Camillo Togni

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaCamillo Togni
Biografia
Naixement 18 octubre 1922
Gussago
Mort 28 novembre 1993 (71 anys)
Brescia
Educació Universitat de Pavia
Activitat
Ocupació Compositor, pianista i pedagog de música
Gènere artístic Òpera
Instrument Piano

Musicbrainz: ac1e5c2e-3777-441d-bbf7-e247a4a61433
Modifica les dades a Wikidata

Camillo Togni (Gussago, 18 d'octubre de 1922 Brescia, 28 de novembre de 1993) va ser un compositor, professor i pianista italià. Procedent d’una família de mitjans independents, va ser capaç d’exercir el seu art com li va semblar oportú, independentment del canvi de la moda o de la pressió econòmica.

Estudià composició amb el mestre Franco Margola, a Brescia, de 1935/39, i amb Alfredo Casella, a Roma i Siena, de 1939 a 1942, i el 1946 es titulà en piano a Parma, on fou alumne de Casella, Giovanni Anfossi i Arturo Benedetti Michelangeli. El 1948 es doctorà en filosofia en la Universitat de Pavia, amb la tesi La estètica de Croce y el problema de la interpretación musical. Posteriorment, entre 1951 i 1958, participà en els "Ferienkurse de Darmstadt" i el 1960/61 va ser professor d'història i anàlisis musical en la Universitat per a estrangers de Florència. Les seves obres han estat interpretades en els principals festivals d'Europa. Compositor actiu sobre tot en el terrenys de la música simfònica i de cambra, fou un dels primers creadors italians que adoptà sistemàticament el mètode de composició dodecafònica.

En efecte, a ell es deu la primera partitura italiana composta amb el mètode serial, el 1942. La seva activitat com a compositor s'inicià el 1940, amb Sis serenates per a piano, en les que portà a terme una sensible ampliació de l'espai tonal, i continuà, durant els anys següents, amb Variacions per a piano i orquestra (1946), Psalmus CXXVII per a soprano, contralt, baix, violí, viola i violoncel (1949), Tres estudis per <<Morts sans sepulture>>, de J. P. Sartre, per a soprano i piano (1951), Cor de T. S. Elliot, per a cor mixt i orquestra de cambra (inspirat en Assassinat en la catedral, 1951), Cor de T. S. Elliot per a cor mixt <<a capella>> (idem, 1952), Sonata per a flauta i piano (1953), Ricerca, sis estudis per a baríton i cinc instruments, amb text de La náusea de Sartre (1953), Helian di Traki, cinc lieder per a soprano i piano (1954; nova versió per a soprano i orquestra de cambra, 1962), Fantasia concertante per a flauta i orquestra de corda (1957), Tres capricis per a piano (1954-1956-1957), Recitatiu, composició electrònica (1961), Gesang zur Nacht per a contralt i orquestra de cambra (1962), Preludes et rondeaux per a soprano i clave, amb text de dos rondós de Charles d'Orleans (1964), Rondeaux per dieci, per a soprano i nou instruments (1963/64), Aubade per a octaví, clarinet, vibràfon, violí i dos pianos, amb text del Gesang zur Nacht de Georg Trakl (1966) i Quarto capriccio (Ottave) per a piano (1966).

Últim treball creatiu[modifica]

L'última obra del treball creatiu de Togni és l'òpera en un acte Blaubart, amb text de G. Trakl, estrenada en La Fenice de Venècia el 1977 i representada posteriorment en l'Òpera de Roma, el 1979. En un principi, l'activitat de compositor de Togni restà lligada a la lliçó d'expressionisme de Schönberg, Berg i Webern. Encara que, aviat el seu objectiu fou diferent del d'aquests compositors, al temps que la seva poètica experimentava una progressiva i sensible variació. Dels continguts intrínsecs de la Segona Escola de Viena, el compositor conservà una expressivitat dominada per la urgència de continguts que representen la dolorosa condició humana, obtinguda mitjançant una extrema rarefacció de l'espai sonor, una espècie de suspensió màgica de fluir musical en una atmosfera encantada, fruit d'un ofici tècnic i estilístic de primera fila.

Entre tota la producció de Togni adquireixen una rellevància significativa els seus cinc Lieder per a soprano i piano (posteriorment, per a soprano i orquestra), heliant di Trankl, la qual composició gràfica, en lloc de resoldre's en un puntillisme comú a d'altres músics de la mateixa generació, es tradueix en una colpidora essencialitat expressiva, al servei del seu poeta preferit, Georg Trankl. En els Rondeaux per dieci, Camillo Togni uneix l'àlgida vocalitat, en el registre sobre-agut, de la soprano lleugera que presta la seva veu a les poesies de Carles d'Orleans, amb el preciosisme instrumental d'una formació poc habitual, constituït per a guitarra, arpa, clave, timbal, harmonia celesta, glockenspiel, campanes i contrabaix. Togni aconsegueix amb aquests instruments uns sons serens i impalpables, que donen vida a una partitura molt refinada, situada en un ratificat pudor tímbric i la nítida expansió vocal. També en l'Aubade, Togni assoleix una sorprenent nitidesa instrumental, en la que cada detall tímbric és el resultat, conscientment cercat, d'un modo de compondre en el que s'aprecia la fascinació de l'abstracció de continguts.

L'òpera Blaubart[modifica]

En la seva última obra. l'òpera Blaubart, conclosa el 1975, després d'una gestació de diversos anys, la densitat de les estructures es porta a bon fi mitjançant emprà una vocalització amplia i forçada dels dos personatges principals, resistint una complexitat particular, típica d'una espècie d'expressionisme sanguini, unit a la vegada a una trama instrumental amb solucions tímbriques que donen prioritat al toc sobtat, a un raig de sonoritat i a un vano de música lluminosa i brevíssima. Aquest tipus de composició musical fragmentaria va sostenint les línies vocals caracteritzades, pel contrari, per una amplitud d'emissió, fruit d'una adhesió real al retorçat contingut expressiu del drama en una partitura plantejada com a resultat final d'una plena maduresa del compositor brescià.

Bibliografia[modifica]

  • Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. IV, pàg. 1462. (IBSN 84-7291-227-2)