Bianca e Fernando

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióBianca e Fernando
Bianca e Fernando-Sanquirico-set design-act 1.png
Forma musical òpera
Compositor Vincenzo Bellini
Llibretista Domenico Gilardoni
Llengua original italià
Font literària Carlo Roti, Bianca e Fernando alla tomba di Carlo IV, duca d'Agrigento
Composició 1825-1826
Gènere Opera seria
Actes dos
Estrena
Data 30 de maig de 1826
Escenari Teatro San Carlo de Nàpols
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 1830 al Teatre Principal de Barcelona
Modifica dades a Wikidata

Bianca e Fernando és una òpera en dos actes composta per Vincenzo Bellini sobre un llibret italià de Domenico Gilardoni, basat en Bianca e Fernando alla tomba di Carlo IV, duca d'Agrigento de Carlo Roti. S'estrenà al Teatro San Carlo de Nàpols el 30 de maig de 1826. A Catalunya s'estrenà el 1830 al Teatre Principal de Barcelona.[1]

Història[modifica]

En aquesta òpera trobem dues versions: La primera, titulada Bianca e Gernando (1826), sobre el llibret de Domenico Gilardoni. La segona, Bianca e Fernando (1828), té un llibret modificat per Felice Romani, qui es convertiria en un fidel col·laborador de Bellini en set de les seves òperes. El canvi de nom es produí perquè l’any 1826, prohibiren el nom a Fernando en tots els títols, perquè Ferdinando era el nom de l’hereu del tro, i en cap moment podia ser fet servir sobre una etapa real.

Per la segona versió de la òpera, Bellini va rebutjar la petició de Gilardoni per revisar el llibret, preferint en canvi a Felice Romani, qui el va considerar com el poeta superior. En aquesta, Bellini reorganitzà la música per satisfer les veus dels cantants, i Romani reconstruí el llibret, on va alterar la meitat de la obra, menys el gran duo i la romança.[2] La primera representació de Bianca e Fernando va tenir lloc a la inauguració del nou Teatre Carlo Felice, a Gènova el 7 d’abril de l’any 1828.

L’any 1826, Bellini tenia la seva primer funció en el Teatre di Carlo San, a Nàpols, el 30 de maig del 1826. El seu èxit va causar que el jove compositor Domenico Barbaja, l’intendent de Carlo San i també part de la direcció de La Scala, la casa d’òpera a Milà, li oferissin escriure una nova òpera per La Scala.

Dos anys després de la mort de Bellini, la òpera va ser representada al Teatre Valle de Roma el 31 de juliol del 1838 amb Franceschini-Rossi Leonilde i Cirillo Antognini en els papers principals. La crítica d’aquest concert, a càrrec d’Antonio Tosi a la Rivisita Teatrale de Roma, alabava als cantants principals, però contrastà Bianca e Fernando amb les altres obres madures de Bellini, escrivint que en aquesta òpera Bellini tenia:

"followed the method of those numerous servile imitators of the Rossinian style who, lacking that master's genius and distinction, remained unaware that in the fine arts, not copies, but creations are wanted, not imitations, but originality”.[3]

Personatges[modifica]

Personatge Tessitura Repartiment de

l’estrena,[4]

Bianca e Gernando,

30 de maig de 1826

Repartiment de

l’estrena,

Bianca e Fernando,

7 d’abril de 1828

Bianca soprano Henriette Méric-Lalande Adelaide Tos
Fernando tenor Giovanni Battista Rubini Giovanni David
Carlo, duc de Agrigento,

pare de Bianca y

Fernando

Baix Arcangelo Berrettoni Giuseppe Rossi
Filippo Baix Luigi Lablache Antonio Tamburini
Clemente Baix Michele Benedetti Agostino Rovere
Viscardo Mezzosoprano Almerinda Manzocchi Elisabetta Coda
Uggero tenor Gaetano Chizzola Antonio Crippa
Eloisa mezzosoprano Elisa Manzocchi Marietta Riva

Argument[modifica]

La acció té lloc a Agrigento, entre els segles XIV y XV.

Antecedent

El ambiciós Filippo ha tancar secretament a la presó a Carlo, duc de Agrigento, després d’haver usurpat al seu tron. Fernando, fill de Carlo, ha estat forçat a anar a l’exili tot i que ell encara sigues un nen. La filla de Carlo, Bianca, la viuda del duc de Messina i mare del petit Enrico, inconscient dels arguments de Filippo, està d’acord en casar-se amb ell.

Fernando, ja adult, torna a la pàtria amb el propòsit de venjar al seu pare, que creu mort.

Acte I

Sota un nom falç d’Alfonso i fingint ser un soldat de fortuna, Fernando presenta el palau de Agrigento i ofereix els seus serveis al nou duc. Convenç a Viscardo, un seguidor de Filippo, que ell va veure a Fernando morir i Filippo s’alegra d’aquestes notícies. Filippo contracta a Fernando, confiant la tasca de matar a Carlo.

Bianca arriba al palau per rebre el seu espòs. Aquí es troba amb Fernando, que després de tants anys, no el reconeix. Però ella sospita d’ell. Per altra banda, Fernando es pensa que la seva germana és còmplice de l’usurpador.

Acte II

Filippo ordena a Fernando que vagi a la presó a matar a Carlo. Al mateix temps, anuncia la seva boda amb Bianca. El còmplice vell i confiat, Clemente, informa a Bianca que Fernando el vol veure. Finalment es troben cara a cara. Fernando li explica tot sobre Filippo i junts van a la presó a alliberar a Carlo, seguit pels seus companys de armes. Filippo també arriba portant amb ell el fill de Bianca qui amenaça de matar si Fernando no es rendeix. Però Clemente el desarma i el tirà finalment és expulsat.

Estructura musical[modifica]

  • Simfonia

Acte I

  • N. 1 – Introducció, Cor i Cavatina de Fernando Questo è mia Reggia - Sgombra quel duol - A tanto duol (Fernando, Uggero, Cor)
  • N. 2 - Cavatina de Filippo Ah no, sì lieta sorte (Filippo, Cor)
  • N. 3 - Trio de Filippo, Fernando i Viscardo Son cifre di Fernando
  • N. 4 - Cor i Cavatina de Bianca Viva Bianca! Viva ognor! - La mia scelta a voi sia grata (Cor, Filippo, Clemente, Viscardo, Eloisa, Bianca)
  • N. 5 - Final I Mira, o Bianca - Ah! che l'alma invade un gelo - Rode, e lacera il mio petto (Filippo, Cor, Fernando, Bianca, Clemente, Uggero, Eloisa, Viscardo)

Acte II

  • N. 6 - Ària de Filippo Allor che notte avanza (Filippo, Fernando, Cor)
  • N. 7 - Romança de Bianca Sorgi, o padre (Bianca, Eloisa)
  • N. 8 - Duet de Fernando e Bianca No!... mia suora più non sei...
  • N. 9 - Cor i Ària de Fernando Tutti siam? - All'udir del padre afflitto (Cor, Fernando)
  • N. 10 – Romança de Carlo Da gelido sudore
  • N. 11 - Trio de Bianca, Fernando e Carlo i Ària Final de Bianca Al pianto mio deh! cedi - Crudele, ai tuoi piedi (Bianca, Fernando, Carlo, Cor, Uggero, Clemente, Filippo).

Característiques generals[modifica]

Obra poc coneguda i per alguns versos amargs. Bianca e Fernando conté moltes característiques típiques de la personalitat de Bellini.

Tot el drama tendeix cap al retrobament dels dos germans i la escena posterior on creien que el seu pare era mort. Musicalment, la major part del treball és al duo entre Bianca i Fernando, que despertà l’entusiasme del públic napolità, el qual el seu diàleg arriba a una temperatura alta, anticipant la gran força dramàtica declamada de Verdi.

Les pàgines de la Simfonia en Do menor, donen a la primera part de la escena de la presó, un to patètic de gran impacte teatral, sobretot quan la obscuritat és il·luminada per l’entorxa de Bianca i Fernando, que s’introdueixen a la cel·la dirigida per una progressió musical.

Casi totes les millors pàgines pertanyen a la versió original. Algunes parts es veuen influïdes per l’escenari de Rossini, com pot ser al principi al cor inicial, que presenta la típica mescla de Rossini brillant i estil cortesà que escoltat per un oient modern pot semblar casi humorística. També hi ha referències a l'escola napolitana, en el contrapunt com el insistent ús del mode menor.

Però la mà de Bellini, sorgeix regularment en episodis cantabiles, com la romança de la Bianca. Es lamenta en sol menor, acompanyat per una arpa, un exemple típic de la vena lírica de Bellini. La melodia passa repetidament pel bosc (clarinet, flauta, fagot) una i una altra veu femenina, fisn que el seu arc, després de tocar el so i el clímax expressiu en la modulació de la cola, s’esvaeix amb el so del corn anglès.[5]

Referències[modifica]

  1. Bianca e Fernando von Bellini
  2. Romani a Florimo, aprox. Febrer 1828, a Galatopoulos 2002, p. 73
  3. Antonio Tosi, citat a Weinstock 1971, p. 241
  4. Segons el llibret original (Nàpols, Tipografia Flautina, 1826), transcrit per la web ItalianOpera
  5. Traducció de la secció “Caratteri generali” de l’article de la wikipedia en italià

Bibliografia[modifica]

Bibliografia citada[modifica]

  • Galatopoulos, Stelios. Bellini: Life, Times, Music: 1801–1835. Londres: Sanctuary Publishing Ltd., 2002. ISBN 9781860744051. 
  • Osborne, Charles. The Bel Canto Operas of Rossini, Donizetti, and Bellini. Portland, Oregon: Amadeus Press, 1994. ISBN 0931340713. 
  • Weinstock, Herbert. Bellini: His life and His Operas. New York: Knopf, 1971. ISBN 0394416562.