Bròquil xinès

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula taxonòmicaBròquil xinès
0128jfVegetable plantations Taal Pulilan Bulacanfvf 16.jpg
Bròquil xinès en cultiu.
Modifica dades a Wikidata

El bròquil xinès (Brassica oleracea var. alboglabra), el seu nom original en xinès tradicional és 芥蘭, també és conegut com a kai-lan (Malàisia i Indonèsia) , gai lan o col verda xinesa.

Origen[modifica]

Mentre que la majoria de les formes de B. oleracea es van desenvolupar a Europa, el bròquil xinès és un cultivar de la Xina meridional i central. Actualment és àmpliament cultivat i popular al sud-est asiàtic.

Gailan.jpg

El bròquil xinès només es coneix en un estat cultivat i no es coneixen familiars silvestres. De vegades es considera una espècie diferent (B. alboglabra), més sovint com una varietat (var. alboglabra) de B. oleracea. Com només se sap conrear, sembla més apropiat classificar-lo com un grup de conreus dins de B. oleracea. No està clar quines altres formes dins de B. oleracea tenen més afinitat: a les cols verdes europees o al grup de les floricol/bròquil que mostra una tendència a l'anualitat. Hi ha nombroses varietats a la Xina i al sud-est asiàtic. Alguns cultivars estan disponibles a partir de llavors xineses, taiwaneses i tailandeses. Els conreus es distingeixen sobre la base del color de la flor, la forma de la fulla, la textura i el color de la fulla, la longitud de l'entrenús i pel seu ús.[1]

Descripció[modifica]

Herba anual, de fins a 40 cm d'alçada durant l'etapa vegetativa i fins a 1 m d'alçada al final de la floració, totes les parts vegetatives són glabres i glauques. L'arrel principal està fortament ramificada. Tija única, estreta o enforquillada a la part superior. Les fulles són ovades a orbicular-ovats, alternes, gruixudes, fermes, i peciolades, el marge està dentat irregularment i sovint presenta ondulacions. A més, són característicament auriculades a la base o a nivell del pecíol. Les fulles basals són més xicotetes, mentre que les superiors són estretament oblongues, subsèssils i sense aurícules. La inflorescència és un raïm terminal o axil·lar, de 30 a 40 cm de longitud amb peduncles de 1-2 cm de llargària. Les flors solen ser blanques, ocasionalment grogues i rarament roges, de 2 a 3 cm de diàmetre, tetràmeres però amb 6 estams. El fruit és una síliqua de 3-9 cm de longitud, amb un bec cònic. Llavors subgloboses, de 2 a 3 mm de diàmetre, de color marró fosc fins al negre, minuciosament foveolades. Nombre cromosòmic (2n = 18)[2]

Usos[modifica]

Bròquil xinès a la cantonesa

El bròquil xinès es conrea normalment per la seua tija, fulles joves i inflorescències joves que es consumeixen cuites o fregides, de vegades crues. Es pot utilitzar des d'una etapa vegetativa primerenca fins a la floració primerenca. En aquest últim cas, haurà desenvolupat tiges gruixudes que s'han de pelar abans de cuinar. Les fulles més velles tenen una textura més resistent i un gust fort. El seu sabor és paregut al del bròquil però lleugerament més amarg i un poc més dolç.

És àmpliament consumit en la cuina xinesa. Els preparats comuns inclouen bròquil xinès fregit amb gingebre i all, bullit o cuit al vapor i servit amb salsa d'ostres. També és habitual en la cuina vietnamita, birmana i tailandesa.

Cultiu[modifica]

Les llavors germinen 3-5 dies després de la sembra. El desenvolupament vegetatiu és lent durant les dues primeres setmanes, però després s'accelera. La floració generalment comença entre 55-80 dies després de la sembra depenent del cultivar i les pràctiques culturals. El bròquil xinès és pol·linitzat per insectes. Les llavors maduren entre 50-60 dies després de la pol·linització.

Les temperatures òptimes de germinació oscil·len entre 25-30° C i de 18-28° C per a un creixement vigorós. Les baixes temperatures promouen la floració primerenca i també són necessàries per a un desenvolupament floral complet. El bròquil xinès és tolerant a les gelades, sota condicions assolellades en sòls humits i ben drenats. Als climes càlids es pot cultivar durant tot l'any.

El bròquil xinès es propaga per llavor. La pràctica més habitual és la sembra mitjançant la transmissió a una velocitat de 3-6 g/m2 (30-60 kg/ha) per a la collita de plantes molt joves. Quan es volen collir plantes en la fase inicial de floració, és més econòmic sembrar en almàixera i trasplantar les plàntules després de 3 setmanes al camp, per evitar una llarga ocupació en camp. La densitat de sembra és de 0,8-4 kg/m2 (3 kg/ha de mitjana) dependent del mètode de cultiu.

La collita es pot fer en qualsevol etapa de creixement, entre la tercera setmana després de la sembra fins a la floració primerenca. Durant les primeres etapes, els cultius solen collir-se fent una aclarida, mentre que en l'etapa madura, les plantes es tallen a nivell del coll. Un altre mètode és la collita per esqueixos repetits cada 3 setmanes. En aquest cas, es necessita espaiat ample (almenys 30 cm × 30 cm) i el tall s'ha de practicar de manera que almenys 2 fulles i brots es deixen per recuperar.

Malalties i plagues[modifica]

Les malalties més freqüents són la podridura d'arrels (Pythium sp.), que es pot controlar fins a cert punt amb un bon drenatge i evitant la sembra excessiva, i la cendrosa de les cols (Peronospora parasitica), sobretot durant la temporada humida i fresca.

Els insectes són el problema més greu per a aquest cultiu. Els insectes que poden arribar a ser un problema són: alticins (Tribu Alticini), l'eruga verda de la col (Trichoplusia ni), els barrinadors i l'arna dors de diamant (Plutella xylostella) són els més nocius, a més dels pugons i saltamartins, grills i llagostes (ortòpters). En agricultura industrial generalment es fumiga amb insecticides uns dos colps per setmana, causant problemes els residus nocius degut a la gran freqüència de collita, per aquesta raó és important seguir una metodologia de prevenció orgànica o producció integrada, seguint les mateixes pautes que per a la col.

Galeria[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bròquil xinès Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. https://uses.plantnet-project.org/en/Brassica_oleracea_Chinese_Kale_(PROSEA)
  2. Interspecific cross of Brassica oleracea var. alboglabra and B. napus: effects of growth condition and silique age on the efficiency of hybrid production, and inheritance of erucic acid in the self-pollinated backcross generation - Rick A. Bennett & company