A MotoGP, l'espanyol Jorge Martín, amb la Ducati de l'equip Prima Pramac Racing, va esdevenir el primer pilot d'un equip independent a proclamar-se campió del món de l'era de MotoGP i el primer des de Valentino Rossi, que ho havia aconseguit amb l'Honda de l'equip Nastro Azzurro el 2001.[1] Amb 17 victòries en curses Sprint i 19 en Grans Premis en 20 rondes, Ducati va dominar la temporada i va aconseguir el seu sisè Campionat de constructors, mentre que l'equip de fàbrica va guanyar el Campionat per equips. Aquesta va ser la primera temporada des del 1970 en què cap fabricant japonès no obtenia cap victòria.
A Moto2, el japonès Ai Ogura es proclamà campió amb un total de tres victòries durant la temporada per davant del valencià Arón Canet, que n'obtingué quatre però es perdé cinc curses. A Moto3, l'hispano-colombià David Alonso guanyà còmodament el títol amb la CFMoto xinesa de l'Aspar Team. Finalment, a MotoE el títol fou per al valencià Héctor Garzó.
La primera cursa de la temporada va tornar a la seva seu tradicional, Qatar, on Jorge Martín va ocupar el lideratge inicial del campionat amb una victòria a la cursa Sprint des de la pole position, tot i que el campió vigent Francesco Bagnaia el va avançar en obtenir la victòria a la cursa principal.[2] A Portugal, Martín va recuperar el lideratge del campionat amb un podi a la cursa Sprint i una victòria a la principal.[3]Pedro Acosta va esdevenir el pilot més jove a obtenir un podi a l'era de MotoGP (i el tercer més jove a la història del mundial) amb la seva tercera posició a 19 anys i 304 dies.[4] A Austin, Maverick Viñales i Aprilia van completar un cap de setmana perfecte, aconseguint la pole position amb un nou rècord de volta, les victòries a la cursa Sprint i a la cursa i la volta ràpida.[5] Amb aquesta victòria, Viñales va esdevenir el primer pilot de l'era de MotoGP (i el cinquè en la història del mundial) a obtenir victòries amb tres fabricants diferents (Suzuki, Yamaha i Aprilia).[6][7]
A Jerez, Jorge Martín va obtenir la seva segona victòria de la temporada a la cursa Sprint, en una cursa notable pels 15 diferents incidents que van provocar altres tantes caigudes a causa de les condicions meteorològiques, que havien creat petits tolls indetectables en un circuit que, d'altra banda, estava sec.[8] Francesco Bagnaia va obtenir la victòria principal, per davant de Marc Márquez (que havia canviat de l'equip de fàbrica Repsol Honda Team al satèl·lit de Ducati Gresini Racing, on ja hi havia el seu germà Àlex) i Marco Bezzecchi.[9] A Le Mans, Martín va tornar a protagonitzar un cap de setmana rodó i va ampliar el seu lideratge al campionat en guanyar tant la cursa Sprint com la principal des de la pole position. Márquez va continuar la seva ratxa de segons llocs en ambdues curses i va passar a la tercera posició del campionat. Bagnaia va tenir problemes a la cursa Sprint abans de retirar-se a la tercera volta, però va poder ocupar la tercera posició al podi a la cursa principal.[10] A Montmeló, el pilot d'ApriliaAleix Espargaró va anunciar la seva intenció de retirar-se al final de la temporada en una roda de premsa el divendres[11] i després va obtenir la pole position i la victòria a la cursa Sprint dissabte.[12][13] Bagnaia va obtenir la victòria a la cursa principal i Martín i Márquez completaren el podi.[14] A Mugello, Martín va sortir des de la pole position però Bagnaia va obtenir les victòries a la cursa Sprint i a la principal (malgrat una penalització de tres posicions a la graella) i va reduir la diferència de punts al capdavant de la classificació provisional a 18.[15] A Assen, Bagnaia va completar un cap de setmana perfecte i va aconseguir la pole position i les dues victòries del cap de setmana, mentre que Martín va acabar segon en totes dues.[16] Martín va dominar inicialment el cap de setmana a Sachsenring, aconseguint la pole position i guanyant la cursa Sprint abans de caure mentre anava primer a la penúltima volta de la cursa principal, regalant finalment la victòria a Bagnaia.[17] Amb aquesta victòria, Bagnaia va recuperar el lideratge del campionat per primera vegada des de Portugal i va començar les vacances d'estiu amb un avantatge de 10 punts sobre Martín.
La del 2024 fou la darrera temporada que Repsol patrocinà Honda. Aquell any, les motos del Repsol Honda Team duien molt poca propaganda del grup petrolier.
Un cop represa l'activitat al campionat amb el Gran Premi de Gran Bretanya, a Silverstone, es va celebrar el 75è aniversari del campionat amb decoracions especials d'inspiració retro per a tots els equips presents.[18][19] El pilot de DucatiEnea Bastianini va obtenir la victòria tant a la cursa Sprint com a la principal. Jorge Martín va acabar ambdues curses en segona posició, mentre que Francesco Bagnaia va caure a la Sprint i va acabar tercer a la principal, permetent a Martín recuperar el lideratge del campionat.[20] Bagnaia va obtenir les dues victòries davant de Martín a Spielberg i va recuperar el lideratge.[21] A l'Aragó, Marc Márquez va tenir un cap de setmana rodó amb la pole position, la victòria a la cursa Sprint i la victòria i la volta ràpida a la principal, aconseguint així la seva primera victòria amb Ducati i la seva primera victòria en 1.043 dies des del 2021, en què havia guanyat la segona ronda de Misano.[22] Martín va obtenir el segon lloc en ambdues curses i va tornar a prendre a Bagnaia el lideratge del campionat. Márquez va obtenir una victòria consecutiva a la primera de les dues rondes de Misano, mentre que Martín va encapçalar el podi a la cursa Sprint. El Gran Premi del Kazakhstan, cancel·lat, es va substituir per una segona ronda a Misano en setmanes consecutives; allà, Bagnaia va guanyar la cursa Sprint però va caure a la principal, que va guanyar el seu company d'equip Bastianini. Martín va acabar segon a totes dues i va ampliar el seu avantatge al campionat a 24 punts. Ducati va obtenir el seu cinquè campionat de constructors consecutiu (i el sisè en total) a sis rondes del final.[23]
L'etapa de l'Àsia-Pacífic del campionat va començar a Indonèsia, on hi va haver la primera victòria a la cursa principal de Jorge Martín des del Gran Premi de França, al maig, i una victòria a la cursa Sprint de Francesco Bagnaia.[24] A Motegi, Bagnaia va pujar al primer graó del podi en ambdues curses i va reduir el lideratge de Martín a només 10 punts a quatre rondes del final.[25] Martín va obtenir la pole position i la victòria a la cursa Sprint a Phillip Island, però va acabar segon darrere de Marc Márquez a la cursa principal.[26] A Tailàndia, Enea Bastianini va guanyar la cursa Sprint per davant de Martín i Bagnaia, mentre que Bagnaia va guanyar la principal per davant de Martín i Pedro Acosta.[27] A la penúltima ronda, a Sepang, Bagnaia va sortir des de la pole position a la cursa però va caure Sprint mentre perseguia Martín, que havia pres el lideratge al primera revolt.[28] Els dos aspirants al títol van intercanviar el lideratge diverses vegades a les primeres voltes de la cursa principal, abans que Bagnaia agafés distància i obtingués la victòria per davant de Martín. A manca d'una sola ronda per al final del campionat, Martín disposava ara de 24 punts d'avantatge sobre Bagnaia.[29]
Les inundacions al País Valencià a causa de la gota freda de 2024 van fer que la ronda final, que normalment se celebra al circuit Ricardo Tormo de Xest, fos substituïda per una de nova celebrada a Montmeló, al circuit de Barcelona-Catalunya, que es va anomenar Gran Premi de la Solidaritat.[30] Francesco Bagnaia hi va completar un cap de setmana perfecte i va guanyar tant la cursa Sprint com la cursa principal sortint des de la pole position, però els dos tercers llocs obtinguts per Jorge Martín van donar el títol a l'espanyol, amb 508 punts en total enfront dels 498 de Bagnaia.[31] Ducati va completar la temporada amb 722 punts d'un màxim possible de 740 (97,6%) i va guanyar el campionat de constructors.
Héctor Garzó
David Alonso
Ai Ogura
Jorge Martín
CFMoto
Kalex
Ducati
Ai Ogura, Campió de Moto2
Marc Márquez, tercer a MotoGP
Pecco Bagnaia, subcampió de MotoGP
Diogo Moreira
