Canadà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Canada
Bandera Escut
Lema nacionalA Mari Usque Ad Mare
(Llatí De mar a mar)
HimneO Canada
Reial: God Save the Queen
Capital Ottawa
45° 24′ N, 75° 40′ O / 45.400,-75.667Coord.: 45° 24′ N, 75° 40′ O / 45.400,-75.667
Major ciutat Toronto
Idiomes oficials Anglès i francès (nivell federal) [1]
Gentilici Canadenc, canadenca
Govern Monarquia constitucional [2]
  Reina
Governador General
Primer ministre
Elisabet II
David Lloyd Johnston
Stephen Harper
Independència
 
 - Reconeguda
de la Gran Bretanya
11 de desembre de 1931 
Superfície
 -  Total 9.984.670 [3] km2 
 -  Aigua (%) 8.62%
Població
 -  Est. jul. 2010 33.759.742  (36è)[nb 1]
 -  Cens -
 -  Densitat 4 /km2 (222è)
Moneda Dòlar Canadenc (CAD)
Fus horari (UTC-3.5 a -8)
 -  Estiu (DST) [nb 2] (UTC-2.5 a -7)
Domini internet .ca 
Codi telefònic 1
  1. Dades del World Factbook
  2. Del segon diumenge de març al primer de novembre

El Canadà és un estat de l'Amèrica del Nord localitzat a l'extrem nord del continent; en realitat, es tracta de l'estat independent més septentrional de la Terra, i per la seva extensió és el segon més gran del món, darrere de Rússia. Políticament és una federació de 10 províncies i 3 territoris governada com una monarquia constitucional, que es va formar l'any 1867 mitjançant una acta de confederació.

La capital és Ottawa, seu del Parlament i residència oficial del Governador General i del Primer Ministre. La ciutat és superada en nombre d'habitants per Toronto (amb més de quatre milions d'habitants), Mont-real (amb més de tres), Vancouver (amb vora dos milions) i Calgary (que voreja el milió). Passen també del mig milió d'habitants les ciutats següents: Edmonton, Winnipeg, Quebec i Hamilton.

Originàriament fou una unió d'antigues colònies pertanyents a França i al Regne Unit, per la qual cosa el Canadà és membre de la Francofonia i de la Commonwealth, a part d'altres organismes internacionals com l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN). El Canadà té dos idiomes oficials: l'anglès i el francès, aquest darrer parlat, sobretot, a la província del Quebec. El Parlament està format sobretot per membres dels quatre partits principals, dels quals el Partit Liberal ha estat el dominant durant la majoria dels darrers 50 anys.

Té fronteres terrestres amb els Estats Units d'Amèrica al sud i a l'oest (amb Alaska), amb qui ha tingut una llarga relació. Igualment, les illes de Grenlàndia (possessió danesa) i de Saint-Pierre i Miquelon (possessió francesa) hi són properes. En concret, Grenlàndia està separada de les illes d'Ellesmere i de Baffin, respectivament, pels estrets de Nares i de Davis. Saint-Pierre i Miquelon es troba al sud de Terranova. Els límits per mar són, a l'oest, amb l'oceà Pacífic, al nord amb l'oceà Glacial Àrtic, el mar de Beaufort i la badia de Baffin, i a l'est amb l'oceà Atlàntic.

Té molts recursos naturals, entre els quals destaquen el gas natural, el petroli, la fusta, l'alumini, el coure, la indústria química, la maquinària industrial, el paper i el cartró.[4] A més a més compte amb molts bons aliats, especialment, el del seu major soci comercial, els Estats Units.[4] Són molt poques les deficiències del segon país més gran del món, excepte, potser, el seu enorme territori, que, unit a la seva baixa densitat de població, el fa una nació que no pot defensar totes les seves fronteres de forma eficient.


Toponímia[modifica | modifica el codi]

Mapa del Canadà

El nom del Canadà prové d'una paraula ameríndia (iroquès), canada que significa "vila" o "assentament". El 1525 els habitants de l'àrea de la ciutat actual de Quebec van fer ús d'aquesta paraula per dirigir Jacques Cartier cap a la vila de Stadacona.[5] Cartier va utilitzar la paraula "Canada" per referir-se no només a aquesta vila, sinó a tota l'àrea sota el domini de Donnacona, el cap de Stadacona; el 1547 els mapes van utilitzar aquest nom per referir-se a aquesta regió i les àrees que l'envoltaven.[6]

La colònia francesa del Canadà, Nova França es va establir al llarg del riu de Sant Llorenç i les costes al nord dels Grans Llacs. Després, sota el domini britànic es va dividir en dues colònies: l'Alt Canadà i el Baix Canadà, que s'unificarien el 1841 com a "Província Britànica del Canadà". Després de la formació de la Confederació, el 1867 es va adoptar el nom "Canadà" per referir-se al domini britànic, amb el nom de "Domini del Canadà".[7] Des de l'Acta de 1982 el nom oficial és només "Canadà", l'únic nom legal i bilingüe.

Geografia física[modifica | modifica el codi]

Article principal: Geografia del Canadà
Parc Nacional de Banff

El Canadà és situat a la part més septentrional del subcontinent de l'Amèrica del Nord. Limita amb els estats continentals dels Estats Units al sud, i amb Alaska al nord-oest; amb l'oceà Atlàntic a l'est, amb l'oceà Pacífic a l'oest, i amb l'oceà Àrtic al nord. En superfície total (incloent-hi els cossos d'aigua), el Canadà és el segon país més extens del món, després de Rússia i el més gran del continent. Des de 1925, el Canadà reclama la porció de l'Àrtic entre el 60 °W i el 141 °W,[8] però aquesta reivindicació no és reconeguda universalment. L'assentament més septentrional del Canadà és l'Estació d'Alerta de les Forces Canadenques a lilla Ellesmere, a 817 km del Pol Nord.[9] El Canadà té la costa més llarga del món, de 243.000 km.[10]

Costa de Nova Escòcia

La densitat de població és de 3.5 habitants per quilòmetre quadrat, una de les més baixes del món.[11] La part més densament poblada del país és el Corredor de la ciutat de Quebec - Windsor, al llarg del riu Sant Llorenç i els Grans Llacs al sud-est.[12] Al nord d'aquesta regió hi és l'Escut del Canadà, una regió de pedra netejada per l'última edat de gel, rica en minerals i plena de llacs i rius. El Canadà té més llacs que qualsevol altre estat del món i una gran quantitat de les reserves d'aigua dolça del món.[13][14]

Al Canadà oriental, la majoria de les persones viuen als grans centres urbans a les planes de les terres baixes de Sant Llorenç. El riu Sant Llorenç s'eixampla fins a convertir-se en l'estuari més gran del món, abans de desembocar al Golf de Sant Llorenç. El Golf limita al nord amb l'illa de Terranova i les províncies marítimes al sud. Les províncies marítimes s'estenen cap a l'est sobre els Apalatxes del nord de Nova Anglaterra i la Península Gapsé de Quebec. Nova Brunsvic i Nova Escòcia són dividides per la Badia de Fundy, la qual experimenta les variacions de marea més grans del món. Ontàrio i la Badia de Hudson es troben al centre del Canadà. A l'oest d'Ontàrio, les Praderes Canadenques s'estenen fins a les Muntanyes Rocalloses, que les separen de la Colúmbia Britànica.

Al canada nord-occidental, el riu Mackenzie corre des del Gran Llac de l'Esclau cap a l'oceà Àrtic. Un tributari d'un tributari del Mackenzie és el riu del sud de Nahanni, llar de les Cascades de Virgínia, amb una altitud molt superior a les Cascades del Niàgara. La vegetació del nord del Canadà varia de les coníferes a la tundra i finalment a les zones desèrtiques àrtiques del nord. Al nord del Canadà continental hi ha l'arxipèlag Àrtic Canadenc que inclou moltes de les illes més gran del món en superfície.

Les temperatures hivernals i estivals del Canadà varien segons la regió. Els hiverns poden ser molt freds a moltes regions del país, especialment a l'interior i a les províncies de les Praderes, el clima de les quals és continental, amb temperatures mitjanes de −15 °C tot i que poden arribar a menys de −40 °C.[15] A les regions no costaneres la neu pot cobrir el terra durant sis mesos de l'any. La regió costanera de la Colúmbia Britànica n'és una excepció i gaudeix d'un clima temperat amb hiverns plujosos.

El Canadà és una regió geològicament activa, sísmica, amb la presència de volcans potencialment actius, com ara el Mont Meager, el Mont Garibaldi, el Mont Cayley i el complex volcànic del Mont Edziza.[16]

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història del Canadà

Les Primeres Nacions i els colonitzadors[modifica | modifica el codi]

El comerç de pells fou la indústria més important del Canadà fins al segle XIX

Les tradicions de les Primeres Nacions o els amerindis canadencs i els inuit diuen que els pobles aborígens han residit a llurs terres des del començament del temps. Els estudis arqueològics suggereixen hi havia presència humana al nord del Yukon fa 26.500 anys, i al sud de l'Ontàrio fa 9.500 anys.[17][18]

Els europeus hi arribaren per primera vegada quan els víkings s'establiren a L'Anse aux Meadows al voltant del 1000 dC. La costa atlàntica del Canadà fou explorada per John Cabot el 1497 en nom del Regne d'Anglaterra[19] i per Jacques Cartier el 1534 en nom de França;[20] els baleners i pescadors temporals bascos treballaren entre els Grancs Bancs de Terranova i Tadoussac per més d'un segle.[21] L'explorador francès Samuel de Champlain hi arribà el 1603 i establí el primer assentament europeu permanent a Port Royal el 1605 i la ciutat de Quebec el 1608,[22] les quals es convertirien en les capitals d'Acàdia i el Canadà, respectivament. Entre els colons francesos de la Nova França, els canadencs s'assentaren sobretot a la vall del riu del Sant Llorenç, mentre que els acadians s'establiren a les actuals províncies marítimes; els mercaders de pells i els missioners catòlics exploraren els Grans Llacs, la Badia de Hudson i les vores del riu Mississipí cap a Louisiana. Amb el temps esclatà la guerra francesa-iroquesa sobre el control del comerç de pells.

Els anglesos establiren assentaments de pescadors a Terranova al voltant del 1610, i colonitzaren les Tretze Colònies al sud. Una sèrie de guerres intercolonials esclataren entre 1689 i 1763. La Nova Escòcia continental passà al control britànic després del Tractat d'Utrecht (1713); el Tractat de París (1763) cedí el Canadà la major part de la Nova França a l'imperi Britànic després de la Guerra Franco-Índia. La Proclamació Reial de 1763 tragué la província del Quebec de Nova França i annexà l'illa Cape Breton a la Nova Escòcia. També restringí la llengua i els drets religiosos dels francocanadencs. El 1769, l'illa St. John (en l'actualitat, l'illa del Príncep Eduard) es convertí en una colònia separada. Per prevenir el conflicte amb el Quebec, l'Acta del Quebec de 1774 expandí el seu territori cap als Grans Llacs i al riu Ohio i hi restablí la llengua francesa, la fe catòlica i la llei civil francesa, la qual cosa molestà als residents de les Tretze Colònies del sud, i fou un dels catalitzadors de la Guerra d'Independència dels Estats Units.[23] El Tractat de París (1783) reconegué la independència dels Estats Units i cedí els territoris al sud dels Grans Llacs als Estats Units. Aproximadament, 50.000 lleials a l'Imperi fugiren els Estats Units i s'establiren al Canadà.[24] Nova Brunsvic fou creada en separar-la de la Nova Escòcia com a part de la reorganització dels assentaments dels lleials a les províncies marítimes. Per rebre els immigrants lleials a l'Imperi a la província del Quebec, l'Acta Constitucional de 1791 dividí la província en dues: el Baix Canadà francòfon, i l'Alt Canadà angloparlant, atorgant-les una Assemblea Legislativa pròpia. El Canadà (el Baix i l'Alt) fou el principal front en la Guerra de 1812 entre els Estats Units i l'Imperi Britànic. La defensa del Canadà contribuí al sentiment d'unitat dels nord-americans britànics. La immigració a gran escala al Canadà començà el 1815, principalment de la Gran Bretanya i Irlanda. La indústria de la fusta sobrepassà el comerç de pells en importància durant les primeres dècades del segle XIX.

Cap a l'autonomia[modifica | modifica el codi]

Els Pares de la Confederació, de Robert Harris

El desig d'un govern responsable tingué com a resultat les fallides Rebel·lions de 1837. El Report Durhman recomanava la creació d'un govern responsable i l'assimilació dels francocanadencs a la cultura britànica.[25] L'Acta d'Unió de 1840 uní les dues províncies del Baix i l'Alt Canadà en una sola Província Unida del Canadà. Els francocanadencs i els anglocanadencs participaren tots junts en l'Assemblea per restaurar els drets francesos. El govern responsable o l'autonomia fou establerta a totes les províncies nord-americanes britàniques el 1849.

La signatura del Tractat d'Oregon per la Gran Bretanya i els Estats Units el 1846 acabà amb la disputa de la frontera d'Oregon, estenent-la a l'oest sobre el paral·lel 49è, i obrint el pas a la colonització de l'illa de Vancouver (1849) i la Colúmbia Britànica (1858). El Canadà emprengué una sèrie d'expedicions exploratòries per reivindicar la Terra de Rupert i la regió Àrtica. La població canadenca creixé ràpidament, a causa dels taxes de natalitat elevades; la immigració britànica contrarestada per l'emigració als Estats Units.

Després de diversos congressos constitucionals, l'Acta de la Constitució de 1867 formà una confederació que creava "un Domini amb el nom del Canadà" l'1 de juliol, 1867, integrat per quatre províncies: Ontàrio, el Quebec, Nova Escòcia i Nova Brúnsvic.[26] El Canadà prengué el control de la Terra de Rupert i el Territori del Nord-oest, on les queixes dels mestissos canadencs iniciaren la Rebel·lió del Riu Vermell i crearen la província de Manitoba el juliol de 1870. La Colúmbia Britànica i l'illa de Vancouver (que s'havien unificat el 1866) i la colònia de l'illa del Príncep Eduard s'uniren a la confeeració el 1871 i el 1873 respectivament.[27]

El govern conservador del primer ministre John A. Mcdonald establí una política nacional de tarifes amb la intenció de protegir les indústries canadenques naixents. Per obrir els territoris de l'oest, el govern patrocinà la construcció de tres ferrocarrils transcontinentals, en especial dels Ferrocarrils Canadencs del Pacífic, i promogué l'assentament de colons a les Praderes mitjançant l'Acta de les Terres del Domini; establí també la Policia Muntada del Nord-oest. El 1898, després de la Febre d'or de Klondike als territoris del Nord-oest, el govern canadenc creà el territori del Yukon. Durant el govern liberal del primer ministre Wilfrid Laurier, immigraren un gran nombre d'europeus a les Praderes, i Alberta i Saskatchewan esdevingueren províncies el 1905.

El Canadà entrà automàticament a la Primera Guerra Mundial el 1914 amb la declaració britànica de guerra, enviant voluntaris al Front Occidental que després formarien part dels Cossos Canadencs. Els Cossos tingueren un paper important en la Batalla de Vimy Ridge i altres batalles importants de la guerra. La Crisi de l'Allistament de 1917 esclatà quan el primer ministre conservador Robert Borden imposà el servei militar obligatori malgrat l'objecció dels quebequesos francòfons. El 1919, el Canadà s'uní a la Lliga de Nacions, de manera independent de la Gran Bretanya; l'Estatut de Westminster de 1931 afirmà la independència del Canadà.

El Canadà contemporani[modifica | modifica el codi]

La Gran Depressió afectà greument al Canadà. Com a resposta a la crisi, la Federació Cooperativa del Commonwealth a Alberta i Saskatchewan promulgaren diverses polítiques típiques de l'Estat de benestar, dissenyades per Tommy Douglas durant les dècades de 1940 i 1950. El Canadà declarà la guerra a Alemanya durant la segona Guerra Mundial, sota el govern del primer ministre liberal William Lyon Mackenzie King, tres dies després de la Gran Bretanya. Les primeres unitats de l'exèrcit canadenc arribaren a la Gran Bretanya el desembre de 1939.[28] Les tropes canadenques tingueren un paper important en la Batalla de l'Atlàntic, la invasió aliada a Itàlia, el D-Day la Batalla de Normandia i la Batalla de Scheldt. El Canadà ha rebut el reconeixement dels Països Baixos, per haver proveït d'asil i protecció a la monarquia durant la guerra, i pel seu lideratge i la seva important contribució en la seva alliberació de l'Alemanya nazi. L'economia canadenca experimentà un creixement econòmic en el sector industrial i la manufactura d'armament militar. Malgrat una altra Crisi d'Allistament al Quebec el 1944, el Canadà tenia, després de la guerra, una de les forces armades més grans del món.[28] El Canadà fou un els membres fundadors de les Nacions Unides.

El 1949, Terranova s'uní a la confederació.[29] La prosperitat de la postguerra i l'expansió econòmica subsegüent tingueren com a efecte un baby boom—un nivell elevat de la natalitat—i el creixement de la immigració europea.[30] Sota els governs liberals successius de Lester B. Pearson i Pierre Trudeau, emergí una nova identitat canadenca. El Canadà adoptà la seva actual bandera de la fulla d'auró el 1965. Com a resposta a un moviment francòfon més assertiu al Quebec, el govern federal es tornà oficialment en un govern bilingüe amb l'aprovació de les Actes de les Llengües Oficials del 1969. Les lleis no discriminatòries d'immigració foren introduïdes el 1967 i el 1976, i el multiculturalisme oficial fou introduït el 1971, amb la qual cosa hi immigraren un gran nombre de no europeus que canviaren el rostre del país. Els programes socialdemòcrates, com ara la seguretat social universal, el Plan de Pensions del Canadà,els Préstecs a Estudiants del Canadà, l'Agència de la Inversió Estrangera i el Programa d'Energia Nacional, foren establerts durant les dècades de 1960 i 1970; els governs provincials, en especial el Quebec i Alberta s'oposaren a algunes d'aquestes, ja que les consideraven una intervenció en llurs jurisdiccions. Finalment, els congressos constitucionals, encapçalats pel primer ministre Trudeau finalitzaren amb la creació de la constitució i la Carta dels Drets i Llibertats basada en els drets individuals.

El Quebec tingué un sèrie de canvis econòmics i socials profunds durant la Revolució Silenciosa de 1960. Els nacionalistes quebequesos, sota el lideratge de Jean Lesage, començaren a demanar major autonomia.[31] El Front d'alliberació del Quebec inicià la Crisi d'Octubre el 1970, amb atemptats i segrests, amb els quals demanaven la independència del Quebec. El Partit Quebequès, més moderat, de René Lévesque, arribà al poder el 1976 i organitzà un referèndum per crear una associació de sobirania del Quebec el 1980, que no reeixí. Els esforços dels Partit Progressiu Conservatiu del Canadà, sota el govern de Brian Mulroney, per reconèixer el Quebec constitucionalment com a "societat distinta" amb l'Acord de Meech Lake es col·lapsaren el 1989. Les tensions regionals causades pel debat constitucionals, enfortiren els petits partits regionalistes, el Bloc Quebequès i el Partit Reformista que relegaren els conservadors-progressistes a la cinquena posició en les eleccions federals canadenques de 1993. Un altre referèndum el 1995 rebutjà la independència del Quebec per un marge molt estret de només el 50,6% en contra.[32] El 1997 la Cort Suprema de Justícia declarà que la secessió unilateral d'una província és inconstitucional, i el govern liberal de Jean Chrétien aprovà l'Acta de la Claredat que estableix els termes d'una secessió negociada.[32] El Partit Reformista s'expandí i es convertí en l'Aliança Canadenca i s'uní amb els conservadors-progressistes per formar el Partit conservador del Canadà el 2003. Els conservadors foren electes com a govern minoritari sota el primer ministre Stephen Harper en les eleccions federals del 2006. L'any següent, el parlament aprovà una moció simbòlica que reconeix els quebequesos com una nació dins del Canadà.[33]

Després de molts anys de negligència i abusos de les agències de govern, les Primeres Nacions feren ús de les corts federals, durant la dècada de 1960, per reivindicar llurs terres i iniciar negociacions amb els governs federals i provincials per que reconeguin els drets dels tractats històrics. Durant la dècada de 1990, la frustració i la lentitud de les negociacions dugueren a confrontacions violentes a Oka, Ipperwash i el Llac de Gustafen. No obstant això, el 1999, el govern canadenc reconegué l'autonomia dels inuit amb la creació de Nunavut. El govern canadenc demanà disculpes oficialment per haver creat les escoles de residències per assimilar els pobles aborígens.

Política i govern[modifica | modifica el codi]

Estructura de govern[modifica | modifica el codi]

Parlament Canadenc a Ottawa

El Canadà és una federació sota un sistema democràtic i parlamentari i una monarquia constitucional. La seva sobirana és la monarca, la Reina Isabel II (qui és la cap d'Estat canadenc) amb el títol de Reina del Canadà. Les prerrogatives del cap d'Estat són exercides pel Governador General, que és generalment un polític retirat o un altre canadenc destacat nomenat per la reina amb consell del primer ministre del Canadà. El Governador General és una figura no partidista la funció del qual és donar l'assentiment reial als projectes de llei emesos per la Cambra dels Comuns i el Senat, llegint el discurs del monarca, signant documents de l'Estat, formalment obrint i tancant sessions del parlament i dissolent-lo per convocar eleccions si cal. Tant la reina com el Governador General tenen poc poder real atès que gairebé sempre actuen sota l'assessoria del cap de govern, el primer ministre.

El Governador General cerimonialment nomena el primer ministre que és generalment el líder del partit polític amb el major nombre d'escons a la Cambra dels Comuns. El primer ministre al seu torn nomena el gabinet seleccionat per convenció d'entre els membres del partit majoritari.

La branca legislativa del govern, el parlament del Canadà, posseeix dues cambres: la Cambra dels Comuns, els membres de la qual són elegits democràticament, i el Senat, els membres del qual hi són designats i no pas electes. Les eleccions per a la Cambra dels Comuns són convocades pel Governador General amb la recomanació del primer ministre, a la seva discreció, però han d'ocórrer en un període no major a cinc anys després de l'última elecció. El parlament federal pot legislar únicament sobre aquelles àrees assignades per la constitució.

Hi ha tres partits polítics nacionals principals al Canadà: El Partit Liberal del Canadà (centre), el Partit Conservador del Canadà (dreta) i el Nou Partit Democràtic (esquerra). El Partit Liberal ha governat el Canadà 32 dels últims 42 anys. L'altre partit que ha governat és el Partit Conservador Progressista i el seu predecessor el Partit Conservador. El Partit Conservador Progressista es va unir a l'Aliança Canadenca per formar el nou Partit Conservador del Canadà, el desembre, de 2003.

Política exterior i defensa[modifica | modifica el codi]

Soldats canadencs a l'Afganistan

El Canadà i els Estats Units comparteixen la frontera desprotegida més gran del món; a més cooperen en campanyes i exercicis militars i són els socis comercials més grans l'un de l'altre. El Canadà, tanmateix, ha mantingut una política exterior independent, en especial en mantenir relacions diplomàtiques amb Cuba i en refusar participar en la Guerra d'Iraq. El Canadà també manté enllaços històrics forts amb el Regne Unit i amb França, així com amb les altres antigues colònies britàniques i franceses mitjançant la seva participació en la Commonwealth de Nacions i la Francofonia. El Canadà també ha mantingut relacions fortes i positives amb els Països Baixos, ja que va contribuir a la seva alliberació durant la Segona Guerra Mundial.

Les forces armades del Canadà estan integrades per un personal de 64.000 regulars i 26.000 soldats de reserva.[34] Les Forces Canadenques unificades (CF) incloen l'exèrcit, l'armada i la força aèria.

Atès els enllaços amb l'antic Imperi Britànic i el Commonwealth en el Canadà anglès, l'Estat va participar en les activitats militars britàniques en la Segona Guerra dels Bòers, i en la Primera i la Segona Guerres Mundials. Des de llavors, el Canadà ha advocat pel multilateralisme, esforçant-se a resoldre els conflictes globals mitjançant la col·laboració amb les altres nacions.[35][36] El Canadà es va unir a les Nacions Unides el 1945 i va ser membre fundador de l'OTAN el 1949. Durant la Guerra Freda, el Canadà va ser un dels contribuents més importants de les forces de les Nacions Unides en la Guerra de Corea i va fundar el Comand de Defensa Aeroespacial Nord-americà (NORAD) en cooperació amb els Estats Units per defendre's dels atacs aeris de la Unió Soviètica. El Canadà també és membre de l'Organització dels Estats Americans, des de 1990, i de la Cooperació Econòmica de l'Àsia-Pacífic (APEC).

El Canadà ha tingut un paper de lideratge en les activitats de pau de les Nacions Unides. N'ha participat en 50 missions, i en cadascuna de les activitats de pau de les Nacions Unides fins al 1989,[37] i ha mantingut forces en les missions internacionals a Rwanda, l'antiga Iugoslàvia i altres nacions.

Subdivisió administrativa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Organització territorial del Canadà
Províncies del Canadà

El Canadà està format per 10 províncies i tres territoris. Les províncies gaudiexen d'un alt grau d'autonomia del govern federal i cadascuna d'aquestes té els seus símbols i banderes províncials. Són responsables de la major part dels programes socials del país (com ara els serveis de sanitat i l'educació) i les 10, en conjunt, perceben més renda que no pas el govern federal, una estructura fiscal única entre les federacions del món. El govern federal, però, realitza un pagament d'equabilitat per assegurar que a tot el país existeixin estàndards uniformes dels serveis públics i el cobrament d'impostos atès les diferències entre les províncies riques i pobres. El govern de totes les províncies és unicameral; els parlaments provincials són encapçalats per un premier, el cap de govern. El cap d'Estat de cada província és un Tinent-Governador que representa la Reina, de manera anàloga a la funció del Governador General del Canadà, designats amb la recomanació del primer ministre canadenc, encara que amb el consell dels governs provincials.

Les províncies canadenques són:

Els territoris són:

Economia[modifica | modifica el codi]

Economia
PIB (PPP) $1,023 bilions
PIB per capita $31.500
Creixement real PIB 2,4%
RNB per càpita $28.390
Inflació anual 1,9%
Taxa d'atur 7%
Importacions $256 mil milions
Exportacions $315 mil milions
Font: CIA Factbook i el [1]
Article principal:Economia del Canadà

El Canadà és una de les nacions més riques, segons el seu Producte interior brut nominal, amb una renda per capita elevada. És membre de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i el G8, i una de les potències comercials més grans del món.[38] El Canadà és una economia mixta,[39] amb un índex de llibertat econòmica superior a la majoria dels Estats de l'Europa Occidental, però inferior als Estats Units.[40] Des de la dècada de 1990, l'economia canadenca ha estat creixent ràpidament amb una taxa d'atur baixa i superàvits governamentals a nivells federal i provincial. En l'actualitat, el Canadà s'assembla molt als Estats Units en el seu sistema econòmic orientat al mercat, el patró de producció i els seus alts estàndards de vida.[41] L'octubre de 2007, la taxa d'atur nacional del Canadà era de 5.9%, la més baixa en trenta-tres anys. Les taxes d'atur provincials varien de 3,6% a Alberta i 14,6% a Terranova i Labrador.[42] Segons la llista Global de Forbes 2000 de les companyies més grans del món el 2008, el Canadà en tenia 69, ocupant la cinquena posició després de França.[43] El 2008, la càrrega del deute del govern era la més baixa del G8. L'OCDE estima que el ràtio del deute i el PIB caurà al 19,5% el 2009, menys de la meitat que les altres nacions del G8, un gran canvi de la ràtio de 1995, quan era la segona més gran del grup.[44]

Durant el segle XX, el creixement dels sectors de la manufactura, la mineria i els serveis han transformat la nació d'una economia rural a una principalment industrial i urbana. Com les altres nacions desenvolupades, l'economia canadenca està dominada pel sector terciari de l'economia, que ocupa tres quarts dels treballadors canadencs.[45] Tot i així, el sector primari encara hi és important, en especial les indústries de la fusta i el petroli.

El Canadà és una de les poques nacions desenvolupades exportadores netes d'energia.[41] A la costa Atlàntica, el Canadà té dipòsits de gas natural, mentre que els recursos de gas i petroli són a Alberta. Amb les Sorres de Quitrà d'Athabasca, el Canadà té les segones reserves de petroli més grans del món després de l'Aràbia Saudita.[46] Al Quebec, la Colúmbia Britànica, Terranova i Labrador, Nova Brunsvic, Ontàrio i Manitoba, la hidroelectricitat és una font neta i renovable d'energia.

Port de Mont-real

El Canadà és un dels productors agrícoles més importants del món; les Praderes Canadenques són un dels proveïdors més importants de blat, colza i altres grans.[47] El Canadà és el principal productor de zinc i urani, i un dels més importants d'or, níquel, alumini i plom;[48] molts pobles del nord, on l'agricultura és escassa, subsisteixen gràcies als recursos minerals i la fusta. Canadà també té grans centres industrials al centre i sud de l'Ontàrio i el Quebec, entre els quals, la indústria de l'automòbil i l'auronàutica.

La integració econòmica amb els Estats Units s'ha incrementat significativament des de la Segona Guerra Mundial. L'Acord Comercials de Productes de l'Automòbil el 1965 va obrir les fronteres al comerç en la indústria de la manufactura d'autoparts. El govern del primer ministre de Brian Mulroney van promoure la inversió estrangera i el 1988 va signar el Tractat de Lliure Comerç dels Estats Units i el Canadà, que va eliminar les tarifes comercials entre tots dos països. El 1993, aquest tractat es va ampliar per incloure-hi Mèxic, en formar el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (NAFTA).

Geografia humana[modifica | modifica el codi]

Dinàmica de població[modifica | modifica el codi]

Les següents són les àrees metropolitanes més grans del Canadà, segons el cens del 2006:

Àrees metropolitanes més poblades del Canadà
Posició Ciutat principal Província Pob. Posició Ciutat principal Província Pob.

Toronto
Toronto
Montreal
Mont-real

1 Toronto Ontàrio 5.113.149 11 Kitchener Ontàrio 451.235
2 Mont-real el Quebec 3.635.571 12 St. Catharines Ontàrio 390.317
3 Vancouver Colúmbia Britànica 2.116.581 13 Halifax Nova Escòcia 372.858
4 Ottawa Ontàrio/Quebec 1.130.761 14 Oshawa Ontàrio 330.594
5 Calgary Alberta 1.079.310 15 Victoria Colúmbia Britànica 330.088
6 Edmonton Alberta 1.034.945 16 Windsor Ontàrio 323.342
7 Quebec el Quebec 715.515 17 Saskatoon Saskatchewan 233.923
8 Winnipeg Manitoba 694.668 18 Regina Saskatchewan 194.971
9 Hamilton Ontàrio 692.911 19 Sherbrooke el Quebec 186.952
10 London Ontàrio 457.720 20 St. John's Terranova i Labrador 181.113
Cens del 2006 del Canadà
Demografia
Població 33 milions
Taxa de natalitat 10,84/1000
Taxa de mortalitat 7,73/1000
Taxa de creixement 0,9%
Taxa de fecunditat 1,61 fills
Taxa neta de migració 5,9/1000
Esperança de vida 80,1 anys
Mediana d'edat {{{edat}}}
Alfabetisme 97%
Font: CIA Factbook

El cens del 2006 al Canadà va reportar una població total de 31.612.897 habitants, un increment del 5,4% del 2001.[49] El creixement poblacional és degut a la immigració i, en menor mesura, al creixement natural. Al voltant dels tres-quarts de la població del Canadà viu a 150 km de la frontera amb els Estats Units.[50] Una proporció similar viu a les àrees urbanes que conformen el Corredor Quebec-Windsor, que inclou les àrees metropolitanes de Toronto, Mont-real i Ottawa. Altres regions molt poblades són les àrees baixes de la Colúmbia Britànica (Vancouver i les regions properes) i el Corredor Calgary-Edmonton a Alberta.[51] Així com és el cas de la majoria dels països desenvolupats, el Canadà està experimentant una transició demogràfica en envellir la seva població amb més persones jubilades, i menys persones econòmicament actives en percentatge. El 2006, l'edat mitjana de la població civil era de 39,5 anys.[52]

Etnografia[modifica | modifica el codi]

Segons el cens del 2006 hi ha 43 grups ètnics amb almenys 100.000 persones.[53] El grup ètnic més gran és l'anglès (21%), seguit del francès (15,8%), l'escocès (15,2%), irlandès (13,9%), l'alemany (10,2%), italià (5%), xinès (4%), ucraïnès (3,6%) i amerindi (3,5%); tot i que un terç dels canadencs van identificar la seva etnicitat simplement com a "canadenc".[54] La població amerindia del Canadà creix dues vegades més ràpid que no la mitjana canadenca. El 16,2% de la població pertany a una minoria visible, un terme utilitzat al Canadà per referir-se a les persones que no són de cap grup ètnic majoritari.

El 2001, el 49% de la població de Vancouver i el 42,8% de la població del Toronto eren minories visibles. El març del 2005, l'Institut d'Estadística del Canadà va projectar que les persones d'origen no europeu faran majoria a Toronto i Vancouver el 2012.[55] Segons els seus pronòstics, el nombre de minories visibles al Canadà es duplicarà per al 2017. Una enquesta publicada el 2007 va revelar que gairebé 1 de cada 5 canadencs (19,8%) han nascut a l'estranger.[56]

El Canadà té una de les taxes d'immigració per capita més altes del món,[57] deguda principalment a la política econòmica i la reunificació familiar. El Canadà també accepta un gran nombre de refugiats. Els nouvinguts s'estableixen a les àrees urbanes de Toronto, Vancouver i Mont-real.

Religió[modifica | modifica el codi]

El pluralisme religiós és una política cultural important del Canadà. Segons el cens del 2001, el 77,1% dels canadencs es van identificar com a cristians; d'aquests els catòlics són el grup més nombrós (43,6%). La denominació protestant més gran és l'Església Unida del Canadà. Al voltant del 16,5% dels canadencs no han declarat cap afiliació religiosa, i el 6,3% una altra que no és el cristianisme, entre les quals, l'islam (1,9%) i el judaisme (1,1%).

Educació[modifica | modifica el codi]

Les províncies i els territoris canadencs són els responsables de l'educació, en reflectir la història, cultura i geografia regionals.[58] L'educació és obligatòria entre els 5-7 i els 16-18 anys, depenent de la província.[58] L'alfabetisme és del 99%.[41] L'educació postsecundària també és gestionada pels governs provincials i territorials, els quals la financen; el govern federal gestiona les beques i les subvencions a les recerques. el 2002, el 43% dels canadencs entre els 25 i els 64 anys tenen educació postsecundària.[59]

Llengua[modifica | modifica el codi]

Senyalització bilingüe a Ottawa

Les dues llengües oficials del Canadà són l'anglès i el francès. El bilingüisme oficial del Canadà és una llei, definida en la Carta Canadenca de Drets i Llibertats, l'Acta de les Llengües Oficials i les Regulacions de les Llengües Oficials, i es posa en efecte per mitjà del Commissionat de les Llengües Oficials. L'anglès i el francès tenen el mateix estatus a les corts federals, el Parlament i les institucions federals. La població té el dret, si hi ha prou demanda, de rebre els serveis del govern federal en anglès o en francès, i l'educació es garanteix en ambdues llengües a totes les províncies i territoris.[60]

L'anglès i el francès són les llengües maternes del 59,7% i el 23,2% de la població, respectivament,[61] i les llengües que més es parlen a casa, pel 68,3% i el 22,3% de la població respectivament:[62]

El 98,5% dels canadencs parlen anglès o francès (67,% només parla l'anglès, el 13,3% només parla el francès, i el 17,7% parla ambdues).[63] Tot i que el 85% dels canadencs francoparlants viuen al Quebec, hi ha percentatges de població francòfona significatius a Ontàrio, Alberta i el sud de Manitoba, així com població acàdia al nord i el sud-est de Nova Brunsvic, que constituexen el 35% de la població de la província. Ontàrio té la població francòfona més gran fora del Quebec. La Carta de la Llengua Francesa al Quebec fa del francès la llengua oficial de la província, i la Nova Brunsvic és l'única província bilingüe constitucionalment.[64] A les altres províncies no hi ha cap llengua oficial, però el francès s'utilitza com a llengua d'instrucció, a les corts i altres serveis governamentals a més de l'anglès. Manitoba, Ontàrio i el Quebec permeten que l'anglès i el francès es parlin a llurs parlaments provincials, i les lleis es publiquen en ambdues llengües. A l'Ontàrio, el francès té estatus legal, però no és completament cooficial. Algunes llengües ameríndies tenen estatus oficial als Territoris del Nord-oest. Inuktitut és la llengua majoritària a Nunavut i una de les tres llengües oficials del territori.

Les llengües no oficials són importants al Canadà, amb més de cinc milions de parlants.[61] Algunes llengües no oficials majoritàries són el xinès (853,745 parlants com a primera llengua), l'italià (469.485), l'alemany (438.080), el castellà (345.345) i el panjabi (271.220).[61]

Cultura[modifica | modifica el codi]

Un tòtem Kwakwaka'wakw i una "casa gran" tradicional a Victoria, a la Colúmbia Britànica

La cultura canadenca ha estat influenciada històricament per les cultures britànica, francesa i amerindia. també ha estat influenciada per la cultura estatunidenca atesa la proximitat geogràfica i econòmica d'ambdós països. La majoria dels immigrants angloparlants al Canadà entre 1755 i 1815 eren estatunidencs de les Tretze Colònies del sud que en van emigrar per les promeses de terra o es van exiliar per llur lleialtat a la corona britànica durant la guerra d'independència dels Estats Units. Per altra banda, la cultura francesa del Canadà va ser preservada amb l'acta del Quebec de 1774, que permetia que la cultura francòfona sobrevisqués després de la presa del territori per la corona britànica.

Canadà és un país geogràficament vast i ètnicament divers. La cultura canadenca també ha estat influenciada per la immigració que ha vingut de tots els continents del món. La majoria dels canadencs valoren el multiculturalisme i consideren que la cultura del Canadà és inherentment multicultural. L'herència multicultural és la base de la Secció 27 de la Carta Canadenca dels Drets i Llibertats.

Joc d'hoquei sobre gel a McGill el 1901

Els símbols nacionals del Canadà són influenciats per les fonts naturals i històriques de les Primeres Nacions o els amerindis. En especial, l'ús de la fulla d'auró (Maple leaf,Feuille d'érable) , com a símbol canadenc, data del segle XVIII i és a la bandera actual del Canadà, així com a les banderes històriques, algunes monedes i l'escut d'armes.[65] Altres símbols prominents són el castor, l'oc canadenc, la Calàbria Grossa, la Corona, la Policia Muntada del Canadà,[65] i més recentment el tòtem i l'inukshuk.

L'esport nacional i oficial del Canadà és l'hoquei sobre gel a l'hivern i el lacrosse a l'estiu.[66] L'hoquei sobre gel és un passatemps nacional i l'esport més popular del país, i el que més juguen els canadencs, amb més 1,65 milions de jugadors actius el 2004.[67] Les sis àrees metropolitanes més grans del Canadà—Toronto, Mont-real, Vancouver, Ottawa, Calgary i Edmonton—tenen equips de la Lliga Nacional d'Hoquei (NHL) i hi ha més jugadors canadencs a la lliga que no pas de tots els països combinats.

El Canadà ha estat seu de diversos esdeveniments esportius, com ara els Jocs Olímpics d'estiu del 1976, els Jocs Olímpics d'hivern del 1988 i la Cop del Món U-20 del 2007. El Canadà serà seu dels Jocs Olímpics d'hivern del 2010 a Vancouver i Whistler.[68][69]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=rgnJRCjuyKcC&pg=PA125#v=onepage&q&f=false
  2. [enllaç sense format] http://dx.doi.org/10.1093%2Fpublius%2Fpjq001
  3. [enllaç sense format] http://thecanadianencyclopedia.com/index.cfm?PgNm=TCE&Params=U1ARTU0002533
  4. 4,0 4,1 [enllaç sense format] http://www.analdex.org/eContent/library/documents/DocNewsNo1831DocumentNo1431.PDF
  5. Trigger, Bruce G.; Pendergast, James F.. «Saint-Lawrence Iroquoians». A: Handbook of North American Indians Volume 15. Washington: Smithsonian Institution, 1978, p. 357–361. OCLC 58762737. 
  6. Jacques Cartier. «Relation originale de Jacques Cartier». Tross (1863 edition), 1545. [Consulta: 2007-02-23].
  7. J. E. Hodgetts. 2004. "Dominion". Oxford Companion to Canadian History, Gerald Hallowell, ed. (ISBN 0-19-541559-0) Toronto: Oxford University Press; p. 183:
  8. National Resources Canada. «Territorial Evolution, 1927». National Resources Canada, 2004-04-06. [Consulta: 2006-05-14].
  9. National Defence Canada. «Canadian Forces Station (CFS) Alert». National Defence Canada, 2006-08-15. [Consulta: 2006-10-03].
  10. Natural Resources Canada. «CoastWeb: Facts about Canada's coastline». Natural Resources Canada, 2006-12-19. [Consulta: 2007-07-13].
  11. WorldAtlas.com. «Countries of the World (by lowest population density)». WorldAtlas.com, 2006-02. [Consulta: 2006-05-16].
  12. railwaypeople.com. «Quebec–Windsor Corridor Jet Train, Canada». railwaypeople.com, 2006. [Consulta: 2006-10-03].
  13. The Atlas of Canada. «Drainage patterns» (en anglès). National Resources Canada, 02-04-2004. [Consulta: 18-05-2006].
  14. Encarta. «Canada» (en anglès). Microsoft Corporation, 2006. [Consulta: 12-06-2006].
  15. The Weather Network. «Statistics, Regina SK». The Weather Network. [Consulta: 2006-05-18].
  16. Etkin, David; Haque, C.E. and Brooks, Gregory R.. An Assessment of Natural Hazards and Disasters in Canada. Springer, 2003-04-30, p. 569, 582, 583. ISBN 978-1402011795. 
  17. Cinq-Mars, J.. «On the significance of modified mammoth bones from eastern Beringia» (PDF). The World of Elephants – International Congress, Rome, 2001 [Consulta: 14 maig 2006].
  18. Wright, J.V. «A History of the Native People of Canada: Early and Middle Archaic Complexes». Canadian Museum of Civilization Corporation, 2001-09-27. [Consulta: 2006-05-14].
  19. «John Cabot =». A: Encyclopædia Britannica Online. Encyclopædia Britannica. 
  20. «Cartier, Jacques». A: World book Encyclopedia. World Book, Inc.. ISBN 0-7166-0101-X [Consulta: 1 setembre 2007]. 
  21. «Basques». A: The Canadian Encyclopedia. Historica, 2007. 
  22. Litalien, Raymonde; Roth, Käthe; Vaugeois, Denis. Champlain: the birth of French America (en anglès). McGill-Queen's Press, 2004, p.146. ISBN 0773528504. 
  23. «Wars on Our Soil, earliest times to 1885». [Consulta: 2006-08-21].
  24. Moore, Christopher. The Loyalist: Revolution Exile Settlement. Toronto: McClelland & Stewart, 1994. ISBN 0-7710-6093-9. 
  25. David Mills. «Durham Report». Historica Foundation of Canada. [Consulta: 2006-05-18].
  26. Farthing, John. Freedom Wears a Crown. Toronto: Kingswood House, 1957. ASIN B0007JC4G2. 
  27. Riendeau, Roger E. A Brief History of Canada. Infobase Publishing, 2007, p. 190. ISBN 1438108222. 
  28. 28,0 28,1 Stacey, C.P.. History of the Canadian Army in the Second World War. Queen's Printer, 1948. 
  29. Castro Rea, Julián. Los sistemas políticos de América del Norte en los noventa: desafíos y convergencias (en castellà). UNAM, 1999, p. 186. ISBN 968367481X. 
  30. Harold Troper. «History of Immigration to Toronto Since the Second World War: From Toronto 'the Good' to Toronto 'the World in a City'». Ontario Institute for Studies in Education, 2000-03. [Consulta: 2006-05-19].
  31. Bélanger, Claude. «Quiet Revolution». Quebec History. Marionopolis College, Montreal, 2000-08-03. [Consulta: 2008].
  32. 32,0 32,1 Dickinson, John Alexander; Young, Brian. A Short History of Quebec. 3rd edition. Montreal: McGill-Queen's University Press, 2003. ISBN 0-7735-2450-9. 
  33. «Quebecers form a nation within Canada: PM». Canadian Broadcasting Corporation, 2006-11-22. [Consulta: 2008-07-27].
  34. Assistant Deputy Minister (Public Affairs). «The National Defence family». Department of National Defence. [Consulta: 2006-05-14].
  35. Government of Canada. Canada's international policy statement : a role of pride and influence in the world (PDF). Ottawa: Government of Canada, 2005. ISBN 0-662-68608-X. 
  36. Cooper, Andrew Fenton; Higgot, Richard A.; Nossal, Kim R.. Relocating Middle Powers: Australia and Canada in a Changing World Order. Vancouver: UBC Press, 1993. ISBN 0-7748-0450-5. 
  37. Morton, Desmond. A Military History of Canada. Toronto: McClelland & Stewart, 1999, pg. 258. ISBN 0-7710-6514-0. 
  38. WTO. «Latest release». WTO, 2008-04-17. [Consulta: 2008-07-03].
  39. «PBS, Commanding Heights, map of the world's economic systems». [Consulta: 2008-01-31].
  40. The Heritage Foundation. «Index of Economic Freedom». The Heritage Foundation, 2006. [Consulta: 2006-10-03].
  41. 41,0 41,1 41,2 Central Intelligence Agency. «The World Factbook: Canada». Central Intelligence Agency, 2006-05-16. [Consulta: 2007-05-06].
  42. Statistics Canada. «Latest release from Labour Force Survey». Statistics Canada, 2006-08-04. [Consulta: 2006-08-04].
  43. forbes. «Latest release». forbes, 2008-04-02. [Consulta: 2006-07-01].
  44. «Budget 2008: Budget Plan—Annex 1».
  45. «Employment by Industry». Statistics Canada, 2007-01-04.
  46. Clarke, Tony; Campbell, Bruce; Laxer, Gordon. «US oil addiction could make us sick». Parkland Institute, 2006-03-10. [Consulta: 2006-05-18].
  47. The Canadian Encyclopedia. «Agriculture and Food: Export markets». Historical Foundation of Canada, 2006. [Consulta: 2006-05-18].
  48. The Canadian Encyclopedia. «Canadian Mining». Historica Foundation of Canada, 2006. [Consulta: 2006-05-18].
  49. Beauchesne, Eric. «We are 31,612,897». National Post, 2007-03-13. [Consulta: 2007-03-13].
  50. Hillmer, Norman. «Canada World View – Issue 24». Foreign Affairs and International Trade Canada, 2005-01-25. [Consulta: 2006-10-03].
  51. Statistics Canada. «Urban-rural population as a proportion of total population, Canada, provinces, territories and health regions». Statistics Canada, 2001. [Consulta: 2006-10-03].
  52. Statistics Canada 2006 Census: Portrait of the Canadian Population in 2006
  53. «Ethnocultural Portrait of Canada Highlight Tables, 2006 Census».
  54. «Ethnocultural Portrait of Canada Highlight Tables, 2006 Census». [Consulta: 2008-06-30].
  55. «Canadian People—Learn About Canada's People».
  56. The Daily, Tuesday, December 4, 2007. 2006 Census: Immigration, citizenship, language, mobility and migration
  57. Benjamin Dolin and Margaret Young, Law and Government Division. «Canada's Immigration Program». Library of Parliament, 2004-10-31. [Consulta: 2006-11-29].
  58. 58,0 58,1 Council of Ministers of Canada. «General Overview of Education in Canada». Education@Canada. [Consulta: 2006-05-22].
  59. Department of Finance. «Creating Opportunities for All Canadians». Department of Finance Canada, 2005-11-14. [Consulta: 2006-05-22].
  60. «anglès Federal Legislation on Official Languages». Office of the Commissioner of Official Languages, 2003-09-01.
  61. 61,0 61,1 61,2 Statistics Canada. «Population by mother tongue, by province and territory». Statistics Canada, 2005-01-27. [Consulta: 2006-05-14].
  62. «First Official Language Spoken (7) and Sex (3) for Population, for Canada, Provinces, Territories and Census Metropolitan Areas 1 , 2001 Census – 20% Sample Data». Statistics Canada, 2001 Census of Population. [Consulta: 2007-03-23].
  63. Statistics Canada. «Population by knowledge of official language, by province and territory». Statistics Canada, 2005-01-27. [Consulta: 2006-05-14].
  64. «Canadian Heritage». Canadian Heritage.
  65. 65,0 65,1 Canadian Heritage. Symbols of Canada. Ottawa, ON: Canadian Government Publishing, 2002. ISBN 0-660-18615-2. 
  66. «National Sports of Canada Act (1994)». Consolidated Statutes and Regulations. Department of Justice. [Consulta: 2006-07-20].
  67. Conference Board of Canada. «Survey: Most Popular Sports, by Type of Participation, Adult Population». Strengthening Canada: The Socio-economic Benefits of Sport Participation in Canada—Report August 2005. Sport Canada, December 2004. [Consulta: 2006-07-01].
  68. The Vancouver Organizing Committee for the 2010 Olympic and Paralympic Winter Games. «Vancouver 2010». www.vancouver2010.com, 2006. [Consulta: 2006-10-01].
  69. Canadian Soccer Association. «FIFA U-20 World Cup Canada 2007». canadasoccer.com, 2006. [Consulta: 2006-10-01].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]