Bisbat de Vicenza

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia políticaBisbat de Vicenza
Dioecesis Vicentina
Cattedrale Vicenza 17-04-06.jpg
La Catedral de Vicenza

Localització
Roman Catholic Diocese of Vicenza in Italy.svg
 45° 33′ N, 11° 33′ E / 45.55°N,11.55°E / 45.55; 11.55
Itàlia Itàlia
bandera del Vèneto Vèneto
Parròquies 354
Població
Total 855.608
• Densitat 388,91 hab/km²
Religió romà
Geografia
Part de Regió eclesiàstica Triveneto, Patriarcat de Venècia
Superfície 2.200 km²
Limita amb
Història i celebracions
Creació Segle VI[1]
Patrocini Madonna di Monte Berico
Sant Vincenç
Sant Gaietà
Catedral Santa Maria Annunciata
Organització política
• Bisbe Beniamino Pizziol
Altres

Lloc web vicenza.chiesacattolica.it
Modifica les dades a Wikidata
La catedral pel costat de piazza Duomo.
La basílica de Sants Fèlix i Fortunat, reconstruïda sobre la primitiva església de finals del segle IV.
L'església de la Santa Corona feta construir al 1260 pel bisbe Bartolomeo di Breganze.
El santuari de Monte Berico, santuari dedicat a la Mare de Déu, patrona de la diòcesi.
El palau episcopal.
El seminario episcopal, construït durant la primera meïtat del segle XIX.
El seminari menor.

El bisbat de Vicenza (italià: Diocesi di Vicenza; llatí: Dioecesis Vicentina) és una seu de l'Església catòlica, sufragània del Patriarcat de Venècia, que pertany a la regió eclesiàstica Triveneto. El 2010 tenia 790.848 batejats d'un total de 855.608 habitants. Actualment està regida pel bisbe Beniamino Pizziol.

Territori[modifica]

La diòcesi bèrica comprèn gran part de la província de Vicenza, amb l'exclusió de l'altiplà d'Asiago, d'alguns municipis als seus vessants, una part del territori entre les localitats de Thiene i Marostica (que formen part del bisbat de Pàdua) i del municipi de Mussolente (ja de la diòcesi de Belluno, des del 1818 al bisbat de Treviso).

Pel seu costat la diòcesi de Vicenza comprèn alguns municipis de la província de Pàdua: (Campodoro, Carmignano di Brenta, Cittadella, Fontaniva, Gazzo Paduano, Grantorto, Piazzola sul Brenta, San Giorgio in Bosco i San Pietro in Gu) i alguns municipis de la província de Verona (Arcole, Cologna Veneta, Montecchia di Crosara, Costalunga i Brognoligo – part de Monteforte d'Alpone, Pressana – llevat de la part de Caselle, Roncà, Roveredo di Guà, San Bonifacio, San Giovanni Ilarione, Veronella i Zimella).

La seu episcopal és la ciutat de Vicenza, on es troba la catedral de Santa Maria Annunciata

El territori està dividit en 354 parròquies, agrupades en 22 arxiprestats.

Arxiprestats[modifica]

Le parròquies estan reagrupades en els següents arxiprestats:

Missions diocesanes[modifica]

La diòcesi de Vicenza està present amb missioners propis fidei donum als següents països:

L'Església de Vicenza ha activat la missió triveneta a Tailàndia, el 1997. Els missioners operen a la bisbat de Chiang Mai.

Història[modifica]

Edat antiga i medieval[modifica]

La presència d'una comunitat cristiana florent a Vicenza i la construcció simultània de dues esglésies a finals del segle IV, una fora de les muralles - on ara s'aixeca la basílica dels Sants Fèlix i Fortunat - i dins de la ciutat – l'actual catedral de Santa Maria de l'Anunciació - es demostra per importants troballes arqueològiques desenterrats en els dos llocs.

Això ha portat a alguns historiadors locals[2] a creure que ja en aquell moment o en el començament del segle següent aquesta comunitat es va organitzar en diòcesi. D'altres, però, amb l'argument que cap document escrit que s'ha detectat la presència d'un bisbe a Vicenza abans del 590 - la data en què es refereix Pau el Diaca per registrar la presència d'Oronzio el sínode de Marano Lagunare,[3] mentre que mai no parla de bisbes de Vicenza en els documents dels sínodes anteriors - creuen que la diòcesi es va formar només després de la creació del Ducat llombard. Fins a aquest moment la comunitat de Vicenza es referia al bisbe de Pàdua, que va romandre durant uns 35 anys més sota el domini bizantí.[4][5]

Igual que altres bisbes de l'Àustria Llombarda, també Oronzio i els seus successors es van adherir al cisma tricapitolí fins al Sínode de Pavia del 698, convocats pel rei catòlic Cunipert, on els bisbes catòlics catòlics i els tricapitolins recomposaren "l'esperit de Calcedònia" el seu doctrinari comunió i jeràrquica. Des del segle VII, la seu del bisbe va ser sempre a la catedral de Santa Maria Annunciata.

Durant el regne longobard, l'abast de la diòcesi va ser fonamentalment idèntica a la del ducat de Vicenza, inclosos els territoris de la diòcesi de Pàdua es van quedar el 569 fora de la sobirania bizantina, situat a l'àrea esquerra del riu Brenta (actualment Cittadella, Piazzola, Limena, Selvazzano, Teolo i Lozzo) i una part del baix veronès (actual Sant Bonifaci, Arcole, Veronella, Cologna Veneta i Pressana).

Posteriorment, l'extensió i els límits de la diòcesi es van esbossar quant els emperadors atribuïen als bisbes jurisdiccions i drets senyorials. Va patir nombroses modificacions, fins i tot abans de l'any 1000. Amb l'establiment de l'Imperi Carolingi la diòcesi de Pàdua va recuperar una part dels territoris a costa de localitats veïnes. El 917 l'emperador Berenguer vaig mudar de Vicenza a Pàdua tota la regió prealpina entre l'Astico i el Brenta i per sota de la premuntanya entre Thiene i Marostica. Per compensar aquestes mutilacions, posteriorment va ser assignat a Vicenza l'àrea de Bassano, part de la suprimida diòcesi d'Asolo. Tot i noves modificacions territorials es van produir en l'àmbit civil durant els segles que van seguir, aquesta estructura en termes d'eclesiàstic es va mantenir fins a principis del segle xix.[6]

A la segona meitat del segle XII, es va ocupar la càtedra de Vicenza el beat Giovanni Cacciafronte, assassinat pels seus vassalls; al segle XIII va governar la diòcesi el beat dominic Bartolomeo de Breganze, que va fer construir l'església de la Santa Corona per custodiar la relíquia d'una espina de la corona de Crist.

Fins al segle xiii, la catedral va ser l'única parròquia de la ciutat, però en aquest segle el privilegi d'administrar els sagraments ser compartit amb altres esglésies urbanes, que havien sorgit cap al segle XI amb funcions de capelles. Inicialment només se celebrava l'Eucaristia, però no hi havia baptismes. Un paper en la descentralització de les funcions eren també les parròquies confiades als ordes religiosos, menys lligades al poder episcopal.

Època moderna i contemporània[modifica]

A la primera meitat del segle XV, després de dues aparicions marianes es va construir el Santuari de Monte Berico: la Madonna di Muntanya Bérico és la santa patrona de la ciutat i de la diòcesi de Vicenza.

El 30 d'agost de 1464 el bisbe de Vicenza Pietro Barbo va ser triat Papa amb el nom de Pau II.

A la primera meitat del segle xvi, la diòcesi va ser dirigida per diversos administradors apostòlics.

El seminari diocesà es va instituir el 1566, durant l'episcopat de Mateu Priuli.

El 6 de juliol de 1751 el Patriarcat d'Aquilea va ser suprimit i Vicenza va esdevenir part de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi d'Udine.

El període de la Restauració (1 de maig de 1818) es publicà la butlla De salute Dominici gregis del Papa Pius VII amb la qual les diòcesis del Triveneto es van sotmetre a una important reorganització. Vicenza va perdre el vicariat de Ciutadella (excepte les parròquies de Paviola, San Giorgio in Bosco, San Giorgio in Brenta, Lobia i Santa Croce Bigolina) i la parròquia de Selvazzano que va passar a Pàdua; per contra, d'aquesta última adquirí els vicariats de Marostica i Breganze. Al mateix temps, Udine va ser relegada a una simple diòcesi i Vicenza va esdevenir una diòcesi sufragània del Patriarcat de Venècia[6]

Entre finals del segle xix i principis del segle xx la diòcesi va tenir la presència de diversos exemples de santedat: un bisbe, Sant Giovanni Antonio Farina, i diverses religioses: santa Giuseppina Bakhita, santa Maria Bertilla Boscardin, la beata Eurosia Fabris Barban i la servent de Déu Giovanna Meneghini.

Els dies 7 i 8 de setembre de 1991, en la festa de la patrona, Vicenza va donar la benvinguda al Papa Joan Pau II durant la seva visita pastoral. És la primera vegada que un Papa visitava la terra bèrica.

El 8 de novembre 2005, per primera vegada, és proclamat un beat a la Catedral de Vicenza ; la servent de Déu Eurosia Fabris.

Episcopologi[modifica]

Prelats vius originaris de la diòcesi[modifica]

Altres persones legades a la diòcesi[modifica]

Estadístiques[modifica]

A finals del 2010, la diòcesi tenia 790.848 batejats sobre una població de 855.608 persones, equivalent al 92,4% del total.

any població sacerdots diàques religiosos parroquies
batejats total % total clergat
secular
clergat
regular
batejats por
sacerdot
homes dones
1950 602.600 602.788 100,0 899 705 194 670 325 2.238 307
1969 617.670 617.993 99,9 961 731 230 642 7 381 2.747 345
1980 701.723 703.129 99,8 971 725 246 722 10 399 2.852 349
1990 737.820 739.501 99,8 927 687 240 795 24 409 2.290 354
1999 753.409 764.924 98,5 852 613 239 884 21 318 2.257 354
2000 753.474 766.118 98,3 842 600 242 894 21 318 2.289 354
2001 754.069 768.464 98,1 815 586 229 925 26 286 2.502 354
2002 753.045 768.391 98,0 828 594 234 909 26 289 2.235 354
2003 753.150 768.928 97,9 798 589 209 943 33 262 1.809 354
2004 753.556 769.817 97,9 794 580 214 949 32 295 2.162 354
2010 790.848 855.608 92,4 732 533 199 1.080 38 261 1.825 354

Notes[modifica]

  1. L'Anuari Pontifici publicà el segle II com a data de fundació de la diòcesi.
  2. Mantese, 1952 p. 45. M. Mirabella Roberti, in
    « AA.VV., 1979, 2002 »
    Gli edifici, p. 15-355
    , ritiene che san Felice fosse già sede vescovile fin dalla prima costruzione.
  3. Pau el Diaca, Historia Langobardorum, III, 26
  4. Cracco Ruggini, 1988, p. 286-287, 302.
  5. Cracco, 2009, p. 455.
  6. 6,0 6,1 «Diocesi de Vicenza». Sistema Informativo Unificato per le Soprintendenze Archivistiche. [Consulta: 29 juny 2011].
  7. Segons Germano Gualdo (op. cit., p. 7, nota 18) els bisbes anteriors Attaldo, Andrea I, Pietro e Feliciano són publicats a les cronologies tradicionals, però sense fonaments històrics: d'Attaldo no hi ha notícia; Andrea hauria participat al sínode romà del 680, però a les actes d'aquell sínode no apareix cap bisbe vicentí; Pietro s'infereix d'una inscripció falsa; Feliciano és del tot desconegut. Igual passa amb Reginaldo, que segons el mateix autor, és dubtós, car el document que el menciona és fals.
  8. D'aquest bisbe, segons Gualdo i Mantese, manca tota notícia.
  9. Mantese, 1952| pp. 270-71. El bisbe Giraldo és citat a un document fals (Gualdo, op. cit., p. 10, nota 24). Els historiadors donen diverses dates per a aquest document: 961, 966 o 967.
  10. Mantese, 1952| pp.271-76, dóna com a data la del 983; Gualdo la del 977 (Gualdo, op. cit., p. 11, nota 26).
  11. Così Mantese, 1952| pp.276-77. Gualdo dóna com a data extrema la que el bisbe Lamberto està documentat el 995 i el 996.
  12. Mantese, 1954| pp.17-38
  13. Mantese, 1954| p.39
  14. Mantese, 1954| pp.43-45
  15. Mantese, 1954| pp.46-52
  16. Mantese, 1954| pp.277-288
  17. Mantese, 1954| pp.306-307
  18. Mantese, 1954| pp.308-314
  19. Mantese, 1954| pp.314-315
  20. Mantese, 1958 -pp. 143-147
  21. Mantese, 1958 -pp. 147-150
  22. Mantese, 1958 -pp. 150-158. Il 24 d'octubre de 1347 è nomenat bisbe de Rieti.
  23. Mantese, 1958 -pp. 159-167
  24. Mantese, 1958 -pp. 167-173
  25. Mantese, 1958 -pp. 173-175. Nicolò da Verona era com a antibisbe seguidor de l'Antipapa Climent VII, Giovanni di Piacenza, nomenat el 2 de desembre de 1388.
  26. Al 1402 va ser nomenat arquebisbe de Milà i de seguit va ser elegit antipapa del Concili de Pisa, amb el nom d'Alexandre V. Cfr.
    « Mantese, 1958 -pp. 175-179 »
  27. Mantese, 1958 -pp. 179-181. Segons Eubel, Giorgio de Tortis ja era mort el 25 d'abril de 1389 i no podria haver estat bisbe de Vicenza; de fet a la butlla de nomenament de Giovanni da Castiglione no es fa menció al decès de Giorgio, sinó al de Pietro Filargo.
  28. Mantese, 1958 -pp. 181-186
  29. Eubel i Gams donen com a data de defunció el 20 de gener.

Fonts[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • AA.VV.. La Basilica dei Santi Felice e Fortunato in Vicenza. Vicenza: ed. Banca Popolare, 1979. 
  • Barbieri, Franco; Cevese, Renato. Vicenza, ritratto di una città. Vicenza: Angelo Colla editore, 2004. ISBN 88-900990-7-0. 
  • Cracco, Giorgio. Tra Venezia e Terraferma. Roma: Viella editore, 2009. ISBN 978-88-8334-396-4. 
  • Cracco Ruggini, Lelia. Storia totale di una piccola città: Vicenza romana. Vicenza: Neri Pozza editore, 1988. 
  • Mantese, Giovanni. Memorie storiche della Chiesa vicentina, I, Dalle origini al Mille. Vicenza: Accademia Olimpica, 1952. 
  • Mantese, Giovanni. Memorie storiche della Chiesa vicentina, II, Dal Mille al Milletrecento. Vicenza: Accademia Olimpica, 1954. 
  • Mantese, Giovanni. Memorie storiche della Chiesa vicentina, III/1, Il Trecento. Vicenza: Accademia Olimpica, 1958. 
  • Mantese, Giovanni. Memorie storiche della Chiesa vicentina, III/2, Dal 1404 al 1563. Vicenza: Accademia Olimpica, 1964. 
  • Mantese, Giovanni. Organizzazione ecclesiastica e strutture religiose: dall'età tardo-romana al secolo XIX, in Storia di Vicenza, III, L'Età della Repubblica Veneta. Vicenza: Neri Pozza editore, 1988. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:Bisbat de Vicenza