Cabotatge

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
El Sant Ramon, llaüt quillat. Aparellat de barca de mitjana o falutx. Les barques de mitjana foren molt importants en la navegació costanera.

La navegació de cabotatge és una navegació que es fa de port a port al llarg de la costa pel transport de mercaderies.[1][2]

A Catalunya, la navegació de cabotatge podia arribar fins a Cadis, el Magreb, els ports provençals o de Portugal i va ser molt intens des de finals del segle XVIII fins a finals de la primera meitat del segle XIX. En la segona meitat d'aquest segle XIX, va anar disminuint a mesura que milloraven les vies de comunicació terrestres.[3][4]

Lleudes[modifica]

Article principal: Lleuda

No es pot entendre la navegació de cabotatge sense els impostos associats. La lleuda era un impost que gravava l'entrada de mercaderies a les ciutats i viles on hi havia mercat. De vegades rebia unes altres denominacions (peatge, portatge, barra, teloni),i d'altres vegades era relacionada amb altres exaccions, com el passatge, la reva i l'hostalatge.[5] En el fons, tots aquest drets formaven part d'un mateix sistema impositiu, que gravava l'entrada de mercaderies per tarifa fixa i no pas ad valorem, con els delmes.

Podem destacar la llista d'aranzels de la lleuda de Barcelona (any 1221), la del port de Tamarit (1243), la de Cotlliure (1249), la de Perpinyà (de mitjan segle xiii), la de Tortosa (1252),[6] la de Cambrils (1258), etc. També es cobraven lleudes a Girona, a Vilafranca del Penedès, al Pla de Barcelona, etc. La lleuda era una de les principals entrades que rebia el monarca en relació amb els diferents llocs del patrimoni reial.

La lleuda de Barcelona recull una mostra notable de les mercaderies més populars de l'època.

Navegació[modifica]

La navegació de cabotatge, igual que la navegació d’altura, comporta dues vessants complementàries. La primera fa referència a la maniobra física del vaixell, procurant el seu desplaçament i executant les evolucions adequades. La segona vessant es basa en situar la posició del vaixell amb relació al seu entorn físic.

Navegació de desplaçament[modifica]

La navegació física d’una embarcació no depèn de la seva posició en relació a la costa. Un perfecte coneixement de l’embarcació i de les seves capacitats evolutives permet, fins a un cert punt, evitar les situacions de perill previsibles.

Navegació posicional[modifica]

La determinació de la posició d’una nau en navegació costanera es basa en la navegació d’estima i la situació per marcacions. En algunes situacions pot ser aconsellable (o imprescindible) l’ús de l’escandall.[7][8][9][10]

« L'estat del sòl d'Egipte és així: primer, si hom hi navega, quan encara dista de terra un dia de ruta, si tira una sonda, en treurà fang, que trobarà en una profunditat d'onze braces. Això demostra que els efectes de la inundació arriben fins aquí. »
Històries d'Heròdot. Llibre II, Euterpe. Pàgina 3.

Marcacions tradicionals[modifica]

Entre els típics punts de referència cal destacar, en les navegacions antigues, les monjoies.

Perills[modifica]

Navegar prop de la costa comporta diversos perills. La possibilitat d’embarrancar és més probable que en la navegació d’altura. Un altre perill potencialment greu, especialment navegant amb velers, és deixant la costa a sotavent.[11]

Vaixells i barques[modifica]

Article principal: Història dels vaixells
Vaixells fenicis menors
A més dels grans vaixells de càrrega, els fenicis empraven una mena de barques petites anomenades ippoi o hippoi.[12][13][14] Ideals per a la navegació costanera.
Barques fenícies remolcant troncs; baix relleu de Khorsabad, final del segle viii aC, museu del Louvre.

En cada època la navegació de cabotatge va emprar els bastiment més adients i populars. Hi havia diferents criteris a l’hora d’escollir l’embarcació: la capacitat de càrrega, la velocitat, la reducció de costos, la seguretat, ... Generalment la navegació costanera es feia amb embarcacions petites i, principalment, propulsades a vela (encara que duguessin rems). El transport amb veles era més econòmic.

Antiga Grècia i antiga Roma[modifica]

Època medieval[modifica]

Vegeu també: Vaixells medievals

Una obra que parla de diferents vaixells medievals fou la següent: Benedetto Cotrugli fou autor d'un llibre de navegació ( “De navigatione”; Nàpols 1464) que no es va arribar a publicar, però que es conserva en forma de manuscrit. Es tracta d'una obra que pot consultar-se en una transcripció digitalitzada a cura de Piero Falchetta [1]. També el manuscrit original pot llegir-se de franc (Manuscrit Beinecke MS 557, Yale University Library, Beinecke Rare Book and Manuscript Library).

« ...Nave, Caravelle, Sagiectie, Tafaree, Bunçinduri, Balonieri, Pontone, Marsiliane, Marani, Barcosi, Carachie, Barcie, Urche, Burchi, Liuti, ...
naus, caravel·les, sageties, tafurees, bucentaures, baleners, pontons (vaixells de fons pla emprats a Catalunya), marsilianes, marrans, barcusiums, carraques, barxes, urques, busos, llaüts,...
»
— De Navigatione. Benedetto Cotrugli.

.

Sense entrar en detalls sobre les embarcacions esmentades per Cotrugli, convé destacar les sagèties i els llaüts. Les sagèties d’aquella època eren molt emprades en el cabotatge. També els llaüts estan àmpliament referenciats en aquest tràfec. Llaüts d’una vela llatina o llaüts de dos arbres. Bastiments emprats fins a l'inici del segle XX.

Aspectes legals[modifica]

La navegació medieval, i també la de cabotatge, estava sotmesa a una sèrie de normes recollides en obres generals especialitzades. Dos exemples catalans reconeguts internacionalment: Llibre del Consolat de Mar i Ordinacions sobre lo fet de la mar.

Una norma de seguretat feia referència a la càrrega màxima que podia portar una nau.[15][16]

Altres aspectes a considerar eren les condicions de noliejament i les assegurances marítimes. La propietat dels vaixells podia (i a Catalunya solia) repartir-se entre vàries persones en un sistema anomenat de parçoners.[17][18][19][20]

Documents medievals[modifica]

  • 1442. Detalls sobre un procés protagonitzat per una sagètia de cabotatge.[21] (o “sagetia”[22]). En els documents originals la denominació del tipus de vaixell és interessant perquè la fa equivalent a calavera o fusta.[2] La lectura del darrer treball referenciat dóna moltes dades sobre l'embarcació capturada per un corsari, les mercaderies transportades i altres aspectes.
  • 1488. Arribada a la platja de Barcelona d'una calavera que havia portat dos-cents quintars de pólvora a les tropes que assetjaven Màlaga. Exemple d'un vaixell gros fent una ruta de cabotatge.[3]

Edat moderna (1500-1789)[modifica]

Nota: l'anomenada Edad moderna acostuma a definir-se entre els anys 1453 (caiguda de Constantinoble) i 1789 (Revolució Francesa). L'haver escollit una xifra rodona permet incloure les primeres descobertes portugueses i espanyoles en l'època medieval. Època de la creació i evolució dels vaixells i les tècniques de les primeres exploracions.

1500-1776[modifica]

Simplificant molt, els bastiments menors més emprats en cabotatge del mediterrani occidental foren:

Altres tipus de vaixells foren importants però menys freqüents:

1776-1789[modifica]

L’any 1776 Carles III va començar a alliberar el comerç amb Amèrica. Decisió que culminaria amb l’anomenat decret de lliure comerç de 1778.[70] La navegació comercial catalana va experimentar un increment espectacular que va suposar un augment proporcional del transport de cabotatge.[71] Hi ha opinions contràries a l'afirmació anterior.[72]

Cabotatge definit legalment[modifica]

La definició tradicional de cabotatge (navegació mercant entre ports d’una mateixa costa) es modificà legalment a partir del concepte de duana. A les duanes calia pagar drets per les mercaderies importades i, els vaixells que transportaven aquestes mercaderies provenien de ports estrangers. Seguint, generalment, rutes d’alta mar. Així, des del punt de vista d’un país (estat independent) es definiria un nou cabotatge legislat: aquell que es feia entre els ports d’un mateix país, transportant mercaderies nacionals (o que ja haguessin pagat drets de duana).

Espanya i colònies al segle XIX[modifica]

« 1º. Se entenderá por “navegación de cabotaje” la que verifican los buques mercantes entre puertos españoles de la península, sin escala en los extranjeros, o entre aquellos y los de las islas adyacentes.

Será igualmente considerada como de cabotaje la navegación que se verifique entre: (a) Los puertos del litoral de la isla de Cuba; (b) Los del de la de Puerto Rico; (c) Todos los del Archipiélago Filipino; (d) Los del Archipiélago de Marianas; (e) Los del de Carolinas (f) O los de las islas españolas del golfo de Guinea

»
— Ordenanzas de Aduanas. Real decreto de 7 de mayo de 1856.[73]

Ampliació del concepte : època actual[modifica]

Antigament el cabotatge es limitava al transport marítim. Des de fa anys es consideren també: el cabotatge aeri (referit als transports aeris)[74] i el cabotatge terrestre (per carretera[75][76] i ferrocarril).

En cada cas particular de cabotatge, les definicions i regulacions estan determinades per lleis estatals o de comunitats superiors.

Referències[modifica]

  1. Acadèmia Valenciana de la Llengua. Vocabulari nàutic. Segona edició. València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, juny 2018, p. 182. ISBN 978-84-482-6254-9. 
  2. Viajes a Flandes e Inglaterra ¿Cabotaje o recta via?ANTONIO ORTEGA VILLOSLADA.
  3. Pla i Bartina, Joaquim. Els vaixells mercants d’aparell llatí a la Marina Catalana Segles XVIII, XIX i XX. Girona: Càtedra d’Estudis Marítims (Universitat de Girona – Fundació Promediterrània) Museu de la Pesca, 2016, p. 74. 
  4. Pacheco, V.L.Y.. Obras de Gaspar Melchor de Jovellanos (en oc). Oliva, 1840, p. 312. 
  5. Garcia, Arcadi «lleuda». Gran Enciclopèdia Catalana, 05 1976, pàg. 239.
  6. Tarifa de la Lleuda Real apellada de Tortosa ques cull y collecta en Barcelona y demes vilas y llochs del Principat de Catalunya. Joan Francisco Piferrer, 1806*, p. 13–. 
  7. Heròdot. Història (vol. II): Llibre II. Fundació Bernat Metge, 2001. ISBN 978-84-7225-777-1. 
  8. Herodotus; Ctésias Histoire d'Hérodote,: Traduite du grec, avec des remarques historiques et critiques, un essai sur la chronologie d'Hérodote, et une table géographique. Chez Guillaume Debure l'aîné ... Theophile Barrois, 1802, p. 171–. 
  9. Nic Compton. Why Sailors Can't Swim and Other Marvellous Maritime Curiosities. Bloomsbury Publishing, 28 juliol 2013, p. 35–. ISBN 978-1-4081-9264-1. 
  10. John Potter. Archaeologia Graeca Or the Antiquities of Greece, 1751, p. 132–. 
  11. Sanabra, M.C.; Gavilán, J.T.; Llevadot, J.M.. Patrón de embarcaciones de recreo y patrón de navegación básica (en castellà). Universitat Politecnica de Catalunya. Iniciativa Digital Politecnica, 2016, p. 39. ISBN 978-84-9880-573-4. 
  12. Lionel Casson. Ships and Seamanship in the Ancient World. Princeton University Press, 14 juliol 2014, p. 66–. ISBN 978-1-4008-5346-5. 
  13. Hans Jürgen Hansen. Art and the Seafarer: A Historical Survey of the Arts and Crafts of Sailors and Shipwrights. Viking Press, 1968. 
  14. The Compass. Marine Sales Department, Socony-Vacuum Oil Company, 1977. 
  15. Antonio de Capmany Surís y de Montpalau. Memorias historicas sobre la marina comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona publicadas... y dispuesta por D. Antonio de Capmany y de Montpalau.... En la imprenta de D. Antonio de Sancha, 1779, p. 25–. 
  16. Antonio de CAPMANY y de MONTPALAU. Código de las costumbres marítimas de Barcelona. Antonio de Sancha., 1791, p. 1–. 
  17. Melgar, J.M.O.. Cataluña y el comercio privilegiado con América en el siglo XVIII: la Real Compañía de Comercio de Barcelona a Indias (en castellà). BPR Publishers, 1987, p. 183. ISBN 978-84-7528-485-9. 
  18. Es continuación de: Miscelánea de textos medievales (en castellà). Consell Superior d'Investigacions Científiques, Institució Milà i Fontanals, Unitat Estructural d'Investigació d'Estudis Medievals, 1988, p. 128. ISBN 978-84-00-06874-5. 
  19. Esteller, B.O.; Tortosa (Spain). Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia: Libre de les costums generals scrites de la insigne ciutat de Tortosa ... [n.p.] 1539. Vocabulario. indice general analitico (en castellà). M. Ginesta, 1881, p. 452. 
  20. Tortosa (Spain); Foguet, R.; Marsal, J.F.; Covián, V.; Permanyer, J.J. Código de las costumbres escritas de Tortosa a doble texto (en castellà). Impr. Querol, 1912, p. 481. 
  21. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, 1411-1714, pàg. 87. Generalitat de Catalunya., 1997. ISBN 978-84-393-4428-5. 
  22. Societat Catalana de Geografia. Miscel·lània Pau Vila: biografia, bibliografia, treballs d'homenatge. Institut d'Estudis Catalans, 1 gener 1975, p. 307–. ISBN 978-84-85135-07-3. 
  23. España. Ministerio de Hacienda. Boletín oficial del Ministerio de Hacienda (en castellà). Ministerio de Hacienda, 1877, p. 1-PA40. 
  24. Kipping, R.; Tudury, P.R.. Elementos de construccion de velas: Hauptbd (en castellà). Imp. de T.Fortanet, 1860, p. 335. 
  25. Bárcia, R. Primer diccionario general etimológico de la lengua española (en castellà). Tip. Alvarez Hermanos, 1894, p. 41. 
  26. Emerigon, B.M.; Meredith, S. A Treatise on Insurances (en et). Henry Butterworth, 1850, p. 330. 
  27. Joele, N. Difesa della proibizione della pesca, con tartane francesi, anche ad una, a tenor del generale editto del fù cons. coll. del 1729. Da eseguirsi, non solo da Maggio fino all'ultimo di Settembre per lo divieto in quello già espresso; ma per tutto l'anno ancora, con altro ordine da spedirsi in virtù del medesimo editto[Nicolò Joele! (en it), 1738, p. 4. 
  28. Episodes. Episodes of Foreign Life & Manners, and Pictures of Foreign Lands: A Book for Youth. Blackie, 1880, p. 250. 
  29. Prus, L. A Residence in Algeria. W. Pickering, 1852, p. 198. 
  30. Ceccarelli, G. Risky Markets: Marine Insurance in Renaissance Florence. Brill, 2020, p. 280. ISBN 978-90-04-44245-0. 
  31. de Bofarull y Mascaro, P. Coleccion de documentos ineditos del archive general de la Corona de Aragon (en castellà). Del Archive, 1851, p. 1-PA484. 
  32. Martínez, F.M.. Coses de la meua tèrra (la marina).: Primera tanda. M. Pau, printer, 1912, p. 146. 
  33. de Bofarull y Mascaró, P. Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia: Municipalidades y cartas-pueblas. 1851 (en castellà). En el estab. tip. y lit. de J. E. Monfort, 1851, p. 484. 
  34. Real Academia de la Historia (Spain). Memorial Histórico Espanol; Colección de Documentos, Opúsculos y Antigüedades (en castellà), 1889, p. 102. 
  35. Bellabarba, S.; Guerreri, E. Vele italiane della costa occidentale (en it). Hoepli, 2002, p. 136. ISBN 978-88-203-3081-1. 
  36. de la Peña y Farell, N.F.. Anales de Cataluña: y epilogo breve de los progressos, y famosos hechos de la nacion catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los mas señalados y eminentes varones, que en santidad, armas, y letras han florecido desda la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Christo 2174 y del diluvio 143, hasta el presente de 1709 (en castellà). Jayme Suria, 1709, p. 27. 
  37. Caballero, F. La gaviota (en castellà). Las Americas, 1860, p. 42. 
  38. Smylie, M. Traditional Fishing Boats of Europe. Amberley Publishing, 2013, p. 426. ISBN 978-1-4456-1434-2. 
  39. Dumas, A. Le Comte De Monte-Cristo (Complete) (en it). C.Levy, 1882, p. 358. ISBN 978-1-4655-3928-1. 
  40. Hottell, R.A.; Pallister, J.L.. Noteworthy Francophone Women Directors: A Sequel. Fairleigh Dickinson University Press, 2011, p. 132. ISBN 978-1-61147-444-2. 
  41. Jal, A.; Biblioteca Provinciale; Ufficio topografico Glossaire nautique répertoire polyglotte de termes de marine anciens et modernes par A. Jal (en francès). Didot, 1848, p. 243. 
  42. Lluch, A.R.; Balcells, A. Documents per a la història de la cultura catalana medieval. Institut d'Estudis Catalans, 2000, p. 64. ISBN 978-84-7283-546-7. 
  43. Luna, F.S.; Candi, F.C.. Manual de novells ardits: vulgarment apellat Dietari del antich consell barceloní ... Publicat per acort y á despesas del Excm. Ajuntament constitucional é iniciat per los ilustres senyors regidors D. Frederich Schwartz y Luna y D. Francesch Carreras y Candi en comissió del mateix excelentíssim Ajuntament (en castellà). Henrich y companyia, 1897. 
  44. Jean Marie Pardessus. Collection de lois maritimes antérieures au XVIIIe siècle.... Imprimerie Royale, 1839, p. 97–. 
  45. Enrique Vivanco Riofrío. Texto y contexto en Cadaqués: historia, teoría y práctica de la arquitectura de un pueblo singular. Enrique Vivanco Riofrío, 1989, p. 24–. GGKEY:6NYQB08NRKB. 
  46. Archivo. Chabás, 1887. 
  47. María Francisca Olmedo de Cerdá. Anecdotario histórico valenciano. Carena Editors, S.l., 2002, p. 140–. ISBN 978-84-87398-58-2. 
  48. INDICE HISTORICO ESPANOL publication cuatrimestral Vol. XIX Num. 67 Mayo-Agosto 1973. Edicions Universitat Barcelona, p. 365–. GGKEY:8BWRPNL4535. 
  49. Llibre dels miracles de Nra. Sra. del Carme: conte juntament la historia de la religio carmelitana, la explicació de la Butlla sabbatina .... per Narcis Oliva, 1767, p. 241–. 
  50. Diego Bustoso y Lisares. Cartilla real teórica-práctica, segun leyes reales de Castilla para escribanos, notarios y procuradores, con el arancel de los derechos, instrucciones, no solo para los maestros sino para principiantes y particulares .... Imprenta de Fermín Villalpando, Norberto Llorenci, 1828, p. 92–. 
  51. Pérez, R.J.. La maniobra en els velers de creu. Edicions de la UPC, S.L., 2002, p. 39. ISBN 978-84-8301-590-2. 
  52. España. Ministerio de la Gobernación. Gaceta de Madrid (en castellà). Imprenta Real, 1813, p. 124. 
  53. Fincham, J. An Introductory Outline of the Practice of Ship-building, &c. &c. William Woodward, 1825, p. 223. 
  54. Emerigon, B.M.; Meredith, S. A Treatise on Insurances (en et). Henry Butterworth, 1850, p. 406. 
  55. Ramis, A.R.Y.. Noticias relativas á la isla de Menorca. Cuaderno 1-7 (en castellà), 1826, p. 6-PA97. 
  56. de Sotomayor, A.V.. Semanario erudito, que comprehende varias obras ineditas, criticas, morales, instructivas, politicas, historicas, satiricas, y jocosas, de nuestros mejores autores antiguos, y modernos. Dalas a luz Don Antonio Valladares de Sotomayor (en castellà). en la imprenta y libreria de Alfonso Lopez, 1790, p. 68. 
  57. Rayón, J.L.S.. Colección de documentos inéditos para la historia de España (en castellà). la viuda de Calero, 1889, p. 7. 
  58. Emerigon, B.M.; Boulay-Paty, P.S.. Traité des assurances et des contrats à la grosse d'Émérigon (en francès). Milliex, 1827, p. 505. 
  59. Duro, C.F.. La conquista de las Azores en 1583 (en castellà). Est. tipográfico "Sucesores de Rivadeneyra", 1886, p. 299. 
  60. Duro, C.F.. La armada invencible per capita de navío. Est. Tip. de los Suc. de Rivadeneyra, 1885, p. 38. 
  61. Duro, C.F.. Viajes regios por mar en el transcurso de quinientos años: narración cronológica (en castellà). Est. Tip. "Sucesores de Rivadeneyra", 1893, p. 131. 
  62. de Navarrete, M.F.. Coleccion de documentos ineditos para la historia de Espana (en castellà). Viuda de Carelo [- J. Perales y Martinez], 1888, p. 157. 
  63. de Navarrete, M.F.. Colección de documentos inéditos para la historia de España [ed.] por M. Fernandez Navarrete [and others]. (en castellà), 1859, p. 217. 
  64. Hoyo, E. Historia del Nuevo Reino de León (1577-1723) (en castellà). Fondo Editorial Nuevo León, 2005, p. 222. ISBN 978-970-9715-07-1. 
  65. Charton, E.; Urrabieta, M. Los viajeros modernos: o, Relaciones de los viajes más interesantes e instructivos, con biografías, notas e indicaciones iconográficas (en castellà). X. de Lassalle y Mélan, 1861, p. 215. 
  66. da Costa Quintella, I. Annaes Da Marinha Portugueza (en gl). Na Typographia da Academia Real das Sciencias, 1839, p. 1-PA35. 
  67. de Queirós, P.F.; Zaragoza, J. Historia del descubrimiento de las regiones austriales [sic]: (LXXV, 402 p.) (en castellà). Imprenta de Manuel G. Hernández, 1876, p. 325. 
  68. de Couto, J.F.; Labores, J.M.. Historia de la Marina Real Española: desde el descubrimiento de las Américas hasta el combate de Trafalgar (en castellà). J. M. Ducazcal, 1854, p. 517. 
  69. Caravia, E.R.. ... La Florida: su conquista y colonizacion por Pedro JMenendez de Aviles; obra premiada por la Real academia de la historia ... (en castellà). Imp. de los hijos de J.A. Garcia, 1894, p. 19. 
  70. Reglamento y aranceles reales para el comercio libre de España a Indias de 12 de octubre de 1778 (en castellà). en la Imprenta de Pedro Marín, 1778. 
  71. Ezquerra, A.A.. Exchange rate economics: where do we stand?. Istmo, 2006, p. 116 (Colección Fundamentos). ISBN 978-84-7090-472-1. 
  72. Boletin Americanista. Universidad de Barcelona, 1981, p. 39 (Boletín americanista). 
  73. Walton, C.S.. Leyes comerciales y marítimas de la América latina comparadas entre sí y con los códigos de España y las leyes de los Estados Unidos de América: De los comerciantes y de los actos de comercio (en castellà). Imprenta del Gobierno, 1907, p. 24 (Leyes comerciales y marítimas de la América latina comparadas entre sí y con los códigos de España y las leyes de los Estados Unidos de América). 
  74. ¿Cuáles son las libertades del aire? M Victoria Santana.
  75. Cómo se regula el cabotaje en España
  76. REGLAMENTO (CE) No 1073/2009 DEL PARLAMENTO EUROPEO Y DEL CONSEJO de 21 de octubre de 2009 por el que se establecen normas comunes de acceso al mercado internacional de los servicios de autocares y autobuses y por el que se modifica el Reglamento (CE) no 561/2006.

Vegeu també[modifica]