Betúria

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
La Península Ibèrica el s. III aC. En blau, els Celtici i els Turduli dins la Baeturia

Betúria (en llatí: Baeturia) era la denominació donada a l'època romana al territori de la península Ibèrica comprès entre els cursos inferiors dels rius Guadiana (en llatí Ana) i Guadalquivir (en llatí Baetis). El territori fou habitat a partir de la segona Edat del ferro per dos pobles d'orígens diferents, a l'oest els celtici (celtes), indoeuropeus, i a l'est els turduli (turduls), parents dels turdetans. El territori va ser annexionat per Roma a començaments del segle II aC, i inclòs a la província romana d'Hispània Ulterior.

Amb el nou repartiment provincial dut a terme per l'emperador August el 27 aC, la totalitat de la Betúria es va integrar a la província senatorial de la Bètica, encara que amb diferent dependència conventual: mentre els Cèltics van pertànyer al convent jurídic d'Hispalis, els Turduls van quedar sota la dependència del de Corduba.

Segons la proposta d'Alicia M. Canto de 1991, completada el 1995 i el 1997, el repartiment del territori entre ambdós pobles es va deure a les explotacions mineres diverses en les quals respectivament eren experts: els cèltics en el ferro i els turduls en la plata i el plom.

En època àrab ambdós territoris continuaven existint de forma caracteritzada, els cèltics pervivien en la kûra de Firrís, als Turduls en la de Fahs en-Ballut.

Població preromana[modifica]

Tot i compartir territori, els pobles cèltics i túrduls no es van barrejar. Van formar part de la Citerior i des del 27 aC de la Bètica, però en dos convents jurídics: els cèltics el de Hispalis i els túrduls el de Corduba. Alicia M. Canto considera que la causa d'aquesta diferenciació era el fet que els primers explotaven el ferro, i les mines de ferro eren a l'oest, mentre els segons explotaven la plata i el plom, sent les mines a l'est. Encara al segle VIII els dos territoris mantenien característiques locals pròpies: els cèltics a la kura de Firrís, i els túrduls a la de Fahs al-Ballut.

Bibliografia[modifica]

  • Luis García Iglesias, "La Beturia: un problema geográfico de la Hispania Antigua", Archivo Español de Arqueología 44, 1971, págs. 86-108.
  • Alicia M. Canto, "Noticias arqueológicas y epigráficas de la Beturia Céltica ", Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad Autónoma de Madrid 18, 1991, p. 275-298:
  • Alicia M. Canto, "De situ Siarensium Fortunalium: Correción a Plinio, N.H. 3, 13-14 (Baeturia Celticorum)", Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad Autónoma de Madrid 20, 1993, p. 171-184:
  • Luis Berrocal Rangel, Los Pueblos Célticos del Suroeste Peninsular, Complutum Extra 2, Madrid, 1993.
  • VV.AA., Celtas y Túrdulos: La Beturia, coord. A. M. Canto y A. Velázquez, Cuadernos Emeritenses nº 9, Mérida, Museo Nacional de Arte Romano y Asociación de Amigos del Museo, 1995.
  • Alicia M. Canto, Epigrafía romana de la Beturia Céltica (ERBC), con prólogo de L. García Iglesias, colecc. Cuadernos de Estudio de la Universidad Autónoma de Madrid nº 54, Madrid 1997.
  • García Iglesias, Luis, "La Beturia: un problema geográfico de la Hispania Antigua", Arxiu Espanyol d'Arqueologia 44, 1971, p. 86-108.