Vés al contingut

Bidu Sayão

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaBidu Sayão

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement11 maig 1902 Modifica el valor a Wikidata
Rio de Janeiro (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Mort13 març 1999 Modifica el valor a Wikidata (96 anys)
Maine (EUA) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantant d'òpera Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsJean de Reszke Modifica el valor a Wikidata
VeuColoratura soprano Modifica el valor a Wikidata

InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeGiuseppe Danise Modifica el valor a Wikidata

Last fm: Bidu+Sayao Musicbrainz: 70e819f3-781f-4092-b1f7-c885c906e5d2 Discogs: 1545413 Allmusic: mn0001950198 Find a Grave: 17693385 Modifica el valor a Wikidata

Balduína de Oliveira Sayão, més coneguda com a Bidu Sayão,[1] (Itaguaí, 11 de maig de 1902Rockport, Maine, Estats Units d'Amèrica, 12 de març de 1999) va ser una cèlebre intèrpret lírica brasilera.[2] Considerada una de les més grans cantants de l'òpera de tots els temps, va ser una de les més grans intèrprets del Brasil.[3]

Biografia[modifica]

Exposició al·lusiva a la carrera de la cantant lírica brasilera Bidu Sayão, en el Museu del Theatro Municipal de Rio de Janeiro, en 1968

Fou filla de Pedro Luiz de Oliveira Sayão i de Maria José da Costa Oliveira Sayão. Bidu Sayão va començar estudiant cant amb Elena Theodorini, una romanesa que llavors vivia en el Brasil.[4] Elena la va dur per Romania, on va continuar els seus estudis. Més tard, a Niça, França, va ser alumna de Jean de Reszke, un tenor polonès que la va ajudar a consolidar la seva tècnica vocal. Bidu va estrenar en 1926 en el Teatre Costanzi de Roma el paper de Rosina d'Il barbiere di Siviglia, de Gioachino Rossini. Va debutar en el Metropolitan Opera House de Nova York el 13 de febrer de 1937, en el paper de Manon de l'òpera homònima de Jules Massenet, en una representació transmesa per ràdio.[5] Va ser la primera cantant brasilera en cantar en aquell teatre en un paper principal.[6]

Va formar part de l'elenc del Metropolitan durant molts anys, fins a la seva darrera participació, el 1952, amb la mateixa òpera amb la qual havia debutat: Manon.[7] Arturo Toscanini era el seu admirador, referint-se a ella sovint com la piccola brasiliana (traduït de l'italià, significa "la petita brasilera"). El febrer de 1938, va cantar pel president dels EUA, Franklin D. Roosevelt, a la Casa Blanca. Roosevelt li va oferir la ciutadania nord-americana, però ella no la va acceptar. Segons ella, "en el Brasil jo vaig néixer i en el Brasil moriré". De fet, va morir de pneumònia en els Estats Units d'Amèrica en 1999, abans de fer 97 anys, sense poder realitzar un dels seus desitjos: tornar a veure la Badia de Guanabara.

Tenia previst viatjar a la Badia l'any del seu centenari, però va morir abans d'això. En morir, vivia en la ciutat de Lincolnsville, en l'Estat de Maine, on va residir gran part de la seva vida.[8]

Al Brasil[modifica]

Bidu Sayão amb l'escultor Waylande Gregory que li va fer un bust, el 1942.

Bidu Sayão va cantar per últim cop al Municipal de Rio de Janeiro el 26 de setembre de 1937, en una representació de La traviata, acompanyada per Bruno Landi (Alfredo), Giuseppe Danise (Germont) i Carmen Tornari (Flora), entre altres, dirigits per Angelo Ferrari.

En 1946, coincidint amb el tràmit del seu divorci de l'empresari italià Walter Mocchi, va tornar al Brasil per un curt període. Va actuar en el Theatro Municipal de Rio el dia 15 d'agost de 1946, en el muntatge de l'òpera Roméo et Juliette de Charles Gounod, amb la direcció de Jean Morel i amb l'Orquestra del Theatro Municipal.[9][10]

Després del divorci, Bidu es va casar amb el seu company de moltes representacions Giuseppe Danise.

El 17 d'agost de 1946, Bidu va cantar de nou al Theatro Municipal, en l'òpera Pelléas et Mélisande, de Claude Debussy.[11]

Entre agost i setembre de 1946, Bidu Sayão encara es presentaria unes poques vegades més en el mateix teatre, representacions que serien les seves últimes en el Brasil.

Va rebre un homenatge al Brasil el 1995, quan la seva vida i la seva carrera van ser representades per l'escola de samba Beija-Flor.[12] Ella va participar en l'últim cotxe al·legòric, anomenat El Cigne Negre, asseguda a un tron curosament preparat per ella.

Gràcia i delicadesa[modifica]

Bidu Sayão durant una visita a la Universitat de Michigan. (c.1953)

A més de ser de baixa estatura, Bidu Sayão tenia una veu que la feia més adequada pels papers femenins més delicats i graciosos. Entre els papers en els quals ella més va destacar, s'inclouen Mimì de La Bohème de Puccini, Susanna en Les noces de Figaro de Mozart, Zerlina de Don Giovanni de Mozart, Violetta de La Traviata de Verdi, Gilda de Rigoletto de Verdi, Zerbinetta de Ariadne auf Naxos de Richard Strauss i els papers femenins principals de Roméo et Juliette de Gounod i Pelléas et Mélisande, l'única òpera de Debussy.[13]

Discografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. El seu nom també es troba en hemeroteques com a Bidú o Bidu'
  2. (anglès) Bourdain, Gladys «Bidu Sayao, 94, Star Soprano of the 30's and 40's, Dies». The New York Times, 13-03-1999. Arxivat de l'original el 2009-04-29 [Consulta: 25 octubre 2009].
  3. «Musical lembra vida e obra de Bidu Sayão - Cultura - Estadão» (en portuguès brasiler). Estadão. Arxivat de l'original el 2021-09-27 [Consulta: 8 maig 2023].
  4. «Cronologia a Folha de São Paulo». Arxivat de l'original el 2016-03-04. [Consulta: 8 maig 2023].
  5. «Met Performance CID:120700 - Manon {125} Matinee Broadcast ed. Metropolitan Opera House: 02/13/1937» (en anglès). MetOperaFamily. [Consulta: 8 maig 2023].
  6. «Correio Musical - BIDU' SAYAO NO METROPOLITAN» (en portuguès). Correio da Manhã, 14-02-1937, pàg. 6. Arxivat de l'original el 2023-05-08 [Consulta: 8 maig 2023].
  7. «Met Performance CID:159710 - Manon {171} Boston Opera House, Boston, Massachusetts: 04/23/1952» (en anglès). MetOperaFamily. [Consulta: 8 maig 2023].
  8. Manduano, com4brasil - Rodrigo Peixoto. «Bidu Sayão - Academia Brasileira de Música». www.abmusica.org.br. Arxivat de l'original el 2016-12-21. [Consulta: 21 maig 2017].
  9. «Jornal Correio da Manhã», 14-08-1946. Arxivat de l'original el 2024-05-25. [Consulta: 23 gener 2018].
  10. «Temporada Lírica, artigo de Eurico Nogueira França, no Correio da Manhã», 16-08-1946. Arxivat de l'original el 2024-05-25. [Consulta: 23 gener 2018].
  11. «Correio da Manhã», 17-08-1946. Arxivat de l'original el 2024-05-25. [Consulta: 23 gener 2018].
  12. «Biografias - Bidu Sayão». UOL. Arxivat de l'original el 2021-10-26. [Consulta: 20 maig 2017].
  13. «Casa da Ópera - Bidu Sayão». www2.uol.com.br. [Consulta: 21 maig 2017].