Cèl·lula glial

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Els astròcits poden ser visualitzades en la cultura perquè, a diferència d'altres cèl·lules glia madures, contenen proteïna acídica fibril·lar glial

Les cèl·lules glials (glia prové del grec "cola") són juntament amb les neurones, els dos tipus diferents de cèl·lules que formen el sistema nerviós. El conjunt de cèl·lules glials forma la neuroglia. Aquestes cèl·lules donen suport i protecció a les neurones, fent de cola d'unió entre aquestes. A més ajuden a mantenir l'homeòstasi cel·lular de les neurones i les alimenten.

La proporció de nombre de cèl·lules glials i neurones és característica de cada espècie, sent aproximadament 10 a 1 en la mosca domèstica, 1 a 1 en cocodrils i 1 a 10 als humans.

Història[modifica]

El teixit neuroglial o «glia» va ser descrit per primera vegada el 1856 pel patòleg Rudolf Virchow, sent definit inicialment com el teixit connectiu propi del cervell. Va ser Santiago Ramón y Cajal el 1891 qui va descobrir les cèl·lules glials, diferenciant-les de les neurones, però identificant-les sense dubtes com a part del teixit nerviós. El descobriment de la proporció amb les neurones pareix estar relacionat amb el mite segons el qual "només utilitzem el 10% del nostre cervell". El paper de les cèl·lules glials al desenvolupament i control de la funció sinàptica i per tant a la velocitat d'aprenentatge, és recent però està molt establit avui en dia. Fan un suport per les neurones pròpiament, pel qual es trenca per passar els corrents nerviosos.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cèl·lula glial Modifica l'enllaç a Wikidata

Classificació[modifica]

Els principals tipus de cèl·lules glials al sistema nerviòs central són els astròcits, els oligodendròcits i les cèl·lules de micròglia.

Astròcits[modifica]

També denominats cèl·lules d’astròglia. Són d’origen neuroectodèrmic. Realitzen nombroses funcions en el sistema nerviós. Participen en el metabolisme energètic i  en el manteniment de la homeòstasi del medi. Són un element fonamental de la barrera hematoencefàlica.[1] Participen a diversos nivells en la neurotransmissió. D'una banda poden modular la transmissió sinàptica, ja sigui responent a neurotransmissors com alliberant-ne.[2] D'altra banda, els astròcits juguen un paper important en el metabolisme d'alguns neurotransmissors, tant en la recaptació com en la síntesi i degradació. Participen juntament amb la micròglia en la resposta neuroinflamatòria.[3] Donen suport tròfic a les neurones.

Oligodendròcits[modifica]

Els oligodendròcits són cèl·lules d’origen neuroectodèrmic com ho són també les neurones i els astròcits. Es troben exclusivament al sistema nerviós central, si bé en el sistema nerviós perifèric trobem un tipus cel·lular molt emparentat, les cèl·lules de Schwann. La funció principal dels oligodendròcits és formar una beina aïllant que embolcalla molts dels axons del teixit nerviós i d’aquesta manera accelera la seva transmissió de l’impuls nerviós.[4] Aquesta beina està formada principalment per mielina, una substància principalment lipídica amb un 20% de contingut de proteïnes. 

Micròglia[modifica]

Les cèl·lules de micròglia, anomenades de forma genèrica la micròglia, són cèl·lules d’origen mesodèrmic. Són les principals cèl·lules del sistema immune que es troben de forma resident al sistema nerviós.[5] En condicions no patològiques la seva principal funció és escanejar el parènquima nerviós per detectar qualsevol tipus d'alteració que pugui representar un perill, com per exemple cèl·lules danyades o mortes, cossos estranys o microbis. Quan això passa, la micròglia pateix forts canvis morfològics i d'expressió gènica. En aquest estat, denominat micròglia reactiva, aquestes cèl·lules realitzen nombrosos funcions. Entre altres, fagociten restes cel·lulars, microbis i cossos estranys, alliberen compostos amb capacitat de combatre els patògens, donen suport tròfic a les cèl·lules malmeses o alliberen mediadors químics que posen en alerta a altres tipus cel·lulars com els astròcits. Aquesta resposta microglial és de caràcter inflamatori[6] i si es dóna de forma exacerbada i/o es fa crònica pot provocar danys col·laterals a cèl·lules de l'hoste. Molts autors defensen que en nombrosos trastorns neurològics i inclús psiquiàtrics,[7] l'activació microglial participa en el procés patogènic. 

Referències[modifica]

  1. Bechmann, Ingo; Galea, Ian; Perry, V. Hugh «What is the blood-brain barrier (not)?». Trends in Immunology, 28, 1, gener 2007, pàg. 5–11. DOI: 10.1016/j.it.2006.11.007. ISSN: 1471-4906. PMID: 17140851.
  2. Perea, Gertrudis; Navarrete, Marta; Araque, Alfonso «Tripartite synapses: astrocytes process and control synaptic information». Trends in Neurosciences, 32, 8, agost 2009, pàg. 421–431. DOI: 10.1016/j.tins.2009.05.001. ISSN: 1878-108X. PMID: 19615761.
  3. Colombo, Emanuela; Farina, Cinthia «Astrocytes: Key Regulators of Neuroinflammation». Trends in Immunology, 37, 9, setembre 2016, pàg. 608–620. DOI: 10.1016/j.it.2016.06.006. ISSN: 1471-4981. PMID: 27443914.
  4. Nave, Klaus-Armin «Myelination and support of axonal integrity by glia». Nature, 468, 7321, 11-11-2010, pàg. 244–252. DOI: 10.1038/nature09614. ISSN: 1476-4687. PMID: 21068833.
  5. Wolf, Susanne A.; Boddeke, H. W. G. M.; Kettenmann, Helmut «Microglia in Physiology and Disease». Annual Review of Physiology, 79, 10-02-2017, pàg. 619–643. DOI: 10.1146/annurev-physiol-022516-034406. ISSN: 1545-1585. PMID: 27959620.
  6. Sochocka, Marta; Diniz, Breno Satler; Leszek, Jerzy «Inflammatory Response in the CNS: Friend or Foe?». Molecular Neurobiology, 54, 10, desembre 2017, pàg. 8071–8089. DOI: 10.1007/s12035-016-0297-1. ISSN: 1559-1182. PMC: PMC5684251. PMID: 27889895.
  7. Mondelli, Valeria; Vernon, Anthony C.; Turkheimer, Federico; Dazzan, Paola; Pariante, Carmine M. «Brain microglia in psychiatric disorders». The Lancet. Psychiatry, 4, 7, juliol 2017, pàg. 563–572. DOI: 10.1016/S2215-0366(17)30101-3. ISSN: 2215-0374. PMID: 28454915.