Carburer

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Llum de carbur tradicional.

Un llum de carbur, també conegut com a llum de gas acetilè o carburer, és un dispositiu d'il·luminació de gas. L'aparell permet obtenir una flama molt lluminosa produïda amb la ignició del gas acetilè (C₂H₂) que es genera per la reacció química exotèrmica entre el carbur de calci (CaC₂) i aigua. El llum consta de dos compartiments que es carreguen amb els dos reactius (aigua en el superior i carbur de calci en l'inferior). Un element de regulació (generalment una aixeta) permet aportar controladament petites quantitats d'aigua al carbur, i això produeix el gas acetilè que es crema en un filtre, que pot estar proveït d'un reflector parabòlic.

Els models tradicionals porten el filtre, amb reflector o sense, adossat al mateix aparell.

El primer carburer de calci va ser desenvolupat a Nova York (Estats Units) el 28 d'agost de 1900 per Frederick Baldwin.[1]

Primerament va ser emprat en la mineria i el seu ús s'ha difós també en altres activitats com l'espeleologia, la pesca o el senderisme. Amb menys d'un litre d'aigua i carbur de calci pot obtenir-se il·luminació per més de 24 hores.

Aplicació en l'espeleologia[modifica]

L'ús estès d'aquests aparells com a il·luminació principal en l'espeleologia de les últimes dècades ha possibilitat diverses evolucions i millores tant en el sistema de regulació de l'aportació d'aigua (models atmosfèrics, d'autopressió o d'injecció per bomba de cautxú) com en la seva construcció (acer, acer inoxidable, alumini, polietilè…) i seguretat (vàlvules i circuits de seguretat contra excessos de pressió).

Aquests models, de qualitat molt superior als tradicionals, cremen l'acetilè en un filtre instal·lat al costat d'un reflector en el casc, on s'aconsegueix la ignició del gas amb un encenedor piezoelèctric. Aquest filtre, de ceràmica, està connectat amb el carburer (que l'espeleòleg porta penjant a la cintura) mitjançant una mànega. D'aquesta manera, l'espeleòleg només ha de manipular el sistema per a l'encesa o per a regular-lo, i queda amb les mans lliures la resta del temps.

Llum de carbur utilitzada en una mina.

El seu ús reportava una sèrie d'avantatges fins a no fa molt:

  • Proporciona una il·luminació uniforme, càlida i agradable entorn de l'explorador.
  • Té gran autonomia amb un baix cost, en contra dels llums elèctrics convencionals (incandescents i halògens).
  • És una font de calor, en ser la reacció aigua-carbur exotèrmica. Això s'agraeix per a estades perllongades en les cavitats, com a ajuda per combatre la hipotèrmia.
  • És un dispositiu robust i simple, que resisteix bé la duresa de l'exploració subterrània i normalment permet una ràpida reparació amb eines bàsiques.

Entre els seus inconvenients es troba el residu que genera després de la reacció química, que és bàsicament calç amb impureses. El residu ha de retirar-se del compartiment del carbur cada cert temps, i recarregar-se amb combustible nou. Sovint és necessari netejar el carburer mentre s'està dins la cova, la qual cosa requereix cura per no embrutar l'entorn, així com la necessitat de transportar la deixalla a l'exterior per no contaminar el medi ambient cavernícola.

Al seu torn, la mala combustió pot generar sutge entorn de la flama, que pot tacar les parets o sostre de la cavitat en passos estrets si no es fa una progressió acurada. Igualment, requereix una segona il·luminació de suport elèctrica que sigui més o menys estanca, que no s'apagui en zones de fort degoteig, on la flama d'acetilè sí que ho faria.

La ràpida evolució de les il·luminacions elèctriques de LED, amb un notable augment de l'autonomia i la qualitat de la llum, està reduint l'ús dels llums de carbur com a il·luminació principal en espeleologia.

Referències[modifica]

  1. Carburer a l'USPTO (anglès)

Enllaços externs[modifica]