Can Batlló (la Bordeta)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Can Batlló».
Infotaula d'edifici
Can Batlló
Can Batlló (la Bordeta, Barcelona).jpg
Dades bàsiques
Tipus edifici
Arquitecte Juan Antonio Molinero
Construït 1877-78
Característiques
Estil Eclecticisme
Ubicació
Municipi Barcelona
Localització C. Mossèn Amadeu Oller, 3-41 - Gran Via Corts Catalanes, 159-179 - c. Parcerisa, 4-24 - c. Cadena, 4-22

41° 22′ 10″ N, 2° 08′ 15″ E / 41.36948°N,2.13749°E / 41.36948; 2.13749
Bé cultural d'interès local
Identificador IPAC: 42500
Modifica dades a Wikidata

Can Batlló, o l'antiga Fàbrica Joan Batlló, és un antic complex industrial ubicat a tocar de la Gran Via de les Corts Catalanes, prop de la plaça Cerdà. El formen les instal·lacions que varen constituir la fàbrica tèxtil creada el 1878 per Joan Batlló i Barrera i que a finals del segle XIX va donar vida al barri de la Bordeta de Barcelona. El projecte és obra de l'enginyer Juan Antonio Molinero.[1] L'edifici és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Descripció[modifica]

Propaganda de l'empresa "Joan Batlló"

Es conserven diverses naus del conjunt. La més gran és paral·lela al carrer Mossèn Amadeu Oller i consta de planta baixa i tres pisos amb teulada a doble vessant. A la planta baixa té una nau adossada. Tot l'edifici és de maó vist i amb grans finestrals d'arc rebaixat a tots els nivells. Al centre de la façana principal, que és la que dona al carrer Mossèn Amadeu Oller, sobresurt un cos rectangular amb quatre grans semi-columnes dóriques que recorren la façana fins al segon pis i aguanten un entaulament sense decoració a sobre del qual hi ha un balcó que s'obre al pis superior. A banda i banda d'aquestes columnes hi ha unes pilastres que recorren la planta baixa i el primer pis i aguanten una bola decorativa sobre una base troncopiramidal. Al tercer pis d'aquest cos la part central de la façana, la que es correspon al balcó, queda endarrerida i així dóna la sensació d'estar flanquejada per dos torres. Està coronat per una cornisa a sobre de la qual hi ha el mur de tancament de la terrassa.[2]

La resta de naus del complex segueixen la mateixa orientació que la nau principal o estan de forma perpendicular, en paral·lel a la Gran Via. Hi ha diverses tipologies però totes elles són de maó vist amb teulada a dues a doble vessant. Alguns tenen només planta baixa amb les obertures d'arc rebaixat i un òcul sobre la porta. Altres tenen pilastres entre les obertures que creen un ritme regular i aguanten una cornisa, tot fet amb maó.[2]

Dins del conjunt destaca el bloc onze que ha estat recentment rehabilitat. Aquest consta de planta baixa i un pis amb les obertures d'arc rebaixat. La separació entre les dues plantes està marcada per una cornisa. El pis superior té un basament llis i les obertures estan emmarcades per maons que fan la forma de carreus. El coronament està marcat amb un fris de dentellons. A l'interior els sostres són de volta catalana amb bigues i columnes de ferro fos.[2]

Al carrer Constitució 19 hi ha una de les portes d'entrada al recinte. Aquesta és una simple obertura rectangular i per sobre el mur fa un coronament mixtilini. A tocar d'aquest accés, dins del recinte, hi ha una masia de planta baixa i dos pisos amb coberta a doble vessant. A la façana principal hi ha un cos afegit de planta baixa, pis i terrat. Les obertures són allindades i una cornisa, que recorre la cantonada, separa la façana del mur del terrat. Al costat d'aquest edifici hi ha l'església de la fàbrica. La façana és d'inspiració gòtica i està pintada de blanc. La porta és un arc canopial d'esquena d'ase amb l'intrados decorat amb dues columnes per banda amb els capitells decorats amb motius vegetals i que aguanten una motllura llisa. Per fora una altre motllura ressegueix la forma de la porta, aquesta està aguantada per mènsules decorades amb animals i està rematada per un floró. La façana té un basament llis i als extrems hi ha unes pilastres decorades amb arcs trilobulats. A la part superior de la façana hi ha un fris de boles on falta la part central per deixar lloc al floró.[2]

El mur de tancament a la Gran Via està decorat amb grans quadrats dobles i pilastres. En aquest mur s'obre l'antiga porta principal del recinte. Aquesta està emmarcada per dues pilastres constituïdes a partir de peces rectangulars i aguanten una cornisa amb un gran voladís i un entaulament. Molt a prop d'aquesta porta es troba la torre de les aigües; és una torre quadrangular d'obra vista amb les quatre cares decorades amb bandes cegues. A la part superior hi ha un fris de dentellons que separa l'últim tram on s'obren tres obertures rectangulars a cada cara que actualment estan tapiades. El coronament és una cornisa decorada amb una doble filera de dentellons i per sobre el mur de tancament de la terrassa amb obertures rectangulars.[2]

La xemeneia de la fàbrica té forma troncocònica, és de maó vist, i està coronada per una motllura llisa.[2]

A prop de la cantonada entre els carrers Constitució i Parcerisa hi ha una antiga masia, coneguda com Can Bruixa, totalment oculta per els edificis que l'envolten i que s'inclou dins de la protecció BCIL. És un edifici de planta quadrangular amb un cobert adossat. Consta de planta baixa i pis amb la coberta a doble vessant que desaigüa a les façanes principal i posterior. A la façana principal hi ha la porta d'arc escarcer adovellat i, per damunt de la porta, hi ha un finestral amb sortida a un petit balcó d'obra.[2]

Història[modifica]

Vista de la fàbrica de Sants a finals del segle XIX
La xemeneia de la fàbrica

El 1878 es va inaugurar al barri de Sants, que s'acabava d'annexionar a Barcelona, la Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló, de mans de Joan Batlló i Barrera, un dels germans de la poderosa família Batlló. El 1866, Joan Batlló havia format una societat amb els seus germans, sota la denominació "Batlló Germans". Van crear la gran fàbrica Can Batlló al carrer d'Urgell, a l'Eixample de Barcelona. Dos dels quatre germans fundadors, Domènec i Jacint, van morir el 1866. Feliu, el més gran, es va jubilar el 1876, incorporant als seus fills a l'empresa. Joan Batlló va optar per dissoldre la societat i deixar la fàbrica del carrer Urgell en mans dels fills de Feliu: Frederic, Enric, Àngel, Pia i Dolors Batlló i Batlló. Aquest van anomenar la nova societat com "Batlló i Batlló". Amb molts problemes laborals, aquesta societat va durar fins a 1889.[3]

Joan Batlló i els seus nebots Domènec i Romà Batlló i Sunyol (fills del seu germà Domènec, mort el 1866) varen crear la fàbrica de la Bordeta. Joan tenia molta experiència en els productes derivats del cotó. Havia viatjat per tot el món cercant innovacions, nous mercats a Sud-amèrica i matèries primeres a l'Àsia, quan els americans varen blocar les exportacions arran de la guerra de Secessió.[4] Sants va ser un dels barris obrers cabdals pel que fa a la indústria tèxtil i, en aquest marc, Can Batlló es va sumar a altres negocis tèxtils com el Vapor Vell, el Vapor Nou i la fàbrica Serra i Balet. Al seu voltant, va anar sorgint una nova identitat de barri, el de La Bordeta.[5]

Propaganda de l'empresa "Sobrinos de Joan Batlló"

La fàbrica ocupava 19.000 m² sobre un terreny de 26.000. Estava construïda en una sola planta. Tenia 24.000 pues i 722 telers. Una màquina de vapor construïda per la Maquinista Terrestre i Marítima.[4] li proporcionava la seva energia de 600 cavalls de vapor.

Van començar fabricant la mateixa línia de productes que la fàbrica del carrer Urgell, ara competència seva. Però el 1883 van seguir les petjades de L'Espanya Industrial, introduint l'estampació. Van participar en l'Exposició Universal de 1888 on van obtenir la medalla d'argent per "la perfecció i baratura dels seus teixits blancs". Donava feina a 950 treballadors i tenia una activitat molt més estable que la seva competència, la "Batlló i Batlló".[4] El 1892 va morir Joan Batlló i Barrera, solter i sense descendència. Romà i Domènec Batlló i Sunyol i van continuar, sota la denominació de "Sobrinos de Juan Batlló". El 1898 ja havien doblat la potència del vapor a 1.200 cavalls, comptava amb 32.000 pues de filar i 900 telers i havien comprat nova maquinària per a la secció d'estampats. També comencen a elaborar gèneres de punt, un producte molt original per a una tèxtil tradicional.[6]

El 1892 va morir Joan Batlló i Barrera, solter i sense descendència, i varen continuar Romà i Domènec Batlló i Sunyol sota la denominació de "Sobrinos de Juan Batlló". El 1926 es va convertir en societat anònima sota la denominació de "Nebots de Joan Batlló, SA", amb oficina al carrer Trafalgar. L'any 1943, l'empresa va ser venuda a Julio Muñoz Ramonet, que va consolidar la transformació del conjunt fabril en un conjunt de magatzems i tallers llogats a diferents empreses.[2]

La masia Cal Bruixa, abans coneguda com Cal Paretó, va ser construida l'any 1880 i era propietat de Josep Elias i Anglí, el qual es dedicava al cultiu i venda de verdures. Més endavant qui va adquirir la casa era conegut com "en Bruixa", i això va donar l'actual nom a la masia.[2]

Segle XX[modifica]

L'any 1900 van guanyar el gran premi a l'Exposició de París,[7] en la categoria de "Fils i tel·les de cotó". Però amb el canvi de segle, l'activitat baixa i han de despatxar part de la plantilla, fins quedar-se amb 800 treballadors. En canvi, la primera guerra mundial (1914-1918) va produir una revifada important. El 1926 es va convertir en societat anònima sota la denominació de "Nebots de Joan Batlló, SA", amb oficina al carrer Trafalgar.[4]

Deu anys més tard, en esclatar la guerra civil el 1936, la família Batlló tem per la seva vida i s'exilia a França. En aquelles circumstàncies, abandonat el timó i amb els centenars de treballadors angoixats per la seva subsistència, tots plegats decideixen tirar endavant la producció nomenant un director accidental. La persona escollida per ells mateixos per la seva honestedat i valentia, fou el peó Policarp Prats Montsalvatje (1884-1982), que durant aquells temps difícils i fins a la tornada de la família, dirigí la fàbrica i la preservà de l’espoli per part de les diverses forces bèl·liques dominants en cada moment. Un cop retornats els propietaris, Prats també tornà al seu antic lloc de treball com a peó.[8]

Durant la dècada del 1960 esclatà la crisi tèxtil i l'empresa cotonera dels Batlló va fer fallida. Llavors, va passar a mans de Julio Muñoz Ramonet, un dels empresaris barcelonins més audaç, més engatussador i més imaginatiu que ha donat el país per revestir amb una base jurídica els negocis més fraudulents,[9] Tot i l'especulació d'aquest industrial enriquit amb el contraban,[10] la reconversió de l'antiga factoria tèxtil va acabar esdevenint una mena d'ecosistema industrial, una autèntica ciutat dels oficis, on convivien en harmonia, tradició i modernitat, empreses grans i petits tallers i un bar que funcionava com a fòrum de discussió i com a centre de negocis.[11]

Julio Muñoz Ramonet va morir a Suïssa i no fou fins força anys després que el jutge Baltasar Garzón destapà els seus negocis corruptes. A Barcelona, Ramonet va arribar a disposar, amb el suport del règim franquista, d'un patrimoni imperiós, que incloïa el Palau Robert, el Palau Montaner –on hi havia una gran col·lecció d'obres d'art de Goya i El Greco, entre d'altres– i l'Hotel Ritz. Per explicar amb poques paraules el procés d'estira-i-arronsa que va viure la propietat de Can Batlló durant els anys següents, podem dir –simplement– que aquesta va passar per diverses immobiliàries, però que totes pertanyien a una mateixa persona: Julio Muñoz Ramonet. En el cielo Dios y en La Bordeta Muñoz, és una frase enginyosa que té un ampli significat per una part de la gent gran d'aquest barri. Muñoz, però, no posseïa la totalitat del terreny actualment requalificat, sinó que tenia un 80% de la titularitat del sòl.

Després de convertir-se en un polígon industrial integrat per petites i mitjanes empreses, l'any 1976, els seus 81.000 metres quadrats de terreny van ser requalificats pel Pla General Metropolità i destinats a equipaments i zones verdes.[2]

Segle XXI[modifica]

El 2006, la Comissió de Govern de l'Ajuntament de Barcelona va aprovar la proposta de reordenació urbanística del conjunt industrial de Can Batlló i del sector de La Magòria, que manté el conjunt d'edificis industrials, creant un parc de 4,7 hectàrees, una vintena d'equipaments i més d'un miler d'habitatges, la meitat amb protecció.[12] Les 200 petites empreses s'havien de traslladar a uns terrenys de la Seat de la Zona Franca, adquirits pel Consorci de la Zona Franca. La remodelació encara no s'ha dut a terme, i queden unes poques empreses.[13]

Els terrenys pertanyen al Grup Gaudir, una empresa immobiliària multinacional que treballa des de fa molts anys a Catalunya, sobretot a les comarques del Barcelonès i el Tarragonès. La immobiliària va desenvolupar un projecte de remodelació de l'antic polígon industrial de Can Batlló, anomenat Gaudir Nou Centre.[14] La immobiliària Gaudir considerava insuficient l'espai edificable en el primer pla d'ordenació i va interposar un contenciós administratiu contra l'Ajuntament, amb el que va aconseguir una proposta amb molt més terreny destinat a la construcció d'habitatges, amb un total de 1.377 habitatges i 21 equipaments, entre ells la nova seu de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya.[14]

Com passava el temps i com ni la immobiliària Gadir, propietària dels terrenys, ni les institucions governamentals iniciaven el projecte, es va crear la plataforma ciutadana "Can Batlló és pel barri" on es lluita per què la transformació de l'espai es faci realitat. L'any 2009 la plataforma va amenaçar amb ocupar l'espai si no començaven les obres, llavors l'ajuntament, per evitar aquesta ocupació, va cedir una nau als veïns; és el Bloc Onze que actualment alberga la Biblioteca Popular Josep Pons, un polivalent Espai de Trobada, un Auditori, i tallers d'arts plàstiques, escèniques i audiovisuals.[2]

La "Plataforma Can Batlló és per al Barri" va fixar la data de l'11 de juny del 2011 perquè l'Ajuntament iniciés el procés de transformació del polígon perquè aquest estigués obert al barri. En aquest marc, la Comissió de Veïns de La Bordeta[15] i el Centre Social de Sants,[16][17] juntament amb molts veïns, estaven disposats a okupar els terrenys si llavors el procés continuava encallat.[18] Aquesta situació portà a la cessió d'unes naus, anomenades Bloc 11, per evitar l'okupació,[19] permetent l'entrada del veïnat l'11 de juny del 2011,[20] creant nous espais en les naus cedides.[21] L'evolució del procés urbanístic per la creació d'equipaments i ajardinaments avança, a poc a poc, amb l'enderroc de murs i naus que donen pas a un espai veïnal.[22]

Referències[modifica]

  1. «Fitxa del Patrimoni Arquitectònic». Ajuntament de Barcelona, 2003. [Consulta: 5 abril 2012].
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 «Can Batlló». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 10 desembre 2017].
  3. Cabana, 1992, p. 195-197.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Cabana, 1992, p. 201.
  5. Serra i Balet
  6. Cabana, 1992, p. 202.
  7. «España en la Exposición de París» (en castellà). La Vanguardia, 12-07-1900, p.  [Consulta: 6 abril 2012].
  8. Llibre "Records d'una vida", de Joan Prats Batlle i Duaita Prats Vilarrasa (Barcelona 2007 - Biblioteca d'Olot, Col·lecció local)
  9. Marcè i Font, Josep; Martí Gómez, José. Centre Social de Sants. Una experiència associativa. Barcelona: Llibres de l'Índex, 1996. ISBN 84-87561-91-8. 
  10. «Després de Déu, Muñoz-Ramonet». Vilaweb, 17-12-2003. [Consulta: 15 abril 2011].
  11. Corbella, Xavier. «Can Batlló: adéu a la ciutat dels oficis». Terra de ningú. [Consulta: 15 abril 2011].
  12. «Les empreses de Can Batlló es traslladen a la Zona Franca». Ajuntament de Barcelona, 10-05-2006 [Consulta: 28 març 2011].
  13. «Los últimos de Can Batlló» (en castellà). El País, 25-11-2010 [Consulta: 28 març 2011].
  14. 14,0 14,1 «Gaudir Nou Centre» (en castellà). Grup Gaudir. [Consulta: 1 maig 2011].
  15. Comissió de Veïns de La Bordeta
  16. «Can Batlló: ja està pintada la “primera pedra” del pàrquing de la Bordeta». Centre social de Sants. [Consulta: 1 maig 2011].
  17. «40 anys de lluita». El Periòdico.
  18. El Periodico - Els veïns mantenen el pla dokupar' Can Batlló
  19. El PEriòdico - La propietat de Can Batlló cedeix una nau per evitar l'ocupació
  20. El Periòdico - La Bordeta fa un pas més en la conquista pacífica de Can Batlló
  21. El Periòdico - Vida nova a Can Batlló
  22. El Periòdico - Can Batlló s'obre al barri de Sants després de 37 anys d'espera

Bibliografia[modifica]

  • Cabana, Francesc. Fabricants i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya.. Vol.2. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p.  [Consulta: 3 abril 2012]. 
  • de Riquer, Borja; Llimargas, Marc. Modernisme i modernistes. vol.1. Lunwerg, 2001. ISBN 978-84-7782-776-4 [Consulta: 4 abril 2012]. 
  • «Família Batlló» (en castellà). Jerónimo Suñol. [Consulta: 3 abril 2012].
  • Lacol (ed.). Inventari de Can Batlló. Teixint una història col·lectiva (en català). Riera de Magòria, 2014. ISBN 978-84-616-8186-0. 

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Can Batlló (la Bordeta) Modifica l'enllaç a Wikidata