Bullangues
Les bullangues foren els avalots que es produïren a moltes ciutats catalanes i especialment a Barcelona entre 1835 i 1843. Dins d'aquest cicle de bullangues cal distingir dos períodes. El primer comença amb la crisi final del sistema absolutista, desencadenada per la mort de Ferran VII el 1833, i conclou amb la consolidació del règim liberal al final de 1837. El segon, que arrenca el 1840 i acaba al tombant de 1843-1844, s'explica pels desajustaments socials provocats per la resolució de la Primera Guerra Carlina i pel malestar originat entre el poble menut i alguns sectors de la burgesia pel caire que havia pres el sistema liberal.
En conjunt, però, les bullangues són l'expressió de les tensions socials sorgides en el si de la societat catalana arran de l'extensió de les relacions socials capitalistes.
Per entendre les bullangues hem de situar-nos històricament. Els fets es produeixen bàsicament a la dècada de 1830, un moment de plenes tensions a l'Estat. Ferran VII, un dels reis més desitjats de la història (els enfrontaments entre el seu pare, Carles IV, i Napoleó Bonaparte van deixar un buit de govern, i el seu retorn fou molt aclamat pel poble) va resultar ser també uns dels més dèspotes. Quan mor, l'any 1833, sorgeix l'esperança de canviar el sistema, ja que la seva filla Isabel era encara una criatura i l'Estat quedava en mans d'una regència. Va esdevenir el que ara anomenen la revolució liberal espanyola. Per això les bullangues lluitaren contra cap nova imposició del govern, el poble va lluitar com mai per defensar els seus legítims drets.[1]
Bullangues de 1835[modifica]
.png)
La primera onada de bullangues s'inicià quan, arran de les cremes de convents, al juliol de 1835, alguns sectors del liberalisme barceloní decidiren aprofitar el malestar popular per forçar el govern de l'Estatut reial a entrar en el camí de les transformacions liberals. La por que es produís una repressió generalitzada va desencadenar la primera gran bullanga en el moment de l'entrada a la ciutat del general Bassa, el 5 d'agost. El general fou assassinat, van ser abatuts monuments en homenatge a Ferran VII, símbol de l'absolutisme, i foren incendiades fàbriques propietat de la burgesia.
Bullangues de 1840[modifica]
L'any 1840, just acabada la Primera Guerra Carlina, s'inicià el segon cicle de bullangues. L'estiu d'aquell any, la cort (amb regència de Maria Cristina, esposa del difunt Ferran VII) es trasllada a Barcelona en creure que la capital catalana era més segura que Madrid. Les revoltes, però, no s'aturen i el poble es concentra el 18 de juliol a la Plaça de Sant Jaume per manifestar-se contra el govern. La conseqüència més directa dels avalots és la fugida a França de la regent que desemboca en una pujada al poder del general Espartero, tampoc gens afí a les revoltes populars.
Vegeu també[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Deulonder, Xavier. Absolutisme i liberalisme a Espanya. Barcelona: Llibres de l'índex:, 2022. ISBN 9788479481872.
Referències[modifica]
- ↑ Palomero Caro, Rafael i Pérez Rodríguez, Josep Maria: Histocard 2. Història contemporània de Catalunya i d'Espanya. Castellnou Edicions. Barcelona, abril del 2006. Col·lecció Minimanual, núm. 14. ISBN 84-9804-211-9. Plana 39.
 |
Vegeu bullangues en el Viccionari, el diccionari lliure. |