Capriccio (Strauss)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióCapriccio
Strauss3.jpg
Títol original Capriccio
Forma musical òpera
Compositor Richard Strauss
Llibretista Joseph Gregor, Clemens Krauss i Richard Strauss
Llengua original alemany
Font literària Prima la musica e poi le parole
Composició 1940 al 3 d'agost de 1941[1]
Actes 1 acte i 13 escenes
Dedicatòria Clemens Krauss
Estrena
Data 28 octubre 1942
Escenari Teatre Nacional de Munic
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 31 de gener de 1991[2]
Modifica dades a Wikidata

Capriccio, op. 85, és una òpera d'un acte i 13 escenes composta per Richard Strauss, amb llibret en alemany escrit entre el mateix compositor i el director Clemens Krauss.[3] Es va estrenar al Teatre Nacional de Munic el 28 d'octubre de 1942.

És l'última de les òperes escrites per Strauss, estrenada set anys abans de la mort de l'autor, el qual la va subtitular «Una peça conversacional per a música». Singularment comença amb un sextet de cordes que s’interpreta amb el teló baixat, com si fos una obertura. Cap òpera mai no s’havia iniciat d’aquesta manera.[4]

Capriccio és una obra íntima –«una menja per a sibarites culturals», la va qualificar Strauss–, la trama de la qual gira al voltant de l'òpera, i el sextet de l'inici és l'obra que un dels personatges, el compositor Flamand, escriu per a la comtesa Madeleine, una jove vídua que ell i el poeta Olivier aspiren a enamorar amb el seu art.[4] Al seu saló als afores de París, els dos es preparen per a la celebració del seu aniversari i lluiten per guanyar-se el seu afecte debatent els mèrits de les paraules davant la música. Al lleuger debat s'hi uneix un director de teatre, La Roche, una actriu, Clairon, el germà de la comtessa, i un parell de cantants d'òpera italiana.

Capriccio es basa en una pregunta que, històricament, ha perseguit la història de l'òpera: què ha de predominar, la paraula o la música?[5] Les paraules i la música, sens dubte, s'uneixen per crear l'òpera, un gènere artístic únic. Capriccio té reputació com a òpera «per a entesos», una òpera sobre l'òpera per a amants del gènere.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Strauss tenia 85 anys quan moria el 1949 i ja en tenia 75 quan va tenir la idea de Capriccio, o almenys quan va començar a compondre-la el 1939. Els mesos de setembre i octubre hi ha una calma tensa, fins a la primavera de 1940, que és quan la guerra comença de debò.[6] El 1942, amb la batalla de Stalingrad inclosa, el signe de la guerra començava a canviar i hi havia por a Alemanya. Llavors Strauss, que desitjava sostreure's a l'imperatiu polític, es va refugiar a Garmisch-Partenkirchen i allà va treballar intensament. L'intercanvi de cartes entre Richard Strauss i l'escriptor Clemens Krauss (el llibretrista de Capriccio), recollides i publicades en un llibre, és una veritable meravella i té molts punts de contacte entre el que succeïa entre Mozart i el seu llibretrista Da Ponte. En tots dos casos, tant Mozart com Strauss van exercir una gran influència sobre els seus lletristes i sobre els textos que escrivien.[2]

L'any en què Richard Strauss estrena Capriccio succeeixen moltes coses (Stalingrad, Midway, El Alamein, desembarcament al nord d'Àfrica, entre moltes altres, com el suïcidi de Stefan Zweig, l'amic i llibretista de Strauss). Sorprèn que en tot aquest context de guerra, Capriccio sugui una obra elegant, de bones maneres, de gents exquisides, en la qual no hi ha una veu més alta que una altra, en la qual es discuteixen qüestions estètiques que es retrotreuen a aquells anys de la Il·lustració, tot i que transformades pel nivell de consciència conceptual i sonor dels seus creadors. Això no vol dir que Capriccio sigui una obra nazi, ni que ho sigui Strauss (que, com a molt, es va deixar estimar a canvi de tranquil·litat, prebendes i la no aplicació de les lleis jueves per a la seva nora i la seva prole). Altres noms que han estat vinculats a aquesta obra no són tan clarament innocents d'aquesta afició per la creu gammada: el mateix Clemens Krauss, i l'excelsa soprano Elisabeth Schwarzkopf.[6]

El llibret, que va ser suggerit a Strauss per Stefan Zweig (llavors a l'exili), va passar per diverses mans i després d'haver estat esbossat per Joseph Gregor, llibretista Daphne i de Die Liebe der Danae, va arribar a les mans del director Clemens Krauss primer, després pel mateix compositor, que va signar la versió final. De fet, Strauss va posar molt de si mateix en diferents personatges i sobretot en el de la Comtessa que, al final de l'obra, no acaba el debat i deixa l'oient amb un signe d'interrogació. Strauss fa una abstracció que podria provocar aquesta pregunta incorporant la paraula i la música sota l'aparença del poeta Olivier i músic Flamand, que competeixen pel cor de la Comtessa.[5]

Zweig havia començat a planejar una òpera basada en un text de de Giambattista Casti del segle XVIII Prima la musica, poi la parole (Primer la música, després la paraula), que va servir de base de l'òpera del 1786 del mateix títol d'Antonio Salieri. En adaptar aquest llibret, Krauss manté un ambient del segle XVIII i utilitza essencialment els mateixos caràcters que els que es troben en la versió de Casti.[7]

Strauss i el seu nou llibretista, un director d'orquestra mundialment famós, no van voler fer una òpera en el sentit usual, sinó filosofar sobre l'òpera. En l'obra calia tractar intel·lectualment i representar teatralment la qüestió fonamental de si en una obra de teatre musical predominen el text o la música. Però es va en una òpera intel·ligent, on es personifiquen enginyosament les idees i als problemes concrets s'afegeixen conflictes personals molt ben concebuts.[8]

Clemens Krauss trasllada l'acció a l'època de la reforma operística de Gluck, en la qual era de màxima actualitat la qüestió de quin dels dos factors, la poesia o la música, era més important. Mozart havia denominat a la poesia «criada obedient de la música», però, per Gluck, els papers s'havien invertit: el text era el fonament inamovible, en certa manera el dibuix del quadre al qual la música només afegia els colors. A partir d'aquesta qüestió Clemens Krauss va crear un llibret enginyós, entretingut, ple de vida, que va fascinar a l'ancià Strauss. Figures molt ben concebudes que executen una acció animada al voltant de la disputa entre el poeta i el compositor, una mirada al taller, després dels bastidors de la creació i del teatre, converses sobre qüestions artístiques: tot està unit, preparat de manera entretinguda i presentat de manera magistral.[8]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Capriccio es va presentar en privat uns mesos abans de l'estrena de l'òpera. Va ser a Viena, durant una reunió particular a casa d'un dirigent nazi, Baldur von Schirach. Strauss ho va fer com a gest d'agraïment per la protecció que Schirach, un amant de la cultura i les arts, havia dispensat al seu fill i la dona d'aquest, que era mig jueva.[4]

«Aquesta no és una peça per a un públic de 1.800 persones per nit. Potser només una menja per a sibarites culturals», opinava Strauss respecte de la seva última comèdia. Però el gran èxit en l'estrena celebrada a la Staatsoper de Baviera de Munic el 28 d'octubre de 1942, va semblar desmentir aquestes paraules. I un interès sostingut en innombrables centres operístics manté aquesta obra de comiat en el repertori viu dels escenaris musicals.[8]

Sembla mentida, però en plena massacre, amb Munic amenaçada per les bombes, es va estrenar Capriccio. Serà l'última, ja no compondrà cap més òpera, tot i que encara s'estrenarà algun títol seu inèdit després de la seva mort (Die Liebe der Danae). És el seu testament, diuen. No obstant això, encara li queden set anys de vida. I en menys de tres anys després d'aquella estrena van a succeir coses terribles per a Alemanya (fins al moment, les coses terribles les ha infligit el Reich als altres), tantes que Strauss va tenir raons de sobres, a més d'edat suficient, per compondre un autèntic testament davant del desastre del seu país i el desastre d'Europa, un desastre que en bona mesura es resumeix en la destrucció de Dresden. Per això, l'autèntic testament de Richard Strauss és Metamorphosen, una densa seqüència, un duel per a cordes ple de calma i també d'intensitat subterrània, sense arestes aparents, un confessat rèquiem per Dresden. Per fi, el testament de veritat, el testament últim, el constitueix aquesta bellíssima i punyent seqüència de quatre cançons, els Vier letzte Lieder.[6]

Argument[modifica | modifica el codi]

L'acció se situa en un castell prop de París, cap a l'any 1775, moment en què Gluck va començar la seva reforma de l'òpera. Aquesta dada té la seva importància ja que el que veurem a Capriccio és una òpera dins de l'òpera. La comtessa Madeleine, que simbolitza a l'òpera, és incapaç de decidir-se entre la música i la poesia.

Se celebra l'aniversari de la comtessa Madeleine, que és una apassionada de la música. El seu germà, el comte, prefereix la poesia i sobretot prefereix a Clairon, una famosa actriu. En la celebració es troben també el músic Flamand, del qual es representarà una obra musical, i el poeta Olivier, que representarà una peça seva. A continuació actuarà tota la companyia.

Olivier, tot sol amb la comtessa, li declara el seu amor. Més tard Flamand, que ha posat música a un sonet d'Olivier, fa el mateix. Amb ells es troba un empresari, La Roche, que evidentment considera que el més important en l'òpera és l'espectacle i la grandiositat de la posada en escena.

La comtessa es debat en el dubte de no saber a quin dels dos enamorats triar, ja que se sent atreta per tots dos i per l'art dels dos. Quan sent el sonet d'Olivier que ha musicat Flamand, s'encarrega a tots dos componguin una òpera conjuntament que relati els fets que han succeït aquest dia. L'òpera acaba amb la incògnita, la comtessa se sent incapaç de decidir-se entre el poeta i el compositor, o el que és el mateix, entre la música i la poesia.[9]

Personatges[modifica | modifica el codi]

Estrena, 28 d'octubre de 1942
(Clemens Krauss)
La Comtessa soprano Viorica Ursuleac
Clairon, una actriu contralt Hildegard Ranczak
Flamand, un músic tenor Horst Taubmann
Olivier, un poeta baríton Hans Hotter
El Comte, germà de la comtessa baríton Walter Höfermeyer
La Roche, director d'un teatre baix Georg Hann
Monsieur Taupe tenor Karl Seydel
Cantants italians soprano, tenor Irma Beilke, ???
El Majordom baix Georg Wieter
Vuit servents quatre tenors, quatre baixos
Tres músics violí, violoncel, clavicordi

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Capriccio, una conversa musical en un acte, com diu el subtítol, és exactament això: una conversa intel·ligent sobre els diferents ingredients que intervenen en la creació de l'òpera, cosa que sempre va suscitar la intrigada curiositat i la preocupació del compositor. Els personatges són persones il·lustrades de la França de finals del segle XVIII, en l'època de les discussions i querelles entre els partidaris de la música operística de Gluck i els italianistes seguidors de Piccini; però la qüestió central que es planteja és qui ha de tenir el predomini en l'òpera: el text o la música. El tema en litigi el simbolitzen els mateixos personatges: la Comtessa, elegant, sensible i culta que apareix com a figura central no és, en el fons, sinó la mateixa òpera, que vacil·la entre els seus dos amants: el poeta (és a dir, el llibret) i el compositor (és a dir, la partitura). La Comtessa, sotmesa a setge pels dos amants, no sap decidir-se per cap dels dos i l'obra acaba sense resoldre el dilema, de la mateixa manera com en la vida real Richard Strauss no va arribar mai a decidir què era per a ell més important: si el suport del gran llibretista que va ser Hugo von Hofmannsthal o la seva pròpia inspiració com a creador musical.[10]

El fet que Richard Strauss sobrevisqués com a compositor a la mort de Hofmannsthal, i que deixés encara una llarga sèrie d'òperes (en col·laboració amb Stefan Zweig, amb Joseph Gregor, i de vegades escrivint ell mateix el llibret, com va fer en part a Capriccio amb l'ajuda del director Clemens Krauss) testifica que, encara que ell mateix no ho arribés a assumir, també en Richard Strauss, com en tots els reformadors del gènere líric, va acabar pesant més la música. La que Richard Strauss va escriure per a recobrir la seva intel·ligent «conversa» teatral té el lirisme característic de les grans obres del compositor. És cert que en aquesta última obra del seu enginy no aporta res de nou, però la refinada escriptura vocal del compositor es troba intacta en els més bells passatges de l'obra, començant pel bell sonet que el compositor dedica a la comtessa, i canta ell mateix, per a ser després reproduït de nou per la comtessa, acompanyant-se a l'arpa.[10]

Musicalment, Capriccio és una síntesi vigorosa de tot el millor que Strauss va compondre en la seva vida. Com suggereix el seu subtítol, l'obra és una conversa musical que permet al compositor de fer aflorir totes les seves habilitats vocals amb una destresa i un refinament sense igual, des dels recitatius secs fins als conjunts més virtuosos, a través de l'ària més elegant. Dos passatges particularment famosos obren i tanquen la partitura: el sextet per a corda inicial, que conté temes que sentim en tota l'òpera (i que apareix, just dins de l'acció, com una obra que el compositor Flamand interpreta al saló de la Comtessa) i l'escena final, en la qual la Comtessa, com la Mariscala a Der Rosenkavalier, li pregunta al seu mirall. Aquesta commovedora escena plena de records musicals és un tribut final de Strauss a la veu femenina que tant estimava, un adéu a l'òpera.[5]

Igual que Verdi, Strauss s'acomiada de la vida i de l'art amb un somriure savi, alegre i bondadós; de manera menys dràstica que el gran italià, més aviat en el silenci del poeta vienès Arthur Schnitzler: «Sempre actuem, qui ho sap és savi». El problema fonamental de l'òpera, la importància de la poesia i de la música, va interessar vivament a Strauss durant tota la seva vida. Igual que molts grans compositors, es va esforçar per aconseguir la unió total dels dos elements en el nivell més alt. Va obtenir la col·laboració de grans poetes i dels més hàbils coneixedors del teatre perquè la música no tingués un pes excessiu. I també allà, on exposa el problema per si mateix, va aconseguir una partitura ideal que combina de manera perfecta la poesia i la música. La paraula exerceix el seu dret allà on anuncia coses decisives; la música, allà on l'atmosfera que crea és el més important. El mestre de 87 anys va regalar al món, amb Capriccio, una partitura de gran bellesa en què la saviesa magistral es complementa amb la maduresa humana i els sentiments delicats.[8]

Discografia de referència[modifica | modifica el codi]

DVD

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ruffin, Gianni. «Capriccio in breve» (en italià). Teatro La Fenice. [Consulta: 17 maig 2017].
  2. 2,0 2,1 Mallofré, Albert. «Entrevista a Uwe Mund» (en castellà). La Vanguardia, 31-01-1991. [Consulta: 17 maig 2017].
  3. Anderson, David E. «Review of '"Fürs Wort brauche ich Hilfe: Die Geburt der Oper Capriccio von Richard Strauss und Clemens Krauss" by Kurt Wilhelm». Notes (Second Series), 48, 3, març 1992, pàg. 876–879 [Consulta: 18 maig 2008].
  4. 4,0 4,1 4,2 Morgades, Lourdes. «Programa de mà». Palau de la Música. [Consulta: 17 maig 2017].
  5. 5,0 5,1 5,2 Carsen, Robert. «Assaig de l'òpera» (en francès). Les amis de l'opéra. [Consulta: 17 maig 2017].
  6. 6,0 6,1 6,2 Martín Bermúdez, Santiago. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). La Quinta de Mahler.
  7. Zychowicz, James. «Ressenya del disc» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 18 maig 2017].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Pahlen, 2004.
  9. «Informació de l'òpera» (en castellà). La Ópera. [Consulta: 17 maig 2017].
  10. 10,0 10,1 Alier, Roger. «Una inteligente conversación entre libreto y partitura» (en castellà). La Vanguardia, 31-01-1991. [Consulta: 17 maig 2017].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]