Bec de perdiu
| Chroogomphus rutilus | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
|||||||||
| Bolet | |||||||||
|
|||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Super-regne | Eukaryota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Boletales | ||||||||
| Família | Gomphidiaceae | ||||||||
| Gènere | Chroogomphus | ||||||||
| Espècie | Chroogomphus rutilus (Schaeff.) O.K. Mill. |
||||||||
 |
|||||||||
El bec de perdiu, pota de perdiu, cama de perdiu o bitxac[1] (Chroogomphus rutilus, del grec khrós: color; gómphos: clau, pern; del llatí rutilus: vermell) és un bolet de la classe dels basidiomicets i comestible.
Morfologia[modifica | modifica el codi]
Aquest bolet, encara que pot arribar a tindre un barret d'uns 10 cm de diàmetre, sol trobar-se sempre de talla més petita.
Presenta una coloració molt variada segons les contrades: a l'alta muntanya sol ser fosc, bru i, fins i tot, moradenc, mentre que en els boscos mediterranis acostuma a ésser més clar, amb tons bruns rogencs.
El seu barret té forma de campana, quan és jove, amb un mamelló central, però a mesura que creix es va estenent i acaba ben pla.
Les làmines, de color groc sofre, es van enfosquint amb l'edat i són gruixudes, espaiades i decurrents. Al principi estan protegides per un vel fugisser.
El peu, de tons similars a la resta del bolet, està sovint torçat i s'aprima cap a la base.
La seua carn grogosa no fa cap olor ni té cap gust característic.
Hàbitat[modifica | modifica el codi]
Viu en boscos de coníferes i surt des de finals d'estiu fins a la tardor. És un bolet molt comú.
Gastronomia[modifica | modifica el codi]
És comestible. En fregir-lo primer es torna d'un color violaci i al final gairebé negre.[2]
Referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ http://www.boletaires.cat/fitxacamadeperdiu.php#altresnoms
- ↑ Pascual, Ramon: Els bolets (on surten, com es coneixen, com es cuinen). Editorial Pòrtic, S.A., Barcelona, octubre del 1997. Col·lecció Els manuals de Pòrtic, núm. 1. ISBN 84-7306-965-X, planes 176-177.
Bibliografia[modifica | modifica el codi]
.jpg)
- Arora D. (1986) Mushrooms Demystified. Berkeley, CA: Ten Speed Press. ISBN 0-89815-169-4.
- Breitenbach J & Kränzlin F. Fungi of Switzerland 3: Boletes & Agarics, 1st Part, 1991. ISBN 3-85604-230-X..
- Nilsson S. & Persson O. (1977) Fungi of Northern Europe 1: Larger Fungi (Excluding Gill Fungi). Penguin Books. ISBN 0-14-063005-8.
|
