CaixaForum Barcelona

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióCaixaForum Barcelona
PiC-Casarramona-0294.JPG
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusmuseu d'art
centre cultural Modifica el valor a Wikidata
Història
Creaciófebrer 2002
Activitat
Visitants anuals675.000 (2019) Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Propietat deFundació «la Caixa» Modifica el valor a Wikidata
Format per

Lloc webcaixaforum.es… Modifica el valor a Wikidata

CaixaForum Barcelona és un centre cultural gestionat per la Fundació «la Caixa», inaugurat el 2002 a la fàbrica Casaramona de Barcelona, com a nova seu de la col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació, en substitució del Palau Macaya.

Edifici[modifica]

Aspecte de la fàbrica Casaramona després de la remodelació.

L'edifici era propietat de l'industrial cotoner Casimir Casaramona, qui l'any 1909 va decidir reunir tota la producció de les seves tres fàbriques en un únic edifici. Per fer-ho, va encarregar la construcció a l'arquitecte Josep Puig i Cadafach, una de les figures més destacades del modernisme català, que en aquell moment ja era un arquitecte reconegut.[1]

La fàbrica es va inaugurar l’any 1913[2] i va tancar les portes el 1919.[3] D’aleshores ençà, l’edifici ha servit a usos ben variats: des de magatzem per a l’Exposició Internacional de 1929 fins a seu de la cavalleria de la Policia Nacional.[cal citació]

«La Caixa» el va adquirir el 1963 i el 1993 van començar les obres de restauració, modernització i adaptació per fer-lo servir com al centre cultural i social CaixaForum Barcelona. D’aquí que es plantegés una restauració acurada, que va respectar al màxim l’arquitectura, els materials, els colors i les tècniques. Va constar de diverses fases:

  • La primera, de consolidació i restauració, es va encomanar a l'arquitecte especialista en modernisme, Francisco Javier Asarta. En la construcció se'n va recuperar l’aspecte extern original, els elements decoratius en pedra, maó i ferro i se'n van eliminar els afegits.[4]
  • Durant la segona fase —desenvolupada pels arquitectes Roberto Luna i Robert Brufau— es va construir un gran vestíbul subterrani i es van adaptar els tallers de la fàbrica com a sales d'exposicions. El projecte va permetre guanyar 5.000 m² subterranis i la creació d'una nova entrada.[5]
  • Finalment, es van dissenyar l'auditori, els magatzems i altres espais de la planta baixa, i es va encarregar a l'arquitecte japonès Arata Isozaki i a Roberto Luna la integració dels accessos exteriors amb el vestíbul.[5] Arata Isozaki dissenya un gran pati anglès que es caracteritza pels volums en diversos plans horitzontals i un revestiment amb pedra calcària blanca de Cabra, tots dos elements son un clar homenatge al Pavelló alemany que Mies van Der Rohe va dissenyar per a l'Exposició Internacional del 1929 que és just al davant. Isozaki va connectar el pati amb el vestíbul del centre a través d'una gran vidriera que difumina els límits entre interior i exterior. A més, va situar al pati un «jardí secret» en el qual l’aigua, els reflexos i el seu so defineixen l’experiència espacial.[cal citació]

Després de cinc anys de restauració de l'edifici, CaixaForum Barcelona va obrir les seves portes l'any 2002.[6]

Peces icòniques[modifica]

A l’interior de l’edifici hi ha exposades de manera permanent tres grans obres de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació «la Caixa»: Splat, Wall drawing (2001), de Sol LeWitt; Ambiente Spaziale (1951), de Lucio Fontana, i Es compta darrere de l’os – Espai de dolor (1983), de Joseph Beuys.[cal citació]

Exposicions i activitats culturals[modifica]

CaixaForum Barcelona posa a disposició del públic una àmplia programació d’exposicions temporals amb disciplines que van des de la pintura, el dibuix, l’escultura o la fotografia, fins a l’art antic i l’art contemporani. Gràcies a la col·laboració amb grans museus internacionals com el Museu Britànic, el Museu del Prado o el Museu del Louvre, permet gaudir de peces úniques i de l’obra d’artistes d’enorme prestigi a la ciutat de Barcelona.[cal citació]

Referències[modifica]

  1. Gómez, Víctor. Josep Puig i Cadafalch y la búsqueda de la modernidad (en castellà). Edicions Universitat Barcelona, 2019-05-24, p. 531. ISBN 978-84-9168-234-9. 
  2. Abad, Carlos J. Pardo. El patrimonio industrial en España: Paisajes, lugares y elementos singulares (en castellà). Ediciones AKAL, 2017-05-09. ISBN 978-84-460-4329-4. 
  3. Pujadas, Anna «La decoració en els edificis modernistes catalans i els tractats d'arquitectura». Locus Amoenus, 4, 11-01-1998, pàg. 229–237. ISSN: 2014-8798.
  4. Gómez, Víctor. Josep Puig i Cadafalch y la búsqueda de la modernidad (en castellà). Edicions Universitat Barcelona, 2019-05-24, p. 489. ISBN 978-84-9168-234-9. 
  5. 5,0 5,1 Rivera Rivero, María Gabriela «De la memoria reflexiva al cronotopo en movimiento». Arquitectonics: Mind, Land & Society, 24, 2012-10, pàg. 229–242. ISSN: 1579-4431.
  6. Urbano, Salustiano del Campo; Tezanos, José Félix. España siglo XXI: Literatura y bellas artes (en castellà). Biblioteca Nueva, 2008, p. 709. ISBN 978-84-9742-853-8. 

Enllaços externs[modifica]