Boris Johnson

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMolt Honorable Modifica el valor a Wikidata
Boris Johnson
Boris Johnson official portrait.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en-gb) Alexander Boris de Pfeffel Johnson Modifica el valor a Wikidata
19 juny 1964 Modifica el valor a Wikidata (56 anys)
Nova York (Estats Units d'Amèrica) Modifica el valor a Wikidata
Membre del 58è Parlament del Regne Unit
12 desembre 2019 –
Circumscripció electoral: Uxbridge and South Ruislip

Minister for the Union (en) Tradueix
26 juliol 2019 –
Primer Lord del Tresor
24 juliol 2019 –
← Theresa May
Ministre del Servei Civil del Regne Unit
24 juliol 2019 –
← Theresa May
Royal Coat of Arms of the United Kingdom.svg 77è Primer ministre del Regne Unit
24 juliol 2019 –
← Theresa May
Líder del Partit Conservador
23 juliol 2019 –
← Theresa May
Membre del 57è Parlament del Regne Unit
8 juny 2017 – 6 novembre 2019 (dissolució del parlament)
Circumscripció electoral: Uxbridge and South Ruislip

Secretari d'Estat d'Afers Exteriors i del Commonwealth
13 juliol 2016 – 9 juliol 2018 (dimissió)
← Philip HammondJeremy Hunt →
Membre del Consell Privat del Regne Unit
2016 –
Membre del 56è Parlament del Regne Unit
7 maig 2015 – 3 maig 2017 (dissolució del parlament)
Circumscripció electoral: Uxbridge and South Ruislip

2n Alcalde de Londres
4 maig 2008 – 7 maig 2016
← Ken LivingstoneSadiq Khan →
Membre del 54è Parlament del Regne Unit
5 maig 2005 – 4 juny 2008 (dimissió)
Circumscripció electoral: Henley

Membre del 53è Parlament del Regne Unit
7 juny 2001 – 11 abril 2005 (dissolució del parlament)
Circumscripció electoral: Henley

Dades personals
Grup ètnicWhite British (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Ideologia políticaEuroescepticisme i conservadorisme Modifica el valor a Wikidata
ReligióAnglicanisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióEton College
Ashdown House
Balliol College . clàssic (–1986)
Escola Europea de Brussel·les I Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPeriodista i polític Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Conservador Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Família
CònjugeAllegra Mostyn-Owen (1987–1993), divorci
Marina Wheeler (1993–2018), divorci Modifica el valor a Wikidata
ParellaCarrie Symonds (2018–) Modifica el valor a Wikidata
FillsMilo Arthur Johnson
Theodore Apollo Johnson
Cassia Peaches Johnson
Lara Lettice Johnson Modifica el valor a Wikidata
ParesStanley Johnson Modifica el valor a WikidataCharlotte Johnson Wahl Modifica el valor a Wikidata
GermansJo Johnson, Rachel Johnson i Leo Johnson Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
31 gener 2020pandèmia de la COVID-19 a Londres Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Boris Johnson's signature.svg Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm1296124 Facebook: borisjohnson Twitter: BorisJohnson Instagram: borisjohnsonuk Snapchat: boris Discogs: 4317395 Modifica els identificadors a Wikidata

Alexander Boris de Pfeffel Johnson, més conegut com a Boris Johnson (Nova York, 19 de juny de 1964) és un polític britànic, líder del Partit Conservador i primer ministre del Regne Unit des del juliol de 2019. Ha sigut parlamentari per Uxbridge and South Ruislip des del 2015, havent sigut anteriorment parlamentari per Henley del 2001 al 2008. Va ser alcalde de Londres del 2008 al 2016 i secretari d'Estat d'Afers Exteriors del 2016 al 2018. Johnson es defineix com a conservador one-nation.

Nat a Nova York, de progenitors de classe benestant britànics, Johnson rebé la seva educació a la European School, Brussels I, Ashdown House i Eton College. Va estudiar Clàssics a Balliol College, Oxford, on fou elegit president de l'Oxford Union el 1986. Començà una carrera periodística al The Times però va ser acomiadat per falsificar una citació. Aleshores esdevingué corresponsal a Brussel·les pel The Daily Telegraph, on publicà articles que exerciren una forta influència euroescèptica en la dreta britànica. Va ser ajudant de l'editor del Telegraph del 1994 al 1999, i edità The Spectator del 1999 al 2005. Fou elegit parlamentari per Henley el 2001 i va estar al govern a l'ombra amb els líders conservadors Michael Howard i David Cameron. Es va mantenir fidel a la línia del partit però va adoptar posicions més liberals en temes socials com ara en drets dels homosexuals en votacions parlamentàries.

Elegit candidat conservador per les eleccions a l'alcaldia de Londres de 2008, Johnson va derrotar l'aleshores alcalde laborista Ken Livingstone i va dimitir de la Cambra dels Comuns. Durant el seu primer mandat, va prohibir el consum d'alcohol en la majoria del transport públic de la capital i va implementar els nou busos New Routemaster, el sistema de lloguer de bicicletes i el telefèric del Tàmesi. El 2012 va ser reelegit contra Ken Livingstone. Durant el seu segon mandat, va supervisar els Jocs Olímpics d'estiu de 2012. El 2015 va ser escollit parlamentari per Uxbridge and South Ruislip, i va dimitir d'alcalde l'any següent. El 2016 Johnson es va convertir en una de les figures destacades de la campanya guanyadora Vote Leave, a favor de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Va ser nomenat secretari d'Estat d'Afers Exteriors i del Commonwealth per Theresa May, però dimití al cap de dos anys en protesta per la gestió del Brexit i l'Acord de Chequers. Després de la dimissió de May el 2019, va ser elegit líder dels conservadors i nomenat primer ministre. La pròrroga del Parlament de setembre de 2019 va ser declarada il·legal per la Cort Suprema. En les eleccions generals de 2019, Johnson va aconseguir la victòria del Partit Conservador més àmplia des de 1987, i el major percentatge de sufragis de cap partit des del 1979. El Regne Unit va sortir de la Unió Europea amb les condicions de l'acord de sortida revisat.

Vida primerenca[modifica]

Infantesa: 1964-1977[modifica]

En procés En procés...

Eton i Oxford: 1977-1987[modifica]

Johnson va guanyar una beca King's per estudiar a Eton College, l'internat independent d'elit a prop de Windsor (Berkshire).[1][2] Hi arribà al semestre de tardor de 1977,[3] i va començar a utilitzar el nom de Boris en comptes d'Alex, i a desenvolupar "la imatge d'anglès excèntric" que el faria famós.[4] Va abandonar el catolicisme matern, es feu anglicà, i s'uní a l'Església d'Anglaterra.[5] Els informes escolars es queixaven de la seva mandra, complaença i falta de puntualitat,[1][6][7] però era popular i conegut a Eton.[4] Els seus amics eren majoritàriament de les riques classe mitjana alta i alta, els seus millors amics d'aleshores eren Darius Gruppy i Charles Spencer, que també anaren amb ell a Oxford i amb els quals mantindrà l'amistat durant la vida adulta.[8] Johnson va destacar en anglès i clàssica, guanyà premis en aquestes matèries,[9] i es va convertir en secretari de la societat de debats de l'escola,[10] així com en editor del diari de l'escola, The Eton College Chronicle.[11] A finals de 1981, va ser elegit membre de Pop,[12][13] el grup reduït, d'elit autoelegida i glamorós de prefectes. Això va ser un punt de rivalitat amb David Cameron, que no va aconseguir entrar-hi. Després de deixar Eton, Johnson va agafar un any sabàtic a Austràlia, on va ensenyar anglès i llatí a Timbertop, un campus de Geelong Grammar, un internat independent d'elit, inspirat en Outward Bound.[14][15][16]

Johnson va estudiar clàssica a Balliol College (Oxford)

Johnson va guanyar una beca per estudiar Literae Humaniores a Balliol College (Oxford), un curs de quatre anys per estudiar clàssica, literatura antiga i filosofia clàssica.[17][18][19] S'hi va matricular a finals de 1983,[20] va ser part de la generació de graduats d'Oxford que acabaria dominant la política i mitjans de comunicació britànics de la segona dècada del segle XXI; entre els quals David Cameron, William Hague, Michael Gove, Jeremy Hunt i Nick Boles, que acabarien essent polítics conservadors de primera línia.[21] A la universitat, va jugar a rugbi pel Balliol i es relacionava primàriament amb els Old Etonians.[22] Es va unir al Bullingdon Club dominat per Old Etonians, una societat exclusiva de beure notòria pels actes de vandalisme, cosa de la qual cosa se'n penediria més tard.[23][24][25][26] Anys més tard, una fotografia de grup on hi apareixia ell amb Cameron en vestit formal tindria una cobertura mediàtica negativa. Va festejar amb Allegra Mostyn-Owen, una estudiant popular i glamurosa de la seva mateixa classe social; amb la qual es va comprometre mentre estudiaven a la universitat.[27][28]

Johnson era popular i conegut a Oxford.[29][30] Amb Guppy, va coeditar la revista satírica de la universitat, Tributary.[31][32] El 1984, Johnson va ser elegit secretari de l'Oxford Union,[33] i va fer campanya pel càrrec de president, important i beneficiós per la carrera, però va perdre contra Neil Sherlock.[34] El 1986, Johnson va tornar a presentar-se a president, amb l'ajuda de l'estudiant Frank Luntz; aquest cop amb la campanya centrada a apel·lar els votants més enllà de la base de suport de classe alta emfatitzant la seva imatge i traient importància a les seves connexions conservadores.[35] Esperant obtenir el seu vot, Johnson es va associar a grups afiliats al centrista Partit Socialdemòcrata i al Partit Liberal.[36][37] Luntz al·legaria que Johnson s'havia presentar com a seguidor del Partit Socialdemòcrata durant la campanya, cosa que Johnson digué no recordar.[36][37][38] Johnson va guanyar les eleccions[39][40] però el seu mandat no fou especialment distingit o memorable[41] i hi va haver dubtes sobre la seva competència i serietat.[42] Finalment, Johnson va rebre una nota de notable a la carrera,[43][44][45] i va estar profundament insatisfet de no rebre un excel·lent.[46]

Inicis de la seva carrera[modifica]

The Times i The Daily Telegraph: 1987-1994[modifica]

El setembre de 1987, Johnson i Mostyn-Owen es van casar a West Felton (Shropshire), amb un duet de violí i viola tocant Allegra e Boris,[47] música composta expressament per la boda per Hans Werner Henze.[48][49] Després de passar la lluna de mel a Egipte, es van mudar a West Kensington (Londres)[50] quan Johnson va començar a treballar a la consultaria de gestió L.E.K Consulting, d'on dimitiria al cap d'una setmana.[51][52][53] A través de connexions familiars, a finals de 1987 va començar a treballar com a graduat a The Times.[54][55] Es va generar un escàndol quan es va descobrir que Johnson havia escrit un article sobre la descoberta arqueològica del palau d'Eduard II pel diari inventant-se unes declaracions de Colin Lucas, padrí seu. Quan se n'assabentà l'editor, Charles Wilson, va ser acomiadat.[56][57]

Johnson va trobar feina a The Daily Telegraph, l'editor del qual, Max Hastings, havia conegut durant la seva presidència de l'Oxford Union.[58][59] Els seus articles estaven dirigits als lectors "Middle England" conservadors, de classe mitjana;[60] i eren coneguts pel seu estil literari diferent, curull de paraules i expressions clàssiques i referint-se als lectors com a "amics meus".[61] A principis de 1989, Johnson va esdevenir corresponsal del diari a la Comissió Europea, a la delegació de Brussel·les,[62] fins al 1994.[63]

Comentarista polític: 1994-1999[modifica]

Un altre cop a Londres, Hasting va rebutjar la sol·licitud de Johnson de fer-lo reporter de guerra,[64] promovent-lo en comptes a la posició d'editor assistent i columnista polític en cap.[65][66] La columna de Johnson va ser lloada per ser ideològicament eclèctica i escrita distintivament, cosa que li va fer guanyar el guardó de comentarista de l'any als guardons What the Papers Say.[67][68] El seu estil va ser condemnat per alguns crítics com a dogmàtic; en diverses columnes va fer servir les paraules "negrets" i "somriures de meló" per referir-se a africans, va defensar el colonialisme europeu a Uganda[69][70][71] i es va referir als homes gais com a "bombons amb cisterna".[72]

Al primer ministre conservador John Major no li agradava Johnson i va considerar vetar la seva candidatura com a conservador.

Contemplant una carrera política, el 1993 Johnson va expressar el seu desig de presentar-se com a candidat conservador per a ser membre del Parlament Europeu (MPE) a les eleccions europees de 1994. Andrew Mitchell va convèncer Major de no vetar-li la candidatura, però Johnson no va aconseguir trobar cap circumscripció.[73] Subseqüentment, va centrar-se en obtenir un escó a la Cambra dels Comuns. Després de ser rebutjat com a candidat conservador per Holborn and St. Pancras, va ser elegit candidat per Clwyd South, al nord de Gal·les, en aquell temps feu laborista. Després de fer-hi campanya durant sis setmanes, obtingué 9.091 vots (23%) a les eleccions generals de 1997, i va perdre contra el candidat laborista.[51][74][68]

El juny de 1995 va esclatar un escàndol quan una gravació del 1990 d'una conversa telefònica entre Johnson i el seu amic Darius Guppy es va fer pública.[75][76] Guppy l'hi deia que les seves activitats criminals relacionades amb frau d'assegurança estaven sent investigades pel periodista de News of the World Stuart Collier, i va demanar-li que li donés l'adreça privada de Collier, ja que pretenia que aquest últim fos agredit fins al punt de "tenir un parell d'ulls de vellut i una costella trencada o alguna cosa així". Johnson va acceptar donar-li la informació, encara que va expressar preocupació per poder ser relacionat amb l'atac.[75][76] Quan es va publicar la conversa telefònica el 1995, Johnson va afirmar que no havia acabat acceptant el que li demanava Guppy. Hasting el va renyar però no el va acomiadar.[75][76]

Johnson va obtenir una columna regular al The Spectator, publicació germana del The Daily Telegraph, que atreia crítiques mixtes i que es considerava precipitat.[67] El 1999, també va obtenir una columna valorant nous cotxes a la revista GQ.[72][77] El seu comportament disgustava els editors; els de GQ estaven frustrats pel gran nombre de multes d'aparcament que rebia Johnson mentre provava els cotxes,[72] mentre que al The Telegraph i al The Spectator entregava consistentment tard els seus texts, cosa que feia que el personal s'hagués de quedar fins tard; alguns explicaven que si continuaven endavant i publicaven la revista sense incloure-hi la feina de Johnson, s'enfadava i els cridava paraulotes.[78][79]

L'aparició de Johnson l'abril de 1998 en un episodi del programa d'actualitat satírica de la BBC Have I Got News for You li portà fama nacional per la seva imatge de classe alta maldestra, que era vista com a molt entretinguda per la gran audiència del programa. Va tornar-hi a ser invitat en més episodis, fins i tot com a presentador invitat.[80][81] Després d'això, va passar a ser reconegut al carrer per la gent, i va ser invitat a més programes de televisió com ara Top Gear, Parkinson, Breakfast with Frost, i el programa polític per excel·lència Question Time.[82][83]

The Spectator i parlamentari per Henley: 1999-2008[modifica]

El juliol de 1999, Conrad Black, propietari de The Daily Telegraph i de The Spectator, va oferir-li ser editor de The Spectator a canvi que abandonés les seves aspiracions parlamentàries, la qual cosa Johnson acceptà.[84][85] Mentre que va mantenir la línia editorial tradicional de dretes, Johnson va acceptar contribucions d'escriptors i dibuixants d'esquerres.[86] Durant aquesta etapa, la circulació de la revista va augmentar un 10% fins a 62.000 exemplars i va començar a generar beneficis.[87] També va rebre crítiques, alguns deia que The Spectator evitava assumptes seriosos,[88] mentre que els companys de feina estaven molests ja que normalment no anava a l'oficina, reunions i esdeveniments.[89] També va guanyar una reputació com a molt comentarista polític ja la revista feia prediccions polítiques incorrectes,[88] i va ser durament criticat, fins i tot pel seu sogre Charles Wheeler, per permetre que el columnista de The Spectator Taki Theodoracopulos publiqués contingut racista i anti-semita a la revista.[90][91]

Primera legislatura[modifica]

Després de la jubilació de Michael Heseltine, Johnson va decidir presentar-se pel partit conservador per Hensley, una circumscripció conservadora d'Oxfordshire.[92][93] A les eleccions generals de 2001 va ser elegit parlamentari per Henley, amb una majoria de 8.500 vots.[94]

Després de la dimissió de William Hague com a líder del partit conservador, Johnson va donar suport a la candidatura de Kenneth Clarke, ja que el veia com a l'únic capaç de guanyar les eleccions generals. Ian Duncan Smith va ser elegit líder del partit.[95][96] Johnson tenia una relació tensa amb Duncan Smith, i The Spectator va ser crític amb el seu lideratge. Duncan Smith va deixar de ser líder el novembre de 2003 i va ser substituït per Michael Howard. Howard creia que Johnson era el polític conservador més popular entre l'electorat i el va nomenar vice-president del partit, responsable de supervisar la campanya electoral.[97][98][99] Va esdevenir ministre a l'ombra d'art durant el canvi de govern a l'ombra de maig de 2004.[100][101] A l'octubre, Howard va ordenar a Johnson que es disculpés públicament a Liverpool per publicar un article a The Spectator - escrit anònimament per Simon Heffer - que deia que la gent de la tragèdia de Hillsborough havia contribuït en l'accident i que els de Liverpool tenia una predilecció a dependre de l'estat del benestar.[102][103][104][105]

El novembre de 2004, els tabloides van rebel·lar que Johnson havia tingut una aventura amb la columnista de The Spectator Petronella Wyatt des del 2000, amb dos avortaments. Johnson negà les acusacions.[102][106][107] Quan es van demostrar, Howard li va demanar que dimitís de vice-president del partit i de ministre a l'ombra d'arts per mentir públicament. Johnson s'hi negà i fou cessat d'ambdós càrrecs.[102][108][109][110]

Segona legislatura[modifica]

Com a ministre a l'ombra d'educació superior, Johnson va visitar diverses universitats (com a la imatge, a la Universitat de Nottingham el 2006).

A les eleccions generals de 2005, Johnson va ser reelegit com a parlamentari per Henley amb una majoria de 12.793 vots.[111][112] Els laboristes van guanyar les eleccions i Howard va dimitir com a líder del partit conservador. Johnson va donar suport a Cameron per succeir-lo i quan Cameron va ser escollit líder,[113][114] Johnson va ser nomenat ministre a l'ombra d'educació superior, reconeixent-ne la popularitat entre els estudiants.[102][115][116]

El 2005, el nou executiu en cap de The Spectator, Andrew Neil, el va acomiadar d'editor.[117][118]

Alcalde de Londres[modifica]

El 16 de juliol de 2007 Johnson va anunciar la seva intenció de ser el candidat conservador a les eleccions a l'alcaldia de Londres de 2008.[119] La seva candidatura va ser confirmada pel partit el 27 de setembre i va derrotar per un marge d'1.168.738 vots enfront dels 1.028.966 l'aleshores alcalde laborista Ken Livingstone i va dimitir de la Cambra dels Comuns. Durant el seu primer mandat, va prohibir el consum d'alcohol en la majoria del transport públic de la capital i va implementar els nou busos New Routemaster, el sistema de lloguer de bicicletes i el telefèric del Tàmesi. El 2012 va ser reelegit contra Ken Livingstone. Durant el seu segon mandat, va supervisar els Jocs Olímpics d'estiu de 2012. El 2015 va ser escollit parlamentari per Uxbridge and South Ruislip, i va dimitir d'alcalde l'any següent.

Retorn al Parlament[modifica]

Johnson havia dit inicialment que no tornaria a la Cambra dels Comuns mentre fos alcalde.[120] Després de molta especulació mediàtica, l'agost de 2014 va anunciar que es presentaria pel Partit Conservador per la circumscripció d'Uxbridge and South Ruislip, majoritàriament conservadora, a les eleccions de 2015.[121] Va esdevenir-ne candidat el setembre de 2014.[122][123] Johnson va ser escollit parlamentari a les eleccions general de maig de 2015. Hi havia hagut especulació que tornava al Parlament perquè volia substituir Cameron com a líder conservador i primer ministre.[124]

Campanya del Brexit: 2015-2016[modifica]

El febrer de 2016, Johnson va donar suport a Vote Leave, grup de campanya a favor de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, en el referèndum sobre la permanència a la UE de 2016.[125] Va titllar les advertències de Cameron sobre sortir-ne de "molt exagerades". Després de l'anunci, que els mercats financers van interpretar que faria el Brexit més probable, la lliura esterlina va caure un 2% contra el dòlar, arribant al nivell més baix des del març de 2009.[126]

Johnson és un dels quatre parlamentaris conservadors satiritzats en una carrossa creada per activistes contraris al Brexit a Manchester. Els altres són David Davis, Michael Gove i Theresa May.

L'abril de 2016, en un article a The Sun, en resposta a un comentari fet per Barack Obama que el Regne Unit hauria de romandre a la Unió Europea, Johnson va dir que les seves opinions estaven marcades per una "aversió ancestral" cap a la Gran Bretanya a causa dels seus orígens "mig kenyans".[127] Els comentaris van ser qualificats d'"idiòtics" i "profundament ofensius" pel parlamentari conservador Nicholas Soames,[128] i van ser condemnats com a racistes i inacceptables per diversos polítics laboristes i liberal-demòcrates.[128][129] Una associació d'estudiants de King's College de Londres va revocar-li una invitació a causa d'això.[130] Per altra banda, els seus comentaris van ser defensats tant pel conservador Ian Duncan Smith com pel líder d'UKIP Nigel Farage.[128][131]

Johnson estava a favor de l'afirmació de Vote Leave que el govern estava compromès amb l'adhesió de Turquia a la Unió Europea a la primera oportunitat possible, en contradicció amb l'opinió de la campanya Britain Stronger in Europe, a favor de romandre a la UE, que Turquia "no és un assumpte de debat en aquest referèndum i no ho hauria de ser". Vote Leave va ser acusada d'insinuar que 80 milions de turcs anirien al Regne Unit en cas de romandre a la UE. En una entrevista el gener de 2019, va dir que no havia mencionat Turquia durant la campanya.[132][133] El 22 de juny de 2016, Johnson va declarar que el 23 de juny, dia del referèndum, podria ser el "dia de la independència britànica" en un debat televisiu davant de 6.000 espectadors a Wembley Arena.[134] David Cameron, aleshores primer ministre, va referir-se específicament a aquest afirmació afirmant públicament que "la idea que el nostre país no és independent no té sentit. Tot aquest debat demostra la nostra sobirania".[135]

Després de la victòria de l'opció de "Sortir de la UE", Cameron va dimitir com a primer ministre i líder conservador. Es veia Johnson com un dels millor situats per succeir-lo.[136][137] Johnson va anunciar que no es presentaria a les primàries per elegir líder conservador.[138] Abans Michael Gove, fins aleshores aliat de Johnson, havia dit que Johnson "no pot donar lideratge o construir un equip per la tasca que tenim al davant".[139][140][140] The Telegraph va titllar els comentaris de Gove com "l'assassinat polític més espectacular en una generació".[141] Johnson va donar suport a la candidatura d'Andrea Leadsom,[142] però es va retirar de la cursa al cap d'una setmana, per la qual cosa Theresa May va ser elegida sense oposició.

Secretari d'Afers Exteriors: 2016-2018[modifica]

Johnson amb el seu homòleg estatunidenc, el secretari d'estat Rex Tillerson, a la seu de l'OTAN a Brussel·les el 6 de desembre de 2017.

Després que Theresa May esdevingués líder del Partit Conservador i primera ministra, va nomenar Johnson secretari d'Afers Exteriors el juliol de 2016.[143][144]

El juliol de 2018, tres dies després que el govern es reunís a Chequers per acordar una estratègia pel Brexit,[145] Johnson, així com el ministre pel Brexit David Davis, va dimitir.[146][147]

Retorn a parlamentari ras: 2018-2019[modifica]

En dimitir com a ministre, Johnson va tornar a esdevenir parlamentari ras. El juliol, Johnson va fer un discurs de dimissió en el qual va dir que els ministres "estaven dient una cosa a la UE sobre el que feien i en pretenien una altra davant l'electorat" i que "encara no és massa tard per salvar el Brexit. Tenim temps en les negociacions. Hem canviat de rumb un cop i ho podem tornar a fer".[148]

Primàries conservadores de 2019[modifica]

Logo de la campanya de Johnson pel lideratge dels conservadors.

El 16 de maig de 2019, Johnson va confirmar que es presentaria a les següents primàries conservadors després de la dimissió de Theresa May.[149][150] En una entrevista a principis de juny, abans de visitar el Regne Unit, el president dels EUA Donald Trump va dir: "crec que en Boris faria una molt bona feina" sent primer ministre.[151]

Després de la dimissió de May el 7 de juny, Johnson va anunciar formalment la seva campanya al cap de cinc dies, dient que "després de tres anys i dos terminis expirats, hem de sortir de la UE el 31 d'octubre. Ho podem fer millor que l'actual acord de sortida que ha estat rebutjat tres vegades pel Parlament—i vull deixar clar que no busco una sortida sense acord. No crec que acabi passant una cosa així. Però només és responsable preparar-se vigorosament i seriosa per una sortida sense acord. De fet, és sorprenent que algú suggereixi no utilitzar aquesta eina de negociació".[152]Durant la campanya, Johnson va advertir de "conseqüències catastròfiques per la confiança dels votants en la política" si el govern demanava més pròrrogues a la UE. Va defensar eliminar el "backstop" de qualsevol acord pel Brexit i substituir-lo per altres alternatives. El 25 i 26 d'agost va anunciar que volia retenir 7 o 9 mil milions de lliures del pagament total de 39 mil milions que el Regne Unit havia de fer a la UE en sortir-ne.[153]

El termini de votació dels militants va acabar el 22 de juliol, i el resultat es va anunciar el 23 de juliol. Johnson va ser elegit líder amb 92.153 vots (66%) contra els 46.656 vots (34%) de Jeremy Hunt.[154][155]

Primer ministre del Regne Unit[modifica]

El 24 de juliol de 2019, l'endemà de l'elecció de Johnson com a líder del Partit Conservador, la reina Elisabet II acceptà la dimissió de Theresa May i nomenà Johnson primer ministre.[156][157] Johnson esdevingué el segon primer ministre nascut fora de les Illes Britàniques, després del també conservador Andrew Bonar Law.[158] Johnson nomenà Dominic Cummings, amb qui havia treballar a la campanya Vote Leave, assessor sènior.[159]

Política respecte el Brexit[modifica]

Johnson parlant del Brexit amb el president francès Emmanuel Macron a París.

En el seu primer discurs en el càrrec, Johnson prometé que el Regne Unit sortiria de la Unió Europea el 31 d'octubre de 2019 amb o sense acord.[160][161] El govern va gastar 2,1 mil milions de lliures en les preparacions del Brexit previst el 31 d'octubre, incloent-hi publicitat massiva.[162]

El 28 d'agost de 2019, Johnson va demanar a la reina que prorrogués el Parlament a partir del 10 de setembre, la qual cosa reduiria el temps del Parlament per bloquejar un Brexit sense acord.[163] La reina va aprovar la pròrroga al Consell Privat aquell mateix dia, que començaria el 10 de setembre i duraria fins al 14 d'octubre.[164] Alguns han suggerit que la pròrroga era com un autocop d'estat,[165] i el 31 d'agost de 2019 hi hagueren protestes en pobles i ciutats de tot el Regne Unit.[166][167] El dia 2 de setembre ja hi havia tres casos judicials separats contra l'acció de Johnson estaven en progrés o programats,[168] i l'11 de setembre tres jutges escocesos van dictar que la pròrroga era il·legal.[169][170] El 12 de setembre Johnson va negar mentir a la reina sobre la pròrroga, mentre un tribunal de Belfast va negar que els plans del Brexit tinguessin repercussions negatives en el procés de pau d'Irlanda del Nord.[171] El 24 de setembre, la Cort Suprema va dictar que la pròrroga era il·legal i es declarà nul·la i de no-efecte.[172][173][174]

El 3 de setembre de 2019, Johnson va anunciar que convocar eleccions sota la Fixed-term Parliaments Acts després que l'oposició i rebels conservadors votessin en contra que el govern es fes amb el control de l'ordre del dia del parlament amb la intenció de prevenir una sortida sense acord.[175] Malgrat l'oposició governamental, una llei per bloquejar una sortida sense acord vas ser aprovada als Comuns el 4 de setembre, cosa que va fer que Johnson proposés eleccions pel 15 d'octubre.[176] La moció va ser rebutjada ja que no va aconseguir el suport de dos terços de la Cambra dels Comuns.[177]

Política exterior[modifica]

Johnson amb el president dels Estats Units Donald Trump a la cimera del G7 a Biarritz el 26 d'agost de 2019.

Johnson digué que el seu govern seria molt "pro-Xina" en una entrevista amb el canal hongkonguès Phoenix TV. Expressà el seu suport a la inversió en infraestructures del president xinès Xi Jinping, la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda i prometé que el Regne Unit continuaria essent "l'economia més oberta d'Europa" per les inversions xineses.[178]

Es va posicionar a favor de l'acord de lliure comerç entre la Unió Europea i Mercosur,[179] que crearia una de les zones de lliure comerç més grans del món.[180]

Pèrdua de la majoria al Parlament[modifica]

El 3 de setembre de 2019, Phillip Lee, en un acte de transfuguisme polític, va esdevenir membre dels liberal-demòcrates després de desacords amb la política del Brexit de Johnson.[181] Això va fer que el govern perdés la majoria a la Cambra dels Comuns.[182] Aquell mateix dia, 21 parlamentaris conservadors, incloent-hi els antics ministres d'hisenda Kenneth Clarke i Philip Hammond, i Nicholas Soames, besnét del primer ministre Winston Churchill, van ser expulsats del partit per desafiar les ordres del partit en votant a favor d'una proposta de l'oposició.[183][184] El 29 d'octubre, deu ex-ministres conservadors van poder tornar al partit.[185]

El 5 de setembre de 2019, el germà de Johnson, Jo Johnson, va dimitir del govern i va anunciar que també dimitiria de diputat, ja que es trobava en la tesidura d'escollir "entre família i interès nacional".[186][187] Dos dies més tard, Amber Rudd va dimitir de secretària d'Estat de Treball i Pensions i del partit, i va descriure l'expulsió dels parlamentaris del dia 3 de setembre com un "assalt a la decència i a la democràcia".[188][189]

Eleccions generals de 2019[modifica]

El Parlament va prorrogar la sortida de la UE fins al dia 31 de gener de 2020.[190] L'octubre de 2019 es va dissoldre el Parlament i es van convocar eleccions pel 12 de desembre.[191][192] El Partit Conservador va guanyar amb el marge més ampli des de 1987, amb una majoria de 80 escons.[193] El seu partit va guanyar amb el 43,4% del vot, un creixement de l'1,2%, enfront dels laboristes, que obtingueren un 32,6% dels sufragis, una caiguda del 7,9%.[194]

Sortida del Regne Unit de la Unió Europea[modifica]

Boris Johnson signant l'acord de sortida del Regne Unit de la Unió Europea pel dia 31 de gener de 2020.

El dia 18 de gener, Johnson va anunciar els plans de celebració a Downing Street del dia del Brexit i la moneda commemorativa que entraria en circulació aquell dia.[195][196]

El dia 22 de gener, el Parlament va aprovar la llei per implementar l'acord de sortida.[197] El 24 de gener els líders europeus la van signar a Brussel·les així com Johnson la va signar a Downing Street.[198] El 29 de gener la llei va ser ratificada al Parlament Europeu per 621 vots a favor i 49 en contra.[199] El Regne Unit va sortir de la Unió Europea a les 23:00 (hora britànica) del 31 de gener de 2020.[200]

COVID-19[modifica]

La pandèmia per coronavirus de 2020 va esdevenir una crisi seriosa mesos després que Johnson guanyés les eleccions.[201] El 23 de març de 2020, va emetre una ordre de confinament a casa a tot el Regne Unit, que ordenava a la gent no sortir de casa excepte per algunes finalitats limitades.[202]

El 27 de març, es va anunciar que Johnson havia donat positiu a una prova de COVID-19.[203][204] El 5 d'abril, amb símptomes persistents, Johnson va ser admès a l'hospital Saint Thomas de Londres per sotmetre's a proves.[205] Malgrat que es va admetre que havia sofert símptomes persistents durant deu dies, el 6 d'abril es va anunciar que romandria al capdavant del govern i que estava "en bon estat d'ànim".[206] No obstant, aquell vespre va ser ingressat a la unitat de cures intensives després d'empitjorar, i Downing Street va declarar que era un moviment de precaució en cas que necessités un respirador i que romania conscient.[207][208][209][210] Dominic Raab va diputar en nom seu.[211] El 9 d'abril va sortir de la unitat de cures intensives,[212] i al cap de tres dies, el 12 d'abril, va ser donat d'alta de l'hospital per anar a recuperar-se a Chequers.[213][214]

Vida personal[modifica]

Johnson tenia la doble nacionalitat del Regne Unit i dels Estats Units, ja que va néixer a la ciutat de Nova York de pares anglesos. El 2014, Johnson va admetre que tenia una disputa legal amb els EUA per taxes relacionades amb una propietat heretada al Regne Unit,[215][216] que va acabar pagant.[217] El febrer de 2015 va anunciar que tenia la intenció de renunciar la ciutadania estatunidenca per demostrar la seva lleialtat al Regne Unit,[218][219] cosa que va fer el 2016.[220] Johnson sap francès, italià, alemany, espanyol[62] i llatí,[221] que el fa servir sovint en cites clàssiques tant a les seves columnes periodístiques com en els seus discursos.[222] La seva pel·lícula preferida és El padrí, ja que "hi ha múltiples assassinats per venjança al final".[223]

El 2007, Johnson va dir que havia fumat cànnabis abans d'anar a la universitat.[224] També va afirmar haver fet servir cocaïna.[224]

És besnét del polític otomà Ali Kemal.[225]

El 2019, Johnson vivia amb Carrie Symonds; la filla de Matthew Symonds, fill del co-fundador del diari The Independent John Beavan i l'advocada Josephine McAfee. Symonds havia treballat pel partit conservador des del 2009 i havia treballat en la campanya de reelecció de Johnson de 2012.[226] El 29 de febrer de 2020, Johnson i Symonds van anunciar que estaven promesos i que esperaven un fill a principis d'estiu.[227]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Edwards i Isaby, 2008, p. 44.
  2. Purnell, 2011, p. 42.
  3. Purnell, 2011, p. 45.
  4. 4,0 4,1 Purnell, 2011, p. 47-48.
  5. Purnell, 2011, p. 48.
  6. Purnell, 2011, p. 50-51.
  7. Gimson, 2012, p. 41-44.
  8. Purnell, 2011, p. 53.
  9. Purnell, 2011, p. 49-50.
  10. Purnell, 2011, p. 55.
  11. Purnell, 2011, p. 49, 53.
  12. Purnell, 2011, p. 54-55.
  13. Gimson, 2012, p. 51-52.
  14. Purnell, 2011, p. 58-59.
  15. Bunbury, Stephanie. «Boris Johnson and the right to write» (en anglès). The Sydney Morning Herald, 17-08-2013. [Consulta: 19 abril 2020].
  16. Johnston, Chris. «When Boris was just another Timbertop Rent-A-Pom» (en anglès). The Border Mail, 15-07-2016. [Consulta: 19 abril 2020].
  17. Edwards i Isaby, 2008, p. 45.
  18. Purnell, 2011, p. 57.
  19. Gimson, 2012, p. 83.
  20. Gimson, 2012, p. 56.
  21. Purnell, 2011, p. 62.
  22. Gimson, 2012, p. 62.
  23. Purnell, 2011, p. 63-65.
  24. Gimson, 2012, p. 63-66.
  25. «David Dimbleby Slams 'Disgraceful' Boris Johnson For Ruining Bullingdon Club"» (en anglès). HuffPost, 28-05-2013. [Consulta: 19 abril 2020].
  26. Kingsley, Patrick «UK riots: how do Boris Johnson's Bullingdon antics compare?» (en anglès). The Guardian [Londres], 10-08-2011. ISSN: 0261-3077.
  27. Purnell, 2011, p. 72, 74-78.
  28. Gimson, 2012, p. 76-83.
  29. Purnell, 2011, p. 70.
  30. Gimson, 2012, p. 60.
  31. Purnell, 2011, p. 68.
  32. Gimson, 2012, p. 74.
  33. Purnell, 2011, p. 70-71.
  34. Purnell, 2011, p. 71-73.
  35. Purnell, 2011, p. 80-81.
  36. 36,0 36,1 Purnell, 2011, p. 82-83.
  37. 37,0 37,1 Gimson, 2012, p. 70-71.
  38. Deedes, Henry. «A youthful flirtation comes back to haunt Boris» (en anglès). The Independent, 07-08-2006. [Consulta: 19 abril 2020].
  39. Purnell, 2011, p. 83.
  40. Gimson, 2012, p. 72.
  41. Purnell, 2011, p. 84.
  42. Purnell, 2011, p. 87.
  43. Purnell, 2011, p. 89-90.
  44. Gimson, 2012, p. 84.
  45. Barber, Lynn «Interview: Lynn Barber talks to Boris Johnson» (en anglès). The Observer, 05-10-2003. ISSN: 0029-7712.
  46. Purnell, 2011, p. 92.
  47. «Allegra e Boris» (en anglès). Schott Music. [Consulta: 18 abril 2020].
  48. Purnell, 2011, p. 92-94.
  49. Gimson, 2012, p. 85-86.
  50. Purnell, 2011, p. 94.
  51. 51,0 51,1 Edwards i Isaby, 2008, p. 46.
  52. Purnell, 2011, p. 94-95.
  53. Gimson, 2012, p. 87-88.
  54. Purnell, 2011, p. 95-99.
  55. Gimson, 2012, p. 88-90.
  56. Purnell, 2011, p. 100-102.
  57. Gimson, 2012, p. 90-96.
  58. Purnell, 2011, p. 102-103.
  59. Gimson, 2012, p. 97.
  60. Purnell, 2011, p. 108.
  61. Purnell, 2011, p. 106-107.
  62. 62,0 62,1 Purnell, 2011, p. 109.
  63. Fletcher, Martin. «The joke’s over – how Boris Johnson is damaging Britain’s global stature» (en anglès). New Statesman, 04-11-2017. [Consulta: 18 abril 2020].
  64. Purnell, 2011, p. 139-140.
  65. Purnell, 2011, p. 161.
  66. Gimson, 2012, p. 124.
  67. 67,0 67,1 Purnell, 2011, p. 168.
  68. 68,0 68,1 Gimson, 2012, p. 125.
  69. Purnell, 2011, p. 169.
  70. Johnson, Boris «If Blair's so good at running the Congo, let him stay there» (en anglès). The Daily Telegraph, 10-01-2002. ISSN: 0307-1235.
  71. Johnson, Boris «Getting our knickers in a twist over China» (en anglès). The Daily Telegraph, 31-08-2005. ISSN: 0307-1235.
  72. 72,0 72,1 72,2 Purnell, 2011, p. 171.
  73. Purnell, 2011, p. 162-165.
  74. Purnell, 2011, p. 185-186.
  75. 75,0 75,1 75,2 Purnell, 2011, p. 173-176.
  76. 76,0 76,1 76,2 Gimson, 2012, p. 117-123.
  77. Gimson, 2012, p. 177-178.
  78. Purnell, 2011, p. 179-181.
  79. Gimson, 2012, p. 177.
  80. Purnell, 2011, p. 176-178.
  81. Gimson, 2012, p. 127-129.
  82. Purnell, 2011, p. 178.
  83. Gimson, 2012, p. 130.
  84. Purnell, 2011, p. 188.
  85. Gimson, 2012, p. 131.
  86. Purnell, 2011, p. 198-199.
  87. Purnell, 2011, p. 191.
  88. 88,0 88,1 Purnell, 2011, p. 204.
  89. Purnell, 2011, p. 192, 194.
  90. Purnell, 2011, p. 193.
  91. «Boris says sorry over 'blacks have lower IQs' article in the Spectator» (en anglès). London Evening Standard, 02-04-2008. [Consulta: 18 abril 2020].
  92. Purnell, 2011, p. 209-210.
  93. Gimson, 2012, p. 141.
  94. Purnell, 2011, p. 220-221.
  95. Purnell, 2011, p. 223-224.
  96. Gimson, 2012, p. 150.
  97. Edwards i Isaby, 2008, p. 46-47.
  98. Purnell, 2011, p. 242-243.
  99. Gimson, 2012, p. 178.
  100. Purnell, 2011, p. 243.
  101. Gimson, 2012, p. 179.
  102. 102,0 102,1 102,2 102,3 Edwards i Isaby, 2008, p. 47.
  103. Purnell, 2011, p. 251-252.
  104. Gimson, 2012, p. 193-207.
  105. «Boris sorry for Scouse stereotype» (en anglès). BBC News, 19-10-2004.
  106. Purnell, 2011, p. 257-263.
  107. Gimson, 2012, p. 162-173, 209-218.
  108. Purnell, 2011, p. 265-267.
  109. Gimson, 2012, p. 222-223.
  110. McSmith, Andy. «"On your bike, Boris: Howard sacks Johnson over private life"» (en anglès). The Independent, 14-11-2004. [Consulta: 18 abril 2020].
  111. Purnell, 2011, p. 277.
  112. Gimson, 2012, p. 232.
  113. Purnell, 2011, p. 283-284.
  114. Gimson, 2012, p. 235-236.
  115. Purnell, 2011, p. 289.
  116. Gimson, 2012, p. 243.
  117. Purnell, 2011, p. 289-290.
  118. Gimson, 2012, p. 244-245.
  119. Purnell, 2011, p. 307.
  120. Purnell, 2011, p. 446.
  121. Cecil, Nicholas; De Peyer, Robin. «Boris Johnson reveals he plans to stand as Tory MP in Uxbridge» (en anglès). Evening Standard, 26-08-2014. [Consulta: 7 abril 2020].
  122. Johnston, Chris «Boris Johnson selected to stand for Tories in Uxbridge and South Ruislip» (en anglès). The Guardian, 12-09-2014. ISSN: 0261-3077.
  123. Swinford, Steven; Holehouse, Matthew «Boris Johnson selected to stand for Tories in Uxbridge and South Ruislip» (en anglès). The Telegraph, 12-09-2014. ISSN: 0307-1235.
  124. «Boris Johnson doesn't have skills to be prime minister, says new Tory chairman Grant Shapps» (en anglès). Evening Standard, 17-09-2012. [Consulta: 7 abril 2020].
  125. «Vote for real change, Johnson urges UK» (en anglès). BBC News, 22-02-2016.
  126. Wearden, Graeme; Fletcher, Nick «Pound hits seven-year low after Boris Johnson's Brexit decision – as it happened» (en anglès). The Guardian, 22-02-2016. ISSN: 0261-3077.
  127. «Boris Johnson's most controversial foreign insults» (en anglès). BBC Newsbeat, 14-07-2016. [Consulta: 7 abril 2020].
  128. 128,0 128,1 128,2 «Obama hits back in Johnson row» (en anglès). BBC News, 22-04-2016.
  129. Lawless, Jill. «London mayor under fire for ‘loaded’ criticism of ‘part-Kenyan’ Obama» (en anglès). The Times of Israel, 22-04-2016. [Consulta: 7 abril 2020].
  130. Espinoza, Javier «Boris Johnson 'no platformed' over Obama's ancestry comments» (en anglès). The Telegraph, 28-04-2016. ISSN: 0307-1235.
  131. Stone, Jon. «Boris Johnson was not racist about Barack Obama, Iain Duncan Smith insists» (en anglès). The Independent, 25-04-2016. [Consulta: 7 abril 2020].
  132. Morris, Chris «Reality Check: Did Johnson talk Turkey during Brexit campaign?» (en anglès). BBC News, 18-01-2019.
  133. Gove, Michael; Johnson, Boris; Stuart, Gisela. «Letter to the Prime Minister and Foreign Secretary - Getting the facts clear on Turkey» (en anglès). Vote Leave, 16-06-2016. [Consulta: 7 abril 2020].
  134. Wilkinson, Michael «EU debate: Boris Johnson says Brexit will be 'Britain's independence day' as Ruth Davidson attacks 'lies' of Leave campaign in front of 6,000-strong Wembley audience» (en anglès). The Telegraph, 21-06-2016. ISSN: 0307-1235.
  135. Weaver, Matthew «Boris Johnson's independence day claim nonsense, says David Cameron» (en anglès). The Guardian, 22-06-2016. ISSN: 0261-3077.
  136. Mason, Rowena «Boris Johnson favourite to replace David Cameron as PM after Brexit» (en anglès). The Guardian, 24-06-2016. ISSN: 0261-3077.
  137. Cowburn, Ashley. «Michael Gove's statement on running for Tory leadership against Boris Johnson - read it in full» (en anglès). The Independent, 30-06-2016. [Consulta: 7 abril 2020].
  138. «Boris Johnson won't stand for Tory leader» (en anglès). BBC News, 30-06-2016.
  139. Witte, Griff. «Stung by a betrayal, former London mayor Boris Johnson ends bid to lead Britain» (en anglès). The Washington Post, 30-06-2016.
  140. 140,0 140,1 Hughes, Laura «Conservative MPs in uproar as Boris Johnson 'rips party apart' by withdrawing from leadership contest after ambush by Michael Gove» (en anglès). The Telegraph, 30-06-2016. ISSN: 0307-1235.
  141. Swinford, Steven. «Boris Johnson's allies accuse Michael Gove of 'systematic and calculated plot' to destroy his leadership hopes» (en anglès). The Daily Telegraph, 01-07-2016. [Consulta: 7 abril 2020].
  142. Asthana, Anushka; Mason, Rowena «Boris Johnson endorses Andrea Leadsom in Tory leadership bid» (en anglès). The Guardian, 04-07-2016. ISSN: 0261-3077.
  143. Penny, Thomas. «Boris Johnson an Undiplomatic Pick as Britain’s Top Diplomat» (en anglès). Bloomberg, 13-07-2016. [Consulta: 7 abril 2020].
  144. «Boris Johnson, nomenat ministre d'Afers Estrangers». Diari Ara, 13-07-2016. [Consulta: 7 abril 2020].
  145. «At-a-glance: The new UK Brexit plan» (en anglès). BBC News, 07-07-2018.
  146. Stewart, Heather «Brexit secretary David Davis resigns plunging government into crisis» (en anglès). The Guardian, 09-07-2018. ISSN: 0261-3077.
  147. Stewart, Heather; Crerar, Pippa; Sabbagh, Dan «May's plan 'sticks in the throat', says Boris Johnson as he resigns over Brexit» (en anglès). The Guardian, 09-07-2018. ISSN: 0261-3077.
  148. «Johnson: It is not too late to save Brexit» (en anglès). BBC News, 18-07-2018.
  149. «Johnson confirms bid for Tory leadership» (en anglès). BBC News, 16-05-2019.
  150. «Boris Johnson es presentarà com candidat per a succeir a May». Levante, 16-05-2019. [Consulta: 7 abril 2020].
  151. «Johnson would be excellent leader - Trump» (en anglès). BBC News, 01-06-2019.
  152. Johnson, Boris. «Full text: Boris Johnson launches his Tory leadership campaign» (en anglès). The Spectator, 12-06-2019. [Consulta: 7 abril 2020].
  153. Heffer, Greg. «Boris Johnson: 'Chances of Brexit deal improving now my messages have landed'» (en anglès). Sky News, 26-08-2019. [Consulta: 7 abril 2020].
  154. Stewart, Heather «Boris Johnson elected new Tory leader» (en anglès). The Guardian, 23-07-2019. ISSN: 0261-3077.
  155. Arce, Begoña. «Boris Johnson, nou líder 'tory'». El Periódico de Catalunya, 23-07-2019. [Consulta: 7 abril 2020].
  156. «Boris Johnson ja és primer ministre del Regne Unit». Diari de Girona, 24-07-2019. [Consulta: 6 abril 2020].
  157. «Boris Johnson assumeix oficialment el càrrec de primer ministre britànic». RAC1, 25-07-2019. [Consulta: 6 abril 2020].
  158. «Boris Johnson Becomes First US born Prime Minister of Britain» (en anglès). The American, 23-07-2019. [Consulta: 6 abril 2020].
  159. «Who are Boris Johnson's key advisers?» (en anglès). BBC, 30-07-2019.
  160. Sparrow, Andrew; Badshah, Nadeem; Busby, Mattha; O'Carroll, Lisa «Boris Johnson cabinet: Sajid Javid, Priti Patel and Dominic Raab given top jobs – as it happened» (en anglès). The Guardian, 24-07-2019. ISSN: 0261-3077.
  161. Llabrés, Xisca. «El Regne Unit es prepara per a un possible Brexit dur». IB3, 25-07-2019. [Consulta: 6 abril 2020].
  162. Toynbee, Polly «Sajid Javid’s Brexit posturing shows he doesn’t know or care what his words mean» (en anglès). The Guardian, 20-01-2020. ISSN: 0261-3077.
  163. Elgot, Jessica; Stewart, Heather «Boris Johnson asks Queen to suspend parliament» (en anglès). The Guardian, 28-08-2019. ISSN: 0261-3077.
  164. Perraudin, Frances; Quinn, Ben; Otte, Jedidajah «Suspension of parliament: MPs react with fury and Davidson set to quit after Johnson move – as it happened» (en anglès). The Guardian, 28-08-2019. ISSN: 0261-3077.
  165. Taylor, Simon; Graham, Chris «'A very British coup': How Europe reacted to Boris Johnson suspending parliament in Brexit push» (en anglès). The Telegraph, 28-08-2019. ISSN: 0307-1235.
  166. «Thousands protest against Parliament suspension» (en anglès). BBC News, 31-08-2019.
  167. Ferguson, Donna; Murphy, Simon; Townsend, Mark; Wall, Tom «From Bodmin to Berlin, crowds vent their fury at Boris Johnson’s ‘coup’» (en anglès). The Observer, 31-08-2019. ISSN: 0029-7712.
  168. MacAskill, Andrew; James, William «Factbox: UK government ensnared in court battles over suspending parliament» (en anglès). Reuters, 30-08-2019.
  169. Carrell, Severin; Mason, Rowena «Scottish judges rule PM's suspension of parliament is unlawful» (en anglès). The Guardian, 11-09-2019. ISSN: 0261-3077.
  170. «Judges rule Parliament suspension is unlawful» (en anglès). BBC News, 11-09-2019.
  171. Lawless, Jill. «Johnson denies lying to queen; court rejects Brexit case» (en anglès). CBS6 News, 12-09-2019. [Consulta: 6 abril 2020].
  172. Bowcott, Owen; Quinn, Ben; Carrell, Severin «Boris Johnson's suspension of parliament unlawful, supreme court rules» (en anglès). The Guardian, 24-09-2019. ISSN: 0261-3077.
  173. «Suspending Parliament was unlawful, court rules» (en anglès). BBC News, 24-09-2019.
  174. «JUDGMENT R (on the application of Miller) (Appellant) v The Prime Minister (Respondent) Cherry and others (Respondents) v Advocate General for Scotland (Appellant) (Scotland)». Supreme Court of the United Kingdom, 24-09-2019, pàg. 25.
  175. Rayner, Gordon; Sheridan, Danielle «Brexit vote result: Boris Johnson demands general election after rebel MPs seize control of Commons agenda» (en anglès). The Telegraph, 03-09-2019. ISSN: 0307-1235.
  176. «MPs back bill aimed at blocking no-deal Brexit» (en anglès). BBC News, 04-09-2019.
  177. «Johnson's call for general election rejected by MPs» (en anglès). BBC News, 04-09-2019.
  178. Lu, Zhenhua. «‘Pro-China’ Boris Johnson ‘enthusiastic’ about belt and road plan» (en anglès). South China Morning Post, 24-07-2019. [Consulta: 19 agost 2019].
  179. James, William; Rose, Michel «Britain joins Germany in criticizing Macron's Mercosur threat» (en anglès). Reuters, 24-08-2019.
  180. «Amazon fires spark European rift at G7 over Mercosur trade deal» (en anglès). Deutsche Welle, 24-08-2019. [Consulta: 6 abril 2020].
  181. Merrick, Rob. «Boris Johnson loses majority after Tory MP defects during speech» (en anglès). The Independent, 03-09-2019. [Consulta: 6 abril 2020].
  182. «Boris Johnson perd la majoria al parlament britànic - 03 set 2019». El Punt Avui, 03-09-2019. [Consulta: 6 abril 2020].
  183. Hossein-Pour, Anahita. «Twenty-one Tory rebels lose party whip after backing bid to block no-deal Brexit» (en anglès). Politics Home, 04-09-2019. [Consulta: 6 abril 2020].
  184. «Els laboristes rebutgen unes eleccions "al to de Johnson" i insinuen una moció de censura». La República, 04-09-2019. [Consulta: 6 abril 2020].
  185. «MPs close to backing December election» (en anglès). BBC News, 29-10-2019.
  186. «PM's brother quits as Tory MP and minister» (en anglès). BBC News, 05-09-2019.
  187. «El germà de Boris Johnson, contrari a un Brexit dur, abandona el govern». 324cat, 05-09-2019. [Consulta: 6 abril 2020].
  188. Shipman, Tim «Exclusive: Amber Rudd resigns from cabinet and quits Tories» (en anglès). The Sunday Times, 07-09-2019. ISSN: 0140-0460.
  189. «Nou cop per a Boris Johnson: dimiteix Amber Rudd, ministra britànica de Treball». Vilaweb, 08-09-2019. [Consulta: 6 abril 2020].
  190. «La UE accepta endarrerir el Brexit fins al 31 de gener de 2020». El Punt Avui, 28-10-2019. [Consulta: 24 desembre 2019].
  191. «El Regne Unit celebrarà eleccions anticipades el 12 de desembre». À Punt, 29-10-2019. [Consulta: 6 abril 2020].
  192. «Boris Johnson comunica a la reina Isabel la dissolució del Parlament». IB3, 06-11-2019.
  193. «Jonhson obté la majoria absoluta amb el compromís de culminar el Brexit». IB3, 13-12-2019.
  194. «UK results: Conservatives win majority». BBC. [Consulta: 13 desembre 2019].
  195. Merrick, Rob. «Boris Johnson announces Brexit day celebrations to distract from failure to make Big Ben bong» (en anglès). The Independent, 17-01-2020. [Consulta: 6 abril 2020].
  196. «La festa del dia del Brexit: amb espectacle i compte enrere, però sense el Big Ben». 324cat, 18-01-2020. [Consulta: 6 abril 2020].
  197. «UK has 'crossed Brexit finish line', says Johnson» (en anglès). BBC News, 22-01-2020.
  198. B. Martinez, Moisés. «Brexit: Els líders europeus signen el divorci entre Londres i Brussel·les». CatalunyaPress.cat, 24-01-2020. [Consulta: 6 abril 2020].
  199. Manresa Nogueras, Júlia. «L'Eurocambra segella l'acord del Brexit». Diari Ara, 29-01-2020. [Consulta: 6 abril 2020].
  200. Aranda, Quim. «El Regne Unit ja no forma part de la Unió Europea». Diari Ara, 01-02-2020. [Consulta: 6 abril 2020].
  201. Stewart, Heather; Walker, Peter «Coronavirus UK: Boris Johnson announces closure of all UK pubs and restaurants» (en anglès). The Guardian, 21-03-2020. ISSN: 0261-3077.
  202. Picheta, Rob. «Boris Johnson issues stay-at-home order, sending the UK into lockdown to fight coronavirus pandemic» (en anglès). CNN, 24-03-2020. [Consulta: 6 abril 2020].
  203. «Boris Johnson tests positive for coronavirus» (en anglès). BBC News, 27-03-2020.
  204. «El primer ministre britànic, Boris Johnson, positiu per coronavirus». RAC1, 27-03-2020. [Consulta: 6 abril 2020].
  205. «Boris Johnson in hospital over virus symptoms» (en anglès). BBC News, 06-04-2020.
  206. «Boris Johnson in 'good spirits' in hospital» (en anglès). BBC News, 06-04-2020.
  207. «Boris Johnson empitjora i ingressa a l'UCI pel coronavirus». 324cat, 06-04-2020. [Consulta: 6 abril 2020].
  208. «PM in intensive care as virus symptoms 'worsen'» (en anglès). BBC News, 06-04-2020.
  209. Aranda, Quim. «Boris Johnson traslladat a la unitat de cures intensives davant l'agreujament de la seva condició». Ara Balears, 06-04-2020. [Consulta: 6 abril 2020].
  210. «PM in intensive care as virus symptoms worsen» (en anglès). BBC News, 06-04-2020.
  211. Rawlinson, Kevin; Gayle, Damien; Murray, Jessica; Sullivan, Helen «Coronavirus: UK prime minister Boris Johnson taken into intensive care – live updates» (en anglès). The Guardian, 06-04-2020. ISSN: 0261-3077.
  212. Bruce, Andy; James, William «UK PM Johnson leaves intensive care, remains under observation» (en anglès). Reuters [Londres], 09-04-2020.
  213. «Boris Johnson surt de l'hospital per continuar la recuperació de la Covid-19 a casa». NacióDigital, 12-04-2020. [Consulta: 12 abril 2020].
  214. «Boris Johnson: 'It could have gone either way'» (en anglès). BBC News, 12-04-2020.
  215. Watt, Holly «Boris Johnson could be hit with six-figure tax bill» (en anglès). The Daily Telegraph, 20-11-2014. ISSN: 0307-1235.
  216. Siddique, Haroon «New York-born London mayor Boris Johnson refuses to pay US tax bill» (en anglès). The Guardian, 20-11-2014. ISSN: 0261-3077.
  217. «Boris Johnson settles US tax bill» (en anglès). BBC News, 22-01-2015.
  218. Shipman, Tim «Crikey! Boris gives up White House to bid for No 10» (en anglès). The Sunday Times, 15-02-2015. ISSN: 0140-0460.
  219. «RIA Novosti» (en rus), 20150215T0927+0300. [Consulta: 7 abril 2020].
  220. Wintour, Patrick. «Boris Johnson among record number to renounce American citizenship in 2016» (en anglès). The Guardian, 09-02-2017. [Consulta: 7 abril 2020].
  221. «Reading into the problem of illiteracy where 'Street' is often king» (en anglès). The Irish Times, 22-07-2010. [Consulta: 7 abril 2020].
  222. Purnell, 2011, p. 91.
  223. «Britain’s imperial prime minister». The Economist, 22-02-2020. ISSN: 0013-0613.
  224. 224,0 224,1 Tate, Andy. «Boris: I took cocaine and cannabis» (en anglès). Oxford Mail, 04-07-2007. [Consulta: 7 abril 2020].
  225. Bardakçı, Murat. «İngiltere’nin müstakbel başbakanının Türk dedesinden parasızlık mektubu» (en turc). Habertürk, 25-06-2016. [Consulta: 6 abril 2020].
  226. «Carrie Symonds: Who is Boris Johnson's partner?» (en anglès). ITV News, 22-06-2019. [Consulta: 7 abril 2020].
  227. «Prime minister and partner engaged and expecting baby» (en anglès). BBC News, 29-02-2020.

Bibliografia[modifica]

  • Edwards, Giles; Isaby, Jonathan. Boris v. Ken: How Boris Johnson Won London (en anglès). Londres: Politico's, 2008. ISBN 978-1842752258. 
  • Gimson, Andrew. Boris: The Rise of Boris Johnson (en anglès). 2a. Simon & Schuster, 2012. ISBN 978-0857207388. 
  • Purnell, Sonia. Just Boris: Boris Johnson: The Irresistible Rise of a Political Celebrity (en anglès). Londres: Aurum Press Ltd., 2011. ISBN 978-1-84513-665-9. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Boris Johnson