Calembour
El calembour, anomenat de manera genèrica en lingüística paronomàsia, és un joc de paraules basat en una distorsió lingüística, sobretot fonètica, però pot ser també visual.[1] Els recursos per a la creació de calembours són, principalment, l'homofonia, el doble sentit i la polisèmia.[2]
Hi ha un cert consens d'atribuir l'origen del mot a François Georges Maréschal, marqués de Bièvre (1747-1789).[3] No obstant això, no n'hi ha tant a l'hora de determinar l'etimologia del mot calembour. Una de les hipòtesis és que provingués d'un llibre d'un monjo de Calemberg, que contenia un recull de jocs de paraules.[4]
Exemples
[modifica]- «A casa d'en Pere Poc, com més són mengen més pocs.»
Es deien Poc de cognom, llavors, com més eren, més Pocs menjaven.
- «És possible menjar un pa menjat avui i pastat demà?»
Demà és en realitat de mà, per tant, pastat amb la mà.
- «Quan plou, què és el cacau?»
Cacau en català oriental es pronuncia igual que que cau; aleshores l'interrogat contesta que és l'aigua, però es respon: «el cacau sempre és cacau, tant quan plou com quan no plou.»[5]
- «Quin és el lloc menys apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència? Doncs un carrer». «Quin és el Sant que ha de beure per força a galet? Doncs Sant Privat de Bas.» (Josep Carner)
Referències
[modifica]- ↑ «Calembour». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Serra, Màrius. Verbàlia 2.0. Empúries, 2010. ISBN 978-84-9787-676-6.
- ↑ «François Georges Maréschal» (en francès). Larousse. [Consulta: 7 gener 2017].
- ↑ Arnault, Antoine-Vincent. «Jeux de mots, quolibets, calembours, coq-à-lâne». A: Œuvres. Tom 6. Bossange, p. 256.
- ↑ Amades i Gelats, Joan. Jocs de paraules i jocs de memòria. ISBN 84-95559-75-7.