Can Mario
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Fàbrica  | |||
| Arquitecte | General Guitart i Lostaló | |||
| Construcció | 1904 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | modernisme català arquitectura eclèctica | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Palafrugell (Baix Empordà) | |||
| Localització | Carrer Pi i Margall, 26-28 | |||
| ||||
| Format per | Torre de Can Mario Bòbila Vella | |||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Data | 4 febrer 2008 | |||
| Id. IPAC | 4147 | |||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Torre de Can Mario | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 1903-MH-EN | |||
| Codi BIC | RI-51-0010489 | |||
| Id. IPAC | 4148 | |||
|
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Bòbila Vella | ||||
| Data | 2 abril 2008 | |||
| Id. IPAC | 44899 | |||
| Activitat | ||||
| Ocupant | Museu del Suro de Palafrugell Museu Can Mario | |||
Can Mario és el nom popular d'una antiga fàbrica de suro de Palafrugell (Baix Empordà), fundada per Joan Miquel i Avellí, àlies Joanet Mario (Palafrugell, 1875-1934), a qui Josep Pla dedicà un dels seus Homenots.[1] Actualment és la seu del Museu del Suro, per una banda, i del Museu Can Mario (Fundació Vila Casas), per l'altra, a més de l'espai cultural de la Bòbila Vella.
També anomenada Fàbrica Armstrong Cork España, Manufactures del Suro o Miquel, Vincke i Meyer, el complex industrial està ubicat a la confluència del carrer de Pi i Margall amb el carrer de Begur i el carrer de la Tarongeta i està inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Hi destaca el dipòsit d'aigua en una torre de ferro, declarada l'any 2000 i gràcies a una iniciativa de caràcter popular,[2] bé cultural d'interès nacional en la categoria de monument històric, degut a la seva estructura i valors artístics poc comuns per aquest tipus de construccions.
Història[modifica]
La història d'aquesta fàbrica té un paper fonamental en la indústria del suro de la qual fou capdavantera de la mecanització. Joan Miquel i Avellí «Mario», expert surer format tècnicament a Alemanya, en fou el creador l'any 1900, amb socis alemanys. La raó social s'anomenà «Miguel i Vincke» i des del 1901 «Miquel, Vincke i Meyer». El 1916, en retirar-se els alemanys, s'anomenà «Manufactures de Suro SA». Recollí el procés d'industrialització del sector artesanal, iniciat abans de la fi del segle. Es dedicà a tota mena d'especialitats aprofitant tots els recursos de la matèria primera: aglomerats aïllants, llana de suro, parquets, paper de suro, taps i discos d'embotellament, salacots, flotadors, etc.; suro de composició a partir del 1922-23, que exportà arreu. El 1910 ja era la indústria surera més gran i moderna de la península amb més d'un miler de treballadors; el 1916 amplià el complex amb la dependència de fabricació d'aglomerat negre. El 1920 adquirí la gran factoria de Palamós. Pels anys 1920-30 hi treballaven més de 1200 persones a Palafrugell, més de 800 a Palamós, unes 100 a Begur i altres 100 als dipòsits de Càceres. Fundà filials comercials a Nova York i Londres.[1]
El 1930, després d'uns anys de dura competència, fou adquirida per la casa estatunidenca Armstrong Cork Co., la més important del ram, i el fundador es retirà. Ha seguit el procés posterior d'aquesta indústria (avui s'anomena Armstrong World Industries), en les darreres dècades en decadència. Actualment a la factoria de Palafrugell hi treballen unes 200 persones -hi és important l'elaboració de paper i articles de decoració- i altres 200 a la filial Trefinos SA dedicada als taps de xampany.[1]
Edifici[modifica]
.jpg)
És un gran complex industrial que ocupa una extensió considerable dins el nucli urbà de Palafrugell. L'espai de la fàbrica el conformen nombroses edificacions de naus industrials, de dues plantes, que s'estructuren formant una xarxa de patis i vials. És una interessant distribució que s'ha conservat inalterada. Al centre s'hi dreça una torre-dipòsit i de vigilància metàl·lica, datada el 1904, que ha esdevingut la senya d'identitat de la fàbrica i, en part, de la vila. Les naus són cobertes a doble vessant, sobre grans bigues d'enreixat metàl·lic; llurs façanes tenen frontons idèntics amb cornisa i coronament prominents. Destaquen els edificis pont damunt la via d'entrada. És notable la façana principal del carrer Pi i Margall, de tres crugies amb torreta central, simulant obra de carreuada i de rajol; elements de ferro forjat: reixes dels finestrals, fanals adossats i, molt notable, als batents de la gran portalada. Hi figuren, com en altres punts del conjunt fabril, anagrames del nom inicial de la indústria: les lletres M i V dins d'un cercle. Han sofert modificacions alguns sectors, en especial els edificis d'oficines. L'any 1984 ha estat derruïda una alta xemeneia de rajols, al sector septentrional de la fàbrica.[1]
Torre de Can Mario[modifica]
_-_3.JPG)
La Torre de can Mario és una edificació singular d'estructura de ferro construïda entre 1904 i 1905 per l'arquitecte General Guitart i Lostaló,[3] el mateix que va realitzar la façana modernista de la fàbrica. La construcció de la torre va anar a càrrec dels taller de l'arquitecte Juan Torras, de Barcelona, un arquitecte especialitzat en construccions metàl·liques, sota la direcció de l'enginyer Josep Maria Manich i Elias (vegeu fàbrica Arbós-Manich).[4]
La necessitat de dipòsits per garantir la pressió de l'aigua en les fàbriques de suro en una època que no hi havia aigua corrent, va fer proliferar aquesta mena de construccions. Però en tot el sector surer català no n'hi ha cap més que, més enllà de la funcionalitat, cuidés els detalls d'imatge. Això es degué a la particular forma de treballar de l'empresa Miquel, Vincke & Meyer. En un moment d'industrialització d'una antiga manufactura artesana, aquesta va voler remarcar la seva potència a través de la imatge.[5]
La torre està formada per una estructura metàl·lica helicoïdal col·locada sobre una base cilíndrica d'obra de pedra, on hi ha la porta d'accés a l'escala que hi ha a l'interior de l'entramat de ferro i dona accés a la part superior on hi ha un dipòsit d'aigua també cilíndric, amb barana de forja a la part superior. La torre continua elevant-se fins a un segon nivell que constitueix un lloc de guaita de dimensions menors i amb una barana similar a l'anterior. S'han de destacar els elements decoratius, tant de l'enreixat de la barana com en l'acabament superior, elements gens comuns en aquest tipus de construccions tan funcionals.[6]
A l'extrem superior hi ha un casquet de forma cònica amb un penell ornamentat amb l'emblema comercial de l'antiga empresa.[6]
Es tracta d'una obra plena de singularitat tècnica, espacial, volumètrica i estilística. És una excel·lent mostra de l'arquitectura de ferro, i una fita urbana dins de la població de Palafrugell.[6] S'ha delimitat al seu voltant un entorn de protecció seguint criteris visuals, ambientals i paisatgístics.[2]
La torre té una alçada de 35 metres, i a la part més alta s'hi accedeix a través de 182 esglaons. Des de la part més elevada de la torre es pot gaudir d'una panoràmica privilegiada de Palafrugell i de l'Empordanet, a més el Centre d'Interpretació permet descobrir la història d'aquest element emblemàtic, el qual ja s'ha convertit en tot un element clau de l'skyline de la vila.[4]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Can Mario |
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Fàbrica Armstrong Cork España, S.A.». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ 2,0 2,1 «Béns Culturals d'Interès Nacional (BCIN)». Ajuntament de Palafrugell, 22-11-2014. [Consulta: 22 gener 2020].
- ↑ «Béns culturals d'interès nacional». Ajuntament de Palafrugell. [Consulta: 1r agost 2012].
- ↑ 4,0 4,1 «CAN BECH. 1/2/2019.». [Consulta: 22 gener 2020].
- ↑ «Els edificis del Museu - Museu del Suro». [Consulta: 22 gener 2020].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 «Torre de Can Mario». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
Bibliografia[modifica]
- Cabana, Francesc «Manufactures del Suro, a Palafrugell». Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana, 1992.
Enllaços externs[modifica]
- «Visita virtual al Dipòsit Modernista de Can Mario». Google Maps.