Cairn amb cambra
Un cairn amb cambra és un monument neolític de pedra seca, circular o quadrangular, que cobreix totalment un o més dòlmens de corredor. Les cambres d'aquests dòlmens poden ser de pedra seca i tenir una volta amb mènsules (aquest és el cas més comú a principis del segle V abans de la nostra era) o completament megalítica.
Orígens del nom
[modifica]El nom prové del precelta i celta *karn i, més enllà, del protoindoeuropeu *kar ('pedra, roca').[1] La paraula celta donà lloc a l'escocesa càrn, que té un significat molt més ampli: pot designar diversos tipus de pujols, i piles naturals de pedres. El bretó té la paraula karn,[2] que es troba en la toponímia, allà on hi ha monticles dolmènics: Carn Island, Pors Carn, Carnac, Carnoët …
El prehistoriador Pierre-Roland Giot prefereix la forma carn per a parlar de monuments armoricans.[3] Observa que "en tots els països de parla celta", sia a Irlanda, Escòcia, l'illa de Man, Gal·les, Cornualla o la Bretanya armoricana, hi ha el topònim carn per a designar els munts de pedres.
En arqueologia, però, ha estat la forma de cairn (monticle) la que finalment va prevaldre, a causa dels capricis de la història literària. El 1535, el poeta escocés William Stewart utilitza la forma carne en The Buik of the Croniclis of Scotland. Cap al 1583, un altre poeta escocés, Alexander Montgomerie, usa la forma cairn en The Flyting Betwixt Montgomerie and Polwart. El 1771, l'entusiasta de les antiguitats gal·lés Thomas Pennant empra la forma cairn en A Tour in Scotland, una obra impresa que, més que les anteriors, troba un públic més ampli. Finalment, el 1805, el poeta escocés Walter Scott usa aquesta forma en The Lay of the Last Minstrel,[4] "On many a cairn's grey pyramid" ('A la piràmide grisa de molts monticles de pedres'). L'èxit de l'obra popularitzà la forma *cairn*, que acabà sent adoptada pel món de l'arqueologia (a l'estat francés, va substituir la paraula *galgal*).
Història
[modifica]
La gran arquitectura de pedra aparegué en el període neolític, a començament del V mil·lenni abans de la nostra era, al conjunt atlàntic, amb tombes de pas cobertes per un túmul.[5] A la primeria del V mil·lenni ae els passadissos dels dòlmens tenen murs de paret seca (és a dir, sense morter) damunt els quals descansen les làpides superiors. Les cambres solen estar fetes de pedra seca, amb voltes amb mènsules. Al Cairn de Barnenez (del 4700 ae),[6] 8 de les 11 cambres són de pedra seca amb voltes amb mènsules. Només dues cambres (H i B) són megalítiques. El Cairn de Barnenez, juntament amb el de Guennoc III, representen els mausoleus megalítics més grans d'Europa.[7]
A la segona meitat del V mil·lenni i a la primera meitat del IV mil·lenni abans de la nostra era, el megalitisme predominava en l'arquitectura dolmènica: grans blocs de pedra constitueixen la totalitat o part de les parets i el sostre del dolmen.
Tots els dòlmens que hui semblen nus estaven coberts amb un monticle. La desaparició d'aquests monticles es deu a la pertorbació que causaven en l'agricultura o a la reutilització de les pedres com a material de construcció.[8] D'acord amb Jean L'Helgouach, "no sembla que hi hagués tombes de pas reals soterrades sota túmuls de terra".[9]
Estructura
[modifica]No s'ha de confondre un cairn amb un monticle o un túmul:
- el monticle pot ser fet de terra,
- o de pedres;
- el túmul, que combina pedra i terra (un monticle amb paraments de pedra o un monticle cobert de terra).[10]
Un cairn de cambra és una pila de pedres de mida mitjana que cobreix totalment un o més dòlmens. Les cambres dels dòlmens poden:
- ser de pedra seca, amb una volta amb mènsules;[11]
- tenir una estructura megalítica;
- combinar les dues estructures (com la Cambra A del Cairn de Barnenez, en què la volta amb mènsules està parcialment sostinguda per pilars.)[12]
Forma
[modifica]La forma ovoide i el perfil arredonit dels cairns allargats actuals es deuen a la degradació natural. El mateix passa amb la forma de cúpula dels cairns circulars. En origen, el cairn, ja fos quadrangular o circular, estava contingut dins d'un o més murs de parament.
- Els dòlmens amb passadissos mitjans o llargs tenien dues o tres parets, que es feien a poc a poc més baixes a mida que es caminava cap a l'exterior. Al cairn secundari de Barnenez, les parets interiors fan més de 4 m d'alçada en el seu estat actual. Jean L'Helgouach creu que arribaven a fer entre 6 i 8 m.[13]
- En el cas dels dòlmens amb passadissos curts, no se sap si hi havia diversos d'aquests recintes.[13]
Aquestes bandes concèntriques donaven al cairn allargat una forma esglaonada, com a Barnenez. Pel que fa al cairn circular, la forma general n'era la d'una cúpula baixa amb un o més tambors.
Cairns allargats
[modifica]
A Dinamarca i Suècia, hi ha dòlmens amb corredors (dòlmens en forma de T) agrupats en grans túmuls rectangulars. Pel que fa als països de l'Atlàntic Nord, sembla que els cairns allargats són específics d'Armòrica. No es troben pas a Irlanda, Gran Bretanya ni a la península Ibèrica. Fins i tot a Armòrica, són rars.[14] El més conegut n'és el de Barnenez (72 m × 20-25 m, onze dòlmens), que és un dels cairns amb dòlmens més antics que encara es conserven. També n'hi ha:
- els quatre cairns de l'illa de Guennoc (el Cairn III fa 28 m × 8 -18 m, conté quatre dòlmens);
- el Cairn de Ville-Pichard, a Pléneuf-Val-André (tres dòlmens);
- el Cairn de Mané Bras, a Kervilor, a La Trinité-sur-Mer (tres dòlmens);
- el Cairn de Kerentrech, a Crach;
- el Cairn de Mané Bras, a Erdeven (tres dòlmens).[14]
En els cairns allargats amb dòlmens de corredor, les entrades es troben totes en una de les dues cares més llargues.[15]
Cairns circulars
[modifica]
El cairn circular és la forma més comuna a Armòrica, però també se'n troben a Irlanda, Gran Bretanya, al nord d'Europa, al centre-oest i al sud de l'estat francés i la península Ibèrica. A tot arreu hi ha murs de parament.[13]
El cairn de l'Illa de Carn (del voltant del 4200 abans de la nostra era)[16] n'és un cas excepcional. El cairn principal, trapezoïdal, del neolític mitjà, conté tres tombes de corredor, l'una al costat de l'altra. Del neolític final, hi ha un "massís de prohibició", un gran cairn circular que oculta les tres entrades. Aquest és l'exemple més espectacular d'una estructura de prohibició,[17] i és l'únic jaciment de cairns amb dòlmens allargats en què una estructura quadrangular es converteix en una de circular.[18]
Funció dels cairns del neolític mitjà
[modifica]Pierre-Roland Giot va dirigir les excavacions dels cairns de Barnenez, de l'illa de Guénioc i de l'illa de Carn. Segons ell, aquestes empreses ambicioses demostren que les societats humanes van guanyar prou de confiança en si mateixes per a transcendir les preocupacions quotidianes.[19] Giot pensa que la construcció de monuments "enormes i prestigiosos" està vinculat a un "significat simbòlic" cap al món dels morts i dels vius, al significat de l'indret escollit, i al dels objectes que hi col·locaren.[19]
Giot pensa que aquest significat simbòlic té prioritat sobre l'aspecte funcional dels "enterraments". I considera cert que imitar una casa (amb una entrada i una cambra), imitar el cos femení (amb el canal del part), imitar una cova (feminitzada, en moltes cultures) eren expressions "rituals" o "religioses" a les quals es vinculaven cerimònies públiques o secretes. Aquest significat simbòlic també seria "el del poder, del poder social (divinitzat), de la cohesió social o de la jerarquia": el cairn podria ser la llar d'avantpassats mítics, el "lloc de pas o estada obligatòria" d'individus que ocupen una posició central en la societat.[20] Per tant, a Giot li agrada veure, als cairns del neolític mitjà, alhora esglésies, coves oraculars, cementeris, reliquiaris, monuments de guerra, ajuntaments, palaus, tribunals, llocs d'execució, escoles, mercats, parcs infantils i teatres...[20]
Notes i referències
[modifica]- ↑ Blog lemonde.fr, Cairn, Montjoie, tas de pierres et autres points de repère, 31 août 2014 Arxivat 2015-07-09 a Wayback Machine., consulté le 8 juillet 2015.
- ↑ Jean-Paul Kurtz, Dictionnaire étymologique des anglicismes et des américanismes, BoD - Books on Demand, 2013, 508 p. 191.
- ↑ Pierre-Roland Giot, Barnenez, Carn, Guennoc, pàg. 12.
- ↑ Walter Scott, The Lay of the Last Minstrel, Londres, Longman, Hurst, Rees and Orme ; Édimbourg, Constable, 1805, chant 3, XXIX.
- ↑ Histoire du Poitou et des pays charentais.
- ↑ Gif 1309 : 5750 ± 150 BP, soit l'intervalle (à 95 % de confiance) entre 5010 et 4400 avant notre ère. Pierre-Roland Giot, Barnenez, Carn, Guennoc, Plantilla:Opcit, Plantilla:T.I, p. 37. — Dans l'intervalle entre 4938 et 4330 avant notre ère, dit Jean L'Helgouach, in Pierre-Roland Giot et coll., Préhistoire de la Bretagne, Ouest-France, 1979, p. 243.
- ↑ Pierre-Roland Giot, Jean L'Helgouach, Jean-Laurent Monnier. Préhistoire de la Bretagne. Ouest-France, 1979, p. 161.
- ↑ L'Helgouach 1965, p. 21 et 22.
- ↑ L'Helgouach 1965, p. 22.
- ↑ «Les mots du mégalithisme - Paysages de mégalithes» (en francés). Arxivat de l'original el 2015-02-06. [Consulta: 31 octubre 2025].
- ↑ L'Helgouach 1965, p. 21.
- ↑ L'Helgouach 1965, p. 44.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 L'Helgouach 1965.
- ↑ 14,0 14,1 L'Helgouach 1965, p. 32-34.
- ↑ L'Helgouach 1965.
- ↑ Jean L'Helgouach, Préhistoire de la Bretagne, op. cit. p. 169.
- ↑ Pierre-Roland Giot, La Bretagne des mégalithes, Ouest-France, 2007, p. 42.
- ↑ L'Helgouach 1965.
- ↑ 19,0 19,1 Pierre-Roland Giot, Barnenez, Carn, Guennoc, op. cit., T. I, p. 195.
- ↑ 20,0 20,1 Pierre-Roland Giot, Barnenez, Carn, Guennoc, op. cit., T. I, p. 196.