Vés al contingut

Braquiürs

Modifica els enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
No s'ha de confondre amb Branchiura.
Aquest article tracta sobre crustacis. Vegeu-ne altres significats a «Cranc (desambiguació)».
Infotaula d'ésser viuBraquiürs
Brachyura Modifica el valor a Wikidata

Liocarcinus vernalis Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumArthropoda
SubfílumCrustacea
ClasseMalacostraca
OrdreDecapoda
InfraordreBrachyura Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus

Els braquiürs (Brachyura, gr. "cua curta") són un infraordre de crustacis decàpodes pleociemats, l'infraordre més ric en espècies; inclou la majoria del que hom coneix popularment com a crancs. La seva característica més distintiva es que el seu plèon (abdomen) és molt reduït i amagat sota el perèion (cefalotòrax). Són majorment coneguts com a crancs, encara que alguns reben altres noms, però no tots els crancs pertanyen a aquest grup.[1][2][3][4][5]

Morfologia

[modifica]
Grapsus grapsus
Mictyris longicarpus
Eriphia verrucosa
Ocypode quadrata
Uca pugnax
Stenorhynchus seticornis
Hepatus epheliticus

Els crancs generalment estan coberts per un exoesquelet gruixut, compost principalment per quitina altament mineralitzada,[6][7] armats amb un parell d'urpes. Els crancs poden medir des d'uns quants mil·límetres fins al cranc gegant del Japó, de quatre metres.[8] Hi ha altres crustacis similars que no són crancs, com els litòdids, que no són autèntics crancs, però han evolucionat fins a tenir característiques semblants als veritables crancs mitjançant un procés conegut com a carcinització.[9][10][11][12]

El cefalotòrax dels braquiürs és generalment més ample que llarg i està deprimit, és a dir, aixafat dorsoventralment. Porta inserits ventralment, com tots els decàpodes, cinc parells de pereiopodis o potes locomotores. El primer d'aquests cinc parells d'apèndix està transformat, com en molts altres decàpodes, en unes pinces que sovint s'han desenvolupat molt i, sovint, de manera asimètrica. Les usen per a la captura de l'aliment, per a la defensa i per a la comunicació social. L'últim parell de pereiopodis també pot estar modificat i tenir la forma d'un parell d'aletes.

El tret més característic, al qual fa referència el seu nom científic, és una extrema reducció de les dimensions de l'abdomen, que és una mica més gros que un apèndix que porten enganxat a la cara ventral del cefalotòrax. S'interpreta aquest tret com una adaptació a una marxa eficaç, traslladant el centre de gravetat damunt les potes. Els apèndixs de l'abdomen també s'han reduït, manquen els uropodis i en els mascles només resten els pleopodis copuladors. Les femelles, que tenen l'abdomen més ample, fan servir els seus quatre parells de pleopodis per subjectar els ous.

La mida dels braquiürs és molt variada, amb espècies que arriben amb prou feines al centímetre i d'altres que passen del mig metre. Entre ells es troben els artròpodes de major massa corporal.

Desplaçament

[modifica]

Els crancs solen desplaçar-se molt àgilment i de manera molt característica, ja que ho poden fer en totes direccions però especialment de costat; aquesta rapidesa afavoreix el desenvolupament d'una existència gairebé amfíbia. Alguns crancs són capaços de nedar amb eficàcia, sobretot els de la família dels portúnids (per ex., Callinectes sapidus), amb les potes posteriors aplanades que fan la funció d'unes aletes amb les quals controlen la natació.

Reproducció i cicle vital

[modifica]

Els crancs atreuen a la seva parella per mitjans químics (feromones), per mitjans visuals, acústics o vibratoris. Les feromones són utilitzades per la majoria dels crancs totalment aquàtics, mentre que els crancs terrestres i semiterrestres utilitzen sovint senyals visuals, com els mascles del cranc violinista que agiten les seves grans pinces per a atreure a les femelles. La majoria dels crancs braquiürs tenen fecundació interna i s'aparien ventre amb ventre. En moltes espècies aquàtiques, l'aparellament té lloc just després que la femella hagi mudat i estigui encara tova. Les femelles poden emmagatzemar l'esperma durant molt de temps abans d'utilitzar-lo per a fecundar els seus ous. Quan s'ha produït la fecundació, els ous s'alliberen en l'abdomen de la femella, sota el plec de la cua, assegurats amb un material enganxós. En aquest lloc, queden protegits durant el desenvolupament embrionari.

Una vegada completat el desenvolupament, la femella allibera les larves recentment fetes eclosió en l'aigua, on formen part del plàncton. L'alliberament sol coincidir amb les marees i el cicle diürn de llum i foscor.[13][14] Les diminutes larves zoea, que neden lliurement, poden surar i aprofitar els corrents d'aigua. Tenen una espina dorsal, la qual cosa probablement redueix la taxa de depredació per animals més grans. Les zoea de la majoria de les espècies han de buscar aliment, però alguns crancs proporcionen prou gemma en els ous perquè les fases larvàries puguin continuar vivint d'ella.

Cada espècie té un nombre determinat de fases zoeals, separades per mudes, abans de passar a la fase megalopa, que s'assembla a un cranc adult, excepte perquè té l'abdomen (cua) sobresortint per darrere. Després d'una muda més, el cranc és un juvenil que viu en el fons en lloc de surar en l'aigua. Aquesta última muda, de megalopa a juvenil, és crítica i ha de tenir lloc en un hàbitat adequat perquè el juvenil sobrevisqui.[15]:63–77

La majoria de les espècies de crancs terrestres han de migrar a l'oceà per a alliberar les seves larves; en alguns casos, això suposa migracions molt extenses. Després de viure un breu període com a larves en l'oceà, els juvenils han de realitzar aquesta migració al revés. En moltes zones tropicals amb crancs terrestres, aquestes migracions sovint provoquen un considerable atropellament dels crancs migratoris pel fet que passen per llocs concrets de manera massiva.[15]:113–114[16]

Una vegada que els crancs s'han convertit en juvenils, han de continuar mudant moltes vegades més per a arribar a adults. Estan coberts per una closca dura, que d'una altra manera impediria el seu creixement. El cicle de muda està coordinat per hormones. Quan es preparen per a la muda, la closca vella s'estova i s'erosiona parcialment, mentre que sota es forma el rudimentari començament d'una nova closca. En el moment de la muda, el cranc pren molta aigua per a expandir-se i obrir la closca vella en una línia de feblesa al llarg de la vora posterior de la closca. A continuació, el cranc ha d'extreure de la vella closca tot el seu cos, incloses les potes, les peces bucals, els peduncles oculars i fins i tot el revestiment de la part anterior i posterior del tub digestiu. És un procés difícil que dura moltes hores i, si el cranc es queda embussat, morirà. Després d'alliberar-se de la closca vella (ara anomenat exúvia), el cranc és extremadament tou i s'amaga fins que la seva nova closca s'hagi endurit. Mentre la nova closca encara està tou, el cranc pot expandir-lo per a deixar espai a futurs creixements.[15]:78–79

Hàbitat

[modifica]

Els crancs són bentònics, encara que també hi ha espècies que viuen, per exemple, entre els sargassos. Es troben a totes les profunditats, amb algunes estirps pròpies de fons abissals i altres en les aigües superficials, al costat de la costa. Són bastants els que passen una part del temps fora de l'aigua. Encara que la majoria dels braquiürs són marins, també existeixen formes d'aigua dolça i salabrosa, com en aiguamolls i estuaris.

Sistemàtica

[modifica]

Aquest gran infraordre conté 7.609 espècies en 41 superfamílies:[17][18]

Secció Podotremata de Haan, 1833
Secció Eubrachyura de Saint Laurent, 1980

Les superfamílies més nombroses són Xanthoidea (11 famílies), Majoidea (8 famílies), Cancroidea (6 famílies) i Grapsoidea (6 famílies).

Gastronomia

[modifica]

Els crancs suposen una cinquena part dels crustacis marins capturats a tot el món, amb prop d'un milió i mig de tones consumides anualment. Destaquen en ordre decreixent, Portunus trituberculatus, Portunus pelagicus, algunes espècies del gènere Chionoecetes, el Callinectes sapidus, espècies del gènere Charybdis, Cancer pagurus, Cancer magister i Scylla serrata, amb unes captures anuals al voltant de les 20.000 tones.[19]

Fotos de crancs

[modifica]
  • Corystes cassivelaunus
    Corystes cassivelaunus
  • Thia scutellata
    Thia scutellata
  • Macrocheira kaempferi
    Macrocheira kaempferi
  • Atelecyclus rotundatus
    Atelecyclus rotundatus
  • Lyreidus tridentatus
    Lyreidus tridentatus

Referències

[modifica]
  1. ↑ Borradaile LA «Crustacea. Part II. Porcellanopagurus: an instance of carcinization». British Antarctic ("Terra Nova") Expedition, 1910. Natural History Report. Zoology, 3, 1916, pàg. 111-126.
  2. ↑ «Phylogenetic relationships of the genus Aegla (Decapoda: Anomura: Aeglidae), with comments on anomuran phylogeny». Journal of Crustacean Biology, 6, 1986, pàg. 576-612. DOI: 10.1163/193724086X00406.
  3. ↑ «Carcinization in the Anomura - fact or fiction? I. Evidence from adult morphology». Contributions to Zoology, 67, 1997, pàg. 79-123. DOI: 10.1163/18759866-06702001.
  4. ↑ Scholtz G «Evolution of crabs - history and deconstruction of a prime example of convergence». Contributions to Zoology, 83, 2014, pàg. 87-105. DOI: 10.1163/18759866-08302001.
  5. ↑ Ostachuk A «What is it like to be a crab? A complex network analysis of eucaridan evolution». Evolutionary Biology, 46, 2019, pàg. 179-206. DOI: 10.1007/s11692-019-09475-9.
  6. ↑ «The composition of the exoskeleton of two crustacea: The American lobster Homarus americanus and the edible crab Cancer pagurus». Thermochimica Acta, 463, 1–2, 25-10-2007, pàg. 65–68. DOI: 10.1016/j.tca.2007.07.018.
  7. ↑ «Structure and mechanical properties of crab exoskeletons». Acta Biomaterialia, 4, 3, 5-2008, pàg. 587–596. DOI: 10.1016/j.actbio.2007.12.010. PMID: 18299257.
  8. ↑ «Japanese spider crab Macrocheira kaempferi». Oceana North America. Arxivat de l'original el 2009-11-14. [Consulta: 2 gener 2009].
  9. ↑ Borradaile LA «Crustacea. Part II. Porcellanopagurus: an instance of carcinization». British Antarctic ("Terra Nova") Expedition, 1910. Natural History Report. Zoology, 3, 1916, pàg. 111-126.
  10. ↑ «Phylogenetic relationships of the genus Aegla (Decapoda: Anomura: Aeglidae), with comments on anomuran phylogeny». Journal of Crustacean Biology, 6, 1986, pàg. 576–612. DOI: 10.1163/193724086X00406.
  11. ↑ «Carcinization in the Anomura - fact or fiction? I. Evidence from adult morphology». Contributions to Zoology, 67, 1997, pàg. 79–123. DOI: 10.1163/18759866-06702001.
  12. ↑ Scholtz G «Evolution of crabs - history and deconstruction of a prime example of convergence». Contributions to Zoology, 83, 2014, pàg. 87–105. DOI: 10.1163/18759866-08302001.
  13. ↑ Forward, Jr., Richard B. «Larval Release Rhythms of Decapod Crustaceans: An Overview». Bulletin of Marine Science, vol. 41, 2, 01-09-1987, pàg. 165–176.
  14. ↑ Ricardo, Gerard F.; Davis, Andrew R.; Knott, Nathan A.; Minchinton, Todd E. «Diel and tidal cycles regulate larval dynamics in salt marshes and mangrove forests» (en anglès). Marine Biology, vol. 161, 4, 01-04-2014, pàg. 769–784. DOI: 10.1007/s00227-013-2376-4. ISSN: 1432-1793.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Judith S. Weis. Walking Sideways: The Remarkable World of Crabs. Ithaca, NY: Cornell University Press, 2012. ISBN 978-0-8014-5050-1. OCLC 794640315. 
  16. ↑ «Invaden cangrejos rojos vías aledañas a la costa sur de Cuba». Prensa latina cuba, 28-03-2023. [Consulta: 22 maig 2023].
  17. ↑ «WoRMS - World Register of Marine Species - Brachyura». [Consulta: 24 setembre 2021].
  18. ↑ «WoRMS - World Register of Marine Species». [Consulta: 24 setembre 2021].
  19. ↑ «FIGIS -  Fisheries Statistics - Capture». Arxivat de l'original el 2016-01-23. [Consulta: 24 setembre 2021].
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons Modifica el valor a Wikidata
Viquidites
Viquidites
 Viquidites Modifica el valor a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies
 Viquiespècies Modifica el valor a Wikidata


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Braquiürs&oldid=36373860»