Cant de l'arpista

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Fornegyptisk harpspelare, Nordisk familjebok.jpg

El Cant de l'arpista és un poema egipci datat al segle XXVI aC., a la fi del Primer període intermedi. S'ha conservat en la capella funerària del faraó Antef (Segle XVI aC), i rep el seu nom per estar escrit al costat de la imatge d'un arpista. Possiblement era una de les moltes cobles que es cantaven en els banquets, costum que va perdurar al llarg dels segles, com va testificar Heròdot després de la seva visita a Egipte.[1][2]

És el text més antic conegut d'un gènere de composicions, conservades a les tombes, esteles i papirs, que s'interpretaven amb acompanyament musical a banquets i festes, inclosos els banquets funeraris.

Descripció[modifica]

Es tracta d'una obra sobre la mort i la Duat, tractades d'una manera pessimista que contradiu les creences religioses de l'època. «Ningú ve d'allà per dir el que és d'ells», assegura amb escepticisme, i proposa viure una vida còmoda i tranquil·la: la vida és curta, cal gaudir-la. L'autor mostra desesperança a més de descreiment, desesperança que es va mostrar en més escrits de l'època, quan Egipte vivia moments de crisis. No obstant això és únic l'hedonisme que predica, i resulta insòlit que el faraó permetés que s'inscrivís en la seva tomba un text que nega la vida eterna.

La cançó del arpista va ser rebatuda en una tomba tebana de l'Imperi Nou: «Jo he sentit aquelles cançons que estan a les tombes d'uns altres temps i les quals parlen magnificant l'existència a la terra i menyspreant el país dels morts. Però per què fer així en els resguards del país de l'eternitat, just, correcte i privat de terror?»[3]

Aquest és el testament de l'excel·lent sobirà de destinació meravellós:

Les generacions s'esvaeixen i desapareixen, altres ocupen el seu lloc en el temps dels avantpassats.
Els déus que van viure antany reposen en les seves piràmides.
Els nobles i els benaurats estan enterrats en les seves tombes.
Havien construït cases, l'emplaçament no existeix ja.
Què ha estat també d'ells?
He sentit les paraules d'Imhotep i de Hardedef que se citen en proverbis i han sobreviscut a tot.
Què ha passat amb les seves possessions?
Els seus murs s'han desplomat, les seves dignitats han desaparegut com si no haguessin existit mai.
Cap torna d'allà baix que ens expliqui quina és la seva sort, que ens expliqui el que necessiten,
i tranquil·litzi el nostre cor fins que nosaltres arribem a aquest lloc on ells ja han arribat.
Que el teu cor, ja s'apaivagui. L'oblit t'és favorable.
Obeeix al teu esperit per tant de temps com et sigui possible.
Ungeix el teu front amb mirra, vesteix-te amb lli fi, perfumat amb les meravelles veritables que formen part de l'ofrena divina.
Augmenta el teu acontentament perquè el teu cor no llangueixi.
Segueix el teu desig i la teva felicitat, fa vessar el teu destí sobre la terra.
No exposis el teu cor a la inquietud fins al dia en què t'abasti la lamentació fúnebre.
Aquell el cor està fastiguejat no sent el seu crit. I el seu crit no salva ningú de la tomba.
Fes, doncs, del dia una festa, i no et sentis fart.
Mira, ningú porta amb si els seus béns.
Mira, cap torna dels que s'han anat.

Una altra traducció:

Una generació passa i una altra perdura

Des del temps dels avantpassats.
Els déus que s'han manifestat en altres temps
descansen en les seves piràmides.
Els nobles esperits, igualment,
estan sepultats en les seves tombes.
Els que han construït edificis
Els emplaçaments ja no existeixen,
Què ha estat d'ells?
[...]
On són les seves tombes?
Els seus murs han caigut,
Ja no existeixen les seves tombes.
És com si mai haguessin existit.
No hi ha difunts que tornin del més enllà
I que comptin el seu estat
I que expliquin les seves penes
I que aplaquen el nostre cor
Fins que nosaltres arribem
Al lloc on ells han anat.
[...]
Alegra, doncs, el teu cor!
[...]
Posa mirra sobre el teu cap,
vesteix-te de fins vestidures
Perfumat amb perfums exòtics, propis d'un déu.
Multiplica els plaers.
[...]
Transcorre feliç el dia i no defalleixis.
Mira, ningú s'ha emportat les seves coses amb si;
Mira, ningú ha tornat mai.

Referències[modifica]

  1. Històries d'Heròdot, II, 78.
  2. Mackenzie: op. cit., pág. 228.
  3. Donadoni: op. cit. pág. 191.

Bibliografia[modifica]