Boucher-René

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaBoucher-René
 Maire 

Dades biogràfiques
Naixement Antoine René Boucher
15 de desembre de 1730
Saint-Germain-en-Laye
Mort 1811 (80/81 anys)
París
Activitat professional
Ocupació Magistrat i polític
Modifica dades a Wikidata

Antoine René Boucher, dit Boucher-René,[1] nasqué a París vers 1732, i morí a la mateixa ciutat el 1811. Fou un magistrat i un revolucionari francès.

Assenyalat per nombrosos biògrafs com el germà de Gilles Boucher de La Richarderie, fou procurador al Châtelet de París.[2][3]

Elector en 1791, oficial municipal de París[4] (secció de Le Bonnet-Rouge), fou nomenat jutge suplent del tribunal criminal instal·lat al Palau de Justícia el 17 d'agost de 1792[5][6] · ,[7] i després exercí de manera interina les funcions d'alcalde de París del 15 d'octubre al 2 de desembre de 1792, després de la dimissió de Pétion, del que n'era proper, i abans de l'elecció de Chambon.

El 22 de novembre encapçalà una delegació que es dirigí a la Convenció Nacional per tal d'explicard que el Consell General de la Comuna havia estat reduït a una quarta part dels seus membres (que era inexacte!)[8] i que li era impossible complir les seves funcions. La convenció decidí organitzar les eleccions en tres dies: el 30 de novembre el candidat dels moderats, Chambon, fou elegit alcalde de París.[9][10] El 2 de desembre Boucher-René instal·là el nou consell general però hagué d'abandonar la presidència enmig de les burles dels seus adversaris, abans d'entregar el càrrec al nou alcalde.[11]

Quan es produí la insurrecció reialista del 13 de vendemiari de l'any IV va presidir l'assemblea primària de la secció de l'Oest. Convençut d'haver signat l'ordre de batre's en retirada per marxar contra la Convenció fou condemnat a mort en comtumàcia per una comissió militar el 24 de vendemiari,[1][12][13] però aconseguí eludir l'execució de la sentencia i reprendre llurs funcions judicials.

Notes i referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Aristide Douarche, Antoine Mathurin Casenave, Les tribunaux civils de Paris pendant la Révolution (1791-1800): documents inédits recueillis avant l'incendie du Palais de Justice de 1871, L. Cerf, 1907, vol. 2, 1380 pages, p. 868.
  2. Jean-Chrétien Ferdinand Hoefer (dir.), Nouvelle biographie générale depuis les temps les plus reculés jusqu'à nos jours, Paris, Firmin Didot frères, 1855, tome VI, p. 871.
  3. Louis Gabriel Michaud, Biographie universelle, ancienne et moderne, Paris, A. Thoisnier Desplaces, 1843, tome V, p. 170.
  4. Biographie universelle ou Dictionnaire de tous les hommes qui se sont fait remarquer par leurs écrits, leurs actions, leurs talents, leurs vertus ou leurs crimes, depuis le commencement du monde jusqu'à ce jour, Ode, 1847, tome III, p. 43.
  5. A. Ray, Réimpression de l'ancien Moniteur, Paris, Henri Plon, 1863, tome 30, p. 138.
  6. Charles Monselet, Histoire anecdotique du tribunal révolutionnaire (17 août-29 novembre 1792), Paris, D. Giraud & J. Dagneau, 1853, pp. 83-84.
  7. Ell no n'hauria mai estat (o només hauria estat jurat del matei tribunal o bé s'hauria fet excusar pel ministre de justícia), segons el Journal général de la littérature de France, Paris, Treuttel and Würtz, 1816, p.25.
  8. «La Commune révolutionnaire.».
  9. Louis Mortimer-Ternaux, Histoire de la terreur, 1792-1794, Paris, Michel Lévy frères, 1866, tome V, pp. 102-118.
  10. Alphonse Aulard, Actes de la Commune de Paris pendant la révolution.
  11. A. Ray, Réimpression de l'ancien Moniteur, Paris, Henri Plon, 1863, tome 14, pp. 633-634.
  12. Révolution française, ou Table alphabétique du Moniteur de 1787 jusqu'à l'an 8 de la République (1799), Paris Girardin, 1802, tome I, p. 171.
  13. Louis-Marie Prudhomme, Histoire générale et impartiale des erreurs, des fautes et des crimes commis pendant la Révolution française, Paris, 1797, tome I, p. 126.