La temporada de 1987 del Campionat del món de motociclisme fou la 39a edició d'aquest campionat, organitzat per la FIM. El 1987 va ser el primer any que les arrencades per mitjà d'embragatge van substituir, per motius de seguretat, les històriques arrencades per empenta.[1] Aquell any, a més, la FIM va anunciar que la classe dels 80cc es deixaria de disputar després de la temporada de 1989 i que la classe de 125cc es restringiria a motos monocilíndriques.[1]
La ronda portuguesa es va celebrar al circuit del Jarama, Espanya, perquè la Federació Portuguesa havia transferit els seus drets als propietaris d'aquell circuit.[1] Al circuit de Suzuka s'hi va celebrar el primer Gran Premi del Japó en 20 anys. Juntament amb les rondes del Brasil i l'Argentina, el campionat s'estava convertint en un veritable campionat mundial.[1]
L'última ronda del campionat va ser el Gran Premi de l'Argentina, un país que no havia acollit cap Gran Premi de motociclisme des de 1982. La pèssima organització de l'esdeveniment, però, va fer que la prova gairebé fos boicotejada pels pilots i els seus equips i el Gran Premi va esdevenir una taca a l'expedient dels organitzadors. La seguretat de l'Autódromo Municipal del Parque Almirante Brown de Buenos Aires era totalment inadequada per a les curses; l'organització d'aquest Gran Premi va ser tan dolenta que els espectadors tenien fàcil accés al mig de la pista mentre es disputaven les curses. El Gran Premi de l'Argentina no es va tornar a convocar fins al 1994.[2]
Wayne Gardner va esdevenir el primer campió del món de 500cc australià en una temporada en què va sumar punts a tots els Grans Premis.[1]Randy Mamola va acabar subcampió una vegada més, aquest cop un punt per davant d'Eddie Lawson malgrat les cinc victòries d'aquest.[1]
La defensa del veneçolà Carlos Lavado del seu títol de 250cc es va veure afectada per les lesions sofertes en un accident de pretemporada.[1]Anton Mang va aconseguir-hi el seu cinquè campionat mundial per davant d'unes altres quatre Honda.[1]Sito Pons fou tercer, empatat a punts i nombre de victòries (una) amb el subcampió, Reinhold Roth. Aquell any, una nova marca anuncià la seva arribada a la classe dels 250cc quan l'Aprilia pilotada per Loris Reggiani va guanyar el Gran Premi de San Marino.[1]Fausto Gresini (Garelli) va guanyar deu de les onze curses de 125cc, però va espatllar el seu intent de fer una temporada perfecta quan es va estavellar a l'última ronda, al Jarama.[3] El valencià Jorge Martínez "Aspar" va guanyar el títol de 80cc amb la Derbi per segon any consecutiu.[4]