Botifler

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Botifler. La flor de lliri (beauté fleur) és el símbol de la Casa de Borbó

Botifler és el malnom amb què a la Corona d'Aragó es va titllar els partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió Espanyola i que s'oposava al d'«Imperials», «Aguilots», «Maulets» o «Vigatans», els malnoms que van rebre els partidaris de Carles III. Des d'aleshores i fins a l'actualitat el malnom «botifler» encara és emprat a Catalunya per referir-se als «catalans traïdors», tots aquells que col·laboren amb els enemics de Catalunya.[1] L'etimologia pel malnom botifler prové de l'expressió francesa «beauté fleur» —bella flor— en referència a la flor del lliri —flor de lis—, daurada sobre fons blau que compon l'escut d'armes de la Casa de Borbó.[2]

En realitat, botifler és un terme que forma part del lèxic comú de la llengua, amb el significat de galtut, galtaplè. Joan Coromines comenta al seu Diccionari etimològic que botifler és una reducció fonètica de botinflat, amb la pèrdua de la -n-, com a fenomen habitual, i canvi de sufix. Esmenta un exemple de l'obra de Ferran de Querol Hereu i cabaler, amb el significat primigeni: "Una bufetadeta carinyosa a les galtes botifleres d'en Rossendo". Així mateix, el Diccionari català-valencià-balear, d'Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, esmenta l'etimologia del mot com a provinent de botinflat. De totes aquestes referències, hem de deduir que l'única i autèntica etimologia del mot botifler és l'esmentada. Cal afegir-hi que el fet de ser galtaplè era signe de riquesa en aquella època, car els rics eren els únics que podien menjar per la gana que tenien i més; i la riquesa era sovint atribuïda a la connivència amb l'enemic borbònic.

Acabada la guerra el 1714 el reusenc Ramón Fina documentava en el seu dietari personal que a partir d'aleshores els catalans quedarien «esclaus per sempre» sota el «patrocini» de Felip V, essent governats per botiflers «negres de cor, traïdors a sa pàtria i sanch».[3]

Ús durant la Guerra de Successió Espanyola[modifica]

Durant la Guerra de Successió Espanyola el malnom «botifler» es va emprar a Catalunya per a referir-se als catalans opositors a l'Arxiduc Carles III, partidaris de Castella i considerats com a traïdors. Així quedà documentat el seu ús per a referir-se despectivament als dirigents de determinats pobles fidels a Felip V com Manlleu, Berga, Cervera o Centelles.[4] També ho reconegué en el seu propi diari particular un botifler, el notari Aleix Claramunt, que el juliol 1713 abandonà Barcelona per ser contrari a la continuació de la resistència contra Felip V i s'amagà a la casa d'un parent seu a Samalús. Però el gener del 1714 fou descobert per dos religiosos i un particular que anaren al seu amagatall perseguint-lo i insultant-lo al crit de «butifler traÿdor»;[5] tot seguit Aleix Claramunt fugí de Samalús i s'amagà a Granollers.

Propaganda austriacista de 1705. L'opuscle «Doctrina catalana d'un mestre i deixeble» atacava al virrei borbònic Francisco de Velasco i la seva «quarteta» de jutges botiflers apel·lant al que el senyal del bon català eren «l'escopeta i les pistoles» per lluitar per l'arxiduc Carles d’Àustria.[6]

El primer esment històric del malnom es troba en les Narraciones Históricas de l'austracista Francesc de Castellví, el qual va constatar que ja el 1703 a Barcelona es titllava obertament als seguidors de la Casa de Borbó amb aquesta denominació; per la seva part, Castellví en derivava l'etimologia no de l'expressió francesa «beauté fleur», sinó del cognom del mariscal Louis François de Boufflers, i en datava l'origen just després de les notícies arribades a la capital catalana de les batalles de Nimega (1702) i Eckeren (1703).


« Esparcióse por toda España la aclamación ejecutada en Viena de Austria de rey de España en la persona del serenísimo archiduque Carlos. [..] Estas voces hicieron impresión generalmente en España y en particular empezaba a distinguirse dos partidos, en Cataluña, con sobrenombres distintos. A los que consideraban inclinados a las Dos Coronas [borbòniques] los llamban butifleros y éstos, a los que discurrían ser del partido asutríaco, imperiales. Estos nombres tuvieron principio y se originó esta distinción en el combate que en 11 de junio de 1702 hubo en las cercanías de Nimega entre las Dos Coronas y los aliados, mandados los primeros del duque de Borgoña, guiado de la grande experiencia militar del mariscal de Boufflers, [..] Esta noticia llegó a Barcelona en los avisos públicos muy favorable a las Dos Coronas. De este hecho empezó como en sombra este renombre. Tomó cuerpo de otro combate en las cercanías de Amberes entre Eckeren y Cahapelle [..] Los avisos publicados en España le escribieron muy favorables [a les Dues Corones borbòniques]. Los extranjeros daban favorables a los aliados el suceso. De este segundo hecho quedaron distinguidos los partidos. Los que creían o esparcían sucesos favorables a las Dos Coronas eran llamados butifleros y los que divulgaban o creían sucesos favorables al rey Carlos y sus aliados eran considerados con el nombre de imperiales. Esta distinción y renombre ocasionó muchos infortunios y desgracias, y duró todo el curso de la guerra. Y aunque en 10 de marzo de 1711[sic] murió el mariscal Boufflers, no terminó el renombre y creció siempre el encono entre los dos partidos, conservándose aún después de terminada la guerra en España. En el reino de Valencia se distinguían en mauletes y fanáticos [..] En Aragón en renombre de anjuinos y archiduquistas. »
[7]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Botifler». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Palma a través de la cartografía (1596-1902)
  3. Albareda Salvadó, pàgines 470-471
  4. «botifler». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. Alcoberro i Pericay, Agustí «Crònica del setge de Barcelona de 1713-1714, del notari Aleix Claramunt». Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, Nº. 26, 2008, pàg. 255-278. ISSN: 0211-5425.
  6. Martí Fraga, Eduard (2003),«Conflictivitat institucional : La conferència dels Comuns el novembre del 1700» a Pedralbes : revista d'història moderna nº 23
  7. Castellví, Francisco de: Narraciones históricas, vol.1; pp.420-421

Bibliografia[modifica]

  • Sales, Núria; Els Botiflers (1705-1714); Ed. Dalmau
Vegeu Botifler en el Viccionari, el diccionari lliure.