Bec de perdiu
Chroogomphus rutilus  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 | |||||||||
| Bolet | |||||||||
| |||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Super-regne | Eukaryota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Boletales | ||||||||
| Família | Gomphidiaceae | ||||||||
| Gènere | Chroogomphus | ||||||||
| Espècie | Chroogomphus rutilus O.K.Mill., 1964 | ||||||||
| Nomenclatura | |||||||||
| Basiònim | Agaricus rutilus (en)  | ||||||||
El bec de perdiu, pota de perdiu, cama de perdiu o bitxac (Chroogomphus rutilus, del grec khrós: color; gómphos: clau, pern; del llatí rutilus: vermell) és un bolet comestible de la classe dels basidiomicets.
Morfologia[modifica]
Aquest bolet, encara que pot arribar a tindre un barret d'uns 10 cm de diàmetre, sol trobar-se sempre de talla més petita.
Presenta una coloració molt variada segons les contrades: a l'alta muntanya sol ser fosc, bru i, fins i tot, moradenc, mentre que en els boscos mediterranis acostuma a ser més clar, amb tons bruns rogencs.
El seu barret té forma de campana, quan és jove, amb un mamelló central, però a mesura que creix es va estenent i acaba ben pla.
Les làmines, de color groc sofre, es van enfosquint amb l'edat i són gruixudes, espaiades i clarament decurrents.[1] Al principi estan protegides per un vel fugisser.
El peu, de tons similars a la resta del bolet, fa 3-10 cm de llarg i d'1 a 2 de gruix, és cilíndric, sovint corbat, i s'aprima cap a la base.[1]
La seva carn és de color taronja-grogós o salmó, sense cap olor apreciable i de gust suau.[1]
Foto on s'aprecia l'escala.
2 becs de perdiu a Santa Perpètua de Gaià.
.jpg)
,_Santa_Perp%C3%A8tua_de_Gai%C3%A0.jpg)
Hàbitat[modifica]
Viu en boscos de coníferes i surt des de finals d'estiu fins a la tardor. És un bolet molt comú.
Gastronomia[modifica]
És comestible. En fregir-lo primer es torna d'un color violaci i al final gairebé negre.[2]
Becs de perdiu fregint-se.
Becs de perdiu fregits.
_fregint-se.jpg)
_fregits.jpg)
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Laux, Hans E. Setas de España y Europa (en castellà). Susaeta Ediciones, S. A., p. 96. ISBN 9788499281759.
- ↑ Pascual, Ramon: Els bolets (on surten, com es coneixen, com es cuinen). Editorial Pòrtic, S.A., Barcelona, octubre del 1997. Col·lecció Els manuals de Pòrtic, núm. 1. ISBN 84-7306-965-X, planes 176-177.
Bibliografia[modifica]
- Arora D. (1986) Mushrooms Demystified. Berkeley, CA: Ten Speed Press. ISBN 0-89815-169-4.
- Breitenbach J & Kränzlin F. Fungi of Switzerland 3: Boletes & Agarics, 1st Part, 1991. ISBN 3-85604-230-X..
- Nilsson S. & Persson O. (1977) Fungi of Northern Europe 1: Larger Fungi (Excluding Gill Fungi). Penguin Books. ISBN 0-14-063005-8.
