Borgonyà (Osona)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'edifici
Colònia Borgonyà
Borgonyà - Vista general de la fàbrica amb el canal del ter.JPG
Vista general de la fàbrica amb el canal del Ter
Dades
Tipus localitat
Arquitecte Jaume Gustà Bondia
Ubicació geogràfica
Localització Ctra. BV-5626, km. 0,5. Borgonyà, Sant Vicenç de Torelló (Osona)
42° 03′ 54″ N, 2° 14′ 37″ E / 42.06499°N,2.243688°E / 42.06499; 2.243688Coord.: 42° 03′ 54″ N, 2° 14′ 37″ E / 42.06499°N,2.243688°E / 42.06499; 2.243688
BCIN
Data 03/05/2013
Identificador IPAC: 23828
Modifica les dades a Wikidata

Borgonyà[1] és una entitat de població i antiga colònia tèxtil del municipi de Sant Vicenç de Torelló, a la comarca d'Osona. Aquest nucli de 347 habitants (2015),[2] proper a la carretera de Barcelona a Puigcerdà, s'enllaça amb la colònia Vila-seca i Torelló. Es troba en una gran recolzada del riu Ter, a l'extrem de ponent del terme.[3] És una de les colònies tèxtils més grans i emblemàtiques del Ter, amb una marcada singularitat pel que fa a l'urbanisme, la vida social de la colònia i oferta de serveis als treballadors durant els anys que va estar activa. Popularment era coneguda com la colònia dels Anglesos, malgrat l'origen escocès dels fundadors de la colònia, els Coats, els quals es van associar posteriorment amb els catalans Fabra, conformant així la coneguda Fabra i Coats, fabricants de fil de cosir.[4]

Descripció[modifica]

El nucli rep el nom d'un antic mas i d'una capella o santuari marià dedicat a la Mare de Déu de Borgonyà que ja existia al segle XIII i que subsistí fins a la total renovació cap al final del segle XIX, amb l'establiment d'una colònia tèxtil. L'origen del nom de Borgonyà és desconegut, i així tant pot ser personal com topogràfic, ja que el trobem en altres indrets, com al Pla de l'Estany i a la Cerdanya.[3]

La colònia és un petit poble obrer que s'edificà conjuntament amb la fàbrica i està presidit per la capella neogòtica edificada sobre l'antic santuari marià dedicat a la Mare de Déu de Borgonyà, sufragània de la parroquial. Fabra i Coats va ser la gran indústria que va crear aquest nucli: va començar la seva activitat l'any 1890 i va tancar definitivament l'any 1999.[3]

La tipologia de les cases de la colònia és unifamiliar i de planta baixa, la qual cosa dóna una certa independència entre les famílies, a les quals se'ls ha donat la possibilitat d'adquirir-les.[3] L'origen escocès dels seus fundadors va conferir un caràcter britànic al conjunt urbanístic, que es va mantenir després de la fusió amb els Fabra.[4]

L'orografia de l'indret ja convida al recolliment. D'una banda, la fàbrica està separada del poble per la línia del tren Barcelona-Ripoll, de l'altra, l'elevació del terreny fa d'escull natural pel darrere i el riu tanca la colònia per ponent. Dins d'aquest món tancat es va desenvolupar un poblament ordenat a partir d'una acurada distribució de serveis i habitatges, amb un singular enjardinament que remet a un estil britànic. És remarcable també l'estil de les cases de tipus unifamiliar de planta baixa, fins i tot per als obrers.[4]

La distribució de l'espai urbanitzat denota un marcat caràcter classista, com és habitual en moltes colònies desenvolupades: A la part baixa hi trobem els habitatges dels obrers (carrers Escòcia, Paisley, Coats, Fabra i Borgonya); més amunt, els habitatges per al personal tècnic (carrer Catalunya); a la mateixa alçada l'església dominant el conjunt, amb els edificis de la primera escola, la casa del capellà i la de l'ermità, i finalment, a l'altra banda del ferrocarril i en un espai més enlairat, els xalets dels directius i el carrer Canal, ocupat pels majordoms i encarregats de la fàbrica. L'evolució de la colònia i la necessitat de construir més habitatges va trencar aquesta estructura amb els nous carrers Barcelona i Girona i l'edificació de blocs de pisos.[4]

Pel que fa al fàbrica, es tracta d'un immens complex compost per sis construccions, cinc de les quals estan disposades paral·lelament entre si i perpendiculars a la carretera, i la sisena en disposició perpendicular a les altres cinc. Entre les cinc primeres hi ha la fàbrica antiga, amb la central, l'edifici de manyeria i recanvi i les calderes, amb la xemeneia. La majoria de les naus segueixen el model britànic de colònia fabril, amb naus allargades i de poca altura. Els edificis més antics, i que pertanyen a la fàbrica originària, són de pedra vista amb finestres d'arc rebaixat de rajol vist. Hi ha una xemeneia de base octogonal, de 46 m d'altura, també construïda amb rajol i amb un engruiximent a la part central que correspon al coronament de la primera xemeneia, més baixa.[5]

Història[modifica]

Borgonyà fou la segona colònia que es va establir a Sant Vicenç de Torelló, després de la de Vila-seca. El 1893 la companyia Nuevas Hilaturas del Ter, propietat de J&P Coats Ltd., va comprar un salt d'aigua als fabricants manlleuencs Almeda i Sindreu, els propietaris de Vila-seca. Els Coats eren uns dels grans fabricants de fil de cosir a Europa i buscaven un acostament de la producció als mercats de consum que evités els aranzels proteccionistes que imposava Espanya a finals del segle XIX. El salt estava situat en una zona coneguda com a Borgonyà, on hi havia el mas Borgonyà i un petit santuari marià de finals del segle XIII, de manera que la colònia va acabar essent coneguda amb el nom de l'indret, com també passà amb la colònia La Mambla. Es va construir una fàbrica al costat del riu Ter, que s'inaugurà dos anys més tard, i de forma complementària, es van començar a construir les cases del personal obrer i dels directius, a més d'una nova església sota la mateixa advocació que l'anterior, la Mare de Déu de Borgonyà. L'origen escocès dels socis fundadors es va veure reflectit en la trama urbanística, ja sigui en la tipologia dels edificis típicament britànica, els espais enjardinats a tot l'entorn i, més endavant, la construcció d'un camp de futbol, pioner a l'època.[4][6]

Així doncs, la fàbrica va començar la seva activitat productiva l'any 1895, amb personal escocès que formava els treballadors locals. Aviat es van obrir a la part residencial de la colònia establiments com una fonda, la fleca, la carnisseria, la barberia i el Centre Recreatiu de Borgonyà, on, després de les llargues jornades laborals, els treballadors podien passar les estones de lleure. L'any 1897 ja hi havia uns 500 treballadors.[6]

El daltabaix econòmic i polític de 1898, amb la pèrdua dels darrers mercats d'Ultramar, va obligar a un replantejament de la política expansionista de l'empresa a la Península. Així, el 1903 els Coats es van associar amb els cotoners catalans Fabra i Portabella, que tenien fàbriques a Barcelona, Sant Martí de Provençals i Manresa, i es va constituir la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats, S.A. La nova empresa va dur a terme una reordenació de la producció a cadascuna de les factories: a Sant Martí mantingué els filats de lli i cotó i els teixits per a xarxes de pesca; a Borgonyà concentraren la filatura i els torçats de cotó però eliminaren els processos d'acabats, i a la fàbrica de Sant Andreu de Palomar, a més de filats i retorts, hi portaren els processos de blanqueig, tint i acabats del fil de cosir.[4]

Amb l'adquisició de la Hilandería Planas de Ripoll, va comportar que durant la dècada de 1920 la colònia visqués una primera fase d'expansió important, amb la construcció de noves naus, maquinària i serveis, així com els carrers Ter, Catalunya i Fabra. A la part residencial s'hi va habilitar el Casino, gestionat per una societat amb uns estatuts propis. Entre els serveis, cal destacar l'existència de la casa-cuna, on els obrers podien deixar els seus fills fins que s'acabés la jornada laboral. També es va obtenir el permís del bisbat per construir-hi un cementiri propi, que fins aleshores estava situat al poble de Sant Vicenç.[6]

La Guerra Civil no va causar grans estralls a la colònia, tot i que, com a fet destacable, el bàndol republicà va dinamitar el pont de Borgonyà, que va ser reconstruït uns anys més tard.[6]

Després de la guerra, la colònia va quedar petita en proporció al nombre de treballadors, per la qual cosa es decideix construir els blocs del carrer Barcelona i més endavant els del carrer Girona. Durant la dècada de 1960 s'amplia la part industrial amb la construcció de noves naus.

La crisi del sector tèxtil va esclatar l'any 1973 i la vida de la colònia va començar un període de declivi important. Es van despatxar treballadors i es van retallar les despeses dels serveis socials i culturals. L'any 1976 es va començar el lent traspàs de competències, amb què es va permetre que els treballadors adquirissin els habitatges, i els serveis públics van passar a mans de l'Ajuntament de Sant Vicenç. El proteccionisme a què estaven sotmesos els treballadors va transformar-se en desemparament, ja que de cop es trobaven sense servei de casa-cuna, de servei mèdic, etc. La fàbrica va tancar definitivament les portes l'any 1999. Des d'aleshores, la part industrial és ocupada per empreses de diversos sectors i la part residencial ha esdevingut un poble amb personalitat pròpia.[6]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Borgonyà Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Aquest topònim figura al «Nomenclàtor oficial de toponímia de Catalunya». www.gencat.cat. Departament de Territori i Sostenibilitat, Generalitat de Catalunya, 01-01-2015.
  2. www.idescat.cat, Institut d'Estadística de Catalunya
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «Colònia Borgonya». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 24 juliol 2013].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Bayón, Emili «La colònia dels "Anglesos" a Borgonyà». L'Erol, revista cultural del Berguedà, 86-87, 2005, pàg. 109-111 [Consulta: 12 desembre 2016].
  5. «Fàbrica de Borgonyà». Consosrci del Ter. [Consulta: 21 agost 2017].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Lloret Blackburn, Marta. «Memòria tècnica. Mapa del Patrimoni Cultural de sant Vicenç de Torelló» (en català). Diputació de Barcelona, Juliol 2011. [Consulta: 24 juliol 2013].

Bibliografia[modifica]

  • Morera, J. (coord.). Borgonyà, una colònia tèxtil del Ter (1895-1995). Vic: Eumo, 1996. ISBN 9788476022399. 

Enllaços externs[modifica]