Cara nord de l'Eiger

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia físicaCara nord de l'Eiger
Ubicació
Entitat territorial administrativaCantó de Berna (Suïssa) Modifica el valor a Wikidata
 46° 34′ 44″ N, 8° 00′ 23″ E / 46.5789°N,8.0064°E / 46.5789; 8.0064
La cara nord de l'Eiger
L'aranya

La cara nord de l'Eiger, és una paret vertical de 1.800 metres d'altura. Està situada a la vall de Grindelwald, a l'Oberland bernès (cantó de Berna), als Alps de Suïssa.

És una de les sis grans cares nord dels Alps, juntament amb les del Cerví, Grandes Jorasses, Piz Badile, Petit Dru i Cima Grande di Lavaredo.

També se l'anomena amb els noms alemanys Eigernordwand ("paret nord de l'Eiger") o simplement Nordwand ("cara nord").

Se situa entre l'aresta oest i l'aresta Mittellegi. Pel fet de ser còncava i per la seva orientació, és obaga i freda, així com propícia a concentrar mal temps i tempestes. A la part superior hi ha una secció anomenada "l'Aranya", una gelera en forma d'estrella de la qual surten una sèrie d'esquerdes gelades que recorden les potes d'una aranya. Aquest nom el va usar un dels primers escaladors de la cara nord, Heinrich Harrer, com a títol del seu llibre sobre l'escalada de la cara nord de l'Eiger, Die Weisse Spinne ("L'aranya blanca").

La via Heckmair
Diagrama de la cara nord
La travessa Hinterstoisser

Via clàssica[modifica]

La via clàssica o via Heckmair (líder dels primers ascencionistes) és una escalada mixta de dificultat MD+ / V+ / A0 en roca i 50º-60º en gel. El terreny és de predomini mixt, però si la paret està molt seca, llavors el que predomina són els despreniments. El recorregut és d'uns 3000 metres amb 1800 metres de desnivell.
Els llocs més característics de la ruta estan batejats amb noms evocadors, com el "Primer pilar" (First Pillar / Erster Pfeiler), el "Segon pilar" o "Pilar descompost" (Zerschrundener Pfeifer / Shattered Pillar), el "Forat de ventilació" (Stollenloch), la "Fissura difícil" (Difficult Crack / Schwieriger Riss), la "Travessa Hinterstoisser" (Hinterstoisser Traverse / Hinterstoißer Quergang), la "Primera gelera" (First Icefield / Erstes Eisfeld), el "Niu de les Orenetes" (Swallow's Nest / Schwalbennest), la "Mànega de gel" (Ice hose / Eisschlauch), la "Segona gelera" (Second Icefield / Zweites Eisfeld), la "Planxa" (Flatiron / Bügeleisen), "Bivac de la mort" (Death Bivouac / Todesbiwak), la "Tercera gelera" (Third Icefield / Drittes Eisfeld), la "Rampa" (Ramp / Rampe), la "Xemeneia de la cascada" (Waterfall Chimney / Wasserfallkamin),[1] la "Gelera de la Rampa" (Ramp Icefield / Rampeneisfeld) la "Vira delicada" (Brittle Ledge / Brüchiges Band), la "Fissura delicada" (Brittle crack / Brüchigerriss), la "Travessa dels déus" (Traverse of the Gods / Götterquergang), "l'Aranya" (Spider / Spinne), el "Bivac Corti" (Corti Bivouac / Cortibiwak), les "Fissures de sortida" (Exit Cracks / Ausstiegsrisse) i la "Fissura de quars" (Quartz crack / Quarzriss), fins a enllaçar per la "Gelera somital" (Summit icefield / Gipfeleisfeldamb) amb l'"Aresta Mittellegi" (Mittellegi Ridge / Mittellegigrat) al nord.[2]

Des de l'any 1935, almenys 66 escaladors han mort mentre intentaven pujar per la cara nord, el que li ha valgut el sobrenom alemany de Mordwand, literalment "Paret assassina", un joc de paraules sobre el nom en alemany Nordwand.[3] Actualment segueix considerant-se un formidable desafiament, degut més a la creixent caiguda de roques i a les geleres cada vegada més petites que per les seves dificultats tècniques, que no són pas de les més extremes per l'alpinisme modern. Sovint a l'estiu no es pot pujar a causa de la caiguda de roques. Cada vegada més, els escaladors estan triant pujar a l'hivern, quan l'esmicolada paret està enfortida pel gel. Les roques que es desprenen i cauen, pel desglaç degut a la calor, són un dels principals perills d'aquesta cara, ja que és una muntanya amb roca que es disgrega.[4] La inestabilitat de la cara es va acreditar el 15 de juliol de 2006, quan al voltant de 700.000 metres cúbics de roca es van ensorrar en el costat est. Era un fet que s'advertia en les setmanes prèvies, caient en una zona deshabitada, i per això ni hi va haver ferits ni danys en edificacions.[5][6]

Caiguda de roques sobre la vall de la glacera de Grindelwald inferior.

Les vies[modifica]

Rècords de velocitat[modifica]

Tots els rècords de velocitat són aconseguits a la via Heckmair clàssica.

En solitari[7]
Any Alpinista Temps d'ascensió Comentaris
1963 Michel Darbellay 2 dies
1981 Ueli Bühler 8h30
1982 Francek Knez 6h
1983 Thomas Bubendorfer 4h50 ja coneixia la via
Reinhard Patscheider 5h "a vista"
2003 Christoph Hainz 4h30
2007 Ueli Steck 3h54 hivernal
2008 Ueli Steck 2h48 hivernal
2011 Daniel Arnold 2h28 Min.[8]
2015 Ueli Steck 2h23 Min.[9]
En cordada[7]
any Alpinistes Temps d'ascensió Comentaris
1938 Anderl Heckmair
Ludwig Vörg
3 dies
1947 Hans Schlunegger
Karl Schlunegger
2 dies
1950 Erich Waschak
Leo Forstenlechner
18h
1974 Reinhold Messner
Peter Habeler
10h
2004 Stephan Siegrist
Ueli Steck
9h
2008 Simon Anthamatten
Roger Schäli
6h50 hivernal
2008 Daniel Arnold
Stephan Ruoss
6h10 hivernal
2010 Ueli Steck
Bruno Schläppi
5h03[10]
2011 Roger Schäli
Simon Gietl
4h25[11] hivernal

Referències[modifica]

  1. "... Una xemeneia per on cau una autèntica cascada d'aigua, ... la quantitat d'aigua és tal, que t'entra pels braços, et recorre el pit i les cames i finalment et vessa per les botes ". Sánchez Fernández, "El Eiger, el ogro", pág. 91.
  2. "Cada passatge de la seva ruta principal es un lloc carregat d'història", Pérez de Tudela, "La fascinación del Eiger".
  3. Venables, Stephen «The Eiger is my kind of therapy». The Sunday Times [Londres], 27-08-2006 [Consulta: 26 octubre 2008].
  4. "... Un recorregut de més de 3.500 metres per unes roques descompostes i un gel negre i trencadís", Pérez de Tudela, "La fascinación del Eiger".
  5. bioedonline.org
  6. The Associated Press «Massive chunk falls from Swiss mountain». MSNBC, 14-07-2008 [Consulta: 26 octubre 2008].
  7. 7,0 7,1 Daniel Anker,Eiger – Die vertikale Arena, AS Verlag, 2008
  8. Natascha Knecht: Neuer Speedrekord in der Eiger-Nordwand
  9. «Ueli Steck Reclaims Eiger Speed Record» (en anglès). UK Climbing online, 21-11-2015. [Consulta: 21 novembre 2015].
  10. Ueli Steck: Eiger Nordwand
  11. Roger Schäli: Neuer Team Speed Rekord am Eiger

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cara nord de l'Eiger
  • Anderl Heckmair, Les trois derniers problèmes des Alpes : la face nord du Cervin, la face nord des Grandes Jorasses, la face nord de l'Eiger : avec un chapitre inédit relatif à l'escalade de la Pointe Walker, Slatkine, 1951
  • Dougal Haston et Peter Gillman, La Directissime de l'Eiger : "Eiger direct" . Traduït de l'anglès per Marie-France Rivière. Fotografies de Chris Bonington, Éditions du Seuil, 1967
  • Jörg Lehne, Peter Haag, Eiger: 30 jours de combat pour la "Directissime",Hatier, 1967
  • John Harlin III, The Eiger Obsession : Facing the Mountain That Killed My Father, Simon and Schuster, 2007
  • Heinrich Harrer, The white spider : the classic account of the ascent of the Eiger, J.P. Tarcher/Putnam, 1998
  • Daniel Anker, Eiger, théâtre du vertige, Hoëbeke, 2000
  • Arthur J. Roth, Eiger, wall of death, Adventure Library, 2000
  • Jack Olsen, Quatre hommes sur l'Eiger, Hoëbeke, 2009
  • Reiner Rettner, Triomphe et tragédies à l'Eiger, À la conquête de la face nord 1932-1938, Glénat, 2009