Can Tunis

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de geografia políticaCan Tunis
Situació de les barraques de Can Tunis.jpg

Localització
41° 21′ 03″ N, 2° 09′ 13″ E / 41.350836°N,2.153541°E / 41.350836; 2.153541
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaÀmbit Metropolità de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona
Modifica les dades a Wikidata

Can Tunis fou una barriada de Barcelona situada entre Montjuïc, el mar i la desembocadura del riu Llobregat. L'estiu del 2004 es van enderrocar les darreres cases i la barriada ha quedat absorbida per les infraestructures industrials i portuàries.

Història[modifica]

Barraques de Can Tunis el 1946

El barri es trobava sobre terres pantanoses dessecades i recuperades per a l'agricultura entre (1711-1809)* per la família Antúnez propietària dels terrenys. Aquest fet i una incipient industrialització a partir de la segona meitat del segle 18 (Fàbrica dels Ossos, la Shell, l'Arsenal, el Vidriol, etc..)[1] configuraren la barriada. La família Antúnez, la Casa Antúnez, donà nom a la zona, Can Tunis, coneguda fins aleshores com la Marina de Sants. El 1917 s'hi creà el consorci de la Zona Franca i la barriada començar a rebre multitud d'immigrants. L'escriptor Paco Candel, que descriuria a bastament el fenomen de la immigració, hi arribà en aquells anys, els anys de la dictadura de Primo de Rivera. La forta industrialització de la zona, la creació de colònies per als obrers i de barris de barraques, canvià la fesomia de la zona i n'expulsà els pagesos i els pescadors.[2] Durant la Guerra Civil del 1936, la barriada patí molt els bombardejos i s'anà despoblant, cedint el lloc dels habitatges a indústries i infraestructures portuàries. Als anys setanta ja només quedaven uns quants blocs habitats principalment per famílies gitanes,[3] el barri va degradar-se molt i va convertir-se en un punt de tràfic i de consum de drogues.

El polígon Avillar Chavorros[modifica]

Situació del Polígon Avillar Chavorros el 1987

A final de la dècada dels setanta, amb l’objectiu de reallotjar quaranta- vuit famílies d’ètnia gitana que havien estat desallotjades de les seves barraques a l’entrada del cementiri, l’Ajuntament de Barcelona va decidir posar en marxa un projecte pilot amb l’objectiu d’erradicar el barraquisme i d’integrar les nombroses famílies d’ètnia gitana de la zona.

El projecte consistia en la construcció d’un nucli d’habitatges, el poblat experimental Avillar Chavorrós (que en caló significa “veniu nens”), en uns terrenys, propietat del Port de Barcelona, situats entre la muntanya de Montjuïc i el port, entre el que aleshores es coneixia com a Cinturó del Litoral i les vies del tren de mercaderies del port. Els habitatges es van construir d’acord amb les necessitats manifestades pels que els havien d’habitar i havien de ser gestionats pel Patronat Municipal de l’Habitatge.

En teoria, al cap de deu anys, els terrenys havien de tornar a quedar buits i a disposició del port. La previsió era que, durant aquest temps, els habitants s’haurien integrat en l’estructura social i urbana de la ciutat i es trobarien en condicions d’adquirir un nou habitatge.

El polígon Avillar Chavorrós, inaugurat l’any 1979 per l’alcalde Narcís Serra (Partit dels Socialistes de Catalunya, PSC), va ser dissenyat per l’arquitecte Raimon Torres i va obtenir un dels premis d’Opinió del Foment de les Arts Decoratives (FAD) per la seva contribució a l’eradicació del barraquisme.

L’any següent a la inauguració del nou barri, el Patronat Municipal de l’Habitatge ja havia deixat de cobrar els lloguers als inquilins i s’havia desentès de mantenir-lo. Amb el pas dels anys, el nombre d’habitants va créixer fins a arribar al centenar de famílies, ja que moltes convertien els garatges en habitatges per als fills a mesura que s’emancipaven.[4]

Fi de can Tunis[modifica]

El 1992 l’Ajuntament de Barcelona va anunciar l’objectiu d’enderrocar el barri i, tot i que l’any 1997 ja havia finalitzat el procés d’enderrocament de les antigues barraques situades als peus de la muntanya de Montjuïc, no fou fins al 2001 que es va iniciar el trasllat dels veïns que ocupaven el polígon Avillar Chavorrós i l’enderrocament dels primers habitatges. En alguns casos es van produir incidents com quan alguns veïns que es negaven a abandonar les cases van ser desallotjats per la força.

Les famílies rebien una indemnització i eren reallotjades en pisos socials de l’àrea metropolitana de Barcelona. L’expropiació i l’enderrocament van ser gestionats per l’empresa pública Regesa.

El desembre de 2003 encara quedaven una vintena de famílies que es resistien a abandonar casa seva. Finalment, el mes d’agost de 2004, la darrera família que encara ocupava una casa i un garatge va acceptar la indemnització de l’Ajuntament i va marxar.

Després de l’enderroc d’aquestes últimes construccions els terrenys van tornar a formar part del Port de Barcelona, entitat que va pagar al consistori barcelonès 6 milions d’euros per a poder fer efectiva l’ampliació de l’àrea de contenidors de mercaderies i de l’aparcament de camions.

Un documental de Paco Toledo i José González Morandi, anomenat Can Tunis, documenta els últims mesos d'aquesta barriada.

Referències[modifica]

  1. Sifre, Francesc «Registre d'un barri debolit: Can Tunis». XVII Col·loqui de Barcelona II, Societat Onomàstica, 1993.
  2. Candel, Francesc. Els altres catalans. Edicions 62. 
  3. Huertas Clavería, Josep Maria «Can Tunis, que morirà tres veces». La Vanguardia, 29-09-2004.
  4. Territori.scot.cat. «TRANSFORMACIÓ URBANA DE CAN TUNIS (BARCELONA)». territori.scot.cat. [Consulta: 27 novembre 2016].

Enllaços externs[modifica]