Vés al contingut

Calembour

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El calembour, anomenat de manera genèrica en lingüística paronomàsia, és un joc de paraules basat en una distorsió lingüística, sobretot fonètica, però pot ser també visual.[1] Els recursos per a la creació de calembours són, principalment, l'homofonia, el doble sentit i la polisèmia.[2]

Hi ha un cert consens d'atribuir l'origen del mot a François Georges Maréschal, marqués de Bièvre (1747-1789).[3] No obstant això, no n'hi ha tant a l'hora de determinar l'etimologia del mot calembour. Una de les hipòtesis és que provingués d'un llibre d'un monjo de Calemberg, que contenia un recull de jocs de paraules.[4]

Exemples

[modifica]
  • «A casa d'en Pere Poc, com més són mengen més pocs.»

Es deien Poc de cognom, llavors, com més eren, més Pocs menjaven.

  • «És possible menjar un pa menjat avui i pastat demà?»

Demà és en realitat de mà, per tant, pastat amb la mà.

  • «Quan plou, què és el cacau?»

Cacau en català oriental es pronuncia igual que que cau; aleshores l'interrogat contesta que és l'aigua, però es respon: «el cacau sempre és cacau, tant quan plou com quan no plou.»[5]

  • «Quin és el lloc menys apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència? Doncs un carrer». «Quin és el Sant que ha de beure per força a galet? Doncs Sant Privat de Bas.» (Josep Carner)

Referències

[modifica]
  1. «Calembour». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Serra, Màrius. Verbàlia 2.0. Empúries, 2010. ISBN 978-84-9787-676-6. 
  3. «François Georges Maréschal» (en francès). Larousse. [Consulta: 7 gener 2017].
  4. Arnault, Antoine-Vincent. «Jeux de mots, quolibets, calembours, coq-à-lâne». A: Œuvres. Tom 6. Bossange, p. 256. 
  5. Amades i Gelats, Joan. Jocs de paraules i jocs de memòria. ISBN 84-95559-75-7.