Biblioteca Popular de la Dona

Biblioteca Popular de la Dona

(1910)
Dades
Tipus	biblioteca biblioteca popular
Història
Creació	1909
Governança corporativa
Seu (1910–1922)	Elisabets, 6-10, Ramelleres, 17-17 bis, Montalegre, 4 Casa de la Misericòrdia (Barcelonès)
Seu (1922–)	Sant Pere Més Baix, 7-9 i Verdaguer i Callís, 3 Casa Cordelles (Barcelonès)

La Biblioteca Popular de la Dona va ser la primera biblioteca pública femenina d'Europa, creada l'any 1909. S'avançà gairebé vint anys a altres projectes similars, com ara la Fawcett Library, de Londres. L'èxit de la iniciativa va ser tal que, un any després, el 1910, de biblioteca passà a institut i del claustre de Santa Anna, primera ubicació, a la casa de la Misericòrdia, al carrer d'Elisabets. N'és continuador l'actual Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison,

Objectiu i serveis

Promoure la il·lustració i la cultura de les dones era l'objectiu de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, amb la voluntat de barrejar «lo útil ab lo agradable» i d'oferir uns coneixements científics, artístics i manuals. La barreja dels tres tipus d'ensenyaments és el que farà de l'Institut un centre excepcional, pel que fa a l'oferta cultural adreçada a les dones a la Catalunya de les primeres dècades del segle. Les promotores de l'Institut optaren per adequar i ajustar la seva proposta formativa al «progressiu moviment del comerç i de la indústria». Amb previsió de futur, el centre, doncs, oferí una educació especialitzada per tal que les dones arribessin al mercat laboral dotades de tot un conjunt de coneixements i habilitats que es requerien per a l'exercici de les noves professions. Poc temps després, l'Institut creà la secció d'Indústries artístiques i posà en marxa tallers. La idea no era nova. Els tallers de l'Institut remeten a aquells tallers que el moviment dels Arts and Crafts havien propiciat en alguns països europeus i que incloïen una alta participació de les dones.

Història

L'Institut, mitjançant Francesca Bonnemaison, des dels primers anys de la seva creació, es vincula a diferents entitats ciutadanes, destinades a la promoció dels oficis artístics, entre aquestes el Foment de les Arts Decoratives (FAD), institució creada el 1903 i encara vigent.

A partir de 1914-1915, l'Institut implantà un nou pla d'estudis que oferí un grau d'estudis preparatoris de cultura general i batxillerat. La seva directora pedagògica, Rosa Sensat, es plantejava com a objectiu «donar a la dona una base de cultura científica i artística que fos garantia de perfecció en el seu treball i que la possibilités per a lluitar amb èxit en l'exercici de la seva carrera professional en condicions de superioritat».

Les alumnes de l'Institut creixien, a mesura que s'ampliava l'oferta acadèmica amb cursos absolutament innovadors per a l'època, com ara el de Delineació, impartit, a partir de 1918, per Leonor Ferrer, que fou la primera dona delineant de l'estat espanyol i cap de l'oficina de plànols de la Sociedad General de Teléfonos. I d'altres no tan innovadors però que van tenir una acollida fenomenal, com ara les classes de cuina —unes especialitzades, d'altres no—, amb una assistència massiva que va fer plantejar a l'equip directiu la necessitat de tenir un espai propi. També se n'ampliaven els serveis: la biblioteca creixia any rere any; la borsa de treball, etc.

Finalment, el dia 8 d'octubre de 1922, coincidint amb la sessió formal d'obertura del curs 1922-23, s'inaugurà el nou casal, al carrer més baix de Sant Pere, número 7. El nou edifici va permetre que més de 30.000 dones circulessin lliurement per la seu de l'institut. El creixement no tenia aturador, però, a partir de 1930, l'endeutament econòmic progressiu i l'esclat del conflicte bèl·lic entorpiren el funcionament de la institució. Acabada la Guerra civil, el consell directiu de l'institut cedí a la Diputació de Barcelona «todo el haber del Instituto de Cultura y Biblioteca Popular de la Mujer, haciéndose cargo la misma de todo el activo y pasivo de la institución para que continue la obra social del Instituto».

Durant el franquisme i les primeres dècades de la democràcia, l'institut va ser ocupat per diverses institucions. Finalment, el 2003, i gràcies a la pressió de diversos col·lectius de dones, la seu de l'institut tornava a ser allò que havia estat en els seus inicis: un espai de dones, amb el naixement del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, una fita en la topografia femenina de la ciutat.

L'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona custodia un important fons documental pertanyent a la institució, que abasta el període 1909-1939.

Bibliografia

• Isabel Segura, Memòria d'un espai. Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, 1909-2003. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007.
• Isabel Segura; Anna Cabó, “Francesca Bonnemaison i Farriols: constructora de un espacio cultural de mujeres”, a Treinta retratos de maestras, Madrid, Cuadernos de pedagogía, 2005.