Camp de concentració d'Albatera

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia físicaCamp de concentració d'Albatera
Tipus Presó i Camp de concentració
Ubicació
 38° 09′ 41″ N, 0° 50′ 12″ O / 38.1613°N,0.836547°O / 38.1613; -0.836547
Activitat
Creació 24 octubre 1937
Dissolució octubre 1939
Modifica les dades a Wikidata

El camp de concentració d'Albatera (situat actualment en el terme municipal de Sant Isidre al nord de la comarca del Baix Segura) va ser un dels camps de concentració franquistes més durs que va haver-hi a Espanya després del final de la Guerra Civil Espanyola. Es va instal·lar en el que fou un antic camp de treball de la República res més acabar la Guerra Civil Espanyola, i va romandre obert des d'abril fins a octubre de 1939.[1]

El camp de treball de la República[modifica]

Aquest camp de treball es va construir amb la finalitat d'internar als presos desafectes a la República. Es va inaugurar el 24 d'octubre de 1937 pel ministre de justícia Manuel de Irujo Ollo en plena Guerra Civil, sent la seva capacitat la d'unes tres mil persones. En aquest camp de treball els interns realitzaven, bàsicament, labors agrícoles.

Al Camp van estar presos l'advocat d'Alacant, natural de Castalla, Antonio García Leal; el procurador dels Tribunals d'Elda, Francisco Hellín Almodóvar; Algimiro Torrecillas Cimadevilla, que després ocuparia importants càrrecs; l'historiador i advocat il·licità Alejandro Ramos Folqués; el sacerdot oriolà, mosén Saturnino Ortuño Pomares, que en ocasió de la Nit de Nadal de 1.938, trobant-se en el Camp, va escriure un poema al seu amic d'Albatera, Pascual Cánovas Berná.

El camp de concentració franquista[modifica]

Després del final de la Guerra Civil en el port d'Alacant, i després d'haver passat pel Camp de concentració dels Ametllers a Alacant, van començar a arribar al camp de concentració d'Albatera milers de presoners, que havien acudit a Alacant amb l'esperança d'embarcar i fugir de la repressió franquista. Arribaven en combois ferroviaris i en camions després d'un llarg i penós viatge. La xifra de presoners se situa entre vint i trenta mil.

El camp de concentració va quedar establert l'11 d'abril de 1939 segons una nota de l'Estat Major de Franco. Les condicions de vida en el camp eren duríssimes; l'únic menjar que rebien els presos eren rossegons de pa i sardines. També era notable la set que van patir els presos per la falta d'aigua i l'enorme calor que feia en el lloc. Quant a les mesures repressores també van ser d'enorme duresa. Es van produir tortures, tot tipus d'humiliacions i vexacions, i afusellaments. Es numerava als presos, de tal forma que si un d'ells s'escapolia, s'afusellava als que tenien els nombres anterior i posterior.

A més d'aquests assassinats, que es produïen sense judici previ, estaven les constants “saques” de presos. Grups de falangistes i "vencedors" venien des de tots els punts d'Espanya a buscar presos coneguts per ells. Una vegada localitzats, se'ls emportaven en camions i els afusellaven als voltants del camp.

L'organització dels presos i les fugides[modifica]

Els presoners del camp van començar a organitzar-se al voltant dels seus partits i sindicats; així, es van crear agrupacions del PCE, de la CNT, etc. Algunes d'aquestes organitzacions van crear els seus propis comitès de fugues, la funció de les quals era donar cobertura als companys que anaven a escapolir-se.

La majoria de les fugides es van produir quan s'enviaven a alguns presos als seus pobles amb l'ordre de presentar-se davant el jutge o l'alcalde, evidentment molts d'ells no tornaven a aparèixer pels seus pobles.

Els anarcosindicalistes van organitzar un sistema de fuites gràcies al fet que un membre de la FIJL de Madrid, de cognom Escobar, s'havia infiltrat en la II Bandera de Falange del Puente de Vallecas, aconseguint impresos de certificats de bona conducta i de declaracions d'haver format part de la «cinquena columna», que omplerts amb els noms pertinents van permetre l'alliberament de diversos reclosos al camp. [2] Una de les persones que va recobrar la llibertat gràcies a aquests documents va ser Esteve Pallarols i Xirgu, qui immediatament es va posar en contacte amb tres dirigents llibertaris que es trobaven amagats en València per constituir la junta nacional del moviment Llibertari la principal activitat va ser falsificar documents que van permetre alliberar més presos del camp d'Albatera i d'altres camps de València, que ràpidament van ser traslladats a Barcelona i d'allí a França. Per encobrir els viatges Pallarols va crear l'empresa tapadora Fruitera Llevantina oficialment dedicada al transport de fruita des de València a altres parts d'Espanya. [3]

Els comunistes, per la seva banda, van crear un comitè que va aconseguir posar-se en contacte amb una xarxa d'evasió que des de la tardor de 1938 funcionava al nord d'Espanya, integrada fonamentalment per dones, perquè els que aconseguissin escapar poguessin passar a França. D'aquesta manera van travessar la frontera diversos quadres mitjans i alts del PCE que no havien estat evacuats en els moments finals de la guerra, com Jesús Larrañaga, Manuel Asarta, Casto García Roza, Manuel Cristóbal Errandonea, Félix Plans o Encarnación Fuyola, entre d'altres. «El procediment d'evasió dels presos designats pel comitè per la fuga va ser alhora simple i enginyós. Un grup de presos encarregat de muntar una mica més enllà dels filats tendes de campanya de procedència italiana destinades a allotjar la creixent població penal del camp, va començar a construir en aquests petits amagatalls. Els presos que s'escapaven de nit del camp s'ocultaven en aquests mentre que els soldats de guàrdia rastrejaven tota la zona a buscar-la. Quan s'havia afluixat la vigilància dels escapats contactaven la primera baula de la cadena, i aquest, després d'haver facilitat documentació falsificada, els passava al seu enllaç més pròxim, i aquest procediment es repetia fins que el pres havia arribat a Pamplona. Allí els solia recollir un grup de contrabandistes per portar-los a l'altre costat de la ratlla fronterera». La xarxa va funcionar fins a setembre de 1939 en què va ser desarticulada per la policia franquista, sent detinguts més d'un centenar dels seus components. [4]

El tancament del camp[modifica]

El camp de concentració es va clausurar en el mes d'octubre de 1939, poc temps després de començar la Segona Guerra Mundial. La majoria dels presos van passar llavors a centres penitenciaris, batallons de treball, treballs forçats o van ser condemnats a mort després d'un consell de guerra sumaríssim.

Aquest camp de concentració que amb prou feines va funcionar durant sis mesos ha estat qualificat pels quals allí van estar com la més terrible experiència de tota la seva vida.

Jornades entorn del Camp de Concentració d'Albatera[modifica]

Des de l'any 2008 s'han celebrat anualment en Sant Isidre unes Jornades sobre del Camp de Concentració d'Albatera. Aquestes Jornades pretenen, segons els organitzadors, "ser un fòrum de recuperació de la memòria i de difusió del que va suposar el Camp d'Albatera dins del sistema repressor de la dictadura franquista".[5] En les jornades es realitzen taules rodones de caràcter històric i testimoniatge, en les quals han participat, entre altres, Enrique Cerdán Tato, Esther López, Marcos Ana, Zeika Viñuales, Christine Diger o Isabel María Abellán.

Referències[modifica]

  1. Martínez, Emilio J. «La fosa común que esconde los horrores del campo de concentración de Albatera (Alicante) sale a la luz». eldiario.es, 03-11-2018 [Consulta: 5 novembre 2018].
  2. Heine, 1983, p. 53.
  3. Heine, 1983, p. 53-55.
  4. Heine, 1983, p. 62-63.
  5. Web Jornades

Bibliografia[modifica]

  • Campos, Jorge. Cuentos sobre Alicante y Albatera. Barcelona: Anthropos, 1985. 
  • Cerdán Tato, Enrique. La lucha por la democracia en Alicante. Madrid: Casa de Campo, 1978. 
  • Campos, Jorge. Cuentos sobre Alicante y Albatera. Barcelona: Anthropos, 1985. 
  • Cerdán Tato, Enrique. La lucha por la democracia en Alicante. Madrid: Casa de Campo, 1978. 
  • Guzmán, Eduardo. El año de la victoria. Madrid: Vosa, 2001. 
  • Heine, Hartmut Heine. La oposición política al franquismo. De 1939 a 1952.. Barcelona: Crítica, 1983. 
  • Marco i Dachs, Lluís. Llaurant la tristesa. Barcelona: Ed. Mediterrània, 1998. 
  • Rodrigo, Javier. Los campos de concentración franquistas. Madrid: Siete mares, 2003. 
  • López García, Bernardo. En las cárceles de Franco no vi a Dios.... Alicante: Ed. Ketres, 1992. 

Enllaços externs[modifica]

Coord.: 38° 9′ 40.51″ N, 0° 50′ 11.57″ O / 38.1612528°N,0.8365472°O / 38.1612528; -0.8365472