A més de l'absència dels equips oficials de molts fabricants de motocicletes històrics, MV Agusta va anunciar aquell any la retirada del campionat, tot i que després va trobar una sortida (les seves motocicletes es van inscriure amb el nom de MV Privat) i va donar suport al rhodesià Gary Hocking en les cilindrades màximes. Al mateix temps, la implicació d'Honda va augmentar cada cop més i, en les cilindrades inferiors, hi va haver una gran rivalitat fins i tot entre diferents filosofies de motor: Honda hi va presentar motocicletes amb motors de quatre temps, els típics del campionat, les quals van haver de competir amb les cada cop més eficients de dos temps, en què estaven especialitzats els fabricants txecs (Jawa) i alemanys de l'est (MZ).
Pel que fa als pilots, després de la retirada dels pluricampions Carlo Ubbiali i John Surtees la temporada anterior, hi havia interès per conèixer els seus hereus: al final de la temporada, els campions van ser el pilot de MV Agusta Gary Hocking (350cc i 500cc) i els d'Honda Mike Hailwood (que guanyà als 250cc el primer del total de 9 títols de la seva carrera) i Tom Phillis (125cc).
Aquell any, la FIM va començar a interessar-se per les cilindrades mínimes dels motors de 50 cc i en va organitzar una sèrie de curses sota el nom de Coupe d'Europe que van preparar el camí de la nova categoria dels 50cc, la qual es va instaurar al mundial la temporada següent.
Al TT de l'Illa de Man s'hi van morir tres pilots arran de sengles accidents: Mike Brookes durant els entrenaments de la cursa de 500cc,[3]Marie Lambert a la cursa de sidecars[4] i Ralph Rensen a la cursa de 500cc.[5]
Ron Miles es va morir arran d'un accident durant els entrenaments de la cursa de 350cc del Gran Premi de l'Ulster.[6]