Caixa de rellotge
a caixa de rellotge és el component estructural que acull i protegeix el mecanisme intern d'un rellotge.[1] Per a un rellotge mecànic de butxaca, sol ser generalment metàl·lica i comú a tots els rellotges fins a principis del segle XX. El seu disseny, materials i sistema de tancament influeixen directament en la resistència, estètica i funcionalitat del rellotge, especialment en models moderns de rellotges de quars i en rellotges resistents a l'aigua.
Les caixes de rellotge, poden estar fetes de diferents materials. Entre altres Acer inoxidable : resistent i econòmic. Titani : lleuger i hipoalergènic. Ceràmica : estètica i resistent a ratllades. Plàstic o resina : comú en rellotges esportius. Or, plata o platí : en rellotges de luxe. Llautó, alpaca i aliatges més econòmics.[2]
Història
[modifica]
Les caixes dels primers rellotges que es van portar, fabricats a l'Europa del segle XVI, eren de una mida entre els rellotges de paret i els rellotges de butxaca actuals.[3] Aquests "rellotges" es lligaven a la roba o es portaven amb una cadena al voltant del coll. Eren cilindres de llautó pesats en forma de tambor de diversos centímetres de diàmetre, gravats i ornamentats. Només tenien una maneta de les hores. L'esfera no estava coberta de vidre, sinó que normalment tenia una coberta de llautó amb frontisses, sovint perforada decorativament amb reixes perquè es pogués llegir l'hora sense obrir-la. Molts dels moviments incloïen mecanismes de carilló o despertador.
La forma va evolucionar més tard cap a una forma arrodonida; i van rebre el nom d'ous de Nuremberg.[3] Encara més tard al segle hi va haver una tendència per als rellotges de formes inusuals, i es van fabricar rellotges amb forma de llibres, animals, fruites, estrelles, flors, insectes, creus i cranis. Els estils van canviar al segle XVII i els homes van començar a portar rellotges de butxaca en lloc de portar-los com penjolls.[4] [5] Això va passar el 1675 quan Carles II d'Anglaterra va introduir les armilles.[6]
Per poder cabre a les butxaques, la caixa del rellotge va evolucionar cap a una forma arrodonida i aplanada, sense vores afilades. A partir del 1610 es va començar a utilitzar vidre per protegir l’esfera, i les caixes incorporaven tapes posteriors a pressió o amb frontisses. També es van introduir les claus de remuntatge, el nom de les quals prové de la paraula alemanya fuppe, que significa “butxaca petita”.[5]
Fins a la segona meitat del segle XVIII, els rellotges eren articles de luxe i les caixes sovint es feien de metalls preciosos. A finals del segle XVIII, però, es van popularitzar caixes més senzilles i econòmiques, especialment en rellotges destinats a mariners, sovint decorades amb pintures simples però acolorides.
Els models més avançats del segle XVIII, com els dissenyats per John Harrison (1693–1776), ja utilitzaven caixes metàl·liques robustes similars a les actuals, dissenyades per protegir mecanismes de gran precisió durant llargs períodes i en condicions adverses.[7]
Rigidesa de la caixa i la del vidre
[modifica]
En els rellotges esportius dissenyats per a immersions a grans profunditats cal tenir en compte la rigidesa de la caixa i la del vidre. Ambdues peces per separat i el seu comportament conjunt en funcionament. Per a recordar unes xifres orientatives, una caixa d’acer inoxidable és dues vegades més rígida (a igualtat de dimensions) que una caixa de titani. El comportament del conjunt (de cara a les prestacions), però, pot ser igual en ambdós casos. (La rigidesa/elasticitat es calcula a partir del Mòdul d'elasticitat).
Pel que fa a les densitats cal recordar que (aproximadament) són:
- acer inoxidable- 8 g/cm3
- titani- 4,5
- or- 19
- platí- 21
- plata- 10,49
- llautó- 8,6
- alumino- 2,7
- resines reforçades- 1,3
Tipus de caixa
[modifica].JPG)
Com s'ha explicat abans, les caixes de rellotge són l'element exterior que acull els components principals del rellotge, que es poden classificar segons la forma o el sistema de tancament[8]
- Per la forma :
- Rodona : la més comuna, facilita l'estanquitat.
- Quadrada o rectangular : freqüent en rellotges de vestir.
- Tonneau (barril) : amb laterals corbats, estil clàssic.
- Irregular o decorativa : en rellotges de moda o joieria
- El disseny de la caixa i la corretja són objectes de disseny protegits.[9]
- Pel sistema de tancament :
- Clamshell: La caixa dels rellotges de butxaca dels nostres avantpassats
- Caixa roscada : amb tapa posterior que s'enrosca, habitual en rellotges submergibles.
- Caixa a pressió : la tapa s'encaixa mitjançant pressió, requereix una premsa especialitzada.
- Caixa amb cargols : menys comú, usada en rellotges tècnics o vintage.
- Caixa de tres peces.[10]
- part frontal amb el vidre
- part central de la caixa; acostuma a integrar 4 braços terminals, amb un forat cadascun (cec o passant) per al passador telescòpic del braçalet
- part del fons o tapa
Materials exòtics
[modifica]Tipus de vidre
[modifica]
El nom tradicional per a la tapa transparent de l'esfera és vidre. Encara que sigui d'un altre material. El vidre protegeix l'esfera del rellotge i pot estar integrat a la caixa o inserit mitjançant pressió o adhesiu:
- Vidre acrílic : plàstic transparent, econòmic i fàcil de polir.[15]
- Vidre mineral : Vidre trempat, més resistent a cops.[16]
- Vidre de safir : extremadament dur i resistent a ratllades, usat en rellotges de gamma alta.[17][18]
- Vidre híbrid : combinacions de materials per millorar resistència i visibilitat.
- Gorilla Glass.[19]
- Policarbonat.[20]
- Plexiglas. Marca comercial de vidre acrílic.[21]
- Fusta transparent. En el futur podria emprar-se un Compòsit de vidre transparent com a vidre de rellotge.
El muntatge del vidre pot requerir pressió controlada, especialment en caixes sense bisell roscat.
Rellotges tradicionals
[modifica]En els rellotges tradicionals, els vidres acostumaven a ser convexos. Amb una curvatura que permetia l'anècdota de Jules Verne.
| « | ... Et il montra l'appareil qui lui avait servi de lentille. C'étaient tout simplement les deux verres (de montre) qu'il avait enlevés à la montre du reporter et à la sienne. Après les avoir remplis d'eau et rendu leurs bords adhérents au moyen d'un peu de glaise, il s'était ainsi fabriqué une véritable lentille, qui, concentrant les rayons solaires sur une mousse bien sèche, en avait déterminé la combustion... //...Mostrà l’aparell que li havia servit de lupa. Estava format per dos vidres de rellotge que havia desmuntat del rellotge del periodista i del seu. Un cop plens d’aigua i enganxats per les vores amb una mica d’argila, havia fabricat una veritable lupa que, concentrant els raigs solars sobre una molsa ben seca, havia provocat la combustió... | » |
| — L'île mystérieuse.[22] | ||
Tipus de tapa posterior
[modifica]La tapa del darrere tanca la caixa pel revers i permet l'accés al mecanisme:
- Roscada : s'enrosca sobre la caixa, proporciona bon segellat.
- A pressió : s'encaixa mitjançant força, requereix una eina per obrir i tancar sense danyar el rellotge.
- Amb cargols : fixada mitjançant diversos cargols, habitual en rellotges tècnics o antics.
- Transparent : permet veure el mecanisme, comú en rellotges automàtics.
Premsa-tapes
[modifica]Un premsa-tapes de rellotge (watch case press) és una eina manual utilitzada per tancar tapes posteriors a pressió o per inserir vidres a la caixa de forma segura. És essencial en rellotgeria moderna, especialment en els moderns rellotges de quars, fets a prova d'aigua amb caixa no roscada.[23][24]
Components
[modifica]- Base estable (metall o plàstic reforçat).
- Eix vertical amb mecanisme de pressió (cargol o palanca).
- Discs intercanviables de diferents diàmetres i materials (niló, goma, plàstic dur).
Usos
[modifica]- Tancament de tapes del darrere a pressió.
- Inserció de vidres sense fer malbé la caixa.
- Muntatge de components en processos de reparació o fabricació.
Precaucions
[modifica]- Seleccionar el disc adequat per evitar danys.
- No aplicar pressió excessiva que comprometi l'estanquitat o trenqui el vidre.
Extractor de tapes i vidres
[modifica]L' extractor de tapes i vidres és una eina manual utilitzada per retirar tapes posteriors a pressió i vidres de rellotge sense fer malbé la caixa ni deformar els components. A diferència de la premsa caixes, que aplica força per tancar, l'extractor aplica tracció uniforme al voltant del perímetre, permetent separar elements encaixats per pressió o adhesiu. És especialment útil en rellotges antics, rellotges sense osques visibles, caixes molt ajustades o vidres acrílics que s'han d'extreure sense palanques[23] metàl·liques.[25]
Components
[modifica]Els extractors moderns solen incloure:
- Cos central amb cargol d'expansió o contracció.
- Corona circular de ganxos (normalment 8, 10 o 12), disposats tangents a la circumferència de la tapa o del vidre.
- Ganxos punxeguts o corbs, dissenyats per agafar la vora exterior sense relliscar.
- Anell d'ajust per centrar l'eina sobre la caixa.
- Mànec o pom superior per aplicar la força final per obrir la caixa.
El model un model de 12 ganxos que pertany al tipus més estable, ja que distribueix la força de manera més homogènia.
Funcionament
[modifica]L'extractor actua mitjançant expansió radial controlada: Els ganxos es col·loquen al voltant de la vora de la tapa o del vidre. En girar el cargol central, els ganxos es tanquen o expandeixen de forma simultània. L'eina aplica una tracció uniforme a tot el perímetre. La tapa o el vidre s'allibera sense necessitat de fer palanca. Aquest mètode evita deformacions en caixes fines, minimitza el risc d'esgarrapades i redueix la possibilitat de trencar vidres acrílics o minerals.
Usos
[modifica]- Extracció de tapes posteriors tancades a pressió.
- Retirada de vidres acrílics (plexi) encaixats a pressió.
- Separació de vidres minerals o temperats fixats amb adhesiu lleuger.
- Obrir caixes antigues sense osques ni esquerdes.
- Desmuntatge per poder polir, restaurar o substituir components.
Referències
[modifica]- ↑ «Definition of WATCHCASE» (en anglès). www.merriam-webster.com. [Consulta: 1r desembre 2024].
- ↑ Wiener Weltausstellung 1873: Bericht über Gruppe .... Rapport sur le développement de l'industrie horlogère dans le Canton de Neuchâtel : (Groupe XIV) (en francès). Baader, 1874, p. 20.
- 1 2 Milham, 1945, p. 133–37.
- ↑ Perez, Carlos. «Artifacts of the Golden Age, part 1». Carlos's Journal. TimeZone. Arxivat de l'original el 2007-02-18. [Consulta: 6 juny 2007].
- 1 2 Milham, 1945, p. 213–15.
- ↑ . Clocks and Watches.
- ↑ Prochnow, Dave. Lego Mindstorms NXT Hacker's Guide. McGraw-Hill, 2006. ISBN 0071481478.
- ↑ «Definition of WATCHCASE» (en anglès). www.merriam-webster.com. [Consulta: 1r desembre 2024].
- ↑ Marcus, Höpperger; Grégoire, Bisson; Carlo, Rusconi [et al.].. Le droit du design / Design Law. Université de Genève, 2015, p. 72. ISBN 978-3-7255-8563-2.
- ↑ Wiles, Mark W. Maintaining and Repairing Mechanical Watches: A Practical Guide. The Crowood Press, 2016-07-15, p. 0. ISBN 978-1-78500-156-7.
- ↑ Exposition retrospective de l'art francais au Trocadero (en francès). L. Danel, 1889, p. 146.
- ↑ Catalogue des objets d'art et de haute curiosité, antiques, du Moyen Age et de la Renaissance composant la collection Spitzer: vente à Paris, rue de Villejust, 17 avril - 16 juin 1893 : Commissaire-priseur : P. Chevallier (en francès). Mannheim, 1893, p. 176.
- ↑ Exposition retrospective de l'art francais au Trocadero (en francès). L. Danel, 1889, p. 175.
- ↑ The Jewelers' Circular and Horological Review. Jewelers' Circular Publishing Company, 1893, p. 27.
- ↑ Senner, Adolf. Principios de electrotecnia (en castellà). Reverte, 1992, p. 425. ISBN 978-84-291-3448-3.
- ↑ Annales industrielles (en francès), 1875, p. 377.
- ↑ Cabrero, José Daniel Barquero; BARQUERO, JOSE DANIEL. ENCICLOPEDIA DEL RELOJ DE BOLSILLO: Historia, catalogación, mecánica y detalles de las mayores colecciones públicas, privadas y museos internacionales (en castellà). Editorial AMAT, 2004-12-16, p. 222. ISBN 978-84-9735-189-8.
- ↑ Lowe, Leonard. Relojes de Lujo: Relojes suizos Historia Relojes Los relojes como hobby Preservación del capital (en castellà). Denk-Verlag.com Español, 2024-08-17, p. 0.
- ↑ Benveniste, Guillaume Villon de. Les secrets des entrepreneurs de la Silicon Valley: Innover pour devenir leader (en francès). Editions Eyrolles, 2015-11-19, p. 76. ISBN 978-2-212-30749-8.
- ↑ Queyrel, Jean-Louis. Optique MPSI-PCSI-PTSI (en francès). Editions Bréal, 1999, p. 19. ISBN 978-2-7495-2031-5.
- ↑ Lowe, Leonard. Relojes de Lujo: Relojes suizos Historia Relojes Los relojes como hobby Preservación del capital (en castellà). Denk-Verlag.com Español, 2024-08-17, p. 0.
- ↑ Verne, Jules. L'île mystérieuse (en francès). Bibliothèque d'Education et de Récreation, 1875, p. 83.
- 1 2 Error: hi ha títol o url, però calen tots dos paràmetres.«». [Consulta: 17 gener 2026].
- ↑ «Prensa Para Cerrar Relojes» (en castellà). cookson-clal.es. [Consulta: 18 gener 2026].
- ↑ «Herramientas para abrir y cerrar cajas de relojes» (en castellà). Soflypart, 20-07-2019. [Consulta: 18 gener 2026].
Bibliografia
[modifica]- Klaus Maurice: Die deutsche Räderuhr. 2 Bände, C. H. Beck, München 1976.
- Peter Heuer, Klaus Maurice: Europäische Pendeluhren. Dekorative Instrumente der Zeitmessung. Callwey Verlag, München 1988, ISBN 3-7667-0858-9.
- Otto Böckle, Wilhelm Brauns: Lehrbuch für das Uhrmacherhandwerk. Arbeitsfertigkeiten und Werkstoffe. 8.–10. Auflage. Wilhelm Knapp, Halle (Saale) 1951 (Reprint, herausgegeben von Michael Stern. Heel, Königswinter 2010, ISBN 978-3-86852-288-4).
- Hermann Brinkmann: Einführung in die Uhrenlehre (= Die Uhrmacherschule. Bd. 2). 10. unveränderte Auflage. Wilhelm Knapp, Düsseldorf 2005, ISBN 3-87420-010-8.
- George Daniels: Watchmaking. Updated 2011 edition. Philip Wilson Publishers, London 2011, ISBN 978-0-85667-704-5.
Enllaços externs
[modifica]
- «¿Qué es, para que sirve?». Industrial Martí de Relojería. [Consulta: 17 gener 2026].(castellà)