Caregue

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de geografia políticaCaregue

Localització
Localització de Surp respecte del Pallars Sobirà.png
42° 28′ 14″ N, 1° 06′ 20″ E / 42.47053611°N,1.10556111°E / 42.47053611; 1.10556111
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Població
Total 29 hab. (2010)
Geografia
Altitud 1.165,5 m
Indicatius
Codi postal 25594
Modifica dades a Wikidata

Caregue és un poble del terme municipal de Rialp, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l'antic municipi de Surp.

És situat a 1.165,5 m alt, en un coster a la dreta del Riu de Caregue, en el contrafort sud-oest del Serrat d'Arquer. És a prop i al nord del poble d'Escàs.

Caregue té l'església parroquial de Sant Martí i el santuari de la Mare de Déu de la Muntanya.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Explica Joan Coromines que Caregue, documentat com a Caresgue en documents antics, un karisue, amb el component ker (roca), i el sufix -sue, amb u consonàntica, que es converteix en consonant velar, -esgue.

Geografia[modifica | modifica el codi]

El poble de Caregue[modifica | modifica el codi]

Les cases del poble[1][modifica | modifica el codi]

  • Casa Anton
  • Casa Ardiaca
  • Casa Asidro
  • Casa Baró
  • Casa Batlle
  • Casa Bellera
  • Casa Bertran
  • Casa Botxa
  • Casa Bruno
  • Casa Bursó
  • Casa Cappelat
  • Casa Contra
  • Casa Cucoró
  • Casa Ampuy
  • Casa Esquerdet
  • Casa Fierro
  • Casa Font
  • Casa Fraret
  • Casa Galí
  • Casa Gallard
  • Casa Gepa
  • Casa Jaumet
  • Casa Jaume Xic
  • Casa Joan Baró
  • Casa Jongalí
  • Casa Llaqueta
  • Casa Llau
  • Casa Macareu
  • Casa Maciana
  • Casa Maïlla
  • Casa Marió
  • Casa Mestret
  • Casa Montaner
  • Casa Pejan
  • Casa Peri
  • Casa Plaça
  • Casa Quet
  • Casa Ramon
  • La Rectoria
  • Casa Reiet
  • Casa Sastre
  • Casa Tapiró
  • Casa Toni
  • Casa Veleta
  • Casa Vidal
  • Casa Voluntari

Història[modifica | modifica el codi]

Mare de Déu de la Muntanya de Caregue, talla romànica exposada al Museu Diocesà d'Urgell.

Edat moderna[modifica | modifica el codi]

En el fogatge del 1553, Caregue declara 1 foc eclesiàstic i 11 focs laics,[2] uns 60 habitants.

Edat contemporània[modifica | modifica el codi]

Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico...[3] a Caregue. Hi diu que és una localitat amb ajuntament situada en el vessant d'una muntanya amb exposició al sud; la combaten perfectament tots els vents. El clima hi és fred, i les malalties més comunes són les inflamacions i les pulmonies. Tenia en aquell moment 18 cases i una font d'aigua molt forta. L'església parroquial de Sant Martí, té rector de provisió diocesana en concurs general i dos beneficiats de sang (fills de la parròquia). En depèn l'església d'Escàs. Les terres són en general fluixes, pedregoses i muntanyoses, i a la part nord hi ha alguns boscos poblats de pins. S'hi collia sobretot sègol, a més de fenc, patates i mongetes. S'hi criava bestiar vacum i ovelles. Hi havia molta caça de conills, llebres i perdius. Comptava amb 24 veïns (caps de casa) i 142 ànimes (habitants).

Demografia[4][modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica
1857 1888 1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1991 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2011
209 204 140 147 195 159 115 90 102 39 11 19 20 20 22 24 26 29 22

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Montaña 2004.
  2. Mossèn Pere Periquet; Antoni Periquet, Antoni Plassa, Antoni Baró, Joan Periquet, Jaume Periquet, Pere Massa, Gaspar Benavent, Guillem de Vidal, Joan Ricart, Pere Roní i Bernat Montaner. Iglésias 1981, p. 70.
  3. Madoz 1845.
  4. pàgina web Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC) del 14.08.2009.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Coromines, Joan. «Bagergue/Caregue». A: Onomasticon cataloniae. I A - Be. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1994. ISBN 84-7256-889-X. 
  • Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9. 
  • Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Surp». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0. 
  • Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845.  Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5. 
  • Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]