Botifler

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Botifler. La flor de lliri (beauté fleur) és el símbol de la Casa de Borbó

Botifler és el malnom amb què es va titllar a la Corona d'Aragó als partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió Espanyola i que s'oposava al d'«Imperials», «Aguilots» o «Vigatans», els malnoms que van rebre els partidaris de Carles III. Des d'aleshores ençà i fins a l'actualitat el malnom «botifler» encara és emprat a Catalunya per referir-se als «catalans traïdors», tots aquells que col·laboren amb els enemics de Catalunya.[1] L'etimologia pel malnom botifler prové de l'expressió francesa «beauté fleur» —bella flor— en referència a la flor del lliri —flor de lis—, daurada sobre fons blau que compon l'escut d'armes la Casa de Borbó.[2] Acabada la guerra el 1714 el reusenc Ramón Fina documentava en el seu dietari personal que a partir d'aleshores els catalans quedarien «esclaus per sempre» sota el «patrocini» de Felip V, essent governats per botiflers «negres de cor, traïdors a sa pàtria i sanch».[3]

Ús durant la Guerra de Successió Espanyola[modifica | modifica el codi]

Durant la Guerra de Successió Espanyola el malnom «botifler» es va emprar a Catalunya per a referir-se als catalans opositors a l'Arxiduc Carles III, partidaris de Castella i considerats com a traïdors. Així quedà documentat el seu ús per a referir-se despectivament als dirigents de determinats pobles fidels a Felip V com Manlleu, Cervera o Centelles.[4] També ho reconegué en el seu propi diari particular un botifler, el notari Aleix Claramunt, que el juliol 1713 abandonà Barcelona per ser contrari a la continuació de la resistència contra Felip V i s'amagà a la casa d'un parent seu a Samalús. Però el gener del 1714 fou descobert per dos religiosos i un particular que anaren al seu amagatall perseguint-lo i insultant-lo al crit de «butifler traÿdor»;[5] tot seguit Aleix Claramunt fugí de Samalús i s'amagà a Granollers.

Propaganda austriacista de 1705. L'opuscle «Doctrina catalana d'un mestre i deixeble» atacava al virrei borbònic Francisco de Velasco i la seva «quarteta» de jutges botiflers apel·lant al que el senyal del bon català eren «l'escopeta i les pistoles» per lluitar per l'arxiduc Carles d’Àustria.[6]

El primer esment històric del malnom es troba en les Narraciones Históricas de l'austracista Francesc de Castellví, el qual va constatar que ja el 1703 a Barcelona es titllava obertament als seguidors de la Casa de Borbó amb aquesta denominació; per la seva part, Castellví en derivava l'etimologia no de l'expressió francesa «beauté fleur», sinó del cognom del mariscal Louis François de Boufflers, i en datava l'origen just després de les notícies arribades a la capital catalana de les batalles de Nimega (1702) i Eckeren (1703).


« Esparcióse por toda España la aclamación ejecutada en Viena de Austria de rey de España en la persona del serenísimo archiduque Carlos. [..] Estas voces hicieron impresión generalmente en España y en particular empezaba a distinguirse dos partidos, en Cataluña, con sobrenombres distintos. A los que consideraban inclinados a las Dos Coronas [borbòniques] los llamban butifleros y éstos, a los que discurrían ser del partido asutríaco, imperiales. Estos nombres tuvieron principio y se originó esta distinción en el combate que en 11 de junio de 1702 hubo en las cercanías de Nimega entre las Dos Coronas y los aliados, mandados los primeros del duque de Borgoña, guiado de la grande experiencia militar del mariscal de Boufflers, [..] Esta noticia llegó a Barcelona en los avisos públicos muy favorable a las Dos Coronas. De este hecho empezó como en sombra este renombre. Tomó cuerpo de otro combate en las cercanías de Amberes entre Eckeren y Cahapelle [..] Los avisos publicados en España le escribieron muy favorables [a les Dues Corones borbòniques]. Los extranjeros daban favorables a los aliados el suceso. De este segundo hecho quedaron distinguidos los partidos. Los que creían o esparcían sucesos favorables a las Dos Coronas eran llamados butifleros y los que divulgaban o creían sucesos favorables al rey Carlos y sus aliados eran considerados con el nombre de imperiales. Esta distinción y renombre ocasionó muchos infortunios y desgracias, y duró todo el curso de la guerra. Y aunque en 10 de marzo de 1711[sic] murió el mariscal Boufflers, no terminó el renombre y creció siempre el encono entre los dos partidos, conservándose aún después de terminada la guerra en España. En el reino de Valencia se distinguían en mauletes y fanáticos [..] En Aragón en renombre de anjuinos y archiduquistas. »
[7]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Botifler». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Palma a través de la cartografía (1596-1902)
  3. Albareda Salvadó, pàgines 470-471
  4. «botifler». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. Alcoberro i Pericay, Agustí. «Crònica del setge de Barcelona de 1713-1714, del notari Aleix Claramunt». Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, Nº. 26, 2008, pàg. 255-278. ISSN: 0211-5425.
  6. Martí Fraga, Eduard (2003),«Conflictivitat institucional : La conferència dels Comuns el novembre del 1700» a Pedralbes : revista d'història moderna nº 23
  7. Castellví, Francisco de: Narraciones históricas, vol.1; pp.420-421

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Sales, Núria; Els Botiflers (1705-1714); Ed. Dalmau
Vegeu Botifler en el Viccionari, el diccionari lliure.