Cantu a tenore
| |||
| Tipus | tècnica vocal gènere musical  | ||
|---|---|---|---|
| Estat | Itàlia | ||
| Patrimoni cultural | |||
| Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat | |||
| Data | 2008 | ||
| Identificador | RL/00165 | ||
|
| |||
| Obres Mestres del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat | |||
| Data | 2005 | ||
El cantu a tenore o cantu a tenores[1][2] (en sard també es diu: su tenore, su cuncordu, su cuntrattu, su cussertu, s'agorropamentu, su cantu a proa; en italià, canto a tenore) és un estil tradicional de cant coral polifònic característic de l'illa de Sardenya (la segona illa més gran d'Itàlia).[3] Representa l'expressió musical més antiga de la Sardenya i és la prova de l'existència a l'illa d'una pràctica polifònica que es remunta a temps remots.
El cantu a tenore es practica tradicionalment per grups de quatre cantants masculins (tot i que hi havia hagut la tradició, avui -a 2021- perduda, de cantants femenines també), disposats en un rogle serrat (és a dir, rotlle clos).[4] Aquests quatre integrants formen un tenore o cor.
El 2005, el cantu a tenore va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.[4][5]
Noms i etimologia[modifica]
L'expressió a tenore deriva del llatí ad tenorem, que significa contínuament i amb un to de veu sostingut. Això indica la característica repetitiva de l'acompanyament de su tenore.
El terme tenore no s'ha de confondre amb la paraula «tenor», com a descripció d'un registre vocal (tenor, soprano, contralt, etc.); tenore es refereix a l'estil de cant tradicional i al cor mateix, i es distingeix d'altres estils similars de l'illa amb diferents noms a diverses regions, com ara taja a la Gal·lura i concordu al Logudor (Sassu 1978).
D'acord amb la Viquipèdia en anglès, a la regió historicocultural de sa Barbàgia o Barbaza (la part central muntanyosa), hi ha dos diferents estils de cant polifònic: el cuncordu, normalment una forma de música sacra, cantada en veus no difòniques, i el tenore, normalment una forma de música profana, marcada per l'ús del cant difònic.
Precisions[modifica]
De fet, tenore és un nom col·lectiu de persones (com ara un equip, una colla, un cor, una coral, etc.), i per això es pot aguantar tot sol, i no fa falta afegir-hi paraules com ara grup o cor al davant. En principi, seria innecessari o incorrecte dir, per exemple, «grup a tenore» quan el tenore ja és un grup, o «cor a tenore», quan el tenore ja és una forma (i formació) de cant coral, tot i que a vegades es posa perquè quedi clar de cara a gent no acostumada al terme tenore.
Per tant, és típic anomenar les formacions simplement (el) «Tenore de [+ topònim + nom propi]», com ara su Tenore de Vitzi "Mialinu Pira" o su Tenore de Bitti (o Vitsi) "Remunnu 'e Locu".
Es pot pensar que els tenors o tenore són els quatre membres del cor, però no és així. Aquests s'anomenen, de fet, boghes i formen su tenore («el tenor» o «el cor»), en singular.
El terme sos tenores (en plural), en canvi, indica la pluralitat de grups que realitzen aquest tipus de cant.
En altres casos, su tenore indica el conjunt de su bassu, sa contra i sa mesu boche, que actuen com a acompanyament de sa boche.
Geosinònims i etimologies[modifica]
El noms principal és cantu a tenore, on, com dèiem més amunt, l'expressió a tenore deriva del llatí ad tenorem, que significa contínuament i amb un to de veu sostingut. Això indica la característica repetitiva de l'acompanyament de su tenore.
Altres noms, segons la ubicació, i algunes etimologies, són:
- cussertu (del llatí cum sero, és a dir, amb entrellaçats o amb traça), a Mamoiada [o Mamujada en sard] i a sa Baronia alta;
- cuncordu (del llatí cum cordum, literalment amb cor, és a dir, amb sentiment, amb harmonia), a Cúller (Cùllieri en sard), Santu Lussurgiu (Santu Lussurzu), Fonne, sa Barbàgia de Ollolai, Bolòtana i Orane;
- cuntratu o cuntrattu (del llatí cum tractum, que significa amb transport i amb melodia, del qual deriven trattu, traju, traviu), també a Fonne i a Sèneghe;
- cuntzertu o cuncertu (també del llatí cum sero, és a dir, amb entrellaçats o amb traça), a su Guilcier i a su Barigadu.
Components i tècnica[modifica]
Tradicionalment, els cantants son quatre: su bassu, sa contra, sa mesu boghe, i sa boghe. Es disposen en rogle clos, representant així la forma arquitectònica més important de la civilització de Sardenya - el nurag.
Cada cantant té un paper diferenciat, indicats aquí en ordre ascendent de to de veu:
- su bassu, el baix;
- sa contra, la «contra veu»;
- sa mesu boghe o mesu oche, la «mitja veu»
- sa boghe o sa oche - «la veu», és a dir, el solista
Dues de les veus, el bassu o baix i la contra, son guturals i son els que donen al cantu a tenore la seva idiosincràsia i peculiaritat. Usen una tècnica que afecta la laringe.
Su bassu, amb un so intens i profund, segueix les tonalitats del solista. Sa contra està a un cinquè interval per sobre del bassu i té un so més lineal, metàl·lic i més vibrant. La «contra veu» i el baix repeteixen el so onomatopeic de «bim bam boo» (o similar) i mai canvien la nota abans de la veu del solista, o boghe.
La mesu boghe o mitja veu, que enriqueix la cançó amb els virtuosismes de la boghe (el solista), mutant "virades", s'uneix a les dues veus guturals per crear un acompanyament harmònic per a la veu solista o boghe, que és qui guia el cor, entonant i cadenciant el seu bell cant, tot d'una manera sil·làbica.
És difícil establir les arrels del cantu a tenore, que, segons alguns antropòlegs, podria tenir més de 4.000 anys d'existència.
El cantu a tenore sovint canta temes relacionats amb la vida pastoral, la solitud del pastor als prats, amb el bestiar, i amb la mateixa naturalesa. Es creu que son els animals i la natura que han inspirat els cants. Podria ser que la contra (contra veu) neixi de la imitació del belar de les ovelles, el bassu o baix del mugir de les vaques, i la mesu boghe (mitja veu) del so del vent o de les esquelles dels ramats.
Tradició (matriarcat, temps nuràgics, etc)[modifica]
,_2009.jpg)
 |
| ||||
| Problemes de reproducció? Vegeu l'ajuda | |||||
Tot i que avui, su cuncordu i su cantu a tenore només son interpretats per homes, la memòria roman d'un temps quan també hi havia grups de dones, seguint la tradició matriarcal de Sardenya. Alguns antropòlegs postulen que el cantu a tenore existia també als temps nuràgics.
Alguns dels grups més coneguts del cantu a tenore son su Tenore de Vitsi / Bitti «Remunnu 'e Locu», Tenore de Vitzi «Mialinu Pira», Tenore Monte Bannitu de Vitsi, Tenore Su Remediu de Orosei, su Tenore de Onieri, Tenore de Neunele / Tenores di Neoneli, Tenore Supramonte de Orgòsolo, etc.
Referències[modifica]
- ↑ Entrada per «canto» en italià, on apareix «cantu a tenores», entre altres coses: «“c. a tenore composto da quattro voci: boghe f., mesaoghe f., bàsciu, contra”; pesada f. (LN) “inizio di un c. orale”; cantu a tenores, cussertu, cuntrattu, cuncordu (N) “coro a 4/5 voci: boche f., mesu boche f., bassu, cronta f., t™ppiri”; [...]; cantu di ghjanna (G) “c. sulla porta dell’innamorata”», dins Antoninu RUBATTU: Ditzionario de limba sarda, o més precisament: Dizionario Universale della Lingua di Sardegna. Italiano-Sardo-Italiano. Antico e Moderno. Logudorese - Nuorese - Campidanese - Sassarese - Gallurese. Con i corrispondenti in: Inglese - Francese - Spagnolo - Tedesco, Vol. 1, 2a edició, 2006, edes - edititrice democratica sarda, p. 373.
- ↑ Entrada per «cantu a tenores», dins Jan Laurens HARTONG: Musical Terms Worldwide: A Companion for the Musical Explorer (en anglès), Semar Publishers Srl, 2006, p. 93. ISBN 8877780908 i ISBN 9788877780904
- ↑ «Canto a tenore» (en català), Martí Virgili, Pau Barniol, Sergi Masalias, ESMUC 20-21, És mediterrani. Talking about Mediterranean Music - pàgina en català. [Consulta: 3-10-2021].
- ↑ 4,0 4,1 «Canto a tenore, Sardinian pastoral songs» (en anglès i altres idiomes), UNESCO. [Consulta: 3-10-2021].
- ↑ «Il canto a tenore, dai nuraghi all'Unesco» (en italià), Omar Bandinu, dels Tenores di Bitti “Mialinu Pira”, SITI, 18, segon any, número 3, juliol-setembre 2006. [Consulta: 3-10-2021].
Bibliografia[modifica]
- AA.VV., La musica sarda (textos de Diego Carpitella- Pietro Sassu - Leonardo Sole), amb 3 discos de 33 rpm, Albatros, Milaà, 1973.
- AA.VV., Il ballo sardo, a cura de G. Carta Mantiglia, A. Tavera, P. Gala), 2 vol., Taranta, Florençae, 1999 i 2000.
- AA.VV., Ballos (textos de B. Bandinu, V. Montis, A. Deplano), Frorias, Càller, 2000.
- Cirese, Alberto Mario, Poesia sarda e poesia popolare nella storia degli studi, Cagliari, 1977.
- Cau, Tonino, Versos de cuncordia, amb presentació d'Andrea Deplano, Sàsser, 1994.
- Deplano, Andrea, A tenore, Solinas, Nuoro, 2007.
- Deplano, Andrea, Tenores, Amd, Càller, 1994.
- Fara, Giulio, L'anima della Sardegna, Accademia, Udine, 1940.
- Fara, Giulio, Sulla musica popolare in Sardegna (recull d'assajos i articles, a cura de G.N. Spanu), Ilisso, Nuoro, 1997.
- Leydi, Roberto, Canti popolari italiani, Mondadori, Milà, 1978.
- Lortat-Jacob, Bernard, Croniques sardes, París, 1991.
- Macchiarella, Ignazio (1990). "La polivocalità di tradizione orale in Italia". Le tradizioni popolari in Italia; canti e musiche popolari, a cura de Roberto Leydi. Milà: Electa. ISBN 8843532464.
- Mercurio, Paolo (2001). Dialogo del Canto a Tenore. Solinas, Nuoro.
- Mercurio, Paolo (2014). Introduzione alla Musica Sarda. Narcissus, Milà. ISBN 9788868850135.
- Pilosu, S. i Tenore Supramonte di Orgosolo (a cura de), Il canto a tenore di Orgosolo, amb 2 CDs amb enregistraments de l'Archivi di etnomusicologia (CNSMP, 1955-1961), Ed. Squilibri, Roma, 2017.
- Sassu, Pietro, "Bibliografia analitica degli scritti etnomusicologici di Mario Giulio Fara", dins Bollettino Region. Archivio della Sardegna, núm. 2, 1967, pp. 27-32 i núm. 6, 1975, pp. 79-83.
- Sassu, Pietro (1978). La musica sarda. Milà: 3 LPs i llibret, Albatros VPA 8150-52. Citat a Macchiarella (1990).
- Pietro Sassu, "La musica di tradizione orale", a Enciclopèdia “La Sardegna” (a cura de M. Brigaglia), La Torre, Càller, 1982.
Vegeu també[modifica]
- Polifonia
- Cant difònic
- Khöömei, estil de cant d'harmònics originari de la República de Tuva, Mongòlia, Mongòlia Interior i la República de l'Altai.
- Ojkanje, cant tradicional polifònic de Dalmàcia, a l'interior de Croàcia.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cantu a tenore |
- «Canto a tenore» (en català), de Martí Virgili, Pau Barniol, Sergi Masalias, ESMUC 20-21, És mediterrani. Talking about Mediterranean Music - pàgina en català, amb diversos vídeos on escoltar i veure el cant.
- «Canto a tenore, Sardinian pastoral songs» (en anglès i altres idiomes), UNESCO.
- «Il canto a tenore, dai nuraghi all'Unesco» (en italià), Omar Bandinu, dels Tenores di Bitti “Mialinu Pira”, SITI, 18, segon any, número 3, juliol-setembre 2006.
- «Canto a tenore» (en italià), SardegnaCultura.
- Museu del Canto a Tenore (en diversos idiomes, però no en sard ni en català), Turisme de Sardenya.