Bec de perdiu
Chroogomphus rutilus  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 | |||||||||
| Bolet | |||||||||
| |||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Super-regne | Eukaryota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Boletales | ||||||||
| Família | Gomphidiaceae | ||||||||
| Gènere | Chroogomphus | ||||||||
| Espècie | Chroogomphus rutilus O.K.Mill., 1964 | ||||||||
| Nomenclatura | |||||||||
| Basiònim | Agaricus rutilus | ||||||||
| Sinònims | Gomphidius viscidus Gomphidius corallinus Chroogomphus corallinus Gomphidius litigiosus Gomphidius rutilus Agaricus rutilus Gomphidius rutilus subsp. alabamensis Gomphidius helveticus var. tatrensis Gomphidius viscidus var. tatrensis Gomphidius rutilus var. litigiosus Gomphidius viscidus var. columbianus Gomphidius viscidus f. columbiana Agaricus viscidus Chroogomphus rutilus subsp. michoacanensis Chroogomphus rutilus subsp. alabamensis Chroogomphus testaceus Gomphidius viscidus var. testaceus Chroogomphus rutilus var. tatrensis Chroogomphus britannicus Chroogomphus helveticus subsp. tatrensis Chroogomphus rutilus var. alabamensis Chroogomphus rutilus var. corallinus Chroogomphus rutilus var. michoacanensis
| ||||||||
El bec de perdiu, pota de perdiu, cama de perdiu o bitxac (Chroogomphus rutilus, del grec khrós: color; gómphos: clau, pern; del llatí rutilus: vermell) és un bolet comestible de la classe dels basidiomicets.
Morfologia[modifica]
Aquest bolet, encara que pot arribar a tindre un barret d'uns 10 cm de diàmetre, sol trobar-se sempre de talla més petita.
Presenta una coloració molt variada segons les contrades: a l'alta muntanya sol ser fosc, bru i, fins i tot, moradenc, mentre que en els boscos mediterranis acostuma a ser més clar, amb tons bruns rogencs.
El seu barret té forma de campana, quan és jove, amb un mamelló central, però a mesura que creix es va estenent i acaba ben pla.
Les làmines, de color groc sofre, es van enfosquint amb l'edat i són gruixudes, espaiades i clarament decurrents.[1] Al principi estan protegides per un vel fugisser.
El peu, de tons similars a la resta del bolet, fa 3-10 cm de llarg i d'1 a 2 de gruix, és cilíndric, sovint corbat, i s'aprima cap a la base.[1]
La seva carn és de color taronja-grogós o salmó, sense cap olor apreciable i de gust suau.[1]
Foto on s'aprecia l'escala.
2 becs de perdiu a Santa Perpètua de Gaià.
.jpg)
,_Santa_Perp%C3%A8tua_de_Gai%C3%A0.jpg)
Hàbitat[modifica]
Viu en boscos de coníferes i surt des de finals d'estiu fins a la tardor. És un bolet molt comú.
Gastronomia[modifica]
És comestible. En fregir-lo primer es torna d'un color violaci i al final gairebé negre.[2]
Becs de perdiu fregint-se.
Becs de perdiu fregits.
_fregint-se.jpg)
_fregits.jpg)
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Laux, Hans E. Setas de España y Europa (en castellà). Susaeta Ediciones, S. A., p. 96. ISBN 9788499281759.
- ↑ Pascual, Ramon: Els bolets (on surten, com es coneixen, com es cuinen). Editorial Pòrtic, S.A., Barcelona, octubre del 1997. Col·lecció Els manuals de Pòrtic, núm. 1. ISBN 84-7306-965-X, planes 176-177.
Bibliografia[modifica]
- Arora D. (1986) Mushrooms Demystified. Berkeley, CA: Ten Speed Press. ISBN 0-89815-169-4.
- Breitenbach J & Kränzlin F. Fungi of Switzerland 3: Boletes & Agarics, 1st Part, 1991. ISBN 3-85604-230-X..
- Nilsson S. & Persson O. (1977) Fungi of Northern Europe 1: Larger Fungi (Excluding Gill Fungi). Penguin Books. ISBN 0-14-063005-8.
