Càrnia (festival)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Càrnia o Carneia ( del grec Κάρνεια, Kárneia ) fou una festivitat de l'antiga Esparta i d'altres ciutats dòriques, celebrat en honor de l'Apol·lo Carni (Apollo Carneios) nom sota el que Apol·lo era adorat en diversos llocs del Peloponès i alguns llocs de l'emigració dòrica. Juntament amb les gimnopèdies i les iacínties, que se celebraven a Amicles, era una de les més importants de les nou festivitats majors del calendari espartà. Durava 9 dies i durant un temps aquesta festa es va anomenar també Ἀγητόρια (Aguetòria).

Orígens[modifica | modifica el codi]

Sembla que en els seus orígens la festa tenia a veure amb els ramats i els pastors, ja que Carneios significa «el déu dels vellons de llana i dels ramats».[1] Podria ser que el nom del mes Carneios en què se celebrava indicava, en un sentit més ampli, activitats dels pagesos relacionades amb l'estiu: l'esquilada, la collita i la verema.

Carneios era un vident d'Arcània, fill de Zeus i d'Europa, per tant un semidéu. Va ser criat per Leto i Apol·lo, i també és conegut per haver estat un amant d'Apol·lo. Va anar amb els heràclides a la invasió del Peloponès i el va matar Hippotes per haver profetitzat una visió desfavorable. Com a càstig Apol·lo va enviar una malaltia als soldats, els quals van morir patint.[2][3][4]Probablement a partir de l'associació entre l'antic déu invocat pels pagesos i la guerra del Peloponès que la festa va evolucionar cap a un caràcter expiatori i militar.

Datació i activitats[modifica | modifica el codi]

La cursa dels stafylodrómoi

Les festes de la Carneia començaven el setè dia del mes de Carneios (equivalent al Metageitnion atenenc, i aproximadament el modern més d'agost) i durava nou dies en els què es realitzaven diverses cerimònies per obtenir una collita pròspera. Era semblant a la Bedròmia de l'Àtica.

Un sacerdot (ἀγητής, agetés) dirigia les celebracions, amb cinc homes fadrins (Καρνεᾶται, carneatai) escollits per sorteig que feien d'ajudants, i el càrrec durava quatre anys durant els quals no es podien casar. Se sap que es feien concursos musicals perquè Terpander en va guanyar el primer. Se sacrificava un animal, que probablement era la víctima expiatòria amb la què demanaven disculpes per la mort de Carneios. Una altra activitat era una cursa: un home guarnit amb flors (probablement el mateix sacerdot) començava a córrer seguit d'un grup de joves anomenats σταφυλοδρόμοι (stafylodrómoi, «els qui corren amb carrolls de raïm a les mans»); si aconseguien agafar al del davant es considerava garantia de bona fortuna per la ciutat.

A la segona part de la festa es plantaven nou tendes (o aixoplucs improvisats[5] )als afores de la ciutat, en cadascuna d'elles hi havia nou espartans en representació de les fratries (o obae).[6] Demetri d'Escepsis [7] va escriure, al segle II aC, que la Carneia era una imitació de la vida en una acampada militar i tot es feia seguint les ordres d'un herald. Pel que fa al sacrifici, el qual no hi ha dubte que formava part del cerimonial, tot el que se'n sap és que la víctima era un boc, cosa que també es feia a la colònia de Turis a la Magna Grècia.

Alguns autors han establert paral·lelismes amb altres cerimònies semblants dutes a terme per pobles que habitaven el nord d'Europa a l'antiguitat. En aquestes cerimònies, de caràcter agrari, un home disfressat de bèstia i carregant un animal a les espatlles era perseguit per un grup de joves que quan l'agafaven li arrencaven les pells d'animal que portava posades i sacrificaven l'animal. E. H. Binney ha suggerit que la història d'Alcestis era representada durant la Carneia (perquè Apol·lo és un dels personatges de l'obra) com una dramatització del cicle de la vegetació, el qual implicava una cerimònia de mort i resurrecció.[8]

Segons la tradició, no era permès a l'exèrcit d'abandonar el territori espartà durant la celebració de les festes per combatre els enemics. Els dirigents d'Esparta tampoc podien dur a terme cap mena de campanya militar ni podien declarar guerres. Això va afectar diverses guerres:

  • El 490 aC, els atenencs van haver de lluitar sols a la batalla de Marató.[9]
  • El 419 aC, quan Epidaure fou atacada per Argos, l'avanç dels esartans sota les ordre d'Agis II es va veure interromput durant els dies sagrats de la Càrnia, mentre que els argòlids (els quals tenien la mateixa prohibició al seu calendari) van manipular el calendari ajornant els dies festius per al final de la batalla.[10]
  • També va ser el motiu d'enviar un petit destacament dirigit per Leònides I, en lloc del gruix de l'exèrcit a la batalla de les Termòpiles (480 aC).[11]

Un festival amb el mateix nom es feia a Cirene,[12] a Tera i a diverses ciutats dels doris: a Gítion, a Messene, a Sició i a Síbaris.[13]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Hesiqui d'Alexandria Lexicon,article: Κάρνος
  2. Pseudo-Apollodorus, 2. 8. § 3
  3. Pausànias, "Descripció de Grècia" II 4. § III, 13. § 3
  4. Conó "Nararracions" 26
  5. Fowlwer, 1908, p. 36-40.
  6. Tibul "Elegies" II. 1
  7. Demetri d'Escepsis Athenaeus IV, 141
  8. Binney, 1905, p. 98-99.
  9. Heròdot "Històries" VI, 106
  10. Tucídides "Història de la guerra del Peloponès" V, 54
  11. Heròdot "Històries" VII, 206
  12. Píndar "Odes pítiques" V
  13. Cal·límac de Cirene "Oda a Apol·lo"

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Binney, E. H.. «The Alcestis as a Folk-Drama». The Classical Review, 19, 2, 1905.
  • Gernet, Louis; Boulanger, André. "Le génie grec dans la religion". Albin Michel, 1970. 
  • Pettersson, Michael. "Cults of Apollo at Sparta: The Hyakinthia, the Gymnopaidiai, and the Karneia". Stockholm: Paul Astroms Forlag, 1992. ISBN 91-7916-027-1. 
  • Smith, William; Wayte, William; Marindin, G E. "A Dictionary of Grek and Roman Antiquities". Londres: John Murray, 1890. 
  • Fowler, W Warde. «Note on the Country Festival in Tibullus II. i». The Classical Review, 22, 2, 1908, pàg. 36-40.