Bindheimita
 Bindheimita | |
|---|---|
 | |
| Fórmula química | Pb₂Sb5+ 2O₇ |
| Epònim | Johann Jacob Bindheim (en)   |
| Classificació | |
| Categoria | òxids |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 4.DH.20 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 4.DH.20 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | IV/C.11 |
| Dana | 44.1.1.2 |
| Heys | 24.3.5 |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | cúbic |
| Estructura cristal·lina | a = 10,4Å; |
| Grup puntual | m3m (4/m 3 2/m) - hexoctaèdrica |
| Color | groc, groc-marró, verd groguenc, verdós, marronós, blanc, gris; d'incolor a groc i marró en llum transmesa |
| Exfoliació | no en té |
| Fractura | concoidal |
| Duresa | 4 a 4,5 |
| Lluïssor | grassa, mat, terrosa |
| Color de la ratlla | més clara que el color, blanca, blanc groguenc |
| Diafanitat | translúcida, opaca |
| Densitat | 4,6 a 8,4 g/cm³ (mesurada); 6,8 g/cm³ (calculada) |
| Propietats òptiques | isotròpica |
| Índex de refracció | n = 1,84 a 1,87 |
| Birefringència | δ = 0 |
| Impureses comunes | As, Bi, Ca, Fe, Na |
| Més informació | |
| Estatus IMA | qüestionable (Q) i mineral heretat (G) |
| Any d'aprovació | 1800 |
| Símbol | Bhe |
| Referències | [1] |
La bindheimita és un mineral comú, però actualment questionada com a espècie. Moltes de les mostres corresponen a l'oxiplumboromeïta recentment descrita, del grup romeïta de minerals. És un antimonat de la classe dels òxids que rep el seu nom del químic alemany Johann Jacob Bindheim (1750-1825), el primer a analitzar-la. Va ser descoberta als dipòsits Ag-Pb-Zn de Nertschinsk, Sibèria, Rússia.
Característiques[modifica]
Cristal·litza en el sistema isomètric. Es troba comunament de forma fibrosa, en masses criptocristal·lines i en incrustacions; rarament opalí. La seva lluïssor és mat i la fractura concoidal.
Formació i jaciments[modifica]
La bindheimita és un mineral secundari que es troba en les zones oxidades de dipòsits d'antimoni que contenen plom, un producte d'oxidació freqüent de Pb-Sb-sulfosals. Apareix associada a zinkenita, tetraedrita, quars, pirita, plumbojarosita, mini, massicot, jamesonita, galena, dolomita, calcopirita, cerussita, calcita, bournonita, barita i argentojarosita.
La bindheimita ha estat trobada a tots els continents del món, excepte l'Antàrtida. Als territoris de parla catalana ha estat descrita a la Collada Verda, a Abella-Pardines (Ripollès, Girona); la mina d'antimoni de Montenartró, a Llavorsí (Pallars Sobirà, Lleida; la mina Campoy, a la Vall d'Uixó (Província de Castelló), a Villahermosa del Río i la mina La Amorosa (Castelló).[1]
Varietats[modifica]
- La coronguita, o bindheimita argèntica, és una varietat de la bindheimita amb presència d'argent a la seva composició, amb fórmula: (Pb,Ag)2-ySb2-x(O,OH,H₂O)₇. Rep el nom de la localitat peruana de Corongo, on va ser trobada per primera vegada. També ha sigut trobada a Pasacancha, també al Perú, i a Aurouze (Alt Loira, França).[2][3]
- La taznita és un mineral terrós o fibrós de color groguenc, probablement una bindheimita a atelestita impura. Va ser descrita originàriament a Cerro Tazna, Potosí, Bolívia.[4]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «Bindheimite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 22 març 2014].
- ↑ «Coronguite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 22 març 2014].
- ↑ «Argentian Bindheimite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 22 març 2014].
- ↑ «Taznite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 22 març 2014].
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bindheimita |