Blanca de Nàpols

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Blanca d'Anjou o Blanca de Nàpols (Nàpols, 1283 - Barcelona, 14 d'octubre de 1310) fou princesa de Nàpols i reina consort de la Corona d'Aragó (1295 - 1310) pel seu matrimoni amb Jaume el Just.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Com a conseqüència de la incorporació del regne de Sicília a la Corona d’Aragó, l’enemistat entre els Anjou, membres de la casa reial francesa, i el Casal de Barcelona s’accentuà i es manifestà en diversos enfrontaments bèl·lics. El 1284, Carles, príncep de Salern i fill de Carles d'Anjou, fou fet presoner per Roger de Llúria i tancat al castell de Matagrifó, a Messina. El príncep de Salern, anomenat també Carles II d’Anjou, de Nàpols o el Coix, estava casat amb Maria d’Hongria i tenia 14 fills. Abans de ser embarcat cap a Catalunya, Jaume visità l’il·lustre presoner i pactà amb ell, entre altres coses, la renúncia de Carles el Coix al regne de Sicília a canvi del casament de Jaume amb una filla seva, Blanca, que era encara una nena. El presoner fou transportat a Catalunya i tancat al castell de Ciurana a l'espera que es portessin a terme les condicions acordades. Al poc de temps tres fills substituïren el pare com a ostatges del compromís per complir i quedà lliure.[2]

El 1286, Jaume fou proclamat rei de Sicília i el 1291 rei de la Corona d’Aragó com a Jaume II. El 1295, en el tractat d’Anagni, Jaume II es comprometé oficialment a casar-se amb Blanca d’Anjou. Les noces tingueren lloc el 29 d’octubre de 1295 a Vilabertran amb tota solemnitat. La parella es veia per primera vegada. Ella tenia uns 12 anys i ell uns 28. D’aquest matrimoni nasqueren 10 fills: Jaume, Maria, Alfons, Constança, Joan, les bessones Isabel i Blanca, Pere, Ramon Berenguer i Violant. La parella s’avingué i foren model de convivència i mostraren una religiositat molt rigorosa, a més de grans admiradors del raonament teològic d'Arnau de Vilanova. Residiren, a part d'a les grans ciutats, a Tortosa, Montblanc i Santes Creus, monestir a qui ella va beneficiar en gran manera i on va ser enterrada.[2]

Malgrat la seva continuada maternitat, Blanca solia acompanyar el rei allà on anés i arribà fins a Almeria, Roma o Sicília. Jaume II, sol·lícit, intentava que les incomoditats dels viatges fossin mínimes. En les qüestions d’estat mostrà sempre una predisposició a negociar abans que guerrejar. L’any 1304 participà en la trobada de Tarassona, on els monarques catalans i castellans pactarien una pau que posés fi a la guerra que generava el repartiment del regne de Múrcia. Com a mitjancers hi assistiren els reis de Portugal.[2]

Blanca i el seu espòs s’inclinaren per fer una política matrimonial entre les famílies reials catalana i especialment la napolitana que afermés la pau d’Agnani: els nombrosos fills que tingueren foren promesos de ben petits amb altres cases reials per poder influir en temes de govern a través d’ells en els països amb els quals emparentaven.[2]

Malgrat conservar-se molta documentació del període que visqué costa trobar informació de caràcter personal. Se sap que mantingué una animada correspondència especialment amb la seva família però només queden les còpies resumides de les contestes. El 1308, preveient la seva fi quan anava a infantar el seu novè fill, atorgà testament on remarcava els perills que corrien les dones abans, durant i després del part.[2]

Blanca d'Anjou va morir a Barcelona el 1310 després de donar a llum el seu desè fill, Violant. Es troba enterrada al Monestir de Santes Creus.[3]

Família[modifica | modifica el codi]

Filla del rei Carles II de Nàpols i la seva esposa Maria d'Hongria. Era néta per línia paterna del duc Carles I d'Anjou i la comtessa Beatriu I de Provença, i per línia materna d'Esteve V d'Hongria i Elisabet Cumana. Fou germana dels reis Carles I d'Hongria i Robert I de Nàpols.

Es casà de nou el 29 d'octubre de 1295 a Santa Maria de Vilabertran (Comtat d'Empúries) amb el comte-rei Jaume II el Just com a conseqüència del Tractat de Cefalù (1284), essent la seva primera esposa, amb la qual va tenir:

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Albertí, Elisenda. Dames, reines, abadesses, 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí Editor, 2007, p. 73-80. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Blanca, d'Anjou». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
  3. Casas, Sònia. «Blanca d'Anjou. Retrat d'una reina». Sàpiens [Barcelona], núm. 94, agost 2010, p. 26-33. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Miquel, F. A. (1975). La reina Blanca d’Anjou. Barcelona: Episodis de la Història, n. 197, Dalmau.
  • Martínez Ferrando, J. E. (1963). Jaume II o el seny català. Alfons el Benigne. Barcelona: Aedos.
  • Martínez Ferrando, J. E. (1948). Jaime II de Aragón. Su vida familiar. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Blanca de Nàpols Modifica l'enllaç a Wikidata