Can Batlló (la Bordeta)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Can Batlló

Propaganda de l'empresa Joan Batlló Modifica el valor a Wikidata
Imatge
Dades
TipusFàbrica i recinte Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
1877 – 1878construcció Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura eclèctica Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativala Bordeta (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióMossèn Amadeu Oller, 3-41, Gran Via Corts Catalanes, 159-179, Parcerisa, 4-24 i Camí de la Cadena, 4-22 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 22′ N, 2° 08′ E / 41.37°N,2.14°E / 41.37; 2.14
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC42500 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona1787 Modifica el valor a Wikidata
Lloc webcanbatllo.org Modifica el valor a Wikidata

Can Batlló, o l'antiga Fàbrica Joan Batlló, és un recinte industrial a tocar de la Gran Via de les Corts Catalanes, prop de la plaça Cerdà, declarat Bé Cultural d'Interès Local.[1]

Arquitectura[modifica]

Es conserven diverses naus de la fàbrica tèxtil creada el 1878 per Joan Batlló i Barrera (vegeu nissaga Batlló) segons el projecte de l'enginyer Juan Antonio Molinero. La més gran és paral·lela al carrer Mossèn Amadeu Oller i consta de planta baixa i tres pisos amb teulada a doble vessant. A la planta baixa té una nau adossada. Tot l'edifici és de maó vist i amb grans finestrals d'arc rebaixat a tots els nivells. Al centre de la façana principal, que és la que dona al carrer Mossèn Amadeu Oller, sobresurt un cos rectangular amb quatre grans semi-columnes dòriques que recorren la façana fins al segon pis i aguanten un entaulament sense decoració a sobre del qual hi ha un balcó que s'obre al pis superior. A banda i banda d'aquestes columnes hi ha unes pilastres que recorren la planta baixa i el primer pis i aguanten una bola decorativa sobre una base tronco-piramidal. Al tercer pis d'aquest cos la part central de la façana, la que es correspon al balcó, queda endarrerida i així dona la sensació d'estar flanquejada per dos torres. Està coronat per una cornisa a sobre de la qual hi ha el mur de tancament de la terrassa.[2]

La resta de naus del complex segueixen la mateixa orientació que la nau principal o estan de forma perpendicular, en paral·lel a la Gran Via. Hi ha diverses tipologies però totes elles són de maó vist amb teulada a dues a doble vessant. Alguns tenen només planta baixa amb les obertures d'arc rebaixat i un òcul sobre la porta. Altres tenen pilastres entre les obertures que creen un ritme regular i aguanten una cornisa, tot fet amb maó.[2]

Dins del conjunt destaca el Bloc Onze, que ha estat recentment rehabilitat. Aquest consta de planta baixa i un pis amb les obertures d'arc rebaixat. La separació entre les dues plantes està marcada per una cornisa. El pis superior té un basament llis i les obertures estan emmarcades per maons que fan la forma de carreus. El coronament està marcat amb un fris de dentellons. A l'interior els sostres són de volta catalana amb bigues i columnes de ferro fos.[2]

Al carrer Constitució, 19 hi ha una de les portes d'entrada al recinte. Aquesta és una simple obertura rectangular i per sobre el mur fa un coronament mixtilini. A tocar d'aquest accés, dins del recinte, hi ha una masia de planta baixa i dos pisos amb coberta a doble vessant. A la façana principal hi ha un cos afegit de planta baixa, pis i terrat. Les obertures són allindades i una cornisa, que recorre la cantonada, separa la façana del mur del terrat. Al costat d'aquest edifici hi ha l'església de la fàbrica. La façana és d'inspiració gòtica i està pintada de blanc. La porta és un arc canopial d'esquena d'ase amb l'intrados decorat amb dues columnes per banda amb els capitells decorats amb motius vegetals i que aguanten una motllura llisa. Per fora una altre motllura ressegueix la forma de la porta, aquesta està aguantada per mènsules decorades amb animals i està rematada per un floró. La façana té un basament llis i als extrems hi ha unes pilastres decorades amb arcs trilobulats. A la part superior de la façana hi ha un fris de boles on falta la part central per deixar lloc al floró.[2]

El mur de tancament a la Gran Via està decorat amb grans quadrats dobles i pilastres. En aquest mur s'obre l'antiga porta principal del recinte. Aquesta està emmarcada per dues pilastres constituïdes a partir de peces rectangulars i aguanten una cornisa amb un gran voladís i un entaulament. Molt a prop d'aquesta porta es troba la torre de les aigües; és una torre quadrangular d'obra vista amb les quatre cares decorades amb bandes cegues. A la part superior hi ha un fris de dentellons que separa l'últim tram on s'obren tres obertures rectangulars a cada cara que estan tapiades. El coronament és una cornisa decorada amb una doble filera de dentellons i per sobre el mur de tancament de la terrassa amb obertures rectangulars.[2]

La xemeneia de la fàbrica té forma troncocònica, és de maó vist, i està coronada per una motllura llisa.[2]

A prop de la cantonada entre els carrers Constitució i Parcerisa hi ha una l'antiga masia de Can Bruixa (abans coneguda com a Cal Paretó), totalment oculta per els edificis que l'envolten i que s'inclou dins de la protecció BCIL. És un edifici de planta quadrangular amb un cobert adossat. Consta de planta baixa i pis amb la coberta a doble vessant que desaigua a les façanes principal i posterior. A la façana principal hi ha la porta d'arc escarser adovellat i, per damunt de la porta, hi ha un finestral amb sortida a un petit balcó d'obra.[2] Va ser construïda l'any 1880 i era propietat de Josep Elias i Anglí, el qual es dedicava al cultiu i venda de verdures. Més endavant qui va adquirir la casa era conegut com "en Bruixa", i això va donar l'actual nom a la masia.[2]

Història[modifica]

Vista de la fàbrica de Sants a finals del segle XIX
La xemeneia de la fàbrica

El 1878 es va inaugurar al municipi de Sants la Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló, de mans de Joan Batlló i Barrera i els seus nebots Domènec i Romà Batlló i Sunyol, sota la raó social Joan Batlló i Nebots (vegeu nissaga Batlló).

Sants va ser un dels nuclis obrers cabdals pel que fa a la indústria tèxtil i, en aquest marc, Can Batlló es va sumar a altres negocis tèxtils com el Vapor Vell, el Vapor Nou i la fàbrica Serra i Balet. Al seu voltant va anar sorgint una nova identitat de barri, el de La Bordeta.[3]

Propaganda de l'empresa "Sobrinos de Joan Batlló"

L'any 1943, l'empresa va ser venuda a Julio Muñoz Ramonet, «un dels empresaris barcelonins més audaç, més engatussador i més imaginatiu que ha donat el país per revestir amb una base jurídica els negocis més fraudulents».[4] Aquest industrial, que es va enriquir amb el contraban,[5] va reconvertir l'antiga factoria tèxtil en una mena d'ecosistema industrial, una autèntica ciutat dels oficis, on convivien en harmonia, tradició i modernitat, empreses grans i petits tallers i un bar que funcionava com a fòrum de discussió i com a centre de negocis.[2][6]

Muñoz Ramonet va morir a Suïssa i no fou fins força anys després que el jutge Baltasar Garzón destapà els seus negocis corruptes. A Barcelona va arribar a disposar, amb el suport del règim franquista, d'un patrimoni imperiós, que incloïa el Palau Robert, el Palau Montaner (on hi havia una gran col·lecció d'obres d'art de Goya i El Greco, entre d'altres) i l'Hotel Ritz. Per explicar amb poques paraules el procés d'estira-i-arronsa que va viure la propietat de Can Batlló durant els anys següents, podem dir –simplement– que aquesta va passar per diverses immobiliàries, però que totes pertanyien a una mateixa persona: Julio Muñoz Ramonet. «En el cielo Dios y en La Bordeta Muñoz», és una frase enginyosa que té un ampli significat per una part de la gent gran d'aquest barri. Muñoz,[5] però, no posseïa la totalitat del terreny requalificat, sinó que tenia un 80% de la titularitat del sòl.

El 1976, els seus 81.000 m² van ser destinats pel Pla general metropolità a equipaments i zones verdes.[2] El 2006, la Comissió de Govern de l'Ajuntament de Barcelona va aprovar la proposta de reordenació urbanística del conjunt industrial de Can Batlló i del sector de la Magòria, que manté el conjunt d'edificis industrials, creant un parc de 4,7 hectàrees, una vintena d'equipaments i més d'un miler d'habitatges, la meitat amb protecció.[7] Les 200 petites empreses s'havien de traslladar a uns terrenys de la Seat de la Zona Franca, adquirits pel Consorci de la Zona Franca. El 2011, la remodelació no s'havia dut a terme i encara hi quedaven unes poques empreses.[8]

Els terrenys pertanyen al Grup Gaudir, una empresa immobiliària multinacional que treballa des de fa molts anys a Catalunya, sobretot a les comarques del Barcelonès i el Tarragonès. La immobiliària va desenvolupar un projecte de remodelació de l'antic polígon industrial de Can Batlló, anomenat Gaudir Nou Centre.[9] La immobiliària Gaudir considerava insuficient l'espai edificable en el primer pla d'ordenació i va interposar un recurs contenciós administratiu contra l'Ajuntament, amb el que va aconseguir una proposta molt més favorable als seus interessos, amb un total de 1.377 habitatges i 21 equipaments, entre els quals la nova seu de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya.[9]

Atès que transcorria el temps i ni la propietat ni les institucions governamentals tiraven endavant el projecte urbanístic, es va crear la plataforma ciutadana "Can Batlló és pel barri", que l'any 2009 va fixar la data de l'11 de juny del 2011 com a inici del procés de transformació del polígon. En aquest marc, la Comissió de Veïns de La Bordeta[10] i el Centre Social de Sants,[11][12] juntament amb molts veïns, estaven disposats a okupar els terrenys si llavors el procés continuava encallat.[13] Per tal d'evitar aquesta situació, l'Ajuntament va aconseguir la cessió d'unes naus als veïns,[14][15] l'anomenat Bloc Onze, que alberga la Biblioteca Popular Josep Pons, un polivalent Espai de Trobada, un Auditori, i tallers d'arts plàstiques, escèniques i audiovisuals.[16][2]

L'evolució del procés urbanístic per la creació d'equipaments i ajardinaments avança, a poc a poc, amb l'enderroc de murs i naus que donen pas a un espai veïnal.[17] El 2019, diferents entitats del barri estan ubicades a Can Batlló; entre elles, La Garrofera de Sants, una cooperativa de consum agroecològica autogestionada que neix el gener de l'any 2016 a partir de l'escissió del grup de Germinal Sants.[18]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Antiga Fàbrica Joan Batlló». Catàleg del Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 «Can Batlló». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 10 desembre 2017].
  3. ↑ Serra i Balet
  4. ↑ Marcè i Font, Josep; Martí Gómez, José. Centre Social de Sants. Una experiència associativa. Barcelona: Llibres de l'Índex, 1996. ISBN 84-87561-91-8. 
  5. ↑ 5,0 5,1 «Després de Déu, Muñoz-Ramonet». Vilaweb, 17-12-2003. [Consulta: 15 abril 2011].
  6. ↑ Corbella, Xavier. «Can Batlló: adéu a la ciutat dels oficis». Terra de ningú. [Consulta: 15 abril 2011].[Enllaç no actiu]
  7. ↑ «Les empreses de Can Batlló es traslladen a la Zona Franca de Barcelona». Ajuntament de Barcelona, 10-05-2006 [Consulta: 28 març 2011].[Enllaç no actiu]
  8. ↑ «Los últimos de Can Batlló» (en castellà). El País, 25-11-2010 [Consulta: 28 març 2011].
  9. ↑ 9,0 9,1 «Gaudir Nou Centre» (en castellà). Grup Gaudir. Arxivat de l'original el 2011-10-06. [Consulta: 1r maig 2011].
  10. ↑ Comissió de Veïns de La Bordeta
  11. ↑ «Can Batlló: ja està pintada la “primera pedra” del pàrquing de la Bordeta». Centre social de Sants. [Consulta: 1r maig 2011].
  12. ↑ «40 anys de lluita». El Periòdico.
  13. ↑ El Periodico - Els veïns mantenen el pla dokupar' Can Batlló
  14. ↑ El Periòdico - La Bordeta fa un pas més en la conquista pacífica de Can Batlló
  15. ↑ El Periòdico - La propietat de Can Batlló cedeix una nau per evitar l'ocupació
  16. ↑ El Periòdico - Vida nova a Can Batlló
  17. ↑ El Periòdico - Can Batlló s'obre al barri de Sants després de 37 anys d'espera
  18. ↑ Cooperativisme i agroecologia a Barcelona : 25 anys, 1993-2018. 1. ed. Barcelona: Comanegra, 2018. ISBN 9788417188733. 

Bibliografia[modifica]

  • Cabana, Francesc «Els Batlló». Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana, 1992 [Consulta: 3 abril 2012].
  • de Riquer, Borja; Llimargas, Marc. Modernisme i modernistes. vol.1. Lunwerg, 2001. ISBN 978-84-7782-776-4 [Consulta: 4 abril 2012]. 
  • «Família Batlló» (en castellà). Jerónimo Suñol. [Consulta: 3 abril 2012].
  • Lacol (ed.). Inventari de Can Batlló. Teixint una història col·lectiva. Riera de Magòria, 2014. ISBN 978-84-616-8186-0. 

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Can Batlló
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Can_Batlló_(la_Bordeta)&oldid=31568439»