va reclamar el comtat de Trípoli.[7] a Guillem II de Cerdanya. Aquest s'hi va negar, dient tenir-lo de Ramon de Sant Gèli, i va anunciar que el defensaria contra Bertran. Disposant d'efectius reduïts i no podent fer front a l'esquadra que desembarcava, Guillem va cridar a Tancred en la seva ajuda. Més que causar un conflicte que arriscava debilitar els croats, Bertran demana llavors l'arbitratge de Balduí I, rei de Jerusalem.

Esperant la vinguda del rei, Bertran va atacar el port de Giblet per terra, mentre que la seva esquadra l'envestia per mar: la ciutat fou presa en un no res i aquesta operació llampec va impressionar tant als aliats com als enemics. Balduí, Tancred i els seus exèrcits respectius arribaren davant Trípoli, i aquesta concentració de soldats permet la presa (i el pillatge) de la ciutat (10 de juny de 1109). Bertran fou reconegut com a comte de Trípoli pel rei, mentre que Guillem va rebre Tortosa i Arqah. Però el cerdà continuava sent un perill per a Bertran, ja que va haver d'acceptar reconèixer-se vassall del príncep d'Antioquia, el que, basant-se en l'animositat d'aquest darrer, representava una amenaça. Però Guillem va morir poc després i els seus dominis foren retornats a Bertran.

El febrer de 1110, l'exèrcit de Balduí i la flota de Bertran van prendre Beirut, i després una croada dirigida pel príncep Sigurd de Noruega va permetre la presa de Sidó alguns mesos més tard. Fou llavors que els seljúcides van atacar Antioquia, però Balduí i Bertran anaren en socors de Tancred. Després de la victòria, Bertran va sostenir els drets de l'emperador Manel I Comnè de Trebisonda sobre la ciutat, oposant-se a Balduí que la preferia en mans d'un príncep franc. Bertran va morir poc després, el 21 d'abril de 1112.

Matrimoni i fills[modifica | modifica el codi]

Es va casar el juny de 1095 amb Elena de Borgonya.[8] (vers 1080 † 1141), filla d'Eudes Borrel, duc de Borgonya, i de Sibil·la de Borgonya, amb la que va tenir a:

  • Ponç (vers 1096 † 1137), comte de Trípoli.

Una vegada vídua, Elena es va casar en segones noces amb Guillem I Talvas, comte de Ponthieu

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bertran de Sant Gèli Modifica l'enllaç a Wikidata
  • René Grousset, L'Empire du Levant : Histoire de la Question d'Orient, Paris, Payot, col. «Bibliothèque historique», 1949 (reimpr. 1979), (ISBN 2-228-12530-X)
  • Jean-Luc Déjean, Les comtes de Toulouse (1050-1250)
  • Foundation for Medieval Genealogy : Els comtes de Trípoli a fmg.ac

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. de 1096 a 1105, ho fou en nom del seu pare, i de 1105 a 1108 en nom propi.
  2. . (Déjean 1979, p. 105 i 106).
  3. aquest testament establia que si el comte de Tolosa i Roergue Guillem IV moria sense fills mascles, l'heretava en tots els dominis el seu germà Ramon, que havia rebut inicialment el comtat de Sant Gèli
  4. No fou tanmateix la covardia que el retingué, ja que provarà el seu valor nombroses vegades quan serà a Terra Santa. Potser li faltaven soldats, doncs la major part estava a les Croades. Més curiosa és l'absència del papa Urbà II: en efecte, Guillem d'Aquitània atacava els béns d'un de croat i hauria hagut de ser excomunicat per això.
  5. . Aquest llegat és de vegades vist com una prova de la bastardia de Bertran, ja que Ramon compta amb la família d'Elvira de Castella (Elvira Núñez de Guzmán), la tercera esposa de Ramon IV, per reforçar al seu fill Alfons.
  6. Sense reconèixer-se vassall del basileus, es va comprometre a no lluitar contra els seus interessos.
  7. sense la ciutat mateixa, que era encara musulmana i que encara resistia el setge
  8. . o segons els autors, Hèlia, Electra o Alícia de Borgonya