Usuari:Mcapdevila/British Aerospace Harrier II

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'aeronauHarrier II (GR.5, GR.7 i GR.9)
RAF Harrier GR9.JPG
Un Harrier GR.9 durant una patrulla de combat en Afganistan al desembre de 2008.
Tipus Caça bombarder V/STOL
Fabricant UKBritish Aerospace/BAE Systems
EUAMcDonnell Douglas/Boeing
Primer vol 30 d 'abril de 1985[1]
Introduït Desembre de 1989[1]
Retirat 15 de desembre de 2010
Estat Inactiu
Usuari UKRoyal Air Force
Altres usuaris UKRoyal Navy
Construïts 143 GR.5/5A, GR.7, i T.10
(els GR.5/5A van ser actualitzats a GR.7 i posteriorment els GR.7 a GR.9)[2]

El British Aerospace Harrier II és un avió de reacció britànic amb capacitat d'enlairament i aterratge vertical/curt (V/STOL) de segona generació utilitzat per la Royal Air Force i posteriorment, entre el 2006 i el 2010, per la Royal Navy.

Desenvolupat a partir del Hawker Siddeley Harrier, els successius models van ser anomenats Harrier GR.5/GR.7/GR.9 (segons el sistema de designació d'aeronaus britànic, ' GR 'indica "atac a terra i reconeixement") i estava estretament relacionat amb el McDonnell Douglas AV-8B Harrier II de fabricació nord-americana. La funció principal de tots dos models és la de atac lleuger o tasques polivalents, i solen operar des de portaavions petits. Després d'una revisió de despeses de defensa del Regne Unit tots els aparells actius van ser retirats del servei al desembre de 2010.

Desenvolupament[modifica]

El desenvolupament per tal de construir un successor del primer model de Harrier va començar com un esforç cooperatiu entre McDonnell Douglas i Hawker Siddeley. A causa dels sobrecostos Hawker va deixar el projecte, però aquest va tirar endavant gràcies a l'interès nord-americà per l'avió. Els britànics van tornar al desenvolupament a finals de la dècada de 1970, creant la seva pròpia versió del Harrier II, basada en el disseny nord-americà. Per a les variants britàniques, BAE Systems és el contractista principal i Boeing, un subcontractista.

El Harrier II és una versió molt modificada de la primera generació de Harrier GR.1/GR.3, que van volar per primera vegada el desembre del 1967. El fuselatge original d'un aliatge d'alumini va ser reemplaçat per un fuselatge que utilitzava principalment materials compostos, que reduïa el pes i augmentava la capacitat de càrrega i autonomia. L'estructura alar d'una sola peça augmentava la superfície en un 14% i tenia un gruix superior.

Variants[modifica]

Harrier GR.5[modifica]

El Harrier GR.5 va ser el primer Harrier de segona generació de la RAF, que es va començar a desenvolupar l'any 1976. El s primer prototipus que es van utilitzar com a avions experimentals van partir d'una modificació del AV-8A. El GR.5 de producció de BAE va volar per primera vegada el 30 d'abril del 1985 i va entrar en servei el juliol de 1987. El GR.5 es diferenciava de l'AV-8B del Cos de Marines en subtils canvis, com l'aviònica, l'armament i contramesures de defensa. Es van fabricar 41 unitats.

Harrier GR.5A[modifica]

El Harrier GR.5A va ser una variant menor del Harrier que incorporava petits canvis en el disseny anticipant-se a l'actualització al model GR.7. Es van fabricar 21 unitats.

Harrier GR.7[modifica]

Harrier GR.7 de la RAF.

El Harrier GR.7 va realitzar el seu primer vol el mes de maig de 1990 i va entrar en servei l'agost de 1995 sobre l'antiga República Federal Socialista de Iugoslàvia. Tot i que el GR.7 va ser desplegat en els portaavions de la classe Invencible durant les proves inicials al juny del 1994, no va entrar en servei operacional al mar fins a 1997. Aquest acord es va formalitzar amb el Joint Force Harrier (Força Conjunta Harrier), operant al costat dels Sea Harrier de l'Armada Britànica.

Els GR.7 formaven la punta de llança de la contribució de la RAF a l'Operació Força Aliada, la missió de l'OTAN a Kosovo. Durant aquesta campanya, la RAF va descobrir deficiències en el seu arsenal i per quest motiu, va realitzar comandes de míssils AGM-65 Maverick i bombes Enhanced Paveway que incorporen guiatge per GPS per anul·lar els efectes del fum i el mal temps. Ja amb l'armament actualitzat, el GR.7 va intervenir a l'Operació Telic, durant la invasió de l'Iraq del 2003.

Un Harrier GR.7A a la RIAT de 2005.

Harrier GR.7A[modifica]

El Harrier GR.7A va ser el pas previ al Harrier GR.9. El GR.7A era un GR.7 amb motors millorats Rolls-Royce Pegasus 107. Quan es van actualitzar a l'estàndard GR.9, les variants van mantindre la lletra "A", convertint-se en GR.9A. Quaranta GR.7 van rebre aquesta actualització. El motor Pegasus 107 proporcionava 13 kN més d'embranzida que el model 105 (amb una embranzida de 98 kN).

Harrier GR.9[modifica]

Harrier GR.9 amb la cúpula de la cabina oberta i amb la sonda de reabastiment en vol desplegada.

El Harrier GR.9 era un GR.7 amb l'aviònica i l'armament actualitzats. Aquesta actualització, coneguda com a IWP (Integrated Weapons Programme, programa d'armament integrat) permetia transportar armes més modernes, un nou sistema de navegació inercial i de posicionament. El nou armament consistia míssils Brimstone, Maverick, i bombes guiades per làser GBU-27 Paveway III i Paveway IV.

Harrier T.10[modifica]

El Harrier T.10 era la variant original per entrenament del Harrier II. La RAF va considerar actualitzar l'entrenador de la primera generació de Harrier, el T4, a l'estàndard del Harrier II però el nivell de modificació que necessitava i l'antiguitat de les estructures van fer que es decidissin per demanar avions nous. La RAF va utilitzar el TAV-8B, l'avió d'entrenament de l'AV-8B, com a base per al seu disseny. A diferència del model nord-americà, el T.10 tenia capacitat completa per al combat. Es van fabricar 13 avions.

Harrier T.12[modifica]

A una part dels biplaces T.10, se'ls va instal·lar elements de l'aviònica del model GR.9, passant a denominar-se T.12.

Operadors[modifica]

Un Harrier GR.7A de la Fleet Air Arm de la Marina Reial en Gloucestershire, Anglaterra.
Regne Unit Regne Unit
  • Royal Air Force (1989-2011)
    • 1r Esquadró
    • 3r Esquadró (fins a 2006)
    • 4t Esquadró
    • 20è Esquadró (fins a 2010)
    • Unitat d'Avaluació Operacional d'Atac de la RAF
  • Royal Navy, Fleet Air Arm (2006-2010)
    • 800 Esquadró Aeri Naval (2006-2007, 2010)
    • Ala d'Atac Naval (2007-2010)

Història operativa[modifica]

Amb la RAF, els Harrier s'utilitzaven per a tasques de suport aeri proper i reconeixement. A diferència de l'actualització de l' AV8B+, la RAF no va escollir integrar un radar en el seu avió, encara que mantenia el sistema de navegació inercial.

El principal míssil aire-aire del Harrier és el AIM-9 Sidewinder de cerca per infrarojos, però no pot utilitzar els míssils d'abast mitjà AIM-120 AMRAAM. Amb la retirada del Sea Harrier, es va suggerir que es podia transferir el seu radar Blue Vixen a la flota de GR.9. Això no obstant, el Ministeri de Defensa va rebutjar la proposta per car i perillós. El ministre de les Forces Armades, Adam Ingram va estimar que els costos superarien els 600 milions de lliures esterlines.[3]

La Royal Air Force i la Fleet Air Arm del Regne Unit utilitzen les variants i versions que van començar a finals de la dècada del 1980, incloent-hi el GR7/7A, GR9/9A, T10 i T12.

Els Harrier II són similars als dels Marines, però amb peculiaritats i nom propis. Els denominats GR.5, empren un canó Aden de 25 mm. i dos punts d'ajust ventrals externs per als míssils AIM-9. Se'ls va adaptar un sistema d'atac de Ferranti, contramesures electròniques Marconi Zeus i llançador de cimbells i bengales de Bofors. La RAF va encarregar 41 GR.5, a més de 21 GR.5A.

El GR.7 és la variant britànica equivalent a l'AV-8B Night Attack, de la que es van construir 34 avions nous i es van actualitzar 58 del model GR.5/GR.5A. L'adopció d'armament de nova generació integrat amb sistemes d'aviònica més moderns i el motor amb el motor Pegasus Mk.105 va fer els GR.9 equivalent als AV-8B. Un total de 70 GR.7 es van actualitzar a l'estàndard GR.9. El canvi de motorització amb el motor Pegasus Mk.107 en 30 unitats, va crear la variant GR.9A.

El Ministeri de Defensa britànic va anunciar oficialment la retirada a partir d'abril de 2011 de tota la flota de Harrier GR.9/T.12, utilitzats conjuntament per la RAF i la Royal Navy en la Joint Strike Wing.

Futur[modifica]

Amb la retirada del Sea Harrier de la Royal Navy el 2006, els GR.9 van entrar en servei amb la Fleet Air Arm com a reemplaçament. S'esperava que el GR.9 es mantingués en servei almenys fins al 2015, quan els primers F-35 els reemplacessin, però les retallades en defensa han fet que es retirin a finals del 2010.[4]

Especificacions (Harrier GR.7)[modifica]

Dades de Norden[5]

Característiques generals

Rendiment

  • Velocitat màxima: 1.065 km/h
  • Sostre de servei: 15.240 m (50.000 peus)
  • Ràtio d'ascens: 74,8 m/s

Armament

  • Metralladores: 2 canons automàtics ADEN de calibre 30 mm en contenidors sota el fuselatge (ja no s'utilitzen)
  • Coets:
      • 4 × Contenidors LAU-5003 amb 19 × coets CRV7 de 70 mm cadascun o
      • 4 × Contenidors Matra amb 18 × coets SNEB de 68 mm cadascun

2 dipòsits externs/llançador de coets Matra JL-100, que combinen un dipòsit de 250 L amb 19 coets SNEB de calibre 68 mm

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 (Norden 2006, p. 67)
  2. (Norden 2006, p. 186 (Apèndix A))
  3. house of commons hansard, written answers (en anglès), 2004.01.05. 
  4. last harrier leaves hms ark royal (en anglès). 
  5. (Norden 2006, p. Apèndix C.)

Bibliografia[modifica]

  • boeing/bae harrier (en anglès). specialty press, 1998. ISBN 1-58007-014-0. 
  • harrier ii, validating v/stol. naval institute press, 2006. ISBN 1-59114-536-8. 
  • forces de defensa i seguretat. número 397 (en castellà). grup edefa, maig 2011, pàgina 24-33. Plantilla:Issn. 

Enllaços externs[modifica]